Les “catedrals de l’oli”: esglésies del segle XVIII a les Garrigues

Les Garrigues és una comarca que ha carregat el “santbenet” de “comarca deprimida” des de fa molt temps -i per “comarca deprimida” hom podria entendre, per exemple, una d’aquelles on no hi viu massa gent i a la qual hom prova d’encolomar-li tot tipus d’infraestructures “sostenibles” com parcs eòlics, plantes de biomassa, macropolígons fantasma i abocadors. Però això no treu que, des de faci temps, la seva gent hagi sabut fer l’esforç de desafiar els prejudicis i les etiquetes i lluiti per tirar endavant i “situar al mapa” un territori d’una bellesa agrest, intensa i profundament autèntica. I això ho fan cada cop més mitjançant la promoció dels seus productes com l’oli excepcional que singularitza aquesta terra, de bellesa més aviat salvatge, que no és “fàcil” ni serena, sinó dura, feta d’hiverns estrictes i colradures de sol.

 

Precisament l’oli esdevindrà la causa que, al segle XVIII, els seus pobles poguessin erigir temples magnífics, sinònim d’orgull i prosperitat, que bé podríem denominar les “catedrals de l’oli”, en competència amb les tarragonines “catedrals del vi”. De fet, seria el baró de Maials, el militar francès al davant del corregiment, Procope F. de Bassecourt, que havia impulsat la creació de l’Acadèmia d’Agrigultura a Lleida, el responsable final de promoure la substitució del conreu cerealístic pel de l’olivera. Precisament la població de Maials (avui al Segrià, però de sempre a les Garrigues històriques) seria la punta de llança d’aquesta efervescència arquitectònica, amb un dels temples més espectaculars de les terres de Lleida, de façana de corbes prominents i una diàfana planta de saló. Però la varietat de barroc en l’arquitectura garriguenca és infinita: El Cogul, Els Torms,la Granadella, Granyena de les Garrigues, Els Omellons, Juneda, Borges Blanques, Arbeca, Castelldans, l’Albi, l’Espluga Calba o el Soleràs. Cap d’igual, totes amb elements remarcables: des del magnífic campanar dela Granadella -el més esvelt i sumptuós de les parroquials garriguenques-, fins a l’elegància de la façana de l’Espluga Calba o del Soleràs, tot passant per espais de saló “catedralici”, ressò de la Catedral (aquesta, de veritat) que s’estava construint a Lleida.

Les Garrigues fan de frontissa entre les terres de Lleida i les de Tarragona i això es posa de manifest en els artífex d’aquestes “catedrals” que retallen el perfil de poblets aturonats i que rebran tant la influència de la vitalitat constructiva de les comarques tarragonines al segle XVIII (Anna Serra parla de “les catedrals del vi” per referir-se a les esglésies de la mateixa època al Camp de Tarragona, malgrat aquesta denominació sigui més coneguda per qualificar els cellers modernistes), com de l’impacte de la construcció d’un edifici tan important com la Universitat de Cervera, amb la inoculació directa de l’excepcional arquitectura que s’està cuinant en aquells moments a Lleida, a l’entorn de l’obra de la Catedral.

Tres ingredients –amanits també amb un pessic d’influència de l’Aragó i tota l’arquitectura conseqüència d’una gran obra com el santuari del Pilar, segons com més pròxim que no pas Barcelona, en aquells temps. El resultat de tot això a les Garrigues: un dels millors i més concentrats nuclis d’arquitectura religiosa setcentista del Principat; un barroc “de ponent” que sorprendrà a tothom qui vulgui descobrir una de les comarques més desconegudes però més magnètiques de tot el país, no obstant l’escriptor d’Arbeca Vidal Vidal parla de les Garrigues en termes d’un “paisatge cisjordà” , però també les considera, al mateix temps, el seu particular “centre del món” (potser perquè de la singularitat més íntima i local sempre podem inferir-ne els valors autènticament “universals”…) .

 

 

 

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús