De Palestina a la Segarra: la veneració catalana de Sant Jordi

Fa un parell de dies era Sant Jordi, que és una de les poques oportunitats de poder visitar, a Barcelona, el Palau de la Generalitat sense cita prèvia. I precisament Sant Jordi és el patró de la capella de Palau, la preciosa joia d’orfebreria pètria feta per Marc Safont durant el segon terç del segle XV. Una capella que es devia fer petita, per la qual cosa a finals del segle XVI i coincidint amb la darrera gran ampliació del palau, se’n faria una altra, la que avui és més popularment coneguda com el “Saló Sant Jordi”, emprat sobretot per a actes civils, mentre la capella primitiva és la que continua servint als escassos oficis litúrgics que s’hi celebren. 

Si Marc Safont és l’autor de la capella del segle XV, Pere Blai ho serà de la capella de finals del XVI, que es perllongà fins a 1617-19. L’encàrrec l’havia fet el llavors president de la institució, Francesc Oliver de Boteller, que era abat de Poblet. Aquesta nova capella (l’avui esmentat “Saló”), presenta tres naus d’alçària molt aproximada, separades per esvelts pilars. Sobre el creuer, inscrit en el rectangle quasi quadrat de la planta, s’hi alçà una cúpula el·líptica sobre petxines i sense tambor. Actualment, la diafanitat d’aquest espai, inicialment decorat amb estucat blanc que contrastava amb els elements estructurals i decoratius de pedra vista, proporcionant un efecte de bicromia d’arrels brunelleschianes (pensem en obres florentines com la capella Pazzi o la sagristia vella de San Lorenzo), queda distorsionat per la decoració pictòrica realitzada durant el primer terç del segle XX, en temps de la dictadura de Primo de Rivera.

Però Sant Jordi, cavaller i aristocràtic, no és que tingui pas un extraordinari predicament entre les esglésies consagrades a Catalunya. D’aquesta manera,  veiem com entre els pocs temples dedicats a Sant Jordi arreu de Catalunya tenim l’església de Sant Jordi Desvalls, al Gironès, o la capella ja neoromànica, del segle XX, de Sant Jordi de Mollé, vora Balaguer. Però si exceptuem l’esmentada capella (o capelles) del Palau de la Generalitat, l’únic edifici religiós a Catalunya on es conserva i venera (des de l’edat mitjana) una relíquia de Sant Jordi és l’església d’Alta-riba, sota la mateixa advocació. Sant Jordi d’Alta-riba, a la comarca de la Segarra, constitueix la plasmació d’una devoció ben primerenca, si tenim en compte que es considera que el “patronatge” de Sant Jordi dataria, segons la tradició, tot just des de finals del segle XI, per la seva suposada “intervenció” a favor de les tropes del rei d’Aragó a la batalla d’Alcoraç. D’aquesta manera, dedicar una nova església a Sant Jordi –quan la majoria ho estaven a Sant Pere, Santa Maria o Sant Miquel- era tot un signe de “modernitat” -pensem que serà ben pocs anys més tard, el 1201, que Pere II crearà l’orde religiosa i militar de Sant Jordi d’Alfama.

L’església que se li dedicà a Alta-riba, població que forma part del municipi d’Estaràs, és romànica en origen, per bé que amb importants modificacions al llarg dels segles, tot i conservar l’absis característic. Un element singularíssim és el sagrari de pedra, del segle XIV, un exemplar ben rar dins la seva tipologia. Podeu veure’n més informació al tríptic que trobareu a la pàgina dels Amics del Castell d’Alta-riba: http://es.calameo.com/read/00103457279e94877c1af .

Aquest proppassat diumenge, els veïns d’aquest poblet de la Segarra van multiplicar-se gairebé per vint (si tenim en compte que habitualment hi viuen unes dotze persones, al poble), ja que més de dos-cents participants van dirigir-se en romeria fins a la propera església de Santa Fe, per tal de recollir la relíquia de Sant Jordi que aquesta petita parròquia custodiava (vegeu-ne la magnífica crònica que en fa el Giliet de Florejacs: http://giliet.wordpress.com/2013/04/23/un-trosset-de-sant-jordi/ ).

Aquest fet em va fer pensar en com es podria reconstruir eventualment el “cos” del cavaller palestí (per bé que sovint se’l confon amb un altre Jordi, bisbe de Capadòcia) si s’ajuntessin totes les seves relíquies escampades per la Mediterrània: des de la basílica romana de San Giorgio in Velabro, passant per la Gènova que n’ostenta el patronatge i arribant a les magnífiques catedrals sicilianes de Ragusa i Modica, que amb les seves impressionants façanes-campanar, també ostenten al seu interior notòries relíquies de Sant Jordi, sembla ser portades des de Gènova durant el període de dominació normanda (malgrat hom pogués pensar que havien estat els catalans, que també havien senyorejat l’illa…). Sigui com sigui, un altre trosset de Sant Jordi el tenim a la Segarra i en una de les escassíssimes esglésies que en porta, ben orgullosa, el nom.

Catedrals de Ragusa i Modica (Sicília)

*Les fotografies referents a Sant Jordi d’Alta-riba procedeixen de la web de l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: https://sites.google.com/site/castellaltarriba/ i de la seva pàgina de Facebook.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús