La revolució del caminant

Un dissabte de maig a la tarda i emprenem el camí del sud; el camí meridional d’aquesta nostra geografia sentimental de la Segarra històrica i eterna, que més que una comarca és també un estat de l’ànima.

Amb pessigolles a l’estómac ens enfilem, des del fons de la Vall del Corb, fins a la part més alta d’aquesta contrada propícia a la meravella, on fa quatre-cents anys, el Rector de Vallfogona componia sensuals quartetes: “Un canyeló li donava / Tirsis ab la boca a Flora / i ella també, d’allí enfora, / ab la boca lo acceptava…”.

Arribem, doncs, a Segura, agombolats per una primavera exhuberant, que tot ho engalana. Fins i tot l’aire hi té una qualitat especial. Penso que no és pas estrany que el Kiku Mistu i l’Amai hagin triat aquest lloc com a projecte de vida i per establir-hi “La Casa Gran. Centre Cultural Imaginari Kiku Mistu”, un autèntic taller d’aquimista fet de mediterrània hospitalitat, en un petit poble on cada casa esdevé un mirador privilegiat cap a l’infinit -des del ferfil de Conesa fins a Forès -sentinella abocat a la Conca-  que es saluda amb Albió i l’Ametlla a tramuntana i amb la Bovera cap a ponent. I és des d’aquest indret fet petit paradís a la terra, amb l’aroma de la menta i el sabor del tè, d’on partim, en cerimònia, els caminants.

Caminants de quin camí? Les vuit persones que tresquem aquella tarda pels bucòlics tocoms de Segura no ens coneixem pas tots, però no fa cap falta. Qui més qui menys té una professió, qui més qui menys és la dona o l’home d’algú o de ningú; qui més qui menys dubta i no sap que dir i qui més qui menys és una dona o un home que no s’acaba de trobar del tot, malgrat Nietszche ens recordi que al final sempre acabem trobant allò que havíem amagat… .

En primera instància, recrear la vista amb el paisatge ja ens fa voler, com si d’un viatge a Ítaca es tractés, que el camí “sigui ben llarg”, perquè el de Segura és un paisatge harmònic, que no desestabilitza ni angoixa l’ànima, sinó que més aviat la reconforta. Un paisatge fet a mida de les llatinades dels clàssics, per exclamar allò del “Beatus ille…” (el tòpic literari del “feliç aquell, qui lluny de les preocupacions…”, que vindria a ser el mateix d’aquell “¡Qué descansada vida la del que huye del mundanal ruido” de Fray Luis de León) i on se’ns presenta, a cada pas, un locus amoenus on abeurar l’esperit.

I ves per on, que se’ns afegeix al viatge un altre Caminant –“ego sum homo viator”, ens ha dit-, i a partir d’aquell moment ens marca el pas –no obstant se’l veu més bregat que no pas nosaltres, a l’hora d’interpretar els senyals del camí. Viatja amb el seu ruquet, fidel company que no vol presses. És un peregrí? Un fugitiu? Un místic? Un boig? Rilke deia que l’home sempre és un ésser desplaçat, apàtrida, que es mou constantment a la recerca del seu destí, un fugitiu que cerca les rutes de la seva llibertat. En qualsevol cas, el nostre amic Caminant sap trenar el cordó emocional que ens fa sentir-nos partícips d’una consciència semblant. Una consciència que també ens sacseja en moments determinats: el dubte, la tria… . Però també ens duu a entendre que és en la liminaritat de les coses, en les situacions ambivalents, en els marges, quan sovint apareix aquella màgia que ens permet combatre el “desencantament del món”.

Del camí com a metàfora n’han parlat els clàssics, pagans i cristians: des de Plotí al Pseudo-Dionís, de Sant Bonaventura a Sant Tomàs… . Les idees de camí i de viatge com a genuïnament antropològiques, elements indissociables i propis i exclusius dels humans.

Diuen els filòsofs que el model “canònic” de viatge implica que aquest sigui fet en grup (Odisseu, que surt d’Ítaca amb telèmac, o Jasó, que viatja amb els argonautes…), però això no implica que el viatger no pugui ser un sol individu –és més, tots els “viatges interiors” ho són, d’individuals. En la mateixa Antiguitat grega trobem grans exemples de  viatgers solitaris, que tenien la funció “d’observar” per després “relatar-ho” –eren viatgers que “teoritzaven”, per la qual cosa se’ls deia sovint theoroi, que viatjaven “per veure”, però també per explicar-ho després. En tenim exemples en les figures de Soló, Tales, Heròdot o Plató. En aquest sentit, el viatge suposa un punt de partida, però també un retorn, quan el viatge ha de ser llavors “explicat”.

De viatges n’hi ha de molts tipus (incloent-hi encara tot els viatges “químics” o psicotròpics que descriuen Huxley o Octavio Paz). Fins i tot les grans religions no són tan sols “les del llibre”, sinó que també ho són dels viatges: les peregrinacions a Roma, Jerusalem, Santiago o la Meca, en el cas de cristians i musulmans; però també el judaisme és una religió del viatge -l’Èxode, el camí cap a la terra promesa, la diàspora posterior… . L’èpica del viatge: Alexandre Magne, Marco Polo, Cristòfor Colom, Magallanes i Elcano –Primum circumdedisti me. Dels viatgers i exploradors del segle XVIII als viatgers romàntics. Els viatges poètics de Dante –la baixada a l’Infern- i els literaris de tota mena –des de Gulliver a Xavier de Maistre i el seu Voyage autour ma chambre.

El viatge que avui hem emprès a Segura és un viatge a peu, perquè res com viatjar a peu té més força. Trepitgem indrets que conviden a somiar, on el paisatge el parla directament, sense intermediaris; però també és un viatge interior cap a l’abisme de l’ànima, com el de l’eremita al desert o a la muntanya.

El Caminant ens guia (sense condicionar-nos) i ens dóna la confiança necessària per avançar. És fent camí que hom reflexiona sobre el joc de miralls i de màscares que defineixen la nostra pròpia existència, per explorar la regió invisible del que és íntim, el sagrari de les nostres creences més profundes, des d’on notem créixer les emocions. La dissociació entre l’ànima (l’interior) i el cos (l’exterior), per mitjà del qual, però, ens sentim interpel·lats a través dels sentits, que objectiven la nostra relació amb els altres.

El camí també és metàfora d’esperança -tots esperem que la vida ens porti a algun lloc- i la certesa que el camí només es fa caminant, com deia Machado, és la mateixa que ens fa notar que la vida només es diu vivint-la -la quixotesca sentència del “Más vale camino que posada“.

Però després de múltiples emocions, ens adonem que el viatge sempre és un desplaçament que implica una sortida, però que també està destinat a tornar, d’alguna manera, al punt de partida. I és llavors quan a Segura ens hi espera, ben entrada la nit, la comunió en una taula esplèndida, que ben bé podria ser una al·legoria del país de Xauxa o tot un bodegó barroc. Aquell déu que resideix en els detalls; la celebració de la vida com a obra d’art i que fa que l’univers cobri significat.

Així doncs, què és un homo viator, més enllà de la sinècdoque definitòria de la pròpia actitud davant la vida? Homo viator no és tan sols l’home que camina, sinó aquell que està sempre “en camí”, i només en aquest “estar en camí” és quan s’és veritablement home (o dona). Caminem sols (potser també com a metàfora de la pròpia existència), però sense perdre de vista que “l’altre” és sempre una part essencial de nosaltres mateixos.

I en definitiva, potser caminem no pas per arribar a un lloc concret, sinó perquè el sol fet de caminar –com deia un subcomandant oblidat- ja és, en si mateix, un fet revolucionari. A Segura, prodigiós indret, hi ha espai encara per a una autèntica revolució personal.

Les imatges són procedents de la web http://lacasagrandekikumistu.blogspot.com.es/

Comparteix

    Comentaris

    • Juan Pedro Peña

      09/06/2013 - 16:17

      Et felicito Maria Garganté Llanes. Excel·lent article que ens ha sabut transportar per aquest místic lloc on el temps guarda posada. Veritablement recomanable a tot aquell que necessiti trobar la seva pau interior lluny de l’enrenou, afegit a la singularitat meravellosa, el fet de trovar-se amb aquest homo-viator tan especial que és Kiku Mistu.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús