Arxiu del mes: gener 2013

La ciutat de Togores: tot “descobrint” Cerdanyola…

dimarts, 29/01/2013

Sempre dic que les ciutats del Vallès són grans desconegudes (sovint fins i tot pels propis vallesans). Mira que en fa d’anys, que passo amb tren per Cerdanyola, i fins fa dos divendres mai m’hi havia aturat. L’Albert m’esperava a l’estació, per tal de « descobrir-me » aquesta Cerdanyola que havia romàs “oculta” als meus ulls durant tant de temps.  Sí que tenia la idea de què Cerdanyola havia estat una vila d’estiueig; fins i tot passant amb el tren encara s’endevinen algunes casetes que hom pot suposar de les primeres dècades del segle XX. També des del tren és visible l’antiga fàbrica d’”Uralita”, que fou d’alguna manera el catalitzador de la gran transformació de la ciutat. Però per conèixer la Cerdanyola més antiga, “la Cerdanyola de dalt”, s’ha de travessar el riu Sec i enfilar-se una mica fins arribar a la plaça Francesc Layret, on es troben l’ajuntament i l’església. Aquesta és un edifici neoromànic, que substituex l’església antiga, del segle XVI. A l’interior s’hi conserven dos grans mosaics de Lluís Bru i al costat del temple destaca l’interessant edifici de la Rectoria, d’inspiració modernista i que dialoga amb els altres edificis que es troben a la mateixa plaça: des del propi edifici de l’Ajuntament, amb una testera corba que recorda algunes masies modernistes –Can Negre de Sant Joan Despí, obra de Josep M. Jujol, per exemple- o dos edificis més –un d’ells avui llar d’infants, més en la línia noucentista. Val a dir que la major part d’aquests edificis són obra d’un sol arquitecte, Eduard M. Balcells i Buïgas, que ostentà el càrrec d’arquitecte municipal i, que com tants arquitectes de les primeres dècades del segle XX, la seva obra va oscil·lar entre el modernisme i el noucentisme.

Cerdanyola i orfebreria 004.jpgCerdanyola i orfebreria 006.jpg

Cerdanyola i orfebreria 010.jpgCerdanyola i orfebreria 007.jpg

En aquest punt comença el carrer de Sant Martí, que esdevé a mitja alçada carrer de Sant Ramon i que és l’artèria principal de la Cerdanyola antiga, i tot ell ben interessant per conservar una tipologia de cases baixes, que li dóna una uniformitat i manté el regust “de poble” que havia tingut segurament fa cent anys. Al llarg del carrer, edificis ben interessants: Casa Mongay (també de Balcells), Can Llopis (atribuïda a Gaietà Buïgas) o l’anomenada Torre Vermella, un edifici anònim de cap a 1879 i que sembla que en l’actualitat roman abandonat –jo el vaig trobar magnífic (em recordava a la “Red House” de William Morris i Philip Webb) i seria d’esperar que les administracions fessin alguna cosa per evitar-ne la degradació.

Cerdanyola i orfebreria 017.jpgCerdanyola i orfebreria 011.jpg

Cerdanyola i orfebreria 016.jpgCerdanyola i orfebreria 015.jpg

En aquest mateix carrer hi ha el digníssim Museu d’Art de Cerdanyola, del que ja en destaquen des de l’exterior els magnífics vitralls modernistes (les “dames de Cerdanyola”) i que foren tractades en aquesta entrada del blog El patrimoni a l’abast: http://blogs.descobrir.cat/patrimoni/2010/09/13/les-dames-de-cerdanyola/ .

Tombant per l’edifici de la Cooperativa la Constància –que recorda els entranyables “casinos” i que fou Ateneu de Cultura Popular durant la República-,passem per la TorreVinyals (o Torre Lloberes), avui Escola Municipal de Música, de la que en destaca l’original tribuna poligonal de la cantonada. Arribem llavors a la plaça de Sant Ramon, vora la qual hi ha la “Masia Rosa”, paradigma de torre d’estiueig que avui és Museu Municipal d’Història.

Cerdanyola i orfebreria 019.jpgCerdanyola i orfebreria 021.jpg

Cerdanyola i orfebreria 022.jpgCerdanyola i orfebreria 023.jpg

Podríem anar cap a altres barris –a la Ciutat Jardí o al Barri de Baix- on es conserven magnífics exemples d’aquest tipus d’arquitectura, però el temps passa i enfilem el camí de tornada pel carrer de les Escoles, que es diu així per l’antic edifici de les Escoles Públiques, bonic edifici modernista d’Eduard M. Balcells.

Cerdanyola i orfebreria 024.jpgCerdanyola i orfebreria 026.jpg

I acabem el recorregut passant per l’Arxiu Municipal, un interessant edifici del segle XXI, amb la façana que simula uns “arxivadors”. Arquitectura del passat i del present. Un municipi amb múltiples sorpreses –les masies que conserva, per exemple, i que s’estenen fins a Collserola –en vaig parlar a propòsit del treball del màster de l’Albert a la següent entrada del blog: http://blogs.descobrir.cat/pedresvistes/2012/03/01/la-masia-catalana-tambe-es-metropolitana/ .La Cerdanyola de Togores i la d’avui. L’ànima infinita de les ciutats per descobrir… .

 

Patrimoni en alerta roja: Sant Martí de Llanera o el secret encant del gòtic “modern”

dilluns, 21/01/2013

Seguint una mica amb el tema del “gòtic modern”, que va més enllà dels segles baixmedievals, avui parlarem d’un exemple singular en un territori també molt concret, d’una bellesa insòlita i força desconegut. Es tracta de l’església de Sant Martí de Llanera –avui formant part del municipi de Torà, a la Segarra-, però que va molt més enllà de ser una esglesiola vinculada a una més de les fortificacions medievals que s’estenen com una xarxa pel territori fronterer del Llobregós. De fet, tot el conjunt de Llanera –castell i església- foren reedificats entre els segles XVI i XVII, un cop ben allunyat el perill sarraí, sense escatimar esforços en la seva relaxada sumptuositat.

Així doncs, l’església dedicada al sant bisbe de Tours constitueix un exemple insòlit –per la recòndita bellesa del seu enclavament (que per emboscat, continuava oferint la protecció necessària contra bandositats o altres contingències)- d’aquest últim gòtic que, senyorívol, es manifestà amb força per tot el Llobregós, des de Sanaüja fins a Calaf, passant per Torà o per petits nuclis que podem relacionar més directament amb la cronologia de l’església que tractem, com serien les també esglésies del santuari de Pinós i del poble de Sant Just d’Ardèvol.

Llanera 394.jpgLlanera 397.jpg

Però si bé tots aquests exemples anteriors es troben en bon estat de conservació i es poden visitar sense perill de la pròpia integritat física, el cas de Sant Martí de Llanera és desolador. Hom pot accedir encara a un temple d’una senzilla i diàfana bellesa, d’una sola nau de proporcions esveltes, cobert amb volta de creueria i amb característiques pròpies d’aquest gòtic tardà, com les nervadures que s’interrompen a mitja alçada en forma de permòdol o cul de llàntia i que contenen els emblemes heràldics dels Vilaró –alguns dels quals apareixen avui destrossats, repicats de forma deliberada. No han arribat els vàndals, en canvi, a destruir els relleus de les claus de volta, decorades –entre d’altres motius- amb l’escena de Sant Martí partint la capa o amb una representació de la Verge del Roser.

Llanera 388.jpgLlanera 390.jpg

El cas és que avui Sant Martí de Llanera és una església espoliada, abandonada –i potser encara gràcies que el retaule major, de mitjans del segle XVII, fou traslladat a l’Hostalnou, a la parròquia de Perecamps (municipi de Llobera) i encara hi ha un altre retaule del XVI al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona! El més trist del cas, però, és que la sort (més aviat dissort) d’aquest temple no vingué directament condicionada per les malvestats dela Guerra Civil–que de tantes culpes ens eximeixen pel que fa a pèrdua de patrimoni-, sinó que precisament fou una església que “sobrevisqué” a la guerra i que, senzillament, el despoblament del territori i la seva supressió com a parròquia durant els anys seixanta del mateix segle XX van arrossegar-la fins aquest aspecte de quasi “ruïna romàntica” que presenta actualment.

Llanera 384.jpgLlanera 386.jpg

A l’exterior, el robust campanar, que s’alça seguint el perfil poligonal de l’absis, sembla agonitzar  recordant –com l’homònim campanar de Sant Martí del Canigó que cantava Verdaguer- l’esplendor d’un temps potser no tan pretèrit. Però malgrat avui el cloquer s’hagi quedat sense interlocutors –al text verdaguerià, el campanar de Sant Martí del Canigó dialogava amb el campanar de Sant Miquel de Cuixà- i fins i tot la propera església de Santa Maria de Llanera s’hagi ensorrat de fa poc, caldria almenys desitjar que aquest petit tresor, per amagat que estigui, trobi ben aviat qui posi remei als seus planys.

La vista general del nucli de Llanera està extreta de Viquipèdia i procedeix de la pàgina www.viladetora.net

Gòtic del segle XVII al Baix Pallars

dimarts, 15/01/2013

El XVII és el segle del barroc. O no és pas durant la centúria del 1600 que Bernini realitzarà obres com el potentíssim baldaquí de Sant Pere del Vaticà? També serà durant aquesta època que Rubens posarà el seu pinzell al servei de les més importants corts europees del moment, creant tot un exhuberant imaginari plàstic que per sempre més hem identificat amb el “barroc”. L’època del “segle d’or” hispànic, de les lletres de Quevedo i Calderón i dels nans i bufons representats per Velázquez.

