Cinc Claus o el dilema del "progrés"

Cinc Claus (o Cinclaus) és un llogarret minúscul (no arribaríem a qualificar-lo com a poble) de la plana empordanesa, prop de Sant Martí d’Empúries i de l’Escala. Més que presentar una configuració pròpia d’un nucli urbà, l’antic Centum claves d’origen medieval sembla format per uns quants masos que s’hagin aglutinat en un mateix indret. Edificis sobris de finals del XVII, coberts a dos vessants, amb finestres amb detalls gòtics i un rellotge de sol –de colors vistosos- a la façana: aquest és l’esquema que es repeteix a les cases de Cinc Claus, indefectiblement. 

 

Vaig tornar-hi, després de molts anys, fa dues o tres setmanes: si bé tot semblava al seu lloc, el conjunt havia sofert alguns canvis importants. En primer lloc, les dues cases que dominen el perfil del nucli només entrar –Mas Concas i Mas Perequintana- s’havien convertit en sengles restaurants i establiments de turisme rural. Mas Concas havia estat propietat de l’escriptora Caterina Albert, més coneguda com Víctor Català, que ens llegà algunes de les més impactants històries vinculades al món rural. Aquesta il·lustre veïna de l’Escala havia heretat la propietat del mas de Cinc Claus, que l’any 1833 havia adquirit la seva àvia i portava amb mà de ferro l’administració de la seva hisenda rural. Ara el seu mas és un establiment dedicat a l’hosteleria i que reivindica el seu nom literari “Víctor Català” com a reclam turístic.

Però vaig endinsar-me al nucli, fins a l’esglesiola de Santa Reparada, i la meva sorpresa va ser majúscula: havien restaurat el Mas Sastre, fins a deixar-lo pràcticament desconegut. El Mas Sastre havia estat habitat durant els anys vuitanta per l’escriptor Lluís Racionero, on hi devia escriure almenys part del seu “Cercamón” (un llibre cabdal de la meva adolescència) i em fascinava el seu aspecte un pèl esbalandrat, però amb la mateixa “solera” de les altres cases i amb la mateixa identitat “gòtica” en les seves obertures –tant que es queixava Josep Pla, dels pagesos que es venien els finestrals gòtics de les seves masies, que passaven a decorar els xalets dels barcelonins… .

Racionero va deixar Cinc Claus ja fa molts anys, i no sabia que se n’havia fet, de la casa. En desconec els propietaris actuals, però sí que puc dir que –malgrat la bona i honorable intenció- la restauració de la casa no em va agradar gens. Se li havia manllevat tot l’arrebossat (segons la falsa creença de que s’ha de “descobrir” la pedra de tots els edificis –com si els haguessin arrebossat per error o desconeixement) i el resultat era –com no podia ser d’altra manera- la manifestació d’un aparell de maçoneria del tot irregular –la pedra que està pensada per ser “vista” ja es treballa d’una manera més acurada- i, en conseqüència, s’havia hagut d’utilitzar un excés de morter (de color terra, això sí, però que no deixava de desvirtuar l’edifici original).

Vaig marxar de Cinc Claus amb una sensació estranya: aquell llogarret antic i immutable, mirall d’una forma de viure i poblar el territori havia canviat i no sabria dir si en la direcció correcta. Potser és l’única possible, davant l’alternativa de l’abandonament i la despoblació absoluta, però digueu-me sentimental: enyoro els records antics de la Víctor Català visitant mas i masovers i, també, el Mas Sastre amb aquella mica de decadència d’antuvi, però amb l’ànima impregnada que convidava a escriure i a somiar…

Comparteix

    Comentaris

    • Giliet de Florejacs

      21/03/2012 - 12:27

      Jo confesso que també tenia la creença “de que s’ha de descobrir la pedra de tots els edificis –com si els haguessin arrebossat per error o desconeixement” i que seguint aquesta premisa de rusticisme malentès vaig restaurar casa meva… Va costar dos hiverns, milers de litres de gas-oil cremats a la caldera de calefacció i escoltar les veus de la gent sàvia de la comarca adonar-me’n del lamentable error!

    • marietadelafont

      21/03/2012 - 20:10

      És que als neorurals us “mola” molt això de la pedra, eh?;-) Bromes a part, aquesta era una convicció que tenia molta gent i fins i tot edificis de més envergadura (i on les pífies es notes més) com les esglésies n’estan patint encara les conseqüències. Pel que fa a l’arquitectura privada, hi ha exemples de tot (en alguns casos la cosa “canta” més que en altres, però sí que d’entrada descobrir la pedra a l’interior ja et fa la casa més freda…). I pel que fa a l’exterior i per posar un exemple que els dos coneixem i admirem a Sanaüja (la Torre Combelles). La restauració és lloable i ben intencionada, però t’asseguro que restituir l’arrebossat (que era com anava en origen) i apostar fins i tot per algun esgrafiat hauria estat mooolt millor!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús