A mitjans del segle XVIII, Georg Friedrich Haendel dedicava una de les seves peces més cèlebres, la Music for the Royal Fireworks –realitzada per tal de celebrar la Pau d’Aquisgrà-, al “prodigi” que aconseguien els focs d’artifici: la de transformar la nit en “dia” –és a dir, la transformació de la foscor sense pal·liatius en una meravella irreal, en la que els “castells” –estructures fetes ex-professo– disparaven tota mena de focs, espurnes i sovint fins i tot encenien inscripcions commemoratives o símbols relacionats amb la monarquia o amb la religió.
La capacitat que tenien aquests recursos de transformar la negra nit en claror els confereix especial protagonisme en les festes del Barroc. Així doncs, és freqüent trobar notícia documental de les anomenades “lluminàries”, en motiu de qualsevol festivitat de caràcter més ordinari o extraordinari. Per “lluminàries” entendríem no tant els focs d’artifici –encara més efímers- sinó la multitud de llums de tot tipus –amb finalitats decoratives i de transformació de l’entorn- col·locades no només en els edificis públics o carrers, sinó també en cases particulars, de la mateixa manera, que les espelmes, teies o les atxes de cera esdevenien un complement imprescindible de les processons o dels actes litúrgics.
Per exemple, en el cas de Vic, mossèn Gudiol fa referència a les “graeres” o graelles en les que s’hi feia cremar fusta de pi ben resinosa com a sistema d’il·luminació en motiu de certes solemnitats, com quan la vigília de la festa patronal de Sant Pere s’il·luminava el campanar –fa referència a una notícia de l’any 1485, en que les il·luminacions foren especialment lluïdes per tal de celebrar l’exitosa campanya militar que estava foragitant els sarraïns de la Península Ibèrica. Però fou durant el barroc que les “lluminàries” arriben al seu màxim esplendor, essent minuciosament descrites en tot tipus de cròniques referents tant a la benedicció d’una església, la canonització d’un sant o a una entrada reial.
L’any passat es va viure a Valls una altra edició de les “Decennals”, les solemnes festes dedicades a la Verge de la Candela que tenen lloc només cada deu anys i un dels aspectes més comentats i probablement el que tingué més ressò de la festa fou la instal·lació, en diferents indrets de la vila –plaça del Pati, carrer de la Cort i la castellera plaça del Blat- d’unes espectaculars lluminàries, recuperant el concepte de les lluminoses “arquitectures efímeres” de regust barroc –que no obstant s’havien mantingut a Valls fins a l’any 1931.
Així doncs, fou “Marianolights”, una empresa de Maglie, localitat de la Puglia i propera a Lecce, l’encarregada de bastir 400 mastelers de fusta sobre els quals es dissenyaren sinuosos arcs, engraellats, galeries i canelobres de grans dimensions que arribaven als 21 metres d’alçada i que foren connectat amb sis quilòmetres de cable el·lèctric.
L’espectacularitat i singularitat –des de la nostra perspectiva actual- d’aquestes estructures va topar amb no pas poques crítiques –des de la ciutadania vallenca i l’oposició del propi consistori- que consideraven que això era més propi de la “Feria de Abril” sevillana. I és ben cert que el nostre referent més immediat per aquest tipus de d’arquitectures lluminoses és l’encesa anual de l’anomenada “Puerta del Real de la Feria”, que dóna el tret de sortida a l’esmentada Feria de Abril.
Però potser hauríem de saber que aquesta no és en realitat una tradició específicament “sevillana” o andalusa, sinó que ben pròpia de tota la Mediterrània, on s’ha mantingut amb desigual fortuna.
D’aquesta manera, si ens oblidem de l’efemèride anual de la fira d’abril sevillana i ens dediquem a passejar per les poblacions del sud d’Itàlia a l’estiu –l’època de les festes majors- trobarem que aquest tipus de lluminàries són d’allò més habituals –i segurament és per això que l’empresa encarregada de dur-les a terme a Valls ja procedia d’aquesta mateixa Itàlia meridional.
Així doncs, no ens aniria malament fugir de la simplificació i del sempre nefast “presentisme” i conèixer una mica més l’origen i el perquè de tot plegat. Les lluminàries vallenques poden agradar més o menys –o fins i tot se’n pot criticar el dispendi en temps de crisi-, però es tracta d’un element que entronca amb una sensibilitat en la que conflueixen elements històrics, culturals i antropològics i que té la definició dels seus orígens a l’època moderna, quan les decoracions efímeres que transformaven l’espai públic en un fantàstic aparador. O és que no és especialment “barroca” l’època que estem vivint?
Lluminàries (de dia) a Lecce (Puglia) a la Piazza Sant’Oronzo.
Lluminàries (apagades) a Tràpani (Sicília)
Maria Garganté Llanes és doctora en Geografia i Història (Història de l’Art) , amb alguns màsters que no recorda i veleitats antropològiques diverses. És professora "d'universitats", on hi ensenya història de l'art i fa equilibris per fer una mica de recerca. En definitiva, ha tingut i té la sort immensa de fer el que més li agrada, sigui aquí o a l'estranger. Però és a Sanaüja (la Segarra) on hi té fonaments i bastida; aquell lloc on poder tornar, ni que la resta del món s'enfonsi... .
Giliet de Florejacs
30/08/2012 - 08:57
Des de sempre he considerat una horterada les il·luminacions amb bombetes de colors, començant per la Feria de Abril, seguint per les façanes del cortinglès i d’altres i acabant per les llumetes nadalenques penjades pels carrers (per no continuar amb els projectes tipus “Las Vegas”). De gran, ho vaig identificar amb una crida -tipus campana del gos de Pavlov- al consumisme i, darrerament, també les percebo com un fenomen ecològicament insostenible… Dec ser una una víctima del presentisme o un nostàlgic d’espelmes, teies i atxes.
marietadelafont
30/08/2012 - 11:54
Que és ecològicament insostenible no ho qüestiono pas -ni que es faci amb led’s o bombetes de baix consum. D’altra banda, ja fa molts anys que es diu que cada cop avancen l’encesa de les bombetes de Nadal per incentivar el consum(isme); jo no hi veig la relació directa, però sí que les il·luminacions deuen aixecar l’ànim i dur el cervell a un estat d’excitació neuronal capaç de proporcionar el punt d’eufòria necessària per començar a comprar compulsivament (no ho sé si funciona exacatament així, “Doctores tiene la iglesia”…). Però sí que no és cert que això -en el cas de les decoracions de les Decennals- sigui una “horterada andalusa” (el “prensentisme” és aquest: creure que això només és propi de la “Feria de Abril”), sinó que en tot cas és una “horterada ben mediterrània”, ben documentada a casa nostra (és clar que no es tractava de bombetes, per bé que s’aconseguien efectes semblants amb recursos ben originals) des de segles ben pretèrits. És clar que els catalans, avorrits com hem sigut sempre, ens vam apuntar a l’estètica minimalista i austera (ja el noucentisme abominava del modernisme -predicant no sé quines arrels clàssiques mediterrànies, sense tenir en compte que el Partenó estava pintat de colors ;-)). Després només van caldre els Jocs Olímpics per acabar de tornar-nos “moderns” del tot…Jo penso que n’hauríem d’aprendre una mica del sentit festiu dels nostres veïns valencians (no dels “fastos falleros” del PP), que sempre s’han sapigut prendre la vida amb un punt d’exhuberància i sensual voluptuositat que nosaltres no tenim (i ells també -almenys en algunes poblacions- posen bombetes als carrers per la Festa Major…).
cristina roco
30/08/2012 - 20:36
La cuestión, como todo, es un tema de sensibilidad. Me gustaría nombrar las luminarias citadas en las misivas de Gaspar Méndez del Haro, embajador de Carlos II, el hechizado, en Roma. El VII marqués del Carpio mando a cubrir con luminarias toda la fachada del Palazzo di Spagna romano. El motivo fue la cumpleaños de su sobrina que residía en la ciudad pontificia, unida a la familia Colonna. La orden del embajador fue albúmina, el palacio debía brillar en honor a su familiar, sin interrupción, durante una semana.
Felicidades María…ay (suspiro)…cuanto que aprender…
Lluis Güell Jornet 7730 Leers-Nord (Belgium)
31/08/2012 - 14:23
Marietadela font o Marietadelullviu??? C’est un vrai régal, un véritable plaisir de lire votre commentaire que je partage entièrement, et plus particulièrement sa conclusion percutante ! Merci !
marietadelafont
31/08/2012 - 19:15
Juste ce petit mot pour vous remercier vos aimables paroles. Soyez bienvenu!
marietadelafont
31/08/2012 - 19:17
Es un tema muy interesante, Cristina, sobretodo por el efecto que estas tenían en el ánimo y el espíritu de las gentes de otras épocas…
cristina roco
31/08/2012 - 19:55
¿Dónde puedo encontrar bibliografía al respecto?
Muchas gracias.
marietadelafont
31/08/2012 - 22:05
Por si te sirve de algo, te paso esta selección, en la que cometo la insensatez de incluirme, he, he… (a Maravall, Burke, Huizinga y demás los doy por supuestos, está claro…;-)):
CUESTA GARCÍA DE LEONARDO, MJ: Fiesta y arquitectura efímera en la Granada del siglo XVIII. Granada: Diputación Provincial, 1995.
ESCALERA PÉREZ, R: La Imagen de la sociedad barroca andaluza : estudio simbólico de las decoraciones efímeras en la fiesta altoandaluza : siglos XVII y XVIII. Universidad de Màlaga, 1994,
FERRER VALLS, T: “La fiesta en el Siglo de Oro: en los márgenes de la ilusión teatral”, Teatro y fiesta del Siglo de Oro en tierras europeas de los Austrias. Madrid: SEACEX, 2003.
GARGANTÉ, M: Festa, arquitectura i devoció a la Catalunya del Barroc. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011.
RODRÍGUEZ DE LA FLOR, F: Atenas castellana. Ensayos sobre cultura simbólica y fiestas en la Salamanca del Antiguo Régimen. Salamanca: Junta de Castilla y León, 1989.
TRIADÓ, JR: “La festa i les manifestacions efímeres a la Catalunya del segle XVIII” a Miscel•lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte (2 vols.). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.
VELASCO, H: Tiempos de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas en España. Madrid: Tres, Catorce, Diecisiete, 1982.
VINCENT-CASSY, C: “Los santos, la poesía y la pàtria. Fiestas de beatificación y canonización en España a principios del siglo XVII”, Fábrica de santos: España, siglos XVI-XVII, Madrid, 2010.