Sikarra descoberta (pedres vistes i aviat “no vistes”)

La comarca de la Segarra pot vantar-se de posseir un dels topònims de ben segur més antics dins el nomenclàtor comarcal català, malgrat avui l’extensió de la comarca sigui només una mínima expressió de la vastíssima “Segarra històrica” o natural. Precisament sempre s’havia donat per bo que l’origen del mateix topònim es trobava en una població que avui no pertany pas administrativament a la Segarra, sino a la veïna (i artificialment creada) comarca de l’Anoia. I és que és a Prats de Rei (abans també “Prats de Segarra”) on s’hi troben unes làpides romanes del segle Ia C que fan referència al “municipium  sigarrensis” i que avui encara es poden veure al vestíbul de l’església parroquial. Fa dos anys i mig, però, l’Associació Cultural Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot van adquirir en pública subhasta una peça excepcional que reculava encara dos segles més l’origen del segarrenc topònim: una moneda corresponent a un “tetartemòrion”-divisor de la dracma grega-, amb l’anvers decorat amb un cap masculí i el revers amb dues pròtomes de cavall amb les potes aixecades i unides pel tors, que constitueix un cas únic dins el món de l’emissió de moneda ibèrica. Aquest revers, finament treballat malgrat les minúscules dimensions (les d’una monedeta del tamany d’una llentia) incorpora la inscripció “Sikarra” en llengua ibèrica. Avui, aquesta peça “fundacional” de la memòria de la comarca pot visitar-se al Museu Comarcal de Cervera.

Restava, però, el dubte sobre quin era l’emplaçament de Sikarra, que havia de ser un lloc prou important per produir moneda d’aital qualitat. I fou aquesta primavera, quan unes excavacions en l’indret del santuari de la marededéu del Portal, a Prats de Rei -coincident amb l’antic portal d’entrada a la població emmurallada-, hom va creure trobar-hi, finalment, l’evidència de la mítica “Sikarra” citada per Ptolomeu. I és que, efectivament, la descoberta d’unes monumentals restes de muralla ibèrica, corresponents a una gran fortificació datada entre els segles VI i III aC, feia del tot plausible  que Sikarra fos a Prats de Rei, teoria reforçada encara més per la “continuïtat” del topònim a l’època romana. La troballa es completava, a més a més, amb un dels conjunts de ceràmica grega més importants del país.

Doncs fenomenal troballa, que assentava el fonament d’una antiquíssima memòria històrica, d’una població que per la seva importància i influència passà a anomenar tot un vastíssim terrori a cavall de Ponent i la Catalunya Central, està avui sentenciada a desaparèixer novament sota la runa de l’oblit. Sembla que Generalitat, Diputació, Bisbat i Ajuntament han decidit que el més convenient és “reblir” el jaciment -potser ho entendrem més si en diem “tapar-lo, colgar-lo”-, davant la impotència de l’Associació Cultural i Recreativa Sigarra, que fa anys que gestiona amb il·lusió i tenacitat el digne museu municipal Josep Castellà d’arqueologia de Prats de Rei, i que veien -com molta altra gent que l’havíem seguit amb entusiasme- un gran potencial en aquesta troballa, que constituïa una fita històrica i amb una gran càrrega d’identitat cultural d’un territori que sovint malda per reivindicar la seva existència.

Val la pena seguir la crònica excepcional que en fa l’amic Giliet de Florejacs, entre l’elegia i la ferma denúncia contra una manera potinera, maldestra i decadent de tenir cura del nostre patrimoni:  http://giliet.wordpress.com/2013/10/28/la-condemna-de-la-memoria/

Personalment, la història em recorda una mica a la de l’església de La Rodona, a Vic, fa gairebé deu anys. Aquest temple romànic havia estat enderrocat per construir la nova catedral a finals del segle XVIII. La seva “redescoberta” dos-cents anys després va despertar iniciatives ciutadanes per tal de conservar-ne les restes, que ocupaven bona part de l’avui plaça de la Catedral. Però aquí tampoc s’optà per la conservació, i avui tant sols un dibuix del perímetre de la rotonda en recorda l’emplaçament. Banal i mínima expressió no pas per recordar el monument, sino més aviat la vergonya i la desídia dels qui pensen que qualsevol resta arqueològica és un obstacle incòmode en els nostres hipermoderns nuclis urbans, que són l’imperi de les “places dures”. També hi faran algun dibuixet de la muralla, al paviment de Prats de Rei?

Segurs com estem de que “les pedres parlen”, sembla que algú ha decidit que les de Sikarra callin per sempre… .

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús