La Vall d’en Bas és un d’aquells paisatges privilegiats i merescudament més ben posicionats en l’imaginari cultural del nostre país –sempre dic que si el moviment pictòric conegut com “l’Escola d’Olot” va sorgir a la Garrotxa fou en part perquè aquest és un entorn dels que semblen “fets expressament” per ser pintats.
Un dels petits nuclis més bonics de la vall és Sant Privat, un llogarret situat en un racó de fondalada, on una carretereta ja s’enfila cap al Ripollès i Osona, cap als tocoms de Vidrà. Hom dirà, quan arribi a Sant Privat de Bas, que el nucli és “típicament” medieval, amb la seva estructura closa i el campanar romànic que emergeix vora l’antic fossar. Però el cas és que Sant Privat –nucli i església del mateix nom- també és fruit de l’efervescència constructiva del segle XVIII. Així, l’església constitueix un bon exemple de les múltiples reformes que s’efectuaren en edificis d’origen romànic, gairebé sempre amb l’objectiu principal d’engrandir-los i fer-los més capaços per a la feligresia.
Com bé diu Xavier Solà en la seva tesi doctoral (La reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic (1587-1800), publicada perla Universitat de Girona l’any 2008) les disposicions que es recullen en la visita pastoral de 1738 seran el primer pas per a una radical renovació de l’antiga església romànica de Sant Privat, que n’afectaria fins i tot l’orientació, incidint també en tot l’entorn urbanístic. Així doncs, malgrat conservar alguns elements que evidencien la seva filiació romànica, com seria part del campanar o la presència d’una finestra de doble esqueixada, l’església canviaria considerablement el seu aspecte, obrint-se a la plaça del petit nucli gairebé clos.
Així doncs, l’església presideix la plaça – a la que s’accedeix mitjançant un bonic pas cobert amb voltes arestades, també d’època moderna-, juntament amb “l’abadia” o rectoria, un gran edifici cobert a doble vessant i amb un vistós rellotge de sol a la façana. L’església presenta avui una façana molt ampla, fruit de l’ampliació renovació del temple que consistí, a més de la construcció de la façana principal, en l’afegiment d’una nau més ampla que la primitiva i de capelles a l’altra banda.
El malmès arrebossat de l’exterior, que donaria unitat a aquests afegitons a la primitiva església romànica, encara deixa entreveure les restes d’esgrafiats senzills que reprodueixen de forma seriada motius geomètrics romboïdals, segons un tipus de “plantilla” molt utilitzada en les esglésies del segle XVIII –en trobem exemples a les església i santuari d’Ivorra (La Segarra) o a les Borges del Camp (Baix Camp) – que optaven per l’arrebossat a les seves façanes, que després ornamentaven una mica d’aquesta manera (vegeu l’entrada sobre els esgrafiats). Cal assenyalar que aquest tipus de decoració romboïdal sembla reproduir la que apareix treballada en relleu a la barcelonina església de Betlem.
L’element més destacable de la façana és la portada, de llinda plana però decorada amb una motllura prominent, relacionable amb la portada de l’església de Gombrén, al Ripollès, obra del mestre d’obres vigatà Josep Morató i Soler, que la reprodueix també a l’església osonenca de Sant Esteve de Tavèrnoles i en altres edificis vigatans com la casa Estrada-Villarrasa o la masia del Vilar de Sant Boi.
No tenim cap indici que els Morató haguessin treballat a la Garrotxa, però la proximitat territorial i el renom dels Morató fa ben plausible la coneixença de les seves obres per part dels mestres d’obres garrotxins, que com els Bertran tenien força contactes amb comarques com el Ripollès. De fet, es tracta de la mateixa portada que presenta la veïna església del Mallol, situada al capdamunt el poble, d’origen romànic com la de Sant Privat però encara més visiblement reformada. L’erosió i els escrostonaments han malmès visiblement aquesta portada, però encara són perceptibles les traces que la identifiquen com a bessona de la de Sant Privat.
Maria Garganté Llanes és doctora en Geografia i Història (Història de l’Art) , amb alguns màsters que no recorda i veleitats antropològiques diverses. És professora "d'universitats", on hi ensenya història de l'art i fa equilibris per fer una mica de recerca. En definitiva, ha tingut i té la sort immensa de fer el que més li agrada, sigui aquí o a l'estranger. Però és a Sanaüja (la Segarra) on hi té fonaments i bastida; aquell lloc on poder tornar, ni que la resta del món s'enfonsi... .
