Pobret, el Canonge Mulet! (la desfeta de la nit de Santa Llúcia)

Fa poc més d’una setmana, un incendi durant la nit de Santa Llúcia, va originar-se al claustre de la Seu de Manresa. Cap a quatre mil ciris i espelmes cremant en honor a la santa patrona de les modistes i de la bona vista en foren la causa; la conseqüència: la pèrdua d’una de les obres barroques més rellevants de la basílica, ubicada precisament al claustre.

    

Es tractava de l’escultura jacent que coronava el sepulcre d’un canonge dela Seu, Francesc Mulet, que fou assassinat l’any 1428, tot i que segons la llegenda hauria “ressucitat” seixanta anys més tard per exaltar la devoció a la Verge. El sepulcre destruït, d’alabastre, fou realitzat molt posteriorment a la mort del canonge, ja que data de l’any 1719. És (o bé hauríem de dir “era”?) obra de Josep Sunyer Raurell, un dels escultors manresans més prolífics i rellevants de la primera meitat dels segle XVIII, estudiat per Teresa Avellí, hereu del taller de l’avi, Pau Sunyer, i del pare, també de nom Josep. Artífex de grans retaules com el de la parroquial d’Igualada, desenvolupà una singular activitat als territoris de la Catalunya Nord, des de Cotlliure fins a la Tor de Querol, passant per Perpinyà o Prada.

Si fem cas de les notícies consultades a la xarxa, podríem pensar que el ressò que tingué la notícia de “l’accident” fou notable, fins que hom pot constatar que gairebé totes les notícies procedeixen del mateix diari Regió 7, el diari manresà de referència . Això vol dir que estem parlant d’una notícia que difícilment traspassaria els límits comarcals i de l’àmbit de l’anomenada “Catalunya central” si no fos per les bondats de la xarxa (el que va fer precisament que la notícia arribés també a Nació Digital i probablement a Sàpiens. Fins una setmana més tard, La Vanguardia no treia la notícia… .

Resulta inevitable demanar-se una vegada més el perquè de la indiferència (quan no és menyspreu) cap a les obres del “nostre” barroc i sembla mentida que la resposta pugui continuar essent la mateixa, que fa mandra i tot de reproduir-la tant gastada. El cas és que tots sabem que si l’obra hagués estat romànica, el ressò hauria estat molt diferent. Però també evitaré furgar en aquest punt, que llavors sembla l’eterna cançó de l’enfadós i algú encara dirà que els “moderns” sempre ens estem queixant.

El que sí que és irrefutable és que, en definitiva, el que ha passat és una llàstima. Recordo una visita a la seu de Manresa amb alumnes d’Art Català de la UAB. La major part del nostre temps se’l va emportar el comentari del gran edifici, els retaules gòtics que es conserven a l’interior i fins i tot la cripta setcentista dels Sants Màrtirs. Només quan ja marxàvem, ens vam aturar uns instants a l’indret del claustre on jeia aquesta petita joia funerària, que representa a un canonge Mulet agònic, en els instants abans de morir a conseqüència de l’apunyalament per part del pare d’un rival en la provisió d’una pabordia.

Era inevitable (sempre salvant les acostumades distàncies) evocar la imatge de la beata Ludovica Albertoni, obra mestra de Bernini a la capella Altieri de l’església romana de San Francesco a Ripa. Fent honor a l’assignatura d’Art Català Modern, no podia tampoc deixar de referir-me al Sant Francesc Xavier jacent i en agonia, obra d’Andreu Sala a la capella de Sant Pacià de la Catedral de Barcelona, que també faria un Sant Ignasi en el moment del seu “rapte” o “èxtasi” durant, precisament, la seva estada manresana. Una tipologia que serà seguida per altres escultors com Antoni Real Vernis a l’església de la Pietat de Vic, per on farà un avui desaparegut Sant Francesc Xavier, que al seu torn també serà representat pel propi Josep Sunyer, l’artífex de l’escultura del Canonge, en un retaulet de l’església (avui francesa) de la Tor de Querol.

Es tracta d’escultures que miren de recollir en sentit entre espiritual i sensual de l’obra de Bernini, coneguda a través de gravats i que seria recollida, amb major o menor fortuna, per la imatgeria catalana del darrer segle XVII i de durant gairebé tot el XVIII.

Diuen que la destrossa no és del tot irreversible; esperem que tampoc ho siguin la cura i el desinterès que sovint pateixen encara les obres del barroc al nostre país.

*Les imatges del sepulcre del canonge procedeixen de la web “Històries manresanes”.

Comparteix

    Comentaris

    • adrià

      25/12/2012 - 02:09

      A més del sepulcre, que evidentment és una gran pèrdua, m’agradaria posar de manifest els greus danys estètics que ha sofert tot el claustre. Ennegrit per la combustió, costarà recuperar el color de la pedra original, que ha quedat força malmesa en alguns punts per l’enorme calor de l’incendi. Com a manresà, després de visitar el lloc dels fets, crec que els danys superen de llarg el que es veu amb un primer cop d’ull.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús