Podríem dir que els cementiris són els “recintes de memòria” per excel·lència, espais delimitats on anar a retre homenatge als qui ens precediren. Però també existeix una memòria que emergeix –de vegades de manera imprevista pel caminant despistat- en els espais sovint més recòndits del territori, sigui al peu d’un corriol, sigui entre la boscúria més espessa. Es tracta de llocs vinculats amb la mort, però no són pas sepultures, sinó petits monuments commemoratius –monòlits o creus, que poden rebre el nom de cenotafis- que sovint recorden i “marquen” l’indret on una o més persones deixaren aquest món i que cobren una significació especial per tal que la memòria no es perdi: ni la dels difunts i ni la del fet pel qual deixaren d’existir.

Els podem trobar pertot, però en posarem només un parell d’exemples, tots dos del segle XIX. El més antic per cronologia està situat als límits dels municipis de Castellfollit de Riubregós i la Molsosa –és a dir, entre les avui comarques del Solsonès i l’Anoia, però en el territori natural de la vall del Llobregós. Es tracta del cenotafi que recorda l’assassinat de Francesc de Borja de Riquer, carlí declarat i pertanyent a la nissaga dels Riquer de Castellfollit, a mans dels lliberals de Torà. Martí de Riquer, el savi home de lletres recentment traspassat, ho explicava així al seu llibre Quinze generacions d’una família catalana: “De l’Hostalet del Vent a Bassols hom hi va per un estret camí, gairebé un corriol, fet al bosc de pins. A cosa d’un quilòmetre i mig d’aquell i quan encara en falten quatre per arribar a aquest, el vianant es veu sorprès, en plena fragositat, per una creu de pedra d’un metre setanta d’alçada amb la inscripció següent: Lo 6 de desembre de 1838 fou mort en aquest siti. D. Francisco de Riquer. La mullé y los fills li dedícan aquesta espresió de respecte a son amor y recort1865”.

Un altre exemple singular el trobem a Santes Creus de Bordell (municipi de Pinell de Solsonès), en un indret que s’obre a la bonica vall de Vilanova (ja a la Noguera), i el petit monument és conegut com la “creu dels Lladres”. Es tracta d’una creu de pedra inserida en una base rectangular, on en cadascuna de les cares hi ha una inscripcio que va narrant l’efemèride que motivà la seva construcció. Hi diu: “Dia 30 junio 1869: Felipe Domenech y 4 foragidos se batieron con el somaten de Madrona. Fue muerto Felipe y tres de los suyos. / Del somaten fueron heridos dos hombres y los demas, para no ser victimas, tuvieron que matar a sus encarnizados enemigos. / Los bandidos acababan de saquear la casa curato de Madrona, y de poner sus manos viles y sacrilegas en el sacerdote indefenso. / Perseguidos a toque de somaten hasta este sitio, expiaron aqui sus crimenes. Roguemos a Dios por el eterno descanso de sus almas”. Val a dir que en aquest cas, més que la memòria dels morts, el monument pretenia esdevenir un “exemplum” i al mateix temps advertència de com podien acabar els que incomplien la llei.

 

A l’antic Egipte, algunes inscripcions funeràries convidaven els transeünts a pronunciar els noms dels difunts, per tal de preservar-ne la memòria i conjurar, d’aquesta manera, la maledicció de l’oblit –de fet, si ho traslladem a avui dia, pensem en quants noms oblidats s’han hagut de recuperar per “desenterrar” el que en diem “memòria històrica”. Perquè la memòria pot ser prima i fràgil com una orella de gat, però aquests monuments humils, fets amb la solidesa de la pedra, són tot un manifest contra l’oblit.

Entrada publicada a General el diumenge, 8/12/2013 a les 22:37.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.