Un cop més, els castells de la Segarra estan de pega. Fa unes poques setmanes, el castell d’Alta-riba (al municipi d’Estaràs, on no fa pas massa també s’ensorrà una part del castell de Vergós Guerrejat) fou víctima de diversos despreniments que posen en perill la seva ja de per si precària situació.

Aquest fet tan lamentable ha estat denunciat per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba, entitat que des de 2010 està lluitant per salvar aquesta fortalesa mitjançant accions diverses (vegeu-ne una crònica exhaustiva al blog del Jaume Moya).

Podem pensar que aquest és un cas més dins del drama que afecta a tants edificis d’aquesta índole, sobretot de titularitat pública, tot i que també existeixen casos de deteriorament irrefrenable en castells privats, així com de la impossibilitat -pública o privada- d’afrontar-ne la gestió i la conservació (en aquest mateix blog publicávem sengles entrades sobre dos castells “en venda”: el de Centelles i el de Ribelles, de curiosa rima consonant…).

En aquest sentit, tampoc volem dir que la Segarra sigui una comarca especialment descurada amb els seus castells (o que ho sigui més que algunes altres), però sí que hauríem d’estar d’acord en que promocionar durant molts anys la comarca com a “terra de castells”, quan la majoria d’aquests es troben en un estat lamentable, és si més no un xic contradictori. De fet, però, alguns castells segarrencs –públics i privats- han estat distingits en diferents edicions dels premis “Catalunya Nostra” de la Fundació Castells Culturals de Catalunya –la torre de Vallferosa com a millor castell “públic” l’any 2007, el de les Pallargues com a millor castell “privat” en la primera edició dels premis i les nominacions del de la Cardosa (2009) o la Morana (2011), també dins la categoria de castells de titularitat privada.

Senzillament, els de Vergós o Alta-riba seríen el “simptoma” d’un mal arrelat més profundament i que si no és visibilitzat amb més freqüència és perquè al darrera no hi ha una administració local o una entitat sorgida des de la imprescindible “societat civil” que ho denuncïi -tot i que aquestes necessàries iniciatives estiguin més d’un cop a punt del defalliment i el desànim més absolut de tant picar ferro fred… .

D’altra banda, la casuística sobre l’estat i circumstàncies dels nostres castells és molt diversa, així com les seves característiques. Podem parlar, d’aquesta manera, de múltiples fortaleses medievals enrunades, algunes de les quals ja no tingueren continuïtat residencial a l’època moderna i que si encara conservaven un cert caràcter defensiu, foren aterrades per ordre de Felip Vè, un cop finalitzada la Guerra de Successió –el 4 de gener de 1716 el Capità General Marquès de Castel Rodrigo publicava l’edicte del rei sobre la demolició de fortaleses del Principat, amb la prohibició expressa d’aixecar nous edificis militars. Es puntualitzava, però, que en cas que algun castell no hagués de ser aterrat, se n’informaria convenientment.

El mandat es va complir de forma desigual i sembla ser més generalitzada a la denominada “Catalunya vella” –fins a la línia “Barcelona-Lleida”-, mentre a la banda meridional, en canvi, es modificaren i repararen nombroses fortaleses.

Una altra cosa serien els “castells” que ja havien esdevingut palaus o residències senyorials a l’època moderna i que, per tant, ja havien perdut la seva primigència funció defensiva. Convertits en casals amb addicions renaixentistes, generalment han vist més facilitada la seva continuïtat i conservació –tot depenent, també, de la sort que correguessin per la Desamortització del segle XIX, que decretà la supressió dels drets feudals. Així, a la Segarra, algun castell d’aquest tipus es troba de bon estat i és visitable –seria el cas de les Pallargues, Florejacs o les Sitges-, però també algun dels exemples més notables, com el de Montcortés, es troba en una alarmant corda fluixa de precarietat.

Sigui com sigui, el cas és que vegades tenim la tendència a tractar el patrimoni com un element aïllat del paisatge –sigui natural, cultural o social. A veure el castell o l’església en qüestió com a simples “pedres” d’una altra època. I conservar-les sovint esdevé directament un “problema” aliè a l’administració i en definitiva a la societat.

Durant el segle XIX, Anglaterra –per davant de França- fou pionera en la conservació de patrimoni i la consagració del concepte de “monument històric”. Els teòrics anglesos, amb John Ruskin al capdavant, consideraven els monuments del passat com a necessaris per a la vida del present, no pas com a ornaments o portadors de coneixements o de “gaudi estètic”, sinó com a part de la qüotidianeïtat. El mateix Ruskin deia que: “Podem viure sense l’arquitectura (…) però no podem recordar sense ella”. Està vinculant patrimoni i identitat i considerant, d’aquesta manera, el patrimoni com a part constitutiva del nostre ésser.

