La “vila rica” de l’Arboç

Aquesta va ser la primera impressió que vaig tenir quan vam “desembarcar-hi” el proppassat onze de setembre (avui fa un mes!) per enllaçar les nostres mans a la Via Catalana. No hi havia posat mai els peus, però ja sabia que era una “vila rica”. Rica en cultura popular, per exemple: des de castells (els Minyons de l’Arboç), ball de pastorets, un dels més admirats ball de bastons que hi ha al país, etc. Però poca cosa en sabia, de la seva arquitectura, i això fou el que em va sorprendre.

En primer lloc, una passejada pel nucli antic de la vila us fa adonar del fet que són dos els períodes d’especial puixança de la població: els segles XVI-XVII, d’una banda, i el pas del XIX al XX, de l’altra. Del primer període en romanen l’església, exemplar de traça gòtica i epidermis renaixentista, i alguns casals ben interessants, com la casa natal de l’abat Aureli M. Escarré, bon exemplar d’aquesta arquitectura del XVII que encara és de factura gòtica, i que només deixa entreveure un renaixement incipient en alguns detallets decoratius.

 

Però el que crida més l’atenció al passavolant ocasional, és la formidable arquitectura que s’hi desplegà a finals del segle XIX i començaments del segle XX. Des de l’eclecticisme d’alguns edificis (amb el neogoticisme de fons), com cal Pons o l’Hospital de Sant Joan, fins al modernisme més “a l’ús”, com les cases del carrer Major -amb la deliciosa passtisseria “La confiança”. Cases com el Palau Gener Batet o la coneguda com “La Giralda”, per reproduir la famosa torre de la capital andalusa, ens fan pensar en que aquest devia ser un poble de gent que va fer fortuna, fossin “indianos” o alguna altra cosa. El cas és que no és habitual -per bé que el Penedès sigui un territori en sí mateix ufanós- trobar una concentració tal d’aquest tipus d’arquitectura privada, pensada però per a “l’ostentació”. Ara “la Giralda” s’obre a les visites i diuen que a dins també hi ha una mena de reproducció del pati dels lleons de l’Alhambra de Granada. No ho sé pas, perquè no vaig entrar-hi. Aquell dia teníem altra feina, però tornant pel carrer Major de camí cap al nostre tram, encara em va captivar un edifici més “modern”, de l’any 1923, que duia la vistosa inscripció de “Les Amèriques”. Era un edifici més aviat noucentista, però coronat per una reproducció, exacta i feta a escala, de l’estàtua barcelonia de Colom. I sembla, de fet, que la va fer també el seu autor, Rafael Atché. Una sorpresa ben agradable, la d’aquesta vila “rica” en patrimoni, material i immaterial, del qual per molts anys se’n puguin enorgullir.

 

Per més informació de cadascun dels edificis: http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=430167

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús