L'església de Batea: a la primera divisió de l'arquitectura religiosa del set-cents

De vegades penso que ja m’he dedicat massa temps a estudiar les plantes de saló. Aquesta tipologia, coneguda també amb la denominació alemanya hallenkirchen, fa al·lusió al conjunt d’edificis religiosos de tres o més naus d’igual alçada i amb sistema d’il·luminació lateral i que se’ns presenta com un dels grans models espacials de la història de l’arquitectura. Tot i que gestades en el context centreuropeu de l’Edat Mitjana (el seu origen, encara discutit, es situaria al Poitou del segle XII, essent el germen del posterior gòtic germànic) les hallenkirchen van tenir al llarg del segle XVI una gran difusió en els regnes peninsulars, essent exportada als territoris del Nou món, entre d’altres motius per presentar unes avantatges constructives considerables i per tal de posseir una gran racionalitat i unificació espacial, característiques que s’adaptaven molt bé als nous gustos del Renaixement.

Tot i això, la utilització de la planta de saló a Catalunya no és habitual fins a mitjans del segle XVIII, ja que abans d’aquestes dates ens hauríem de remuntar a l’esmentada capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat,  dins la gran reforma realitzada per Pere Blai entre 1597 i 1619. Però fins i tot quan parlem del segle XVIII, l’únic exemple barceloní d’església de planta de saló serà l’església de Sant Miquel del Port de la Barceloneta, considerem que inspirada explícitament en la capella de la Generalitat.

El cas és que m’agrada defensar que, contra el sovint centralisme barceloní de la historiografia de l’art, la millor arquitectura religiosa del segle XVIII es dóna a les comarques de Lleida i Tarragona, que seran al seu torn les que faran una aposta més clara per aquest tipus de planta. A l’entrada que dedicava al bloc sobre les esglésies de les Garrigues (http://pedresvistes.wordpress.com/2012/04/17/catedrals-de-loli-esglesies-del-segle-xviii-a-les-garrigues/ ) ja se n’ofereix un tast, però avui em ve de gust parlar una mica de la que per a mi és la millor de les esglésies setcentistes tarragonines, i que per a més “inri” es troba no pas a les ciutats de Tarragona, Reus o Tortosa, per esmentar les ciutats més importants de la Catalunya meridional, sinó en una de les poblacions extremes de la Terra Alta, veïna de la comarca aragonesa del Matarranya.

Es tracta de l’església parroquial de Batea, que jo qualificaria directament de la millor de les esglésies setcentistes catalanes, probablement amb la de Maials. D’extraordinària factura, la façana està rematada per un frontó triangular –i una escultura d’un triomfant Sant Miquel, titular del temple- i definida per la presència de tres portalades separades per pilastres i que defineixen exteriorment l’estructura interna de la planta de saló.  Yolanda Gil suposa que les traces per a la parroquial de Batea serien del carmelità fra Damià dels Apòstols, seguint les notes publicades per Vidiella segons les que l’any 1764 es citaven al temple els arquitectes José Ortiz, de Cantavieja, Joaquín Colera i el carmelità de Tortosa fra Damiá. Tot i això, la documentació conservada a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid confirma que qui va elaborar el projecte fou el franciscà fra Atanasio Aznar, artífex ja dels plànols per a l’església franciscana d’Alcañiz, i que també presenta un projecte de planta de saló per a l’església franciscana de Tortosa.

Per la seva part, Joaquim i Miquel Colera, mestres d’obres o “mestres arquitectes”, com s’autodenominen, d’Alcanyís, són els que determinen amb el seu examen la necessitat de construir una nova església a Batea, l’execució de la qual anirà a càrrec de Francesc Melet i Simon Moreno. Melet, que havia presentat un projecte per a la catedral nova de Lleida, també treballarà a l’església de Corbera d’Ebre, que juntament amb l’església de Batea i la de Riba-roja ratifica la vigència de la planta de saló al bisbat de Tortosa, limítrof amb les diòcesis de Lleida, Tarragona, Saragossa i Terol. 

Precisament limítrof amb la Terra Alta, a la veïna comarca del Matarranya, l’església parroquial de Calaceit, construïda l’any 1694 per mestres d’obres aragonesos, bascs i francesos, constitueix un precedent interessant per a les esglésies de planta de saló que es construeixen a la diòcesi de Tortosa i, com l’església de Batea, ja presenta tres portes a la façana. També hem de tenir en compte el focus valencià, sobretot a la zona de Castelló. La planta de saló setcentista s’introdueix en terres valencianes a l’església de Lucena i esglésies com la de Vila-real o Cinctorres són magnífics exemples de la mateixa tipologia.

Tornant però a Batea, cal assenyalar que seu interior sorprèn igualment, no per la diafanitat de l’espai, propi d’aquestes arquitectures “de saló”, sinó per l’abundant decoració en estuc que apareix a cadascun dels pilars. Fantasioses arquitectures que no sabem si atribuir a la imaginació dels artífex o a la còpia de gravats que apareixerien en algun tipus de tractat.

Aquest temple superb s’erigeix a la part alta de la població, conferint-li un perfil de gran elegància i que anuncia des de lluny que arribar-se a Batea val la pena per moltes coses –un notable nucli antic o una interessant capella setcentista de planta central, amb cúpula i dedicada a Sant Roc, protector contra la pesta.

No és pas la primera vegada que en aquest bloc parlem de la Terra Alta (http://pedresvistes.wordpress.com/2012/03/07/picapedrers-bascos-a-vilalba-dels-arcs-imprimint-caracter/ ). Alta arquitectura d’època moderna, sens dubte de la millor a les nostres contrades.

 

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús