El XVII és el segle del barroc. O no és pas durant la centúria del 1600 que Bernini realitzarà obres com el potentíssim baldaquí de Sant Pere del Vaticà? També serà durant aquesta època que Rubens posarà el seu pinzell al servei de les més importants corts europees del moment, creant tot un exhuberant imaginari plàstic que per sempre més hem identificat amb el “barroc”. L’època del “segle d’or” hispànic, de les lletres de Quevedo i Calderón i dels nans i bufons representats per Velázquez.

Qui diria, doncs, que en aquest mateix moment Catalunya no és barroca, sinó que encara està rendida a la influència de l’arquitectura d’arrel medieval ?

Aquesta s’havia mantingut de manera persistent durant tot el segle XVI, amb obres que van des de la prioral de Sant Pere de Reus fins a diferents grups d’esglésies pertanyents a diversos nuclis comarcals, com el Maresme, amb esglésies com la de Teià, Arenys de Munt, Dosrius, Cabrera de Mar o Sant Andreu de Llavaneres, o la comarca gironina de La Selva, amb els exemples de Llagostera, Lloret o Fornells de la Selva.

Però si bé ja podíem intuir que el segle XVI és complex per moltes raons, la filiació “estilística” del segle XVII a la Europa occidental quedava fora de qualsevol dubte. És per això que encara sorprèn trobar esglésies construïdes de nova planta segons els paràmetres i l’estètica de l’arquitectura gòtica, en un moment tan avançat. Sí que és un gòtic una mica “diferent” i sí que hi apareixen traces “renaixentistes” en elements epidèrmics com la decoració de les portades. Però el conjunt continua essent plenament gòtic. I on succeeix, aquest fenomen? Doncs en diversos indrets de la Catalunya siscentista, sobretot fins a mitjans de segle.

En primer lloc, i en motiu de la creació de bisbat de Solsona a finals del segle XVI, l’antiga canònica agustiniana serà reconvertida en catedral, i ho farà segons una ampliació d’aspecte plenament gòtic, realitzada pel mestre d’obres barceloní Claudi Casals. Aquest mateix, pels volts del 1620, realitzarà la monumental església de Sant Jaume de Calaf, també segons el mateix llenguatge goticitzant (a la mateixa comarca de l’Anoia, l’arxiprestal d’Igualada en seria un altre exemple, de la mateixa tendència). A més a més, si mirem cap a les comarques gironines trobarem exemples tant dispars geogràficament com interessants, des d’Hostalric a Cadaquès, passant per Sant Feliu de Pallerols.

Però és que quan arribarem a mitjans de segle, que serà quan es produirà el pas definitiu cap a la volta de canó amb llunetes –la que es perllongarà fins al segle XIX-, encara trobem exemples notoris de la “tossuderia” gòtica.

Els que volem destacar avui pertanyen al Pallars Jussà, una comarca ja pre-pirinenca i que devia ser en aquell moment poc permeable als canvis massa “atrevits”. És per això que encara hi trobem al mestre d’obres Claudi Casals “segon” (fill del Claudi Casals que treballa a Solsona i Calaf), construint “en gòtic” l’església parroquial de Santa Maria de Valldeflors de Tremp.

Aquest llenguatge gòtic es concretarà sobretot en la volta de creueria estrellada, que també apareixerà a la coetània església parroquial de Sant Martí de Talarn i que, en canvi, contrasta amb un tipus de portada de llenguatge classicista en ambdós casos, així com en l’adopció de l’arc de mig punt a les capelles laterals, en detriment de l’arc apuntat.

Exemples, doncs, epígons del llenguatge gòtic en l’arquitectura del Principat i, en definitiva, de tota una tradició constructiva que havia marcat a foc el període històric més vital del país.

*La darrera imatge, corresponent a l’interior de l’església de Talarn, és obra de Batlló i procedeix de la web www.pueblos-espana.org

Entrada publicada a General el dimarts, 15/01/2013 a les 20:19.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.