Cinc Claus (o Cinclaus) és un llogarret minúscul (no arribaríem a qualificar-lo com a poble) de la plana empordanesa, prop de Sant Martí d’Empúries i de l’Escala. Més que presentar una configuració pròpia d’un nucli urbà, l’antic Centum claves d’origen medieval sembla format per uns quants masos que s’hagin aglutinat en un mateix indret. Edificis sobris de finals del XVII, coberts a dos vessants, amb finestres amb detalls gòtics i un rellotge de sol –de colors vistosos- a la façana: aquest és l’esquema que es repeteix a les cases de Cinc Claus, indefectiblement. 

Vaig tornar-hi, després de molts anys, fa dues o tres setmanes: si bé tot semblava al seu lloc, el conjunt havia sofert alguns canvis importants. En primer lloc, les dues cases que dominen el perfil del nucli només entrar –Mas Concas i Mas Perequintana- s’havien convertit en sengles restaurants i establiments de turisme rural. Mas Concas havia estat propietat de l’escriptora Caterina Albert, més coneguda com Víctor Català, que ens llegà algunes de les més impactants històries vinculades al món rural. Aquesta il·lustre veïna de l’Escala havia heretat la propietat del mas de Cinc Claus, que l’any 1833 havia adquirit la seva àvia i portava amb mà de ferro l’administració de la seva hisenda rural. Ara el seu mas és un establiment dedicat a l’hosteleria i que reivindica el seu nom literari “Víctor Català” com a reclam turístic.

Però vaig endinsar-me al nucli, fins a l’esglesiola de Santa Reparada, i la meva sorpresa va ser majúscula: havien restaurat el Mas Sastre, fins a deixar-lo pràcticament desconegut. El Mas Sastre havia estat habitat durant els anys vuitanta per l’escriptor Lluís Racionero, on hi devia escriure almenys part del seu “Cercamón” (un llibre cabdal de la meva adolescència) i em fascinava el seu aspecte un pèl esbalandrat, però amb la mateixa “solera” de les altres cases i amb la mateixa identitat “gòtica” en les seves obertures –tant que es queixava Josep Pla, dels pagesos que es venien els finestrals gòtics de les seves masies, que passaven a decorar els xalets dels barcelonins… .

Racionero va deixar Cinc Claus ja fa molts anys, i no sabia que se n’havia fet, de la casa. En desconec els propietaris actuals, però sí que puc dir que –malgrat la bona i honorable intenció- la restauració de la casa no em va agradar gens. Se li havia manllevat tot l’arrebossat (segons la falsa creença de que s’ha de “descobrir” la pedra de tots els edificis –com si els haguessin arrebossat per error o desconeixement) i el resultat era –com no podia ser d’altra manera- la manifestació d’un aparell de maçoneria del tot irregular –la pedra que està pensada per ser “vista” ja es treballa d’una manera més acurada- i, en conseqüència, s’havia hagut d’utilitzar un excés de morter (de color terra, això sí, però que no deixava de desvirtuar l’edifici original).

Vaig marxar de Cinc Claus amb una sensació estranya: aquell llogarret antic i immutable, mirall d’una forma de viure i poblar el territori havia canviat i no sabria dir si en la direcció correcta. Potser és l’única possible, davant l’alternativa de l’abandonament i la despoblació absoluta, però digueu-me sentimental: enyoro els records antics de la Víctor Català visitant mas i masovers i, també, el Mas Sastre amb aquella mica de decadència d’antuvi, però amb l’ànima impregnada que convidava a escriure i a somiar…

És ben sabut que els campanars són un element fonamental del nostre « skyline » geogràfic. Aquesta sensació s’accentua notòriament quan parlem de poblacions petites, perfectament integrades a l’orografia del paisatge, contrarrestades per aquestes verticals contundents que esdevenen autèntics fars i punts de referència. El de Vilalba dels Arcs és un d’aquells que s’albira de lluny i que desperta curiositats que no queden pas decebudes quan s’apropen a l’església. De fet, m’atreviria a dir que juntament amb el de Gandesa, és el més majestuós dela Terra Alta.   

Campanar i portada, dels primers anys del segle XVIII, posen de manifest la mestria en el treball de la pedra de Francisco de Ibanguenz de Unamena, mestre d’obres d’origen biscaí i que ja anteriorment havia dirigit les obres de l’església de Calaceit, a la veïna Matarranya. La presència d’Ibanguenz ve a reforçar la secular tradició de mestres d’obres i picapedres bascos o càntabres, que ja havien escampat la seva habilitat per tot el territori peninsular des dels segles XV i XVI fins al segle XVIII –passant per la presència a la catedral de Tortosa del mestre d’obres basc Martí d’Abaria, que en traçaria la façana durant el primer terç del segle XVII.

L’explosió barroca de la façana de Vilalba dels Arcs queda atenuada per la sobrietat gòtica de l’interior del segle XVI –emparentat amb les esglésies dela Fatarella(de portada barroca notable) ila Poblade Massaluca-, que combina una graciosa volta de creueria estrellada –amb les claus decorades amb escultura policromada- amb un alçat classicista, que devia conjuntar més amb el desaparegut retaule major, obra d’Agustí Pujol II.

Però tornem a la façana i més concretament a la portada: un vigorós espectacle de decoració grutesca que va dels caps d’angelet i motius vegetals de la part frontal als “putti” de cos sencer de l’intradòs, que duen els atributs de Sant Llorenç. La porta està flanquejada per pilastres i columnes exemptes, avançades respecte el pla de la façana, en forma d’estípits i amb capitell i collarí abombat. Quin contrast amb la discreta presència, a pocs metres, de la capella de la Mare de Déu de Gràcia!

Vilalba dels Arcs forma part dels escenaris de l’anomenada “Batalla de l’Ebre” i el seu perfil és com un manifest orgullós de supervivència (perquè no ens equivoquessim pas: els campanars també simbolitzen el poble, de vegades fins i tot contra el poder). Ara, ben entrat el segle XXI, les amenaces són unes altres i malauradament ja s’han complert, sota un bosc metàl·lic d’aerogeneradors gegantins (que sempre recauen –casualitat?- en aquelles comarques “menys afavorides”). Tres-cents anys fa que el campanar de Vilalba domina la bellesa angosta del territori i ara li ha sortit competència en aquests poc “quixotescos” molins de vent, que embruten el territori malgrat vendre’s com a energia “neta”. El campanar de Vilalba no embruta, dignifica i ennobleix. És per això que esperem que d’aquí a tres-cents anys més, el campanar persisteixi amb el mateix vigor que li conferí l’esmentat Ibanguenz, mentre que dels “molinets de marres” se n’hagi perdut la trista memòria.