A mitjans del segle XVIII, Georg Friedrich Haendel dedicava una de les seves peces més cèlebres, la Music for the Royal Fireworks –realitzada per tal de celebrar la Pau d’Aquisgrà-, al “prodigi” que aconseguien els focs d’artifici: la de transformar la nit en “dia” –és a dir, la transformació de la foscor sense pal·liatius en una meravella irreal, en la que els “castells” –estructures fetes ex-professo– disparaven tota mena de focs, espurnes i sovint fins i tot encenien inscripcions commemoratives o símbols relacionats amb la monarquia o amb la religió.

La capacitat que tenien aquests recursos de transformar la negra nit en claror els confereix especial protagonisme en les festes del Barroc. Així doncs, és freqüent trobar notícia documental de les anomenades “lluminàries”, en motiu de qualsevol festivitat de caràcter més ordinari o extraordinari. Per “lluminàries” entendríem no tant els focs d’artifici –encara més efímers- sinó la multitud de llums de tot tipus –amb finalitats decoratives i de transformació de l’entorn- col·locades no només en els edificis públics o carrers, sinó també en cases particulars, de la mateixa manera, que les espelmes, teies o les atxes de cera esdevenien un complement imprescindible de les processons o dels actes litúrgics.

Per exemple, en el cas de Vic, mossèn Gudiol fa referència a les “graeres” o graelles en les que s’hi feia cremar fusta de pi ben resinosa com a sistema d’il·luminació en motiu de certes solemnitats, com quan la vigília de la festa patronal de Sant Pere s’il·luminava el campanar –fa referència a una notícia de l’any 1485, en que les il·luminacions foren especialment lluïdes per tal de celebrar l’exitosa campanya militar que estava foragitant els sarraïns de la Península Ibèrica. Però fou durant el barroc que les “lluminàries” arriben al seu màxim esplendor, essent minuciosament descrites en tot tipus de cròniques referents tant a la benedicció d’una església, la canonització d’un sant o a una entrada reial.

L’any passat es va viure a Valls una altra edició de les “Decennals”, les solemnes festes dedicades a la Verge de la Candela que tenen lloc només cada deu anys i un dels aspectes més comentats i probablement el que tingué més ressò de la festa fou la instal·lació, en diferents indrets de la vila –plaça del Pati, carrer de la Cort i la castellera plaça del Blat- d’unes espectaculars lluminàries, recuperant el concepte de les lluminoses “arquitectures efímeres” de regust barroc –que no obstant s’havien mantingut a Valls fins a l’any 1931.

Així doncs, fou “Marianolights”, una empresa de Maglie, localitat de la Puglia i propera a Lecce, l’encarregada de bastir 400 mastelers de fusta sobre els quals es dissenyaren sinuosos arcs, engraellats, galeries i canelobres de grans dimensions que arribaven als 21 metres d’alçada i que foren connectat amb sis quilòmetres de cable el·lèctric.

L’espectacularitat i singularitat –des de la nostra perspectiva actual- d’aquestes estructures va topar amb no pas poques crítiques –des de la ciutadania vallenca i l’oposició del propi consistori- que consideraven que això era més propi de la “Feria de Abril” sevillana. I és ben cert que el nostre referent més immediat per aquest tipus de d’arquitectures lluminoses és l’encesa anual de l’anomenada “Puerta del Real de la Feria”, que dóna el tret de sortida a l’esmentada Feria de Abril.

Però potser hauríem de saber que aquesta no és en realitat una tradició específicament “sevillana” o andalusa, sinó que ben pròpia de tota la Mediterrània, on s’ha mantingut amb desigual fortuna. 

D’aquesta manera, si ens oblidem de l’efemèride anual de la fira d’abril sevillana i ens dediquem a passejar per les poblacions del sud d’Itàlia a l’estiu –l’època de les festes majors- trobarem que aquest tipus de lluminàries són d’allò més habituals –i segurament és per això que l’empresa encarregada de dur-les a terme a Valls ja procedia d’aquesta mateixa Itàlia meridional.

Així doncs, no ens aniria malament fugir de la simplificació i del sempre nefast “presentisme” i conèixer una mica més l’origen i el perquè de tot plegat. Les lluminàries vallenques poden agradar més o menys –o fins i tot se’n pot criticar el dispendi en temps de crisi-, però es tracta d’un element que entronca amb una sensibilitat en la que conflueixen elements històrics, culturals i antropològics i que té la definició dels seus orígens a l’època moderna, quan les decoracions efímeres que transformaven l’espai públic en un fantàstic aparador. O és que no és especialment “barroca” l’època que estem vivint?

Lluminàries (de dia) a Lecce (Puglia) a la Piazza Sant’Oronzo.

Lluminàries (apagades) a Tràpani (Sicília)