Quan ens referim a obres com l’edifici “històric” de la Universitat de Barcelona (1860-71) acostumem a fer-ho des de l’òptica dels historicismes que situen l’estètica medieval –gòtica o romànica- com la preferida per arquitectes com Jeroni Martorell o Elies Rogent. En aquest cas concret i potser pel pes que tingué en l’obra i la projecció de Rogent la restauració del monestir de Ripoll, gosarem fins i tot parlar de “neoromànic” quan contemplem els claustres o patis de les facultats de lletres i de matemàtiques o els finestrals que s’obren per tot l’edifici.

El cas és, però, que poc en sentirem a parlar, de la vinculació d’un edifici com aquest amb l’anomenat “Rundbogenstil” (estil d’arc de punt rodó), una variant “neo-renaixentista” nascuda a Alemanya, precisament com a reacció al neogòtic i que s’utilitzà en nombrosos edificis públics, des d’estacions de ferrocarril a ajuntaments, biblioteques o universitats (i en tenim nombrosos exemples en ciutats com Munich o Karlsruhe).

Rundbogenstil a la Biblioteca de la Ludwigstrasse de Munich (Baviera)

Efectivament, és llavors quan veiem que les finestres de la Universitat de Barcelona ens recorden els finestrals de la façana principal, que recorden sens dubte les finestres dels palaus florentins (palau Mèdici de Michelozzo –iniciat el 1844- o el palau Ruccelai, de B. Rossellino –1446-1455). Pedro Navascués (1998) ja destacava que malgrat les crítiques rebudes per l’edifici universitari, constantment titllat de “fred”, es tracta d’una obra interessant pel fet que recull excepcionalment la influència del rundbogenstil.

El mateix Elies Rogent, amb alguns elements de l’àmplia façana de la Universitat de Barcelona, va compondre altres obres, tal com mostren els projectes per als Ajuntaments de Sarrià i Sant Cugat del Vallès –aquest darrer literalment copiat a Badalona (1877), on es veu més la mà de Rogent que la de Villar Lozano, a qui s’atribueix-, així com els plànols per a la Capitania General de Barcelona, projecte en què intenta disfressar aquell suport rundbogenstil amb un guarniment neogòtic. Igualment, als habitatges va introduir també aquells “arcs rodons” tan peculiars, com es pot veure a la Casa Buxeres (1857), a la planta baixa de la qual insisteix en el tema, que tant li agradava i d’ascendència igualment italiana, com és el parament encoixinat, tan de moda aleshores per Europa.

Un altre edifici contemporani  a la Universitat i en certa manera deutor d’aquesta és l’anomenat Real Colegio Tarrasense (avui seu de l’Escola Pia de Terrassa), construït l’any 1864 segons el projecte de Francesc Daniel Molina (1812-1867). Cal assenyalar que Molina havia estat, juntament amb el propi Rogent, deixeble de Josep Casademont, que havia estat un dels màxims exponents a Catalunya del medievalisme arquitectònic.

Escola Pia de Terrassa (antic Real Colegio Tarrasense).

I és llavors quan, si ens posem a mirar, trobem infinitud d’exemples d’aquest estil “d’arc de punt rodó” a comarques, com seria el cas de l’Ajuntament de Bellpuig, a l’Urgell, al Seminari Menor de Vic o al monestir del Miracle (al costat del santuari), al Solsonès. Ben mirat, si el rundbogenstil va arribar fins a Wisconsin, on se’n conserven nombrosos exemples, perquè no ho hauria d’haver fet a Catalunya, que quedava més a prop?

Ajuntament de Bellpuig (Urgell)

Monestir del Miracle (Riner, Solsonès)

Entrada publicada a General el dimecres, 17/10/2012 a les 22:36.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.