És per això que sempre m’entesto a reivindicar el concepte de “paisatge cultural” aplicat als nostres pobles, definits en l’horitzó per la presència del binomi que formaven, sovint, l’església i el castell. El perfil dels castells dels nostres pobles ens assenyala, de lluny, que tornem a ser a casa, com si d’una “landmark” entre arquitectònica i natural es tractés. Les malmeses “pedres” dels castells estrafets ens recorden qui som, com repoblàrem aquesta terra i, fins i tot més enllà de voler-los veure com a símbol del poder feudal, també podem mirar-los (ara que som a l’any propici) com a símbol d’altres llibertats perdudes com a poble. Ah! I una darrera cosa: potser els castells catalans no són els del Loira, però…Els nostres són més antics!

*Imatge del castell d’Alta-riba, extreta de Viquipèdia

El dolmen de Llanera, situat a la confluència dels termes de Torà (Segarra) i de Llobera (Solsonès), és un dels elements pertanyents a la cultura megalítica més importants de Catalunya. Hom el pot ubicar cronològicament cap al 3500 aC, però hauria estat reutilitzat durant tota l’època calcolítica, almenys fins al 1500 aC, de manera que es pot considerar que els homes de la prehistòria hi enterraren i honraren els seus difunts durant almenys dos-mil anys.  El nom el rep de l’antic terme de Llanera (avui integrat a Torà, des de 1968), que li atorgà fa cent anys mossèn Serra Vilaró, llavors director del Museu Diocesà de Solsona i que fou qui l’excavà i el “descobrí” d’alguna manera a la comunitat científica (per bé que també se l’ha conegut com a “Torre dels Moros” o “Dolmen de la Vila de Gola de Bous”).

La seva excepcionalitat rau en diferents aspectes, que van des de la seva insòlita conservació, amb elements com el propi túmul, que sovint es troben desapareguts en els altres exemples d’aquest tipus de monument funerari, el que contribueix a donar-ne una visió molt completa de quin devia ser el seu aspecte original. També les seves dimensions o la conservació d’elements com la llosa de perfil còncau que n’hauria pogut constituir algun tipus de porta, afegeixen raons a l’interès que de per si ja té.

Però a la importància arqueològica del monument s’hi suma encara la seva singular ubicació i perfecta orientació, d’oest a est i amb l’entrada d’accés encarada exactament al punt per on surt el sol pels volts del solstici d’hivern. És llavors quan es dona la circumstància que durant els primers minuts que surt el sol, aquest il·lumina la llosa del fons i les dues laterals, un fenomen que es dóna de manera semblant en altres monuments megalítics famosos a nivell mundial per aquest fet, com seria el cas del túmul de Newgrange (Irlanda), on el primer raig de sol del solstici hivernal il·lumina el sòl de la cambra sepulcral durant 17 minuts.

En un context més meridional, questa orientació cap a l’est d’aquest tipus de megàlits no és pas estranya en d’altres elements del mateix tipus, que poden trobar-se tant a Catalunya com a França i a la resta de la Península Ibèrica. De fet,  la major part de galeries dels dolmens catalans coincideixen en aquest mateix patró: l’orientació de la major part d’aquests tipus de sepulcres els apropa al solstici d’hivern. L’estudi d’Oriol Font sobre 11 galeries catalanes revela que 8 miren vers un punt de l’horitzó no més allunyat d’una vintena de graus respecte al punt on el sol surt durant el dia més curt de l’any. Per a més informació i referències bibliogràfiques vegeu l’enllaç: http://www.somsegarra.cat/patrimoni/noticia/1629/el-dolmen-de-llanera-i-el-cicle-solar

Així doncs, entre els altres monuments megalítics que són objecte de fenomens semblants a Catalunya, destacaríem el  conjunt de mas Baleta, a la Jonquera (Alt Empordà), on el sol -en aquest cas abans de pondre’s i no pas a l’alba- entra pel passadís i s’alínia amb els menhirs, que al seu torn projecten la seva ombra allargada vers el sector de llevant del conjunt.

La raó d’aquesta tria en la ubicació específica d’aquests monuments? Doncs en podem suposar raons relacionades amb algun tipus de culte religiós vinculat amb el sol, que d’alguna manera faria “reviure” els difunts allí sepultats en aquest moment tan significatiu del cicle astronòmic com és el solstici hivernal –que en certa forma representa un punt d’inflexió després del “davallament” de la llum durant tot el període tardoral. El solstici d’hivern representaria, així doncs, l’esperança de renàixer. L’esperança (tan atàvica) en algun tipus d’eternitat… .

**Fotografies: Xavier Sunyer (procedència: Somsegarra.cat)