Cal Torelló d’Igualada: el tresor amagat del carrer Nou

Fa poc més de dos mesos que va morir a Barcelona la Sra. Rita Torelló, igualadina de naixement i de cor, per qui sentia un profund respecte i estima, i amb qui feia anys ens unia una amistat ben entranyable. Aquest petit homenatge a casa seva és també un homenatge a la seva persona.

La Rita Torelló Serra va néixer a Igualada l’any 1928, al núm. 11 del carrer Nou. Un carrer que podríem qualificar de “llarg i dret com un ciri”, com definia Josep Pla en seu carrer de naixença a Palafrugell (i que també es diu, casualment, “carrer Nou”). Era la casa pairal, que s’endevinava profundament reformada durant els segles XVIII i XIX, però que remuntava els seus orígens a l’època medieval.

La història de la família és la història de la casa. I els Torelló d’Igualada han estat explicats de manera rigorosa i exhaustiva Pere Pasqual i Josep Mª Torras i Ribé en sengles publicacions. Els Torelló eren paraires, industrials tèxtils i advocats, amb lligams familiars amb els Combelles de Sanaüja, ja que la sanaüjenca Teresa Combelles i Ponsich s’havia casat, tot just abans d’encetar el segle XIX, amb l’advocat igualadí Isidre Torelló i Rovira. Aquest casament ja devia comportar una reforma important a l’antiga casa del carrer Nou, que començaria a prendre així la fesomia que aniria guanyant al llarg de tot el segle XIX.

Però m’hi jugo un pèsol a què poca gent que passa avui per aquest carrer ombradiu s’imagina que rere la façana austera del casal s’hi amaga un autèntic tresor: el del temps aturat fa més d’un segle. L’entrada de la casa ens rep amb un notable enteixinat de fusta al sostre, precedint l’escala d’accés a la planta noble, on el prodigi se’ns desvetlla en forma d’estances pràcticament inalterades, però vetllades amb una cura extrema.

Magnífiques col·leccions de vanos i de delicades puntes que tindrien lloc d’honor al museu d’Arenys dedicat a aquest art. Però també les figures de pessebre  omplen les vitrines, per bé que és a la cambra principal on trobem una peça escultòrica de primer nivell, obra de l’escultor Ramon Amadeu, i que podria situar-se entre una de les seves millors creacions. Isidre Torelló va fer portar de Barcelona aquesta imatge de cos sencer de la Verge i el Nen, l’any 1802, i la correspondència de la família dóna comptes de tot el procés de compra i de com portaren la Verge amb mules cap a Igualada.

Perquè la correspondència entre Isidre Torelló i els seus cunyats Combelles de Sanaüja és una de les altres joies familiars que es conservava al casal del carrer Nou: un dels arxius particulars més importants del país, que va ser dipositat ja fa uns anys a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.

La Rita Torelló va vetllar amorosament per la conservació de la casa i tot el que contenia, i vivia amb preocupació el seu futur incert, donat que era ben conscient que aquest tipus de patrimoni acaba esdevenint una  autèntica i feixuga hipoteca per als seus propietaris o hereus. Però recordo encara com la Rita sempre explicava que el que hi havia de més valor a la casa era “el que està dins dels calaixos”, perquè aquests conserven una notabilíssima col·lecció d’indumentària del segle XIX, fins i tot amb uniformes procedents de la Guerra del Francès.Igualada és una ciutat que ja va començar a viure moments difícils, fins i tot abans que la « crisi » s’hagués estès com una taca d’oli per tot el país. Però també és una ciutat que va apostar per donar a conèixer el seu passat industrial  amb el Museu de la Pell. Cal Torelló és una joia que permetia complementar la interpretació d’aquest passat, essent una vivenda pròpia de les famílies benestants que participaren activament en aquesta efervescència econòmica de la ciutat en els seus moments d’esplendor.

Però no voldria acabar aquesta entrada sense reproduir (no pas amb exactitud, perquè no les tenia pas ni gravades ni escrites) unes paraules de la Rita, en una de les nostres converses i que recordo especialment. Em deia: “Jo em moriré aviat, però sempre dic, mig en broma, que si hagués d’escriure un llibre sobre la meva vida, el títol hauria de ser “L’última pubilla”. Sona pretensiós i tot i ja sé que no dec ser l’última, però sí que sento que amb mi, per la meva edat i generació, hi ha tot un món que s’acaba…”.

La Rita “corporitzava” l’esperit d’una pubilla “de les d’abans”, és ben cert. Una personalitat forta, desperta i generosa, de la que guardaré sempre un record afectuós i agraït. I no sé perquè la melangia em duu al final elegíac de la celebrada novel·la de Giuseppe Tommasi di Lampedusa: “Noi fummo i Gattopardi, i Leoni…” . En la memòria.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús