Arxiu del mes: febrer 2014

La “masia catalana” també és “metropolitana”

dijous, 13/02/2014

De fer uns tres anys que vaig tenir la fortuna de dirigir un treball de final de màster –el que més o menys abans en deien “tesina”- sobre les masies de Cerdanyola. El va fer l’Albert Sola, arquitecte cerdanyolenc de ploma àgil i sensibilitat contrastada. L’Albert, a part de fer una feina notable de catalogació i estudi tipològic de les masies del seu terme, plantejava la necessitat de preservar i alhora fer visible un tipus d’arquitectura tradicional que, segons les seves mateixes paraules, “constitueix tota una lliçó de com fer les coses de manera racional i efectiva” a l’hora que també venia a contradir la creença comuna –fins i tot feta afirmació per un dels grans experts en arquitectura rural, com és Joan Curós (en una entrevista de fa temps, això sí)- de què a l’àrea metropolitana “no en queda ni una”, de masia.

Sí que és cert que, massa sovint, de les antigues masies només en resta el record sota la forma d’un nom que ara duu una urbanització o fins i tot un barri o carrer. Així, els barris terrassencs de Ca n’Anglada o Can Parellada (i molts d’altres) obeeixen als antics masos d’aquests noms respectius (i que encara es conserven! A la imatge de la dreta, Ca n’Anglada de Terrassa), mentre que quan vaig l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, agafo el camí de Can Gatxet, que duu el nom del mas homònim. Si de Sant Cugat anem cap a Sabadell amb els Ferrocarrils Catalans, la propera estació és la de Volpelleres, que també es deu al mas del mateix nom. De la mateixa manera, quan s’organitzava la “feria de abril” als terrenys de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet, poc em pensava que el nom feia referència a un mas del segle XVI, també encara dempeus, mentre que ben a la vora, a Badalona, també fou el mas de Can Ruti el que donà origen al nom popular amb el qual tothom coneix l’hospital Germans Trias i Pujol.

 

 

*Imatges de dues masies a Cerdanyola i a Cornellà

I en aquestes masies “metropolitanes” pensava quan mirava les imatges procedents de l’Estudi de la Masia Catalana, l’extraordinari fons del Centre Excursionista de Catalunya i que ja fa temps és consultable al portal de la “Memòria digital de Catalunya”. Les fotografies de fa gairebé cent anys ens descobreixen no tan sols les masies de les garrotxines valls del Bac, de Bas o de Bianya o les insignes masies osonenques del Cavaller del Vidrà o el Vilar de Sant Boi, sinó que també hi trobem les llavors encara nombroses masies de la ciutat de Barcelona, que foren estudiades al llibre Masies de Barcelona, coeditat per l’Ajuntament i la Fundació Mas i Terra (Angle Editorial, 2010). Però és que més enllà de la ciutat “cap i casal”, també tenim i cal reivindicar tota una geografia de masies “metropolitanes”, que evidencien un passat d’antuvi rural en poblacions com Cornellà, Badalona, Sant Adrià o les ciutats vallesanes, amb bells exemples de masos alguns dels quals romanen incògnits entre la ferotge urbanització dels darrers seixanta anys i d’altres que s’han perdut per sempre (com el temps que marcaven els seus característics rellotges de sol).

 

*Imatges de dues masies al Prat de Llobregat

Masos com Can Fontanet o Can Donadéu, a Montcada i Reixach, Can Claris a Badalona, interessantíssimes masies fortificades com Can Borrell a Mollet del Vallès, amb finestrals gòtics i una gran torre quadrangular o masies més senyorials, amb façanes esgrafiades com Can Bou, al Prat de Llobregat (destruïda per l’hipermercat ”Carrefour”), on també trobem altres exemples com la també desapareguda Can Catxucà, del tipus basilical dins la classificació de la masia “clàssica” elaborada per Josep Danès i que es correspon amb exemples com la Torre Rodona o Can Planas, totes dues a Les Corts –Can Planas és l’antiga “Masia” del Barça.

Però més enllà de donar sempre la culpa als temps del “desarrollismo” o a aquell “porciolisme” despietat, més trist resulta constatar que la desaparició d’algunes antigues masies és molt més recent, com em comentava l’amic Jaume en aquests termes: “una altra masia urbana que fou anorreada per la violència de l’especulació immobiliària, amb la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona i l’enuig dels veïns, fou la Torre Melina: va ser ensorrada als anys 90 per donar pas a les obres faraòniques de l’Hotel Juan Carlos I, deixant com a únic rastre un nom que bateja el jardí noucentista que, avui dins el recinte privat de l’Hotel, a l’estiu s’omple de carpes per a esbarjo dels corredors de la Gumball i demés pijos i nous rics.”

 

*Imatges de dues masies a Mollet del Vallès i Montcada i Reixach

Masies que en alguns casos hem perdut per sempre –i de les quals hem de servar-ne almenys la memòria –ni que sigui fotogràfica i “digital”- i masies que en altres casos encara perduren, potser greument amenaçades i fins i tot ferides de mort. I d’aquestes també n’hem de reivindicar la memòria i encara més l’existència, si més no com a testimoni que ens ajudi a conformar una visió integral i històricament justa d’un patrimoni que va ser propi d’una Catalunya rural, que era majoritària fins fa poc més de cent anys i que no es circumscrivia només a la tradicional “muntanya catalana”, les comarques gironines o la “Catalunya central” i el Maresme. Una negació d’aquesta evidència només ens portaria a una visió esbiaixada i profundament “folkloritzada” de la nostra història, que no és tan sols la dels “grans edificis” sinó també la d’uns habitatges i unitats d’explotació que van condicionar la manera de viure molts catalans que durant segles havien viscut en l’avui hiperurbanitzada “àrea metropolitana”.

Profilaxi i taumatúrgia (I): les capelles dels sants “barbuts”

dimarts, 4/02/2014

Al santoral, el mes de gener és conegut com el “mes dels barbuts”, per bé que estrictament es parla sobretot de la “setmana dels barbuts”, a partir del 15, i que és la considerada com a més freda de l’any. Entre aquests sants de barba espessa hi hauria Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Fruitós, Sant Benet, Sant Efigi, Sant Faci o Sant Canut. Però un dels més coneguts és Sant Vicenç, per allò del “refranyer” popular vinculat també amb la metereologia: “Per Sant Vicenç, marxen les boires i venen els vents”.

I en aquesta entrada volem posar alguns exemples dels edificis religiosos vinculats a alguns dels sants “barbuts” de gener. Així doncs, de les capelles dedicades a Sant Vicenç, malgrat sigui aquesta una onomàstica a la que se li han dedicat grans temples del nostre romànic –sense anar més lluny, Sant Vicenç de Cardona o Sant Vicenç de Besalú-, triem com a exemple la petita capella romànica del castell de Lluçà, que té com a particularitat el fet de ser rodona, per la qual cosa remetem a la nostra entrada sobre la també capella rodona de Santa Cecília de Torreblanca.

Altres dos sants del mes de gener són coneguts sobretot per la seva fama de “profilàctics i taumaturgs”, és a dir, per tal de prevenir i fins i tot guarir la malaltia, que en ambdós casos tindria el nom genèric de “la pesta”. Estem parlant de Sant Antoni Abat (o Sant Antoni del Porquet, patró també dels animals de peu rodó) i Sant Sebastià (malgrat aquest no sigui, almenys iconogràficament parlant, un sant propiament “barbut”). De fet, si fem un recorregut pels nostres pobles, trobarem que és bastant habitual que a les afores de la població o presidint un dels portals d’entrada hi hagi alguna capelleta dedicada a un d’aquests sants. I donat que estaríem parlant de centenars i centenars de capelles, n’hem escollit dues per il·lustrar aquesta entrada.

Dedicada a Sant Antoni en trobem una a Tarroja de Segarra, que té la particularitat de ser una capella de dimensions diminutes, sense espai per algú dret a l’interior. Seria, més aviat, un petit oratori situat al peu d’un camí que mena a la població. Es tracta d’una petita construcció coberta a doble vessant, amb parament arrebossat i amb una petita pica beneitera vora la porta. Un deliciós exemple d’un tipus d’arquitectura popular, que connecta la devoció vinculada a una manera de viure l’agricultura i el paisatge.

Finalment, com a capella dedicada a Sant Sebastià, posem l’exemple empordanès que trobem a la Selva de Mar. Es tracta d’una capella d’origen romànic, però que té la particularitat de presentar un aspecte fortificat, ja que al segle XVI se n’alçaren els murs i se li afegiren espitlleres, merlets i fins i tot un matacà a la façana. Pensem que era aquesta una època procliu als atacs de la pirateria, i que la ubicació privilegiada de la capella, al punt més elevat de la població, propiciaria que es convertís alhora en església i castell, així com en guardià privilegiat de la badia. Aquí Sant Sebastià no tan sols protegiria contra la pesta, sinó que mantindria allunyats els pirates i malfactors.

 Fotografies: Ricard Ballo i Jaume Moya.