L’art i el patrimoni de les festes del Roser de maig

Les festes del Roser de Maig mantenen encara un fort arrelament popular a les postres contrades. Una manifestació ben popular a la Segarra és la Dansa del Roser a Torà, on cada any, priors i priores, solters i casats, mantenen aquesta tradició ancestral d’inequívoc origen pagà –no obstant l’antropologia les veu com a reminiscencia de les antigues “Maies” paganes, celebracions de culte a la fertilitat, que en algunes poblacions encara es manifesta sota la forma de “l’Arbre Maig”.

El creixement del culte a la Verge del Roser, passat pel sedàs del catolicisme, però, es generalitza ben entrada l’època moderna, quan es creu que la intercessió de la Verge va ser providencial per la victòria de les tropes espanyoles a la batalla de Lepant. Tot i això, el seu culte ja s’havia difós a finals del segle XV, prova del qual n’és per exemple la magnífica representació de la Verge del Roser i el miracle del Cavaller de Colònia, fragment d’un retaule conservat al Museu de Lleida i realitzat a començaments del segle XVI, presumiblement pel pintor cerverí Joanot de Pau (vegeu la imatge).

La devoció al Roser està centrada especialment en el rés del rosari i les novenes i, si a finals del segle XVI les motivacions bàsiques havien estat de refermament enfront a divergències o pobles de religions oposades (l’avenç del protestantisme), des de finals del segle XVIII l’Església fomentarà novament el culte a la Verge Mariaper combatre el racionalisme il.lustrat en la variant atea i anticlerical (la que es trobava representada enla Revolució Francesa).

I és que no hi havia gairebé cap església parroquial del país que no tingués una capella o almenys un altar dedicat ala Marede Déu del Roser i podem considerar que, malgrat els estralls causats en el patrimoni escultòric durant la Guerra Civil a Catalunya, la nòmina de retaules conservats encara és prou abundant i inabastable per un articlet com aquest. Valgui l’esment a alguns pocs exemples que abarcarien la totalitat de l’època moderna (del segle XVI fins al finals del XVIII o començaments del XIX).

Retaule del Roser del monestir de Sant Cugat (Vallès Occidental), s. XVI

Retaule del Roser de Sant Pesselaç (Anoia), s. XVI

 

Retaules del Roser de Ponts (Noguera) i Agramunt (Urgell). s. XVII

Retaule del Roser de la Molsosa (Solsonès), s.XVII

Retaule del Roser de Mataró (Maresme), s. XVII.

Retaule del Roser d’Olot (Garrotxa), s. XVIII

Retaule del Roser de Tortosa (Baix Ebre), s. XVIII

Fragment del retaule del Roser de Castelltallat (Bages), s. XIX

A part de la seva manifestació escultòrica –la més abundant- també tenim altres testimonis del culte al Roser, per exemple en orfebreria: des d’alguna creu processional fins a les senzilles bacines petitòries amb la imatge dela Vergeal centre i que es conserven en diverses poblacions. Finalment, l’expressió última, més popular i intangible d’aquest culte són els goigs, alguns dels quals encara es canten per la festivitat assenyalada. De fet, la música ha estat sempre força relacionada amb la festivitat i el culte al Roser, si tenim en compte les anomenades “cançons de pandero” que eren entonades per les priores quan anaven a captar. Seria injust, doncs, reconèixer el paper d’aquestes dones, priores o confraresses, que amb l’habilitat del seus cants aconseguiren sovint els recursos per tal de fer posibles els magnífics retaules que en alguns llocs encara podem admirar.

Pandero procedent d’Oliana (Alt Urgell), avui al MEB

Comparteix

    Comentaris

    • jana macia

      28/05/2014 - 17:31

      Quina meravella de religió, espiritualitat, art i cultura!
      Gràcies!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús