El dolmen de Llanera, situat a la confluència dels termes de Torà (Segarra) i de Llobera (Solsonès), és un dels elements pertanyents a la cultura megalítica més importants de Catalunya. Hom el pot ubicar cronològicament cap al 3500 aC, però hauria estat reutilitzat durant tota l’època calcolítica, almenys fins al 1500 aC, de manera que es pot considerar que els homes de la prehistòria hi enterraren i honraren els seus difunts durant almenys dos-mil anys.  El nom el rep de l’antic terme de Llanera (avui integrat a Torà, des de 1968), que li atorgà fa cent anys mossèn Serra Vilaró, llavors director del Museu Diocesà de Solsona i que fou qui l’excavà i el “descobrí” d’alguna manera a la comunitat científica (per bé que també se l’ha conegut com a “Torre dels Moros” o “Dolmen de la Vila de Gola de Bous”).

La seva excepcionalitat rau en diferents aspectes, que van des de la seva insòlita conservació, amb elements com el propi túmul, que sovint es troben desapareguts en els altres exemples d’aquest tipus de monument funerari, el que contribueix a donar-ne una visió molt completa de quin devia ser el seu aspecte original. També les seves dimensions o la conservació d’elements com la llosa de perfil còncau que n’hauria pogut constituir algun tipus de porta, afegeixen raons a l’interès que de per si ja té.

Però a la importància arqueològica del monument s’hi suma encara la seva singular ubicació i perfecta orientació, d’oest a est i amb l’entrada d’accés encarada exactament al punt per on surt el sol pels volts del solstici d’hivern. És llavors quan es dona la circumstància que durant els primers minuts que surt el sol, aquest il·lumina la llosa del fons i les dues laterals, un fenomen que es dóna de manera semblant en altres monuments megalítics famosos a nivell mundial per aquest fet, com seria el cas del túmul de Newgrange (Irlanda), on el primer raig de sol del solstici hivernal il·lumina el sòl de la cambra sepulcral durant 17 minuts.

En un context més meridional, questa orientació cap a l’est d’aquest tipus de megàlits no és pas estranya en d’altres elements del mateix tipus, que poden trobar-se tant a Catalunya com a França i a la resta de la Península Ibèrica. De fet,  la major part de galeries dels dolmens catalans coincideixen en aquest mateix patró: l’orientació de la major part d’aquests tipus de sepulcres els apropa al solstici d’hivern. L’estudi d’Oriol Font sobre 11 galeries catalanes revela que 8 miren vers un punt de l’horitzó no més allunyat d’una vintena de graus respecte al punt on el sol surt durant el dia més curt de l’any. Per a més informació i referències bibliogràfiques vegeu l’enllaç: http://www.somsegarra.cat/patrimoni/noticia/1629/el-dolmen-de-llanera-i-el-cicle-solar

 

 

Així doncs, entre els altres monuments megalítics que són objecte de fenomens semblants a Catalunya, destacaríem el  conjunt de mas Baleta, a la Jonquera (Alt Empordà), on el sol -en aquest cas abans de pondre’s i no pas a l’alba- entra pel passadís i s’alínia amb els menhirs, que al seu torn projecten la seva ombra allargada vers el sector de llevant del conjunt.

La raó d’aquesta tria en la ubicació específica d’aquests monuments? Doncs en podem suposar raons relacionades amb algun tipus de culte religiós vinculat amb el sol, que d’alguna manera faria “reviure” els difunts allí sepultats en aquest moment tan significatiu del cicle astronòmic com és el solstici hivernal –que en certa forma representa un punt d’inflexió després del “davallament” de la llum durant tot el període tardoral. El solstici d’hivern representaria, així doncs, l’esperança de renàixer. L’esperança (tan atàvica) en algun tipus d’eternitat… .

 

**Fotografies: Xavier Sunyer (procedència: Somsegarra.cat)

 

 

Entrada publicada a General el dimarts, 7/01/2014 a les 12:30.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.