Les pintures de la Vall de Boí: el preu de la reproducció

Sí que costa de creure que en gairebé cent deu anys de “redescoberta” de les arxifamoses pintures de Sant Climent de Taüll, encara no s’hagués realitzat un debat seriós al voltant d’aquestes i la pròpia església de Sant Climent. Aquest buit fou subsanat la setmana passada al MNAC, amb la celebració de les jornades dedicades monogràficament a Sant Climent de Taüll i que comptaren amb la participació tant d’historiadors de l’art com de restauradors, arqueòlegs, representants del Bisbat d’Urgell fins al mateix alcalde de la Vall de Boí, amb resultats que prometen ser ben fructífers i interessants: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/14/catalunya/1365966237_504176.html .

No vaig poder assistir a les jornades, tot i que prou m’hauria agradat, però tot plegat em va fer pensar en una documentació curiosa que vaig trobar-me fa poc a l’Arxiu Històric de Lleida, concretament al fons corresponent a la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones, l’ens creat pel franquisme després de la Guerra Civil per tal de dur a terme les restauracions pertinents en aquells edificis que havien estat afectats per la contesa bèl·lica. Aquest organisme es mantingué en funcionament fins a l’any 1957, quan es considerà que ja havia acomplert les funcions per a les quals fou creat, de manera que algunes de les seves competències passaren a integrar-se al Ministerio de la Vivienda.

A la Vall de Boí el temps anava a un altre ritme, i és l’any 1959 quan l’arquitecte de la Diputació provincial es dirigeix al ministeri de Vivenda explicant el següent: “Entre los monumentos que durante la pasada guerra de Liberación sufrieron destrozos importantes fueron las iglesias románicas de Erill-la-Vall, San Juan de Bohí, San Clemente y Santa María de Tahull, de la provincia de Lérida. Lo apartado de los lugares en que se hallan enclavadas fue una de las causas por las que la reclamación de sus necesarias reparaciones fue demorada. Otra circunstancia que contribuyó a ello fue que, desposeídas en el año 1907 de las pinturas murales que las decoraban, para ser instaladas con toda dignidad, en el Museo de Arte Catalán de Barcelona, quedaran olvidados estos grupos de iglesias cuyo renombre fue adquirido principalmente por su enriquecido aspecto interno.”

Seria, doncs, el Ministerio de la Vivienda (reprenent les competències de “Regiones Devastadas”, encara que la inclusió de les esglésies de la Vall de Boí fos una mica forçada), secundat per la Diputació de Lleida i per la hidroelèctrica ENHER, qui emprendria la restauració del conjunt d’esglésies, de les quals l’any 1952 ja s’havien consolidat els campanars de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, restaurant també les teulades i els embigats de fusta. Dels campanars s’esmenta la seva solidesa, amenaçada pel fet d’haver-hi obert una finestra més gran per col·locar-hi les campanes.

En el cas de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall s’assenyala que les obertures del campanar de sis pisos estan tapiades, amb els mainells de les finestres geminades trencats o desapareguts. Es proposa la instal·lació de grans reproduccions fotogràfiques del Davallament, que ja es trobava al Museu Episcopal de Vic. El cost total de les obres que s’havien de dur a terme ascendia a 239.627,50 pessetes de l’època.

A Sant Joan de Boí, a part de les obres que s’havien de realitzar sobretot al campanar, ja es parla de fer una reproducció de les pintures murals que representaven la lapidació de Sant Esteve o la del mur de l’evangeli amb els grups representatius de les profecies de Daniel o el de les ànimes al si d’Abraham. El cost total de les obres a l’eglésia seria de 191.100 pessetes i el de la reproducció de les pintures, 65.000 pessetes.

Ja arribats a Taüll, a l’església de Sant Climent s’hi haurien de fer algunes obres de reparació, però sobretot es proposa reproduir les pintures de l’absis i es considerava que “si el artista a quien se le encomienda esta labor logra imprimirle el verismo que reflejó a sus geniales estilizaciones el gran maestro creador de tan magna obra de la pintura románica, este monumento adquiriría la atracción que perdió al desaparecer ésta”. Les obres de reparació a l’església constarien 174.670 pessetes i la reproducció de les pintures, 77.286 pessetes (poc més de 450€ -ni que sigui una comparació presentista que potser no toca; faltaven encara uns anys per la “crisi del petroli”!).

De manera semblant es proposa, a Santa Maria de Taüll –on s’havien de dur a terme obres més importants, ja que l’església havia estat arquitectònicament “barroquitzada” al segle XVIII i ara es pretenia tornar-la al seu aspecte originari (l’obra costaria més de tres-centes mil pessetes-, realitzar una reproducció de les pintures:

Con relación a la reproducción de las pinturas que embellecieron esta iglesia –que conserva hasta en su exterior restos de policromía-, es sabido que si no tienen la calidad que poseen las de San Clemente, no decaen al compararlas con las que tuvieron otras iglesias y que forman parte de espléndida colección de pintura mural catalana trasladada al mencionado Museo de Arte de Barcelona. Es indiscutible la necesidad de reproducir en la cabecera del templo, cuando menos, la decoración del ábside mayor, previo desmonte del retablo que todavía lo oculta.” La reproducció de les pintures de Santa Maria de Taüll havien de costar 55.491 pessetes (poc més de 330€).

 

**Imatges procedents del Fons fotogràfic Salvany de la Biblioteca de Catalunya, que mostren l’interior de Sant Climent (a l’esquerra) i l’aspecte insòlit de Santa Maria (a la dreta) l’any 1920.

L’artista Ramon Millet fou l’encarregat de dur a terme, doncs, les reproduccions “in situ” del conjunt més emblemàtic de la pintura romànica del país. Ara fa escassament un més que la seva reproducció de les pintures de l’absis de Sant Climent foren retirades i al seu lloc hi anirà una representació virtual de les pintures originals mitjançant la tècnica del video mapping, amb projeccions en 3D sobre els murs. Es tracta d’una solució que sembla que no convenç a la gent del territori. Jo no sé que dir-hi perquè en desconec els detalls, però sí que (una mica indigent tecnològica com sóc, més una sovint insana dosi de romanticisme empedreït) puc dir que em sobrepassa una mica tota aquesta febre de digitalització del patrimoni, de les recreacions virtuals, de fer present el que no hi és… Il·lusionisme pur –signe d’aquests temps líquids- que no enganya, però, a la gent del territori, que fins i tot no renunciaran mai a que un dia retorni a la vall allò que consideren seu i que no és pas una il·lusió, sinó quelcom ben tangible, amb la força poderosa de les obres d’art que, ni que nascudes en indrets recòndits, se saben universals i eternes.  

Comparteix

    Comentaris

    • Melitó Camprubi

      15/04/2013 - 15:30

      Molt interessant la teva contextualització econòmica. Quan costen les solucions que es debaten ara? El cost és una part del debat?

    • mariona

      15/04/2013 - 15:48

      Doncs m’agrada molt que facis aquesta pregunta, per bé que jo no te la puc respondre. Sí que intueixo que això del “videomapping” deu valdre una pasta gansa i sí que et puc dir la meva sola i humil opinió personal, que és que a mi no m’agrada. Però a partir d’aquí…Visca el debat, sempre!

    • Imma Lorés

      15/04/2013 - 18:12

      Gràcies pels estractes d’aquest projecte i per aquest blog. Conec aquest expedient de Regiones Devastadas, i és molt interessant. El procés va ser extraordinàriament complex i no exempt de debat, especialment la qüestió de la reproducció, que no tothom defensava. I també ho va ser el procediment i els assessors i tècnics implicats i els exclosos. És molt interessant el creuament amb dades d’altres arxius i, sobretot, és un episodi del paper i la presència d’ENHER en aquell territori. I així ho vaig intentar explicar en la meva conferència.
      Sobre el cost del projecte actual, a les Jornades no se’n va parlar, però en l’article de El País hi és recollit.

    • mariona

      15/04/2013 - 22:31

      Moltes gràcies per les precisions, Imma. Un plaer!

    • Nyapit

      16/04/2013 - 10:35

      Exclosos?? Quina forma més amable d’anomenar a la gent del territori…

    • mariona

      16/04/2013 - 11:01

      De primer no sabia per on anava el comentari; ara m’imagino que es refereix al comentari anterior on la Imma parla del procés de restauració de les esglésies a finals dels anys cinquanta. Senzillament, tot i que desconec com va anar exactament tot, no és difícil imaginar que no es devia tractar d’un procés massa participatiu i segurament sí, que la gent del territori en devia quedar més aviat exclosa… .

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús