Castellnou d'Oluges i la més recòndita vall del Sió

El poble de Castellnou d’Oluges forma part d’un dels trams de la vall del Sió més desconeguts –per restar al marge de les actuals vies de comunicació principals- i interessants pels nuclis que s’hi aglutinen. Estem parlant del recorregut que aniria des de Tarroja –una interessant vila closa amb vinculació colombina (llegendària o no) i dos grans casals setcentistes com cal Tella i Cal Capell- fins a Les Oluges –avui conjunció de dos antics nuclis (Oluja Sobirana i Oluja Jussana), cadascun amb el seu respectiu castell. Però si Tarroja o les Oluges sí que queden al peu de vies força transitades i són poblacions més “conegudes” i més habitades -tenint en compte que ens estem movent al voltant del centenar de persones- entre l’una i l’altra s’estenen, vora aquest riu central de l’altiplà segarrenc i de ressonàncies bíbliques i esotèriques pel seu nom,  tres poblacions tan incògnites com interessants.

Es tracta de la Prenyanosa, Malgrat i Castellnou. El nucli de la Prenyanosa destaca per posseir algun edifici senyorívol, com la “casa forta” o cal Graells, exemples d’aquella arquitectura del segle XVI que transformava fortaleses medievals en edificis més amables –amb alguna concessió decorativa- i disposats per la comfort residencial. Malgrat és el poblet més endreçat dels tres: el seu castell fa anys que ha recuperat el seu aspecte eminentment medieval, fruit d’una restauració polèmica però prou encertada. Té una església romànica dedicada a Santa Maria i un conjunt de cases notables, per bé que alguna també està en mal estat. L’efecte global, però, és ben bonic i mereixedor de figurar al costat de nuclis tradicionalment més lloats a la nostra comarca.

El més important dels tres, però, era Castellnou. Ho assenyala l’església, que bastida extramurs de la població, és un notabilíssim edifici gòtic del segle XVI –aquest segle especialment brillant a la Segarra, per les extraordinàries manifestacions arquitectòniques que hi eclosionaren. A l’interior, la volta és d’arc de mig punt –pensem que fruit d’una intervenció posterior- però conserva l’estructura nervada al presbiteri. Dos arcosolis alberguen sepulcres dels senyors del lloc – no obstant el topònim “Castellnou d’Oluja o d’Oluges” està més relacionat amb aquesta il·lustre nissaga -que senyorejava la població des de les darreries del segle XIII-, més que no pas amb la proximitat i veïnatge amb el poble de les Oluges. A l’exterior, una portada senzilla amb emblemes heràldics dels Oluja, ho confirma novament.

El nucli urbà es troba excepcionalment encarat a tramuntana, el que li confereix una situació obaga i no massa propícia pels rigors climàtics de la Segarra. El nucli pròpiament dit hauria nascut al voltant del castell –del que se’n conservaria restes de la torre-, del que hi ha notícies des del segle XI i s’hauria configurat amb un traçat de forma radial. Per la seva estructura, el poble de Castellnou devia formar un nucli tancat amb el carrer de la Font com a eix central, situat a mitja pendent del tossal culminat per les restes del castell. La part posterior de les cases feia de tancament del nucli, com si es tractés d’una muralla, i a l’interior s’hi accedia per un portal que s’ha conservat íntegrament malgrat l’addició d’habitatges moderns. D’arc de mig punt amb grans dovelles –parcialment tapades per una casa a la part superior- forma un pas cobert d’entrada a l’antic nucli clos.

Un altre carrer interessant és l’anomenat carrer dels Graus, que és una via transversal respecte de l’estructura radial del nucli urbà, s’hi accedeix a través d’un pas cobert des del carrer dela Plaça, amb lleuger pendent, actualment amb paviment de formigó. Hi destaca l’existència d’una arcada ogival de pedra, que recorda la que trobem al nucli fortificat més important de la comarca, com és Montfalcó Murallat. Cal lamentar, però, que mentre la població actual s’ha estés més aviat als peus del turó, aquest nucli primitiu es troba força malmès, amb moltes cases gairebé enrunades -o almenys així es trobava no fa massa temps (reconec que ja fa dies que no m’hi he passejat).

Precisament el dilluns hi vam anar, a Castellnou, però sense endinsar-nos en els carrerons del nucli. Des de la plaça senyorejada pel magnífic i reconfortant lladoner monumental, vam vorejar l’església i ens encaminàrem cap als afores de la població. Ben a la vora del riu Sió hi ha el carrer del Molí Vell, on hi ha la que fou casa pairal del per sempre més enyorat Toni Nadal, home del temps i excel·lent geògraf, que estimava aquesta terra. A ell i a la seva memòria, dediquem aquestes línies… .

Comparteix

    Comentaris

    • Giliet de Florejacs

      05/07/2012 - 15:32

      Diu una cançó popular que a Castellnou “tot són pedrigolims que es fan pedrigolams” i a fe de Déu que el nucli antic del poble compleix amb l’estrofa. A banda de les ruïnes del castell que tot ho remata, maltractat per coberts parasitaris abandonats i humiliat per un ridícul barret de fibrociment. No més amable és la llegenda del seu lladoner monumental, al tronc del qual varen clavar les mans amputades del sabater envejós…
      Sento dir que tots tres o quatre cops que hi he estat, m’ha semblat un poble ben trist. I, des de dilluns passat, m’evoca encara més melangia. Tot això en contrast amb el seu elegant veí de Malgrat, on s’hi repira futur i optimisme i fa goig de passejar.
      La Prenyanosa, tot i que tampoc és un lloc gaire encisador, almenys té la gràcia de, després la Figuerosa i la Cardosa, tancar la geografia eròtica de la Segarra, que no és poc mèrit en una terra eixuta i púdica.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús