Al santoral, el mes de gener és conegut com el “mes dels barbuts”, per bé que estrictament es parla sobretot de la “setmana dels barbuts”, a partir del 15, i que és la considerada com a més freda de l’any. Entre aquests sants de barba espessa hi hauria Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Fruitós, Sant Benet, Sant Efigi, Sant Faci o Sant Canut. Però un dels més coneguts és Sant Vicenç, per allò del “refranyer” popular vinculat també amb la metereologia: “Per Sant Vicenç, marxen les boires i venen els vents”.

I en aquesta entrada volem posar alguns exemples dels edificis religiosos vinculats a alguns dels sants “barbuts” de gener. Així doncs, de les capelles dedicades a Sant Vicenç, malgrat sigui aquesta una onomàstica a la que se li han dedicat grans temples del nostre romànic –sense anar més lluny, Sant Vicenç de Cardona o Sant Vicenç de Besalú-, triem com a exemple la petita capella romànica del castell de Lluçà, que té com a particularitat el fet de ser rodona, per la qual cosa remetem a la nostra entrada sobre la també capella rodona de Santa Cecília de Torreblanca.

Altres dos sants del mes de gener són coneguts sobretot per la seva fama de “profilàctics i taumaturgs”, és a dir, per tal de prevenir i fins i tot guarir la malaltia, que en ambdós casos tindria el nom genèric de “la pesta”. Estem parlant de Sant Antoni Abat (o Sant Antoni del Porquet, patró també dels animals de peu rodó) i Sant Sebastià (malgrat aquest no sigui, almenys iconogràficament parlant, un sant propiament “barbut”). De fet, si fem un recorregut pels nostres pobles, trobarem que és bastant habitual que a les afores de la població o presidint un dels portals d’entrada hi hagi alguna capelleta dedicada a un d’aquests sants. I donat que estaríem parlant de centenars i centenars de capelles, n’hem escollit dues per il·lustrar aquesta entrada.

Dedicada a Sant Antoni en trobem una a Tarroja de Segarra, que té la particularitat de ser una capella de dimensions diminutes, sense espai per algú dret a l’interior. Seria, més aviat, un petit oratori situat al peu d’un camí que mena a la població. Es tracta d’una petita construcció coberta a doble vessant, amb parament arrebossat i amb una petita pica beneitera vora la porta. Un deliciós exemple d’un tipus d’arquitectura popular, que connecta la devoció vinculada a una manera de viure l’agricultura i el paisatge.

Finalment, com a capella dedicada a Sant Sebastià, posem l’exemple empordanès que trobem a la Selva de Mar. Es tracta d’una capella d’origen romànic, però que té la particularitat de presentar un aspecte fortificat, ja que al segle XVI se n’alçaren els murs i se li afegiren espitlleres, merlets i fins i tot un matacà a la façana. Pensem que era aquesta una època procliu als atacs de la pirateria, i que la ubicació privilegiada de la capella, al punt més elevat de la població, propiciaria que es convertís alhora en església i castell, així com en guardià privilegiat de la badia. Aquí Sant Sebastià no tan sols protegiria contra la pesta, sinó que mantindria allunyats els pirates i malfactors.

 Fotografies: Ricard Ballo i Jaume Moya.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Entrada publicada a General el dimarts, 4/02/2014 a les 13:14.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.