Estudis sobre l'arquitectura de Josep Prat al Camp de Tarragona

Aquesta ressenya del llibre Josep Prat i la irrupció de l’academicisme en l’arquitectura tardobarroca tarragonina, d’Anna Isabel Serra Masdeu, ja l’havia publicat al bloc del Fòrum de les Arts i del Patrimoni. Però com que sempre penso que l’arquitectura de les comarques tarragonines -tant la del Camp com la de l’Ebre- mereix molt més del que li és donat i reconegut, la recupero avui per aquest bloc.

No sabem si l’eminent passat imperial de Tarragona l’ha convertit històricament en terreny abonat per a la introducció, durant l’època moderna, de les “avantguardes” arquitectòniques vinculades amb el classicisme: l’Escola del Camp al segle XVI, Fra Josep de la Concepció i la seva influència al segle XVII i, finalment, la irrupció de l’academicisme al segle XVIII. Hi ha, doncs, un fil invisible que uneix les capelles “modernes” de la Catedral, des de la del Santíssim fins a la de Santa Tecla?

Josep Prat i la irrupció de l’academicisme en l’arquitectura tardobarroca tarragonina (Diputació de Tarragona, 2011) és el llibre resultant de la tesi d’Anna Isabel Serra, que en els seus estudis anteriors sobre l’església de Vilallonga del Camp ja havia abordat l’interessant debat del classicisme a la llum de l’Acadèmia durant la segona meitat del segle XVIII.

Fitxer:StMartiVilallonga.JPG

El llibre comença amb un estat de la qüestió sobre l’estudi de l’arquitectura setcentista a Catalunya i ens introdueix en l’univers tarragoní amb un breu però necessari context històrico-cultural del territori durant el període estudiat, precisament per assenyalar els factors que podien fer de la ciutat i el seu entorn un terreny propici (malgrat l’atonia inicial) per a l’avantguarda arquitectònica catalana, des de la puixança del comerç d’aiguardent fins a l’impuls dels bisbes “il·lustrats”.

Però l’autora no deixa en cap moment de plantejar el debat entre les incursions acadèmiques i la pervivència d’una tradició de caràcter gremial, basada en una manera de construir i entendre l’arquitectura, ben present encara en moltes parròquies de la diòcesi. L’Anna n’analitza minuciosament el procés constructiu, des dels sempre trafegosos condicionants econòmics, que sovint aguditzaven l’enginy de la població per tal de disposar de recursos, fins als detalls més curiosos dels documents contractuals. Vist el procés constructiu, es disposa a parlar dels artífex, fent el recorregut des del gremi a l’acadèmia. És a dir, des de la pervivència del sistema gremial i els mestres d’obres que el perpetuaven fins a la irrupció de les directrius acadèmiques.

I aquí és on apareix finalment Josep Prat, que constitueix la figura central de l’estudi, per bé que no el monopolitza, sinó que representa la frontissa entre dues maneres de fer: la gremial i l’acadèmica. És significatiu que procedeixi d’una família de mestres d’obres, que la seva pròpia formació s’esdevingui en aquest àmbit gremial i que estudiï (com suposava Manuel Arranz) a l’Acadèmia Militar de Matemàtiques de Barcelona, entrant en contacte (després s’allistarà a l’exèrcit) amb la figura de l’enginyer militar –professionals especialistes que dominaran la major part de les obres d’envergadura del Principat durant la primera meitat del segle XVIII. Prat arrodonirà seva carrera amb el títol d’acadèmic de mèrit concedit per la Reial Acadèmia de San Fernando, la institució que pretenia monopolitzar el control de l’art i l’arquitectura públics a Espanya, sobretot a partir de la reial ordre de 1777 i que serà l’única autoritzada a expedir el títol d’”arquitecte” (en el sentit més proper als nostres dies, és a dir, com a professional especialitzat que es dedica només a la traça de l’arquitectura). Serà a partir d’aquest moment que els arquitectes acadèmics prendran el relleu dels enginyers militars en l’adjudicació d’obres rellevants de caràcter arquitectònic, mentre aquests darrers s’especialitzaran cada vegada més en infraestructures com la construcció de ponts o camins. “Renovar-se o morir”, és com si hagués pensat el nostre home: superada la formació “a peu d’obra” i en decadència la tasca dels enginyers, el reconeixement de l’Acadèmia sembla necessari per cloure el cercle.   

