Arxiu del dimecres, 7/03/2012

Picapedrers bascos a Vilalba dels Arcs: imprimint caràcter

dimecres, 7/03/2012

És ben sabut que els campanars són un element fonamental del nostre « skyline » geogràfic. Aquesta sensació s’accentua notòriament quan parlem de poblacions petites, perfectament integrades a l’orografia del paisatge, contrarrestades per aquestes verticals contundents que esdevenen autèntics fars i punts de referència. El de Vilalba dels Arcs és un d’aquells que s’albira de lluny i que desperta curiositats que no queden pas decebudes quan s’apropen a l’església. De fet, m’atreviria a dir que juntament amb el de Gandesa, és el més majestuós dela Terra Alta.   

Campanar i portada, dels primers anys del segle XVIII, posen de manifest la mestria en el treball de la pedra de Francisco de Ibanguenz de Unamena, mestre d’obres d’origen biscaí i que ja anteriorment havia dirigit les obres de l’església de Calaceit, a la veïna Matarranya. La presència d’Ibanguenz ve a reforçar la secular tradició de mestres d’obres i picapedres bascos o càntabres, que ja havien escampat la seva habilitat per tot el territori peninsular des dels segles XV i XVI fins al segle XVIII –passant per la presència a la catedral de Tortosa del mestre d’obres basc Martí d’Abaria, que en traçaria la façana durant el primer terç del segle XVII.

L’explosió barroca de la façana de Vilalba dels Arcs queda atenuada per la sobrietat gòtica de l’interior del segle XVI –emparentat amb les esglésies dela Fatarella(de portada barroca notable) ila Poblade Massaluca-, que combina una graciosa volta de creueria estrellada –amb les claus decorades amb escultura policromada- amb un alçat classicista, que devia conjuntar més amb el desaparegut retaule major, obra d’Agustí Pujol II.

Però tornem a la façana i més concretament a la portada: un vigorós espectacle de decoració grutesca que va dels caps d’angelet i motius vegetals de la part frontal als “putti” de cos sencer de l’intradòs, que duen els atributs de Sant Llorenç. La porta està flanquejada per pilastres i columnes exemptes, avançades respecte el pla de la façana, en forma d’estípits i amb capitell i collarí abombat. Quin contrast amb la discreta presència, a pocs metres, de la capella de la Mare de Déu de Gràcia!

 

Vilalba dels Arcs forma part dels escenaris de l’anomenada “Batalla de l’Ebre” i el seu perfil és com un manifest orgullós de supervivència (perquè no ens equivoquessim pas: els campanars també simbolitzen el poble, de vegades fins i tot contra el poder). Ara, ben entrat el segle XXI, les amenaces són unes altres i malauradament ja s’han complert, sota un bosc metàl·lic d’aerogeneradors gegantins (que sempre recauen –casualitat?- en aquelles comarques “menys afavorides”). Tres-cents anys fa que el campanar de Vilalba domina la bellesa angosta del territori i ara li ha sortit competència en aquests poc “quixotescos” molins de vent, que embruten el territori malgrat vendre’s com a energia “neta”. El campanar de Vilalba no embruta, dignifica i ennobleix. És per això que esperem que d’aquí a tres-cents anys més, el campanar persisteixi amb el mateix vigor que li conferí l’esmentat Ibanguenz, mentre que dels “molinets de marres” se n’hagi perdut la trista memòria.