De fer uns tres anys que vaig tenir la fortuna de dirigir un treball de final de màster –el que més o menys abans en deien “tesina”- sobre les masies de Cerdanyola. El va fer l’Albert Sola, arquitecte cerdanyolenc de ploma àgil i sensibilitat contrastada. L’Albert, a part de fer una feina notable de catalogació i estudi tipològic de les masies del seu terme, plantejava la necessitat de preservar i alhora fer visible un tipus d’arquitectura tradicional que, segons les seves mateixes paraules, “constitueix tota una lliçó de com fer les coses de manera racional i efectiva” a l’hora que també venia a contradir la creença comuna –fins i tot feta afirmació per un dels grans experts en arquitectura rural, com és Joan Curós (en una entrevista de fa temps, això sí)- de què a l’àrea metropolitana “no en queda ni una”, de masia.

Sí que és cert que, massa sovint, de les antigues masies només en resta el record sota la forma d’un nom que ara duu una urbanització o fins i tot un barri o carrer. Així, els barris terrassencs de Ca n’Anglada o Can Parellada (i molts d’altres) obeeixen als antics masos d’aquests noms respectius (i que encara es conserven! A la imatge de la dreta, Ca n’Anglada de Terrassa), mentre que quan vaig l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, agafo el camí de Can Gatxet, que duu el nom del mas homònim. Si de Sant Cugat anem cap a Sabadell amb els Ferrocarrils Catalans, la propera estació és la de Volpelleres, que també es deu al mas del mateix nom. De la mateixa manera, quan s’organitzava la “feria de abril” als terrenys de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet, poc em pensava que el nom feia referència a un mas del segle XVI, també encara dempeus, mentre que ben a la vora, a Badalona, també fou el mas de Can Ruti el que donà origen al nom popular amb el qual tothom coneix l’hospital Germans Trias i Pujol.

 

 

*Imatges de dues masies a Cerdanyola i a Cornellà

I en aquestes masies “metropolitanes” pensava quan mirava les imatges procedents de l’Estudi de la Masia Catalana, l’extraordinari fons del Centre Excursionista de Catalunya i que ja fa temps és consultable al portal de la “Memòria digital de Catalunya”. Les fotografies de fa gairebé cent anys ens descobreixen no tan sols les masies de les garrotxines valls del Bac, de Bas o de Bianya o les insignes masies osonenques del Cavaller del Vidrà o el Vilar de Sant Boi, sinó que també hi trobem les llavors encara nombroses masies de la ciutat de Barcelona, que foren estudiades al llibre Masies de Barcelona, coeditat per l’Ajuntament i la Fundació Mas i Terra (Angle Editorial, 2010). Però és que més enllà de la ciutat “cap i casal”, també tenim i cal reivindicar tota una geografia de masies “metropolitanes”, que evidencien un passat d’antuvi rural en poblacions com Cornellà, Badalona, Sant Adrià o les ciutats vallesanes, amb bells exemples de masos alguns dels quals romanen incògnits entre la ferotge urbanització dels darrers seixanta anys i d’altres que s’han perdut per sempre (com el temps que marcaven els seus característics rellotges de sol).

 

*Imatges de dues masies al Prat de Llobregat

Masos com Can Fontanet o Can Donadéu, a Montcada i Reixach, Can Claris a Badalona, interessantíssimes masies fortificades com Can Borrell a Mollet del Vallès, amb finestrals gòtics i una gran torre quadrangular o masies més senyorials, amb façanes esgrafiades com Can Bou, al Prat de Llobregat (destruïda per l’hipermercat ”Carrefour”), on també trobem altres exemples com la també desapareguda Can Catxucà, del tipus basilical dins la classificació de la masia “clàssica” elaborada per Josep Danès i que es correspon amb exemples com la Torre Rodona o Can Planas, totes dues a Les Corts –Can Planas és l’antiga “Masia” del Barça.

Però més enllà de donar sempre la culpa als temps del “desarrollismo” o a aquell “porciolisme” despietat, més trist resulta constatar que la desaparició d’algunes antigues masies és molt més recent, com em comentava l’amic Jaume en aquests termes: “una altra masia urbana que fou anorreada per la violència de l’especulació immobiliària, amb la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona i l’enuig dels veïns, fou la Torre Melina: va ser ensorrada als anys 90 per donar pas a les obres faraòniques de l’Hotel Juan Carlos I, deixant com a únic rastre un nom que bateja el jardí noucentista que, avui dins el recinte privat de l’Hotel, a l’estiu s’omple de carpes per a esbarjo dels corredors de la Gumball i demés pijos i nous rics.”

 

*Imatges de dues masies a Mollet del Vallès i Montcada i Reixach

Masies que en alguns casos hem perdut per sempre –i de les quals hem de servar-ne almenys la memòria –ni que sigui fotogràfica i “digital”- i masies que en altres casos encara perduren, potser greument amenaçades i fins i tot ferides de mort. I d’aquestes també n’hem de reivindicar la memòria i encara més l’existència, si més no com a testimoni que ens ajudi a conformar una visió integral i històricament justa d’un patrimoni que va ser propi d’una Catalunya rural, que era majoritària fins fa poc més de cent anys i que no es circumscrivia només a la tradicional “muntanya catalana”, les comarques gironines o la “Catalunya central” i el Maresme. Una negació d’aquesta evidència només ens portaria a una visió esbiaixada i profundament “folkloritzada” de la nostra història, que no és tan sols la dels “grans edificis” sinó també la d’uns habitatges i unitats d’explotació que van condicionar la manera de viure molts catalans que durant segles havien viscut en l’avui hiperurbanitzada “àrea metropolitana”.

Entrada publicada a General el dijous, 13/02/2014 a les 12:16.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.