Arxiu del dijous, 14/06/2012

De pedres romàniques: “deslocalització” o degradació “in situ”?

dijous, 14/06/2012

Aquests dies els estudiosos de l’art romànic tenen feina. La “descoberta” d’un claustre romànic a Palamós, que fa com de peristil al voltant d’una piscina –una mica com la vil•la Adriana a Tívoli- ha tornat a posar d’actualitat les “pedres” que han patit aquest curiós “exili” al llarg de la història –expoli? Salvament? Podeu veure al bloc http://forumdelesarts.wordpress.com les diverses notícies i informacions que s’han anat produint al respecte. També volem recomanar -perquè ens ha agradat, com generalment tot el que escriu- l’entrada del bloc de l’Anna Sàez, recordant com va viure com a periodista el robatori i les peripècies del retaule (o hauríem de dir els retaules?) d’Abella de la Conca http://diaricomplice.blogspot.com.es/2012/06/un-bisbe-un-complot-i-un-agent-de-lfbi.html  . Mentrestant, l’Érik el Belga va gallejant de les seves proeses al seu llibre de memòries, que duen per títol Por amor al arte, en el que deu ser (perquè no les he llegides) un formidable exercici de cinisme.

Nosaltres volem recuperar avui la memòria d’altres pedres romàniques que ara no són al lloc que els pertoca –i no em refereixo ni al claustre de Cuixà i ni a cap altra obra que hagi anat a petar a museus americans. Es tracta del “revestiment” i campanaret de l’esglesiola romànica de la Mare de Déu de la Cluella, del llogarret de Miralpeix (municipi de Tiurana, a la Noguera). Gràcies al bloc http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/05/santa-maria-de-la-cluella-lexiliada-de.html hem pogut recuperar les fotos procedents de l’Arxiu Gavín, on es veu l’església en el seu aspecte original i pocs anys més tard –a principis dels setanta- ja desprovista de “la pell” que la recobria, amb l’objectiu d’ésser muntada novament per embelliment d’una finca particular a la ciutat de Solsona (la imatge “del delicte” també pertany al mateix bloc, tot i que la capelleta es pot veure des de la carretera de Solsona a Bassella, concretament al núm. 36).

En algun lloc he llegit que en realitat la capella “es va salvar” de les aigües, com en el cas de la de Sant Vicenç dels Verders, que va ser reconstruïda en un altre indret després de la construcció del pantà de Sau, o la mateixa capella de Santa Eulàlia de Pomanyons, ubicada en origen al fons de la vall de la Baronia de Rialb, i que en motiu del pantà es va reconstruir de nou vora la carretera, molt a prop de la també església romànica de Sant Girvé –magnífic exemple de romànic de tres naus i petites dimensions- i al costat del també traslladat monument megalític o “dolmen” de Sóls de Riu. L’excusa, en el cas de la capella de la Cluella, resulta poc versemblant, en un moment –els anys setanta- en que el pantà de Rialb encara era una realitat molt llunyana.

És clar que sempre hi haurà qui planyerà (i amb raó) la sort de molt romànic del nostre país (i ull! Que estem parlant del nostre “art nacional”!) que es troba completament abandonat i en una situació deplorable –un exemple proper a l’antiga esglesiola de Miralpeix de la Verge de la Cluella: la diminuta capella de Sant Salvador del Corb, a Peramola, superbament situada dalt de la roca del mateix nom i que presumiblement seria una de les esglésies romàniques més petites de Catalunya –es disputa l’honor amb Santa Cecília de Torreblanca i amb d’altres que segur no dec conèixer. Doncs bé, les imatges de l’estat de Sant Salvador parlen per sí mateixes. La capella continua al seu inimitable emplaçament originari i del que en seria un sacrilegi sostreure-la, però el temps i l’abandonament l’han dut a ser la ruïna d’avui (tot i que en aquest punt reconec que probablement no seria el millor exemple, ja que donada la seva ubicació de difícil accés, aneu a saber els anys que faria que l’església està enrunada…).

 

Finalment, tot plegat m’ha recordat també la trista història de la segarrenca església de Sant Pere de Tudela (més coneguda com Sant Miquel de Tudela, de fet) lloc estratègic però suficientment apartat, molt apte per accedir-hi a la nit, amb aquella emoció que dóna la clandestinitat i muntar-hi “particulars” vetllades que tenien aquell caire “prohibit” que als joves ens agradava tant. Doncs bé, resulta que ja fa anys el Bisbat de Solsona va vendre l’església com a part de la finca que va adquirir la Sra. Mercè Tàsies, originària del proper poblet del Far i que tornava a la terra després de molts anys a París. El bisbat va ser poc hàbil pel fet de no comunicar-ho als parroquians i gent del municipi (tot i que el “municipi” en sí és la ciutat de Cervera) i això va generar una reacció de rebuig per part d’un nombrós col•lectiu de persones, que defensava la titularitat pública de la capella amb el lema “Sant Miquel de Tudela de tots”. Esgrimien que convertir-la en propietat privada impediria que la gent hi pogués anar “a menjar la mona”, malgrat el suposat compromís de la nova propietària d’obrir la capella en dies determinats per al gaudi de tothom i, el que era més important, de restaurar-la convenientment –val a dir que ja havia perdut la volta de canó i que es trobava en un estat de perill imminent per a la seva pèrdua irreversible.

El clamor popular fou suficient perquè finalment l’Ajuntament de Cervera paralitzés la venta i Sant Miquel de Tudela passés a ser “de tots”. I tots contents. L’objectiu s’havia assolit. Ara bé, avui en dia l’església segueix sense restaurar i de ben segur en un estat més deplorable que fa deu anys. Hauria valgut la pena que aquests “tots” que en reclamaven el gaudi i que no la volien en mans privades, haguessin fet quelcom per impulsar la seva recuperació o, si més no, frenar-ne la degradació. Cal que hi pensem, tots plegats… .