Així doncs, Josep Prat representa de forma exemplar l’evolució de l’arquitectura com a disciplina professionalitzada: del mestre d’obres de formació gremial amb habilitat per dibuixar, al professional certificat per l’acadèmica, passant per la formació militar al costat dels enginyers i realitzant obres com a tal. De fet, tindrà una intervenció important en l’obra de la nova Catedral de Lleida, que també exemplifica aquesta transició d’un sistema a un altre: projectada per enginyers militars, la seva decoració –sense comptar la presència de Prat en la direcció arquitectònica del projecte- anirà majoritàriament a càrrec d’escultors amb el grau d’acadèmic –Juan Adán, els germans Lluís i Francesc Bonifàs o Salvador Gurri.

Però serà a Tarragona on Prat quedarà establert per més temps i on clavarà les seves arrels –casat amb una tarragonina, en aquesta ciutat hi naixeran els seus fills, un dels quals, Josep Prat i Magrans, seguirà els seus passos. A Tarragona hi combinarà obres d’enginyeria amb el disseny de l’esplendorosa capella de Santa Tecla, auxiliat pels jaspis de Tortosa i pel treball escultòric en marbre, que havia de sobrepassar la de la Immaculada, que cent anys abans Fra Josep de la Concepció havia disposat per al canonge Diego Girón de Rebolledo. L’estela de Prat també es farà present en algunes noves parroquials –les que l’autora denomina les “catedrals del vi”, fruit de la puixança de les poblacions dedicades a la producció i al comerç de l’aiguardent.

Entre altres acadèmics estudiats en aquesta obra hi sobresurten figures rellevants com Andreu Bosch, del qual en crida l’atenció la seva magnífica biblioteca, comparable a la d’altres artífex com Joan Soler i Faneca –aquesta estudiada en el seu moment per Manuel Arranz. També mereixen atenció els germans Tomàs, Domènec i Ignasi, de procedència cerverina i que curiosament són els primers arquitectes catalans que aconseguiran el rang d’acadèmics. Nascuts a Cervera, aquests arquitectes també són fills d’un mestre de cases, Francesc Tomàs, que arriba a la Cervera dels anys vint del segle XVIII atret per la demanda de les obres de construcció de la Universitat, establint-se definitivament a la ciutat. La família Tomàs esdevindria, doncs, un altre exemple de la progressió d’aquests artífex de procedència gremial que acabaran abraçant la formació i les directrius acadèmiques.

El darrer apartat representa la concreció material d’aquesta arquitectura –el que Anna Serra denomina “del dibuix a la pedra”-, amb l’establiment de tipologies que permeten classificar alguns dels aspectes formals d’aquests edificis: tipus de plantes, cobertes o façanes, que venen a mostrar una vegada més la varietat de solucions sense (i això hauria de ser especialment important, de cara a replantejar algun dia el “mapa” global de l’arquitectura catalana del segle XVIII) massa “dependències barcelonines”. Seria el cas de la proliferació de la planta de saló, tan escassa a Barcelona i que gairebé esdevindrà un signe d’identitat d’esglésies tarragonines, ebrenques i lleidatanes, el que ha de posar sobre la taula la connexió aragonesa i valenciana, tan present en les comarques del sud i de ponent del Principat.

L’apèndix documental i gràfic –les relacions amb l’Acadèmia i amb altres institucions oficials com el Reial Consell propicien la l’abundant presència de dibuixos dels projectes originals-, juntament amb un bon corpus bibliogràfic tanquen l’edició. 

En definitiva, als investigadors que ens dediquem especialment a l’estudi de l’arquitectura catalana d’època moderna, el d’Anna Serra és un llibre dels que sempre esperem amb absoluta avidesa, per bé que fem extensiva la recomanació als historiadors de l’art i de l’arquitectura en general, que descobriran la singularitat de Tarragona dins el panorama artístic català del XVIII. Una peça més –i del tot imprescindible- per tal d’anar completant el mosaic (més divers i d’una qualitat superior de la que hom pot pensar “a priori”) de l’arquitectura catalana del XVIII.

PS. Quan escric aquestes línies, m’assabento de l’aparició, tot just l’any passat, de l’obra de l’arquitecte Josep Llop i Tous L’església de Sant Joan Baptista del Catllar. El discret encant de la geometria. Llop és el president del Col·legi d’Arquitectes del Camp de Tarragona i un magnífic coneixedor de l’arquitectura de l’època del barroc. Segurament que aquest llibre, de títol ben suggerent, sobre una de les obres més reeixides de l’arquitecte i enginyer Josep Prat -i que demostra que no tan sols l’església barcelonina de la Mercè presenta moviment en planta- serà una altra aportació magnífica a la historiografia de l’arquitectura catalana del set-cents.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús