Arxiu del mes: octubre 2013

Sikarra descoberta (pedres vistes i aviat “no vistes”)

dilluns, 28/10/2013

La comarca de la Segarra pot vantar-se de posseir un dels topònims de ben segur més antics dins el nomenclàtor comarcal català, malgrat avui l’extensió de la comarca sigui només una mínima expressió de la vastíssima “Segarra històrica” o natural. Precisament sempre s’havia donat per bo que l’origen del mateix topònim es trobava en una població que avui no pertany pas administrativament a la Segarra, sino a la veïna (i artificialment creada) comarca de l’Anoia. I és que és a Prats de Rei (abans també “Prats de Segarra”) on s’hi troben unes làpides romanes del segle Ia C que fan referència al “municipium  sigarrensis” i que avui encara es poden veure al vestíbul de l’església parroquial. Fa dos anys i mig, però, l’Associació Cultural Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot van adquirir en pública subhasta una peça excepcional que reculava encara dos segles més l’origen del segarrenc topònim: una moneda corresponent a un “tetartemòrion”-divisor de la dracma grega-, amb l’anvers decorat amb un cap masculí i el revers amb dues pròtomes de cavall amb les potes aixecades i unides pel tors, que constitueix un cas únic dins el món de l’emissió de moneda ibèrica. Aquest revers, finament treballat malgrat les minúscules dimensions (les d’una monedeta del tamany d’una llentia) incorpora la inscripció “Sikarra” en llengua ibèrica. Avui, aquesta peça “fundacional” de la memòria de la comarca pot visitar-se al Museu Comarcal de Cervera.

Restava, però, el dubte sobre quin era l’emplaçament de Sikarra, que havia de ser un lloc prou important per produir moneda d’aital qualitat. I fou aquesta primavera, quan unes excavacions en l’indret del santuari de la marededéu del Portal, a Prats de Rei -coincident amb l’antic portal d’entrada a la població emmurallada-, hom va creure trobar-hi, finalment, l’evidència de la mítica “Sikarra” citada per Ptolomeu. I és que, efectivament, la descoberta d’unes monumentals restes de muralla ibèrica, corresponents a una gran fortificació datada entre els segles VI i III aC, feia del tot plausible  que Sikarra fos a Prats de Rei, teoria reforçada encara més per la “continuïtat” del topònim a l’època romana. La troballa es completava, a més a més, amb un dels conjunts de ceràmica grega més importants del país.

Doncs fenomenal troballa, que assentava el fonament d’una antiquíssima memòria històrica, d’una població que per la seva importància i influència passà a anomenar tot un vastíssim terrori a cavall de Ponent i la Catalunya Central, està avui sentenciada a desaparèixer novament sota la runa de l’oblit. Sembla que Generalitat, Diputació, Bisbat i Ajuntament han decidit que el més convenient és “reblir” el jaciment -potser ho entendrem més si en diem “tapar-lo, colgar-lo”-, davant la impotència de l’Associació Cultural i Recreativa Sigarra, que fa anys que gestiona amb il·lusió i tenacitat el digne museu municipal Josep Castellà d’arqueologia de Prats de Rei, i que veien -com molta altra gent que l’havíem seguit amb entusiasme- un gran potencial en aquesta troballa, que constituïa una fita històrica i amb una gran càrrega d’identitat cultural d’un territori que sovint malda per reivindicar la seva existència.

Val la pena seguir la crònica excepcional que en fa l’amic Giliet de Florejacs, entre l’elegia i la ferma denúncia contra una manera potinera, maldestra i decadent de tenir cura del nostre patrimoni:  http://giliet.wordpress.com/2013/10/28/la-condemna-de-la-memoria/

Personalment, la història em recorda una mica a la de l’església de La Rodona, a Vic, fa gairebé deu anys. Aquest temple romànic havia estat enderrocat per construir la nova catedral a finals del segle XVIII. La seva “redescoberta” dos-cents anys després va despertar iniciatives ciutadanes per tal de conservar-ne les restes, que ocupaven bona part de l’avui plaça de la Catedral. Però aquí tampoc s’optà per la conservació, i avui tant sols un dibuix del perímetre de la rotonda en recorda l’emplaçament. Banal i mínima expressió no pas per recordar el monument, sino més aviat la vergonya i la desídia dels qui pensen que qualsevol resta arqueològica és un obstacle incòmode en els nostres hipermoderns nuclis urbans, que són l’imperi de les “places dures”. També hi faran algun dibuixet de la muralla, al paviment de Prats de Rei?

Segurs com estem de que “les pedres parlen”, sembla que algú ha decidit que les de Sikarra callin per sempre… .

La “vila rica” de l’Arboç

divendres, 11/10/2013

Aquesta va ser la primera impressió que vaig tenir quan vam “desembarcar-hi” el proppassat onze de setembre (avui fa un mes!) per enllaçar les nostres mans a la Via Catalana. No hi havia posat mai els peus, però ja sabia que era una “vila rica”. Rica en cultura popular, per exemple: des de castells (els Minyons de l’Arboç), ball de pastorets, un dels més admirats ball de bastons que hi ha al país, etc. Però poca cosa en sabia, de la seva arquitectura, i això fou el que em va sorprendre.

En primer lloc, una passejada pel nucli antic de la vila us fa adonar del fet que són dos els períodes d’especial puixança de la població: els segles XVI-XVII, d’una banda, i el pas del XIX al XX, de l’altra. Del primer període en romanen l’església, exemplar de traça gòtica i epidermis renaixentista, i alguns casals ben interessants, com la casa natal de l’abat Aureli M. Escarré, bon exemplar d’aquesta arquitectura del XVII que encara és de factura gòtica, i que només deixa entreveure un renaixement incipient en alguns detallets decoratius.

 

Però el que crida més l’atenció al passavolant ocasional, és la formidable arquitectura que s’hi desplegà a finals del segle XIX i començaments del segle XX. Des de l’eclecticisme d’alguns edificis (amb el neogoticisme de fons), com cal Pons o l’Hospital de Sant Joan, fins al modernisme més “a l’ús”, com les cases del carrer Major -amb la deliciosa passtisseria “La confiança”. Cases com el Palau Gener Batet o la coneguda com “La Giralda”, per reproduir la famosa torre de la capital andalusa, ens fan pensar en que aquest devia ser un poble de gent que va fer fortuna, fossin “indianos” o alguna altra cosa. El cas és que no és habitual -per bé que el Penedès sigui un territori en sí mateix ufanós- trobar una concentració tal d’aquest tipus d’arquitectura privada, pensada però per a “l’ostentació”. Ara “la Giralda” s’obre a les visites i diuen que a dins també hi ha una mena de reproducció del pati dels lleons de l’Alhambra de Granada. No ho sé pas, perquè no vaig entrar-hi. Aquell dia teníem altra feina, però tornant pel carrer Major de camí cap al nostre tram, encara em va captivar un edifici més “modern”, de l’any 1923, que duia la vistosa inscripció de “Les Amèriques”. Era un edifici més aviat noucentista, però coronat per una reproducció, exacta i feta a escala, de l’estàtua barcelonia de Colom. I sembla, de fet, que la va fer també el seu autor, Rafael Atché. Una sorpresa ben agradable, la d’aquesta vila “rica” en patrimoni, material i immaterial, del qual per molts anys se’n puguin enorgullir.

 

Per més informació de cadascun dels edificis: http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=430167