Qui diria, doncs, que en aquest mateix moment Catalunya no és barroca, sinó que encara està rendida a la influència de l’arquitectura d’arrel medieval ?

Aquesta s’havia mantingut de manera persistent durant tot el segle XVI, amb obres que van des de la prioral de Sant Pere de Reus fins a diferents grups d’esglésies pertanyents a diversos nuclis comarcals, com el Maresme, amb esglésies com la de Teià, Arenys de Munt, Dosrius, Cabrera de Mar o Sant Andreu de Llavaneres, o la comarca gironina de La Selva, amb els exemples de Llagostera, Lloret o Fornells de la Selva.

Però si bé ja podíem intuir que el segle XVI és complex per moltes raons, la filiació “estilística” del segle XVII a la Europa occidental quedava fora de qualsevol dubte. És per això que encara sorprèn trobar esglésies construïdes de nova planta segons els paràmetres i l’estètica de l’arquitectura gòtica, en un moment tan avançat. Sí que és un gòtic una mica “diferent” i sí que hi apareixen traces “renaixentistes” en elements epidèrmics com la decoració de les portades. Però el conjunt continua essent plenament gòtic. I on succeeix, aquest fenomen? Doncs en diversos indrets de la Catalunya siscentista, sobretot fins a mitjans de segle.

En primer lloc, i en motiu de la creació de bisbat de Solsona a finals del segle XVI, l’antiga canònica agustiniana serà reconvertida en catedral, i ho farà segons una ampliació d’aspecte plenament gòtic, realitzada pel mestre d’obres barceloní Claudi Casals. Aquest mateix, pels volts del 1620, realitzarà la monumental església de Sant Jaume de Calaf, també segons el mateix llenguatge goticitzant (a la mateixa comarca de l’Anoia, l’arxiprestal d’Igualada en seria un altre exemple, de la mateixa tendència). A més a més, si mirem cap a les comarques gironines trobarem exemples tant dispars geogràficament com interessants, des d’Hostalric a Cadaquès, passant per Sant Feliu de Pallerols.

Però és que quan arribarem a mitjans de segle, que serà quan es produirà el pas definitiu cap a la volta de canó amb llunetes –la que es perllongarà fins al segle XIX-, encara trobem exemples notoris de la “tossuderia” gòtica.

Els que volem destacar avui pertanyen al Pallars Jussà, una comarca ja pre-pirinenca i que devia ser en aquell moment poc permeable als canvis massa “atrevits”. És per això que encara hi trobem al mestre d’obres Claudi Casals “segon” (fill del Claudi Casals que treballa a Solsona i Calaf), construint “en gòtic” l’església parroquial de Santa Maria de Valldeflors de Tremp.

Febrer 009.jpgFebrer 010.jpgFebrer 014.jpg

Aquest llenguatge gòtic es concretarà sobretot en la volta de creueria estrellada, que també apareixerà a la coetània església parroquial de Sant Martí de Talarn i que, en canvi, contrasta amb un tipus de portada de llenguatge classicista en ambdós casos, així com en l’adopció de l’arc de mig punt a les capelles laterals, en detriment de l’arc apuntat.

Exemples, doncs, epígons del llenguatge gòtic en l’arquitectura del Principat i, en definitiva, de tota una tradició constructiva que havia marcat a foc el període històric més vital del país.

*La darrera imatge, corresponent a l’interior de l’església de Talarn, és obra de Batlló i procedeix de la web www.pueblos-espana.org

Del castell a la vida urbana: el palau comtal de Centelles

dilluns, 7/01/2013

Quan estàvem a punt de tancar l’any, vaig anar a la festa del Pi de Centelles, atreta per la potència festiva i ritual d’aquest esdeveniment. Però com que deformació “professional” obliga, abans que el carro de bous arribés amb el pi a la plaça i aquesta es convertís en un infern de trons i pólvora, em vaig entretenir amb la noble arquitectura de la vila, que anava des de l’església parroquial de Santa Coloma fins a notables edificis civils, passant per un majestuós portal d’entrada al nucli.

El que em va deixar amb la boca oberta, però, fou l’imponent casal que presideix la plaça i que es correspon amb l’antic palau dels comtes de Centelles (no el confonguem amb el castell o fortificació medieval de Sant Martí de Centelles). De nobilíssima arquitectura, es tracta d’un edifici renaixentista en origen, força quadrat en planta, amb quatre nivells d’alçada i un pati central (del que no en coneixem les característiques). La portada està presidida pel blasó heràldic dels comtes de Centelles, testimoni mut d’una aristocràcia decadent que ja fa segles que perdé el seu senyoriu.     

Les escasses notícies històriques que de moment he pogut consultar, situen l’edifici pels volts (potser una mica anterior) de la dècada de 1530. Estem parlant d’una època fructífera per a la construcció de d’edificis d’una certa envergadura al nostre país; una època en la qual el “relaxament” militar permetia l’abandonament o la completa reforma de les antigues i poc confortables fortaleses medievals. Així doncs, després de la guerra civil catalana del segle XV, que afectà l’antic castell de Sant Martí, els comtes de Centelles deixaren aquest castell roquer i baixaren a la vila de Santa Coloma de Vinyoles (l’actual Centelles), on es construïren no pas una fortalesa, sinó tota una residència senyorial.

És l’època en la qual, sense moure’ns de l’àmbit de l’arquitectura civil –i concretant el cas de les residències particulars-, es construeixen a Barcelona casalicis notables com el de l’ardiaca Lluís Desplà i Homs (la coneguda “Casa de l’Ardiaca”, avui també Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona), erigida entre finals del segle anterior i conclosa cap a 1514, com la casa Clariana-Padellàs (avui seu del Museu d’Història de la Ciutat), entre 1497 i 1515, l’avui desapareguda casa Gralla (1516) o la casa Cervelló-Guiudice del carrer Montcada. També pels mateixos anys, concretament el 1514, el mercader Lluís Centelles construïa o reformava el seu palau barceloní a la plaça de Sant Miquel.

El palau dels comtes de Centelles no desmereix gens ni mica al costat dels exemples barcelonins, als que podríem afegir –i que tipològicament seria el que guardaria més relació amb el palau centellenc- el palau del Virrei o del Lloctinent, construït a la plaça del Rei cap a mitjans del segle XVI. La solidesa quadrangular de l’edifici, amb els torricons angulars i el pati central podrien haver estat un referent per al palau que comentem, per bé que les portades del palau barceloní són d’arc de mig punt adovellat, seguint models més arcaics. En canvi, el palau de Centelles presenta una portada de coronament trapezoïdal i encoixinat rústic, segurament presa d’algun model renaixentista que els constructors coneixerien mitjançant làmines o tractats. De fet, l’aspecte que presenta ens podria fer pensar fins i tot en una cronologia posterior (per la profusió d’encoixinats petris en portades siscentistes, tant en l’arquitectura religiosa -església de la Pietat de Vic, santuari del Miracle…- com civil -antic ajuntament de Manresa (avui la seu dels jutjats). D’altra banda, sembla que l’edifici també fou reformat després de la guerra de Successió, de manera que probablement serien aquestes reformes les que determinarien l’aspecte actual de la façana, tant pel tipus de portada i encoixinat a les cantonades, com per la presència dels balcons i no pas finestrals. Una reforma de principis del XVIII però feta, segurament, segons una estètica del segle anterior. 

Així mateix i deixant de banda la cronologia estricta, els torricons angulars, amb un sentit entre militar i ornamental, vinculen aquest edifici amb d’altres palaus fora del cap i casal barceloní. Seria el cas del castell de Pallejà (Baix Llobregat), del castell de Montclar (Urgell), del castell d’Orriols (Alt Empordà) o fins i tot de masies o cases fortes com Can Cabanyes d’Argentona (Maresme).   

Sembla que la guerra del Francès a Centelles malmeté el palau considerablement, iniciant una davallada inexorable pel que fa al seu estat de conservació, que l’ha dut finalment a que avui dia el balcó que marca l’eix central de l’edifici estigui presidit per un gran rètol que anuncia gairebé sinistrament que l’edifici està en venda.  

La festa del Pi va ser extraordinària, però l’arquitectura centellenca d’època moderna també fou una descoberta ben grata. Si alguna vegada hi torno, m’agradaria trobar el castell amb un aspecte més feliç, amb una restauració respectuosa i, si pogués ser, convertit en algun equipament o servei per als habitants del poble. Que es fes patent que la fi del feudalisme ha servit d’alguna cosa… .    

Podeu veure una petita crònica (molt personal) de la festa del Pi al meu altre bloc: http://lafontdebiscarri.wordpress.com/2013/01/07/guieu-nos-pel-cami-de-les-estrelles/

Ps. Mereix atenció, també a la mateixa plaça, l’edifici perpendicular al palau comtal. Es tracta de Can Domingo, que té en principi una cronologia força semblant pel que fa al seu origen -amb unes obertures més gotitzants-, tot i que el seu aspecte està avui notablement modificat per les reformes realitzades entre finals del segle XIX i començaments del XX.

La imatge és de Wikipèdia (encara no he pogut pujar les meves…). Imagineu-vos ara, al balcó central, un immens cartell on hi poda “En venda”. Molt trist… .