L’església de la Nativitat de Durro: Et in terra pax hominibus…

Malgrat totes les esglésies de la Vall de Boí formen un conjunt extraordinari de romànic pirinenc, singular per la seva concentració, he de confessar que per l’església de Durro, dedicada a la Nativitat, hi tinc certa debilitat manifesta. Situada a l’entrada de la població i vora el fossar, el seu campanar no és tan esvelt com el de Sant Climent de Taüll o el de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall –en part perquè l’ultim pis està escapçat, probablement a conseqüència d’algun terratrèmol (n’hi hagué un l’any 1373, que afectà la Ribagorça, i un altre el 1428, que fou més general a tot el Pirineu), però guanya els anteriors en robustesa. I és que la Nativitat de Durro té altres virtuts que la fan especial. En primer lloc, la singularitat del porxo d’entrada, encarat a migjorn i que sorpren per les seves dimensions, amb tres grans arcades d’arc de mig punt –i amb una quarta que fou cegada per l’addició d’una capella. En segon lloc, una portada d’arquivoltes i capitells senzills, amb un crismó a la part superior que “beneeix” simbòlicament l’entrada al temple, per una porta que conserva una notabilíssima ferramenta medieval.

 

L’interior no té l’amplitud de l’espai basilical de les esglésies de Taüll, que aquí és substituït per una nau única i allargassada, a la que s’afegiren dues capelles gòtiques a tramuntana i una de barroca a migjorn. Però és un interior que ha conservat les evidències del pas del temps, a diferència de Santa Maria de Taüll, que fou desprovista, durant els anys setanta, de tots els “afegits” barrocs –la volta, el cimbori, amb la sola excepció del retaule major, ara desplaçat a l’entrada del temple- per tal de retornar-la a una suposada “puresa” romànica. L’església de Durro té l’avantatge, en aquest sentit, de conservar intacte, a més a més, molt mobiliari, començant pels retaules renaixentistes i barrocs.

Entrant a mà esquerra, trobem un bonic retaule del segle XVII, que per la inscripció podríem pensar que està dedicat a la Immaculada –el que el faria un exemple prou primerenc de la devoció immaculista, en disputa amb la del Roser-, malgrat la iconografia ens els situa com un retaule precisament dedicat al Roser –hi ha representada la imatge de la Verge entregant el rosari a Sant Domènec de Guzmán-, el que el converteix en un curiós exemple “d’hibridació”. A la capella del costat hi ha un retaule del segle XVIII dedicat al Sant Crist i també d’aquesta època serien els demés retaules de l’església: un dedicat a Sant Antoni de Pàdua, un altre a Sant Joan i el major –que suposem també de finals del XVIII, però policromat al XIX- centrat per la imatge de la Verge i el Nen, flanquejada per Sant Josep i Sant Joaquim, ambdós representats amb el Nen Jesús i la Verge nena, respectivament.

A dalt del cor, més tresors insòlits, des de la imatge de Nicodem procedent d’un Davallament (emparentat ineludiblement amb el d’Erill) fins a un banc relacionable amb el de Sant Climent de Taüll.

Hi vàrem ser el dia set de desembre, i un grup de dones del poble hi preparava el pessebre, juntament amb la canalla. Una senyora molt amable ens mostrava uns grafits que el poble no va permetre que es perdessin –sembla que els restauradors els volien tapar. Orgull del propi patrimoni, que és també l’orgull d’una identitat pròpia.

Desconeixia llavors un capítol molt trist de la història d’aquest temple, quan a finals del XV -l’any 1483-, l’església fou l’escenari d’una cruel matança en el marc de la guerra que va protagonitzar el comte Hug Roger III de Pallars. Molta gent del poble es va refugiar a l’església -es parla de dones i nens al campanar-, però els homes d’Hug Roger van incendiar-la, condemnant irremissiblement a una mort terrible tots els que s’hi havien refugiat. I com no podia ser d’una altra manera, aquest episodi tràgic hauria tingut les seves conseqüències en matèria artística, com probablement la pèrdua del retaule del Mestre de Vielha -unes poques restes s’haurien conservat i reaprofitat per altres usos-, o l’anteriorment esmentat Davallament. Tot plegat conferint una imatge dantesca que avui costa d’imaginar en aquest joiell pirinenc.

Al sortir, la lluna media la seva brillantor amb la de Venus, l’estrella vespertina que aquells dies brillava amb especial intensitat. I llavors vaig recordar una frase que se m’aparegué escrita, fa molts anys i amb lletra tremolosa, rere una postal antiga…”Quan arribarem a l’estrella?”. Bon Nadal!

Comparteix

    Comentaris

    • Jep

      06/01/2014 - 12:14

      Gràcies per la informació, tan interessant.
      Et in terra pax hominibus…:
      Que Déu ens ho concedeixi, i que ho acceptem de debò.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús