L’ensulsiada de Rosselló o quan “des de dalt del campanar ja no es pot veure el campanar veí”

Tàrrega (Urgell), 1671. Al llarg de tot el segle XVII s’havia anat fent evident la degradació del temple parroquial, però la part on aquest mal estat era més notori era sens dubte el campanar, en el qual s’havien obert grans esquerdes. El mestre d’obres Gaspar Roca, que tenia a preu fet l’edifici de l’ajuntament, intenta solucionar el problema tapant els forats i esquerdes amb un bon gruix de guix i aconsellant els campaners que no ventessin massa fort les campanes. A començaments de l’any 1672 el mateix Gaspar Roca, juntament amb el també mestre Josep Morató, visuraren de nou el campanar i aconsellaren posar guix i cera a l’estructura per tal d’estudiar la inclinació, mentre el consell de la vila proposava que s’aprofités l’estada de dos paers a Barcelona per tractar amb el mestre Pere Pau Ferrer “persona que segons la fama es molt pruit en la art de arquitectura…”. Finalment, el mes de febrer de 1672 les esquerdes s’havien tornat a obrir i el dia 15 va caure el campanar, ensorrant també part de l’església.

Sortosament en aquell moment no hi havia fidels al temple, tot i que l’accident es cobrà una víctima, Caterina Suberachs “per haverli caigut lo campana de la present vila de Tarrega de sobre de la casa haont ella en aquesta ocasió estave”, segons el llibre d’òbits. En el consell general del dia 16 de febrer s’especifica que la caiguda del campanar també va provocar la de dues voltes de l’església i l’enrunament de les capelles de les Santes Espines, Sant Blai i Sant Jordi.

https://www.youtube.com/watch?v=urck6aviez0

Rosselló (Segrià), 2016. La dramàtica ensulsiada del campanar no es va deure tampoc ni a les bombes enemigues ni a la violencia de cap comitè ni milicia revolucionària. Va ensorrar-se davant les càmeres dels telèfons mòbils el divendres 29 de gener. I feia gairebé cinc anys que l’església havia estat declarada BCIL (Bé cultural d’interès local) en el corresponent ple del Consell comarcal del 24 de febrer de 2011. Al registre de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’estat de conservació de l’església consta com a “bo”.

La de Rosselló era (és, encara) una església d’un barroc més aviat “discret”, si el comparem amb altres esglésies de la zona, des de l’academicisme de Torrefarrera fins a l’esveltíssim campanar d’Almenar. La primera pedra s’havia posat l’any 1757, essent doncs una mica anterior a la construcció de la Seu Nova de Lleida (1761-1781), que va donar el patró catedralici i monumental per a les esglésies de la plana que la seguiren, amb aquells espais amplíssims de tres naus que podem veure en temples com els de Maials, Sudanell o Alcarràs. L’església de Rosselló s’erigeix sota l’impuls del bisbe Galindo i ho fa de la mà d’alguns dels mestres d’obres més actius de l’arquitectura setcentista al pla de Lleida –i abastament estudiats per historiadors de l’art com Isidre Puig o Raül Torrent-, com el tortosí Miquel Batiste i Porta i Josep Burria, aquest darrer procedent de la Franja i artífex d’esglésies com les d’Ossó de Cinca, Candasnos, Vilella de Cinca, Massalcoreig, Torres de Segre, Saidí, Binèfar, Estadilla, Estada o Estiche, havent estat també el responsable de la traça dels plànols de Sant Esteve de Llitera o de la parroquial d’Aitona.

A Rosselló, primer Burria i després Batiste hi fan una església com tantes a l’època, sense la monumentalitat d’Aitona, Torres de Segre o Alguaire –tres esglésies que compartiran el característic coronament corb “pseudo-borrominesc” que recorda l’oratori romà de Sant Felip Neri i que trobem en tants exemples aragonesos i valencians.  No; la de Rosselló s’adscriuria entre els exemples més austers, d’una sola nau amb capelles laterals i campanar a la banda dreta de la façana, rematada per un coronament que insinua un frontó triangular i amb una portada que concentra tota