Si parlem de Modernisme “de muntanya” o “a la muntanya” catalana, el primer que ens vindrà al cap de forma inevitable són els magnífics Jardins Artigues de la Pobla de Lillet, signats ni més ni menys que pel propi Antoni Gaudí per l’industrial tèxtil Joan Artigas. Ben a prop, camí de Castellar de N’hug trobarem l’imponent conjunt de la fàbrica de ciment Asland, fundada per Eusebi Güell i amb la participació de Rafael Guastavino (precisament Gaudí també havia construït el “Xalet de Catllaràs”, per als enginyers de les mines de carbó que aprovisionaven la fàbrica de ciment).

Però sense sortir del Principat, avui volem anar dela Pobla de Lillet a la Pobla de Segur, aquesta darrera al Pirineu o Pre-Pirineu lleidatà. En aquesta població, a la part forània del nucli antic i ja en direcció al Pallars Sobirà, hi trobem el que roman del singular conjunt dela Casa o Torre Mauri, feta construir a començaments del segle XX (les obres acabaren l’any 1907) per un prohom pobletà: Ramon Mauri Arnalot (1851-1928). Aquest fou un mestre d’obres que va fer fortuna a Madrid, on va construir edificis per a l’alta societat (per exemple, va reformar el palau del comte de Romanones) i per empreses com el Banco de Bilbao, Credit Lyonnais o el diari ABC. Quan va tornar a Catalunya va emprendre la construcció d’una casa i altres edificis (cotxeres, un molí d’oli, etc.) en una finca que havia adquirit a les afores de La Pobla.

Tot el conjunt està presidit per la casa principal, concebuda amb reminiscències de fortalesa, amb una torre (que en una imatge del fons Salvany apareix amb una mena de coberta ceràmica, avui desapareguda) i amb tot el perímetre emmerletat, mentre les obertures repeteixen la fórmula de l’arc de mig punt romànic.

Per la decoració de la casa va comptar amb el mosaista Lluís Bru, artífex dels mosaics del Palau dela Música, i que va donar forma a un dels elements més característics de l’edifici principal que era la casa del propietari i que avui és la seu de l’Ajuntament. D’aquesta manera, en els timpans de les obertures o als merlets que recorren la cornisa superior, el trencadís de colors dóna forma als elements emblemàtics que havien de definir la identitat del seu promotor, Ramon Mauri. Les seves inicials s’entrellacen constantment, però també hi apareixen símbols com el del ying i el yang  i curioses representacions d’animals, que no sabem si pretenen ser fantàstiques o són una evocació del tot “naïf” de bèsties com el lleó o el drac.

Un altre edifici conservat és el corresponent a les cotxeres, on avui hi ha instal·lada l’Oficina de Turisme de la població i després un molí d’oli que avui es visita com a atracció turística. La singularitat del molí rau també en el seu aspecte profundament “romànic”, gairebé concebut com una església d’aquest estil, amb arcuacions llombardes i amb la façana presidida per una escultura de Josep Llimona dedicada a Sant Josep.

Ben segur que els qui som de poble tots tenim a la ment algun edifici de la nostra població al que se li hagués volgut donar alguna “pretensió” modernista: alguna casa “bona” o d’algun “indià” o fins i tot edificis amb vocació pública: des de centres parroquials a escorxadors.La Casa Mauri destaca dins aquests intents, tant per la seva ambició com pel fet de comptar amb alguna col·laboració “de luxe” com la del mosaista Bru. La seva singularitat en el seu entorn pre-pirinenc acaba de reblar els motius per a la seva consideració.

Les Garrigues és una comarca que ha carregat el “santbenet” de “comarca deprimida” des de fa molt temps -i per “comarca deprimida” hom podria entendre, per exemple, una d’aquelles on no hi viu massa gent i a la qual hom prova d’encolomar-li tot tipus d’infraestructures “sostenibles” com parcs eòlics, plantes de biomassa, macropolígons fantasma i abocadors. Però això no treu que, des de faci temps, la seva gent hagi sabut fer l’esforç de desafiar els prejudicis i les etiquetes i lluiti per tirar endavant i “situar al mapa” un territori d’una bellesa agrest, intensa i profundament autèntica. I això ho fan cada cop més mitjançant la promoció dels seus productes com l’oli excepcional que singularitza aquesta terra, de bellesa més aviat salvatge, que no és “fàcil” ni serena, sinó dura, feta d’hiverns estrictes i colradures de sol.

Precisament l’oli esdevindrà la causa que, al segle XVIII, els seus pobles poguessin erigir temples magnífics, sinònim d’orgull i prosperitat, que bé podríem denominar les “catedrals de l’oli”, en competència amb les tarragonines “catedrals del vi”. De fet, seria el baró de Maials, el militar francès al davant del corregiment, Procope F. de Bassecourt, que havia impulsat la creació de l’Acadèmia d’Agrigultura a Lleida, el responsable final de promoure la substitució del conreu cerealístic pel de l’olivera. Precisament la població de Maials (avui al Segrià, però de sempre a les Garrigues històriques) seria la punta de llança d’aquesta efervescència arquitectònica, amb un dels temples més espectaculars de les terres de Lleida, de façana de corbes prominents i una diàfana planta de saló. Però la varietat de barroc en l’arquitectura garriguenca és infinita: El Cogul, Els Torms,la Granadella, Granyena de les Garrigues, Els Omellons, Juneda, Borges Blanques, Arbeca, Castelldans, l’Albi, l’Espluga Calba o el Soleràs. Cap d’igual, totes amb elements remarcables: des del magnífic campanar dela Granadella -el més esvelt i sumptuós de les parroquials garriguenques-, fins a l’elegància de la façana de l’Espluga Calba o del Soleràs, tot passant per espais de saló “catedralici”, ressò de la Catedral (aquesta, de veritat) que s’estava construint a Lleida.

Les Garrigues fan de frontissa entre les terres de Lleida i les de Tarragona i això es posa de manifest en els artífex d’aquestes “catedrals” que retallen el perfil de poblets aturonats i que rebran tant la influència de la vitalitat constructiva de les comarques tarragonines al segle XVIII (Anna Serra parla de “les catedrals del vi” per referir-se a les esglésies de la mateixa època al Camp de Tarragona, malgrat aquesta denominació sigui més coneguda per qualificar els cellers modernistes), com de l’impacte de la construcció d’un edifici tan important com la Universitat de Cervera, amb la inoculació directa de l’excepcional arquitectura que s’està cuinant en aquells moments a Lleida, a l’entorn de l’obra de la Catedral.

Tres ingredients –amanits també amb un pessic d’influència de l’Aragó i tota l’arquitectura conseqüència d’una gran obra com el santuari del Pilar, segons com més pròxim que no pas Barcelona, en aquells temps. El resultat de tot això a les Garrigues: un dels millors i més concentrats nuclis d’arquitectura religiosa setcentista del Principat; un barroc “de ponent” que sorprendrà a tothom qui vulgui descobrir una de les comarques més desconegudes però més magnètiques de tot el país, no obstant l’escriptor d’Arbeca Vidal Vidal parla de les Garrigues en termes d’un “paisatge cisjordà” , però també les considera, al mateix temps, el seu particular “centre del món” (potser perquè de la singularitat més íntima i local sempre podem inferir-ne els valors autènticament “universals”…) .