Quan estàvem a punt de tancar l’any, vaig anar a la festa del Pi de Centelles, atreta per la potència festiva i ritual d’aquest esdeveniment. Però com que deformació “professional” obliga, abans que el carro de bous arribés amb el pi a la plaça i aquesta es convertís en un infern de trons i pólvora, em vaig entretenir amb la noble arquitectura de la vila, que anava des de l’església parroquial de Santa Coloma fins a notables edificis civils, passant per un majestuós portal d’entrada al nucli.

El que em va deixar amb la boca oberta, però, fou l’imponent casal que presideix la plaça i que es correspon amb l’antic palau dels comtes de Centelles (no el confonguem amb el castell o fortificació medieval de Sant Martí de Centelles). De nobilíssima arquitectura, es tracta d’un edifici renaixentista en origen, força quadrat en planta, amb quatre nivells d’alçada i un pati central (del que no en coneixem les característiques). La portada està presidida pel blasó heràldic dels comtes de Centelles, testimoni mut d’una aristocràcia decadent que ja fa segles que perdé el seu senyoriu.     

Les escasses notícies històriques que de moment he pogut consultar, situen l’edifici pels volts (potser una mica anterior) de la dècada de 1530. Estem parlant d’una època fructífera per a la construcció de d’edificis d’una certa envergadura al nostre país; una època en la qual el “relaxament” militar permetia l’abandonament o la completa reforma de les antigues i poc confortables fortaleses medievals. Així doncs, després de la guerra civil catalana del segle XV, que afectà l’antic castell de Sant Martí, els comtes de Centelles deixaren aquest castell roquer i baixaren a la vila de Santa Coloma de Vinyoles (l’actual Centelles), on es construïren no pas una fortalesa, sinó tota una residència senyorial.

És l’època en la qual, sense moure’ns de l’àmbit de l’arquitectura civil –i concretant el cas de les residències particulars-, es construeixen a Barcelona casalicis notables com el de l’ardiaca Lluís Desplà i Homs (la coneguda “Casa de l’Ardiaca”, avui també Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona), erigida entre finals del segle anterior i conclosa cap a 1514, com la casa Clariana-Padellàs (avui seu del Museu d’Història de la Ciutat), entre 1497 i 1515, l’avui desapareguda casa Gralla (1516) o la casa Cervelló-Guiudice del carrer Montcada. També pels mateixos anys, concretament el 1514, el mercader Lluís Centelles construïa o reformava el seu palau barceloní a la plaça de Sant Miquel.

El palau dels comtes de Centelles no desmereix gens ni mica al costat dels exemples barcelonins, als que podríem afegir –i que tipològicament seria el que guardaria més relació amb el palau centellenc- el palau del Virrei o del Lloctinent, construït a la plaça del Rei cap a mitjans del segle XVI. La solidesa quadrangular de l’edifici, amb els torricons angulars i el pati central podrien haver estat un referent per al palau que comentem, per bé que les portades del palau barceloní són d’arc de mig punt adovellat, seguint models més arcaics. En canvi, el palau de Centelles presenta una portada de coronament trapezoïdal i encoixinat rústic, segurament presa d’algun model renaixentista que els constructors coneixerien mitjançant làmines o tractats. De fet, l’aspecte que presenta ens podria fer pensar fins i tot en una cronologia posterior (per la profusió d’encoixinats petris en portades siscentistes, tant en l’arquitectura religiosa -església de la Pietat de Vic, santuari del Miracle…- com civil -antic ajuntament de Manresa (avui la seu dels jutjats). D’altra banda, sembla que l’edifici també fou reformat després de la guerra de Successió, de manera que probablement serien aquestes reformes les que determinarien l’aspecte actual de la façana, tant pel tipus de portada i encoixinat a les cantonades, com per la presència dels balcons i no pas finestrals. Una reforma de principis del XVIII però feta, segurament, segons una estètica del segle anterior. 

Així mateix i deixant de banda la cronologia estricta, els torricons angulars, amb un sentit entre militar i ornamental, vinculen aquest edifici amb d’altres palaus fora del cap i casal barceloní. Seria el cas del castell de Pallejà (Baix Llobregat), del castell de Montclar (Urgell), del castell d’Orriols (Alt Empordà) o fins i tot de masies o cases fortes com Can Cabanyes d’Argentona (Maresme).   

Sembla que la guerra del Francès a Centelles malmeté el palau considerablement, iniciant una davallada inexorable pel que fa al seu estat de conservació, que l’ha dut finalment a que avui dia el balcó que marca l’eix central de l’edifici estigui presidit per un gran rètol que anuncia gairebé sinistrament que l’edifici està en venda.  

La festa del Pi va ser extraordinària, però l’arquitectura centellenca d’època moderna també fou una descoberta ben grata. Si alguna vegada hi torno, m’agradaria trobar el castell amb un aspecte més feliç, amb una restauració respectuosa i, si pogués ser, convertit en algun equipament o servei per als habitants del poble. Que es fes patent que la fi del feudalisme ha servit d’alguna cosa… .    

Podeu veure una petita crònica (molt personal) de la festa del Pi al meu altre bloc: http://lafontdebiscarri.wordpress.com/2013/01/07/guieu-nos-pel-cami-de-les-estrelles/

Ps. Mereix atenció, també a la mateixa plaça, l’edifici perpendicular al palau comtal. Es tracta de Can Domingo, que té en principi una cronologia força semblant pel que fa al seu origen -amb unes obertures més gotitzants-, tot i que el seu aspecte està avui notablement modificat per les reformes realitzades entre finals del segle XIX i començaments del XX.

La imatge és de Wikipèdia (encara no he pogut pujar les meves…). Imagineu-vos ara, al balcó central, un immens cartell on hi poda “En venda”. Molt trist… .

Entrada publicada a General el dilluns, 7/01/2013 a les 23:15.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.