Què en fem dels nostres castells? (II) Una altra evidència d’un mal profund

Un cop més, els castells de la Segarra estan de pega. Fa unes poques setmanes, el castell d’Alta-riba (al municipi d’Estaràs, on no fa pas massa també s’ensorrà una part del castell de Vergós Guerrejat) fou víctima de diversos despreniments que posen en perill la seva ja de per si precària situació.

Aquest fet tan lamentable ha estat denunciat per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba, entitat que des de 2010 està lluitant per salvar aquesta fortalesa mitjançant accions diverses (vegeu-ne una crònica exhaustiva al blog del Jaume Moya).

Podem pensar que aquest és un cas més dins del drama que afecta a tants edificis d’aquesta índole, sobretot de titularitat pública, tot i que també existeixen casos de deteriorament irrefrenable en castells privats, així com de la impossibilitat -pública o privada- d’afrontar-ne la gestió i la conservació (en aquest mateix blog publicávem sengles entrades sobre dos castells “en venda”: el de Centelles i el de Ribelles, de curiosa rima consonant…).

En aquest sentit, tampoc volem dir que la Segarra sigui una comarca especialment descurada amb els seus castells (o que ho sigui més que algunes altres), però sí que hauríem d’estar d’acord en que promocionar durant molts anys la comarca com a “terra de castells”, quan la majoria d’aquests es troben en un estat lamentable, és si més no un xic contradictori. De fet, però, alguns castells segarrencs –públics i privats- han estat distingits en diferents edicions dels premis “Catalunya Nostra” de la Fundació Castells Culturals de Catalunya –la torre de Vallferosa com a millor castell “públic” l’any 2007, el de les Pallargues com a millor castell “privat” en la primera edició dels premis i les nominacions del de la Cardosa (2009) o la Morana (2011), també dins la categoria de castells de titularitat privada.

Senzillament, els de Vergós o Alta-riba seríen el “simptoma” d’un mal arrelat més profundament i que si no és visibilitzat amb més freqüència és perquè al darrera no hi ha una administració local o una entitat sorgida des de la imprescindible “societat civil” que ho denuncïi -tot i que aquestes necessàries iniciatives estiguin més d’un cop a punt del defalliment i el desànim més absolut de tant picar ferro fred… .

D’altra banda, la casuística sobre l’estat i circumstàncies dels nostres castells és molt diversa, així com les seves característiques. Podem parlar, d’aquesta manera, de múltiples fortaleses medievals enrunades, algunes de les quals ja no tingueren continuïtat residencial a l’època moderna i que si encara conservaven un cert caràcter defensiu, foren aterrades per ordre de Felip Vè, un cop finalitzada la Guerra de Successió –el 4 de gener de 1716 el Capità General Marquès de Castel Rodrigo publicava l’edicte del rei sobre la demolició de fortaleses del Principat, amb la prohibició expressa d’aixecar nous edificis militars. Es puntualitzava, però, que en cas que algun castell no hagués de ser aterrat, se n’informaria convenientment.

El mandat es va complir de forma desigual i sembla ser més generalitzada a la denominada “Catalunya vella” –fins a la línia “Barcelona-Lleida”-, mentre a la banda meridional, en canvi, es modificaren i repararen nombroses fortaleses.

Una altra cosa serien els “castells” que ja havien esdevingut palaus o residències senyorials a l’època moderna i que, per tant, ja havien perdut la seva primigència funció defensiva. Convertits en casals amb addicions renaixentistes, generalment han vist més facilitada la seva continuïtat i conservació –tot depenent, també, de la sort que correguessin per la Desamortització del segle XIX, que decretà la supressió dels drets feudals. Així, a la Segarra, algun castell d’aquest tipus es troba de bon estat i és visitable –seria el cas de les Pallargues, Florejacs o les Sitges-, però també algun dels exemples més notables, com el de Montcortés, es troba en una alarmant corda fluixa de precarietat.

Sigui com sigui, el cas és que vegades tenim la tendència a tractar el patrimoni com un element aïllat del paisatge –sigui natural, cultural o social. A veure el castell o l’església en qüestió com a simples “pedres” d’una altra època. I conservar-les sovint esdevé directament un “problema” aliè a l’administració i en definitiva a la societat.

Durant el segle XIX, Anglaterra –per davant de França- fou pionera en la conservació de patrimoni i la consagració del concepte de “monument històric”. Els teòrics anglesos, amb John Ruskin al capdavant, consideraven els monuments del passat com a necessaris per a la vida del present, no pas com a ornaments o portadors de coneixements o de “gaudi estètic”, sinó com a part de la qüotidianeïtat. El mateix Ruskin deia que: “Podem viure sense l’arquitectura (…) però no podem recordar sense ella”. Està vinculant patrimoni i identitat i considerant, d’aquesta manera, el patrimoni com a part constitutiva del nostre ésser.

És per això que sempre m’entesto a reivindicar el concepte de “paisatge cultural” aplicat als nostres pobles, definits en l’horitzó per la presència del binomi que formaven, sovint, l’església i el castell. El perfil dels castells dels nostres pobles ens assenyala, de lluny, que tornem a ser a casa, com si d’una “landmark” entre arquitectònica i natural es tractés. Les malmeses “pedres” dels castells estrafets ens recorden qui som, com repoblàrem aquesta terra i, fins i tot més enllà de voler-los veure com a símbol del poder feudal, també podem mirar-los (ara que som a l’any propici) com a símbol d’altres llibertats perdudes com a poble. Ah! I una darrera cosa: potser els castells catalans no són els del Loira, però…Els nostres són més antics!

*Imatge del castell d’Alta-riba, extreta de Viquipèdia

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús