Dues masies selvatanes: una evocació (sobre el I Congrés del món de la Masia)

A propòsit de l’arquitectura de la masia, diu el professor Josep Miquel Sobrer de la Universitat d’Indiana (EUA): “Desapareix l’arquitectura sense estrelles, sense egos, sense pressupostos astronòmics. Hi havia una arquitectura que recollia la saviesa dels anys i de la terra. A Catalunya havíem construït masies. La masia és una forma plàcida sòlida. Un imperial clatell de pagès, clivellat i torrat al sol, fet casalot. Si davant de la masia s’hi aixeca una palmera, ens acostem a la perfecció; si dins hi ha un vol d’escala, ja hi hem arribat.”

masiapalmera

Potser això de la palmera ho deia per la que apareix a les masies de Joan Miró, pròpies de la Catalunya meridional. El cas és, però, que la Masia constitueix un element fonamental, amb totes les seves variacions, del paisatge agrari català –i també metropolità! , però és també del tot evident que l’estudi de la masia en tant que edifici sermpe ha estat una mica “en terra de ningú”, no tenint massa clar si se n’ocupaven els arquitectes, els geògrafs, historiadors, historiadors de l’art… . Sovint jo mateixa, precisament com a historiadora de l’art, he fet esment a la dificultat de “classificació”: arquitectura civil? Arquitectura popular?

El cas és que aquesta setmana la masia està d’enhorabona, donat que la secció d’Història rural de l’Institut d’Estudis Catalans celebra un congrés que té la masia com a objecte d’estudi.

Can Niell1

I per acompanyar aquesta bona notícia, volia fer referència a les masies d’una geografia concreta, com són les masies selvatanes. Vaig “descobrir-les” ja fa uns anys, quan anava a fer classes a la Universitat de Girona i les albirava fugaçament des de l’autopista. Una, coberta a doble vessant, em quedava a la dreta, amb una visible i evocadora finestra gòtica, mentre que uns metres més enllà i a l’esquerra de l’autopista em cridava l’atenció una altra, de perfil “basilical”, en la que hi entreveia un gran finestral renaixentista.

Ara, gràcies al portal de www.poblesdecatalunya.cat , he pogut posar nom a aquestes dues masies –Can Niell i Can Júria, totes dues a Maçanet de la Selva-, que podrien ser moltes altres de característiques semblants o gairebé idèntiques i que sintetitzen l’esperit d’aquest tipus de masia –fonamentalment corresponent als tipus 2 i 3 de la classificació de Josep Danès : la masia coberta a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana i la masia del tipus “basilical”, caracteritzada per una façana on s’hi defineixen tres cossos verticals,  el central més ample. El cos central pot cobrir-se amb teulada que parteix del carener en situació paral·lela a la façana –com les masies del “tipus 1”- o bé amb el carener perpendicular, originant el mateix perfil triangular del “tipus 2”, aquí circumscrit en el cos central.

Es tractaria de masies la fesomia de les quals –no dic que no poguessin partir d’una edificació anterior- se situaria entre els segles XVI i XVII, amb el portal d’arc de mig punt adovellat per senyera.

La morfologia dels finestrals principals (no pas de tots) aniria des del gòtic epigonal fins a un renaixement incipient, tractant-se com es tracta aquesta època moderna nostra d’un moment d’hibridacions i on la introducció dels repertoris clàssics es fa sovint de manera epidèrmica.

Can Niell2 Can Júria3

Aquests finestrals són la cirereta que arrodoneix la singularitat d’aquests edificis, i em fa contenta veure que en molts casos encara es conserven –independentment de l’estat general en que es trobi l’edifici, que pot ser molt bo però també molt precari. I això ho dic perquè durant el segle XX hi hagué també moltes masies sotmeses a expoli i mutilacions, sovint de la mà dels mateixos propietaris que en malbarataren forma i essència venent les parts més remarcables de l’edifici com aquestes finestres decorades. Ho recorda Josep Pla a El pagès i el seu món:

Can Júria1

“Contemplar l’espectacle de veure arrencar una porta, una finestra, un arc d’una casa antiga, per ésser enganxat a un qualsevol edifici estival, és una cosa única en el món, un fenomen que no crec que tingui precedents en cap país civilitzat. És literalment inconcebible que  puguin existir persones tan insuportablement i diabòlicament pedantesques capaces de posar en les cases que avui es fan construir les venerables pedres de les cases antigues i que tinguin la barra suficient d’ensenyar-les als seus amics sense que els caigui la cara de vergonya. En el terreny de les estupideses més o menys capricioses, la gent rica ha batut molts rècords, però la de posar-se pedres del XII i del XIII o del XIV en els seus xalets d’avui ultrapassa, al meu entendre, no ja la singularitat i l’esnobisme, sinó la discreció elemental mínima”.

 

PS. La masia més coneguda de Maçanet de la Selva és, però, la Torre del Cartellà. Aquí he volgut visibilitzar-ne dues de no tant conegudes, i que em van robar el cor circulant a més de cent per hora. Altres masos rellevants del terme serien Can Roure o Can Pujol Gros, al mateix temps que l’església parroquial de Maçanet, dedicada a Sant Llorenç, també és un interessant edifici d’origen romànic –amb l’absis ben visible- però ampliat i fortificat al segle XVII, segons els paràmetres d’aquest gòtic epigonal que encara es trobarà ben còmode a casa nostra en plena època del barroc… .

PS (2): Les imatges estan extretes de l’esmentada web www.poblesdecatalunya.cat (no per a res; senzillament mai vaig sortir de l’autopista per arribar-hi… . I en l’exhalació del viatge vaig fixar-les a la memòria).

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús