Romànic entre barroc o barroc entre romànic

Orjout (Orjot en occità) és un petit llogarret pirinenc que toca gairebé a la Val d’Aran i al Pallars, al municipi de Bordes-sur-Lez (Eras Bòrdas de Les), on a començaments d’octubre es va fer una troballa excepcional. Es tracta d’unes pintures romàniques, presumptament relacionades amb les de Taüll, i que foren descobertes a l’església de Saint Germier, un bonic temple romànic d’absis llombard i una esvelta espadanya, ubicat vora el riu Les, de manera que la imatge de la capçalera de l’església confrontada amb el riu que passa per sota em recorda una mica a l’estampa igualment bella de l’església de Sant Joan d’Isil, amb el Noguera Pallaresa fregant-li l’absis.

De la descoberta d’aquest tresor pictòric, l’excel·lent bloc del Jordi de Nadal ja se’n feu ressò en el seu moment:

http://blogspersonals.ara.cat/setperset/2012/10/13/from-the-pyrenees-to-sitges-via-rome/, així com alguns diaris, però no ha estat fins aquest cap de setmana que la notícia ha sortit a la televisió, on s’ha pogut veure l’estat i la qualitat de les pintures i la singularitat de les representacions zodiacals (alguns experts també han volgut veure la representació del zodiac a l’extraordinària portada de l’església baix pallaresa de Covet). Caldrà esperar a veure que en surt, de les recerques i la restauració que s’hi durà a terme.

http://www.324.cat/noticia/1968992/ociicultura/Troben-unes-pintures-murals-romaniques-a-la-capella-dOurjout-vinculades-amb-el-conjunt-de-Taull

Però a part de la importància indiscutible de la troballa, el que m’agradaria fer notar és l’agençament barroc d’aquest temple romànic, paral·lel a molts altres exemples pirinencs –potser més abundants a la banda administrativament francesa, on el patrimoni no fou tan sacsejat. Tenim la idea omnipresent d’un Pirineu “romànic”, sense tenir en compte l’evolució viscuda per aquestes esglesioles pel que fa a la decoració interior i fins i tot en algunes parts arquitectòniques –adició de campanars, sagristies, cimboris… . És per això que a mi m’agrada parlar també de l’existència d’un “Pirineu barroc” o Pirineu “d’època moderna” (si hi comptem el segle XVI), que paulatinament comença a ser estudiat de forma rigorosa.

Bona mostra en serien l’estudi exhaustiu que l’equip de la Universitat de Girona, format pels doctors Joan Bosch, Joaquim Garriga i Francesc Miralpeix, realitzà de l’escultura i pintura d’època moderna al Principat d’Andorra http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008073000_9_279403__Cultura-cataloga-retaules-andorrans , o la part dedicada a retaules del segle XVI del llibre Devocions pintades (2011) d’Alberto Velasco (vegeu-ne ressenya: http://forumdelesarts.com/2012/03/27/devocions-pintades-retaules-de-les-valls-daneu-segles-xv-i-xvi/ ).

I és que no puc ocultar la fascinació que em produeixen aquelles fotografies antigues on, per exemple, les pintures de Sant Climent de Taüll són parcialment ocultes per un gran retaule gòtic (no pas barroc!) o aquella procedent del Fons Salvany on podem veure Santa Maria de Taüll amb un cimbori barroc obert a la zona del presbiteri i que sobresurt en el volum plenament “romànic” de l’església. 

 

La devoció i la vida parroquial eren extraordinàries durant l’època moderna, per la qual cosa seria il·lús considerar que les esglésies no s’havien de renovar d’acord amb els gustos de cada moment. Les confraries volien refermar el seu prestigi social construint capelles o retaules (del Roser, per exemple) i alguns rectors volien optimitzar l’espai d’aquests petits temples, de vegades tapiant la conca absidal per convertir-la en petita sagristia o magatzem). Les pintures s’ennegrien i la millor “neteja” era pintar-hi a sobre amb nous colors ben vius. Un petit cel a la terra en el qual “lo vell” no era decorós ni lluïa prou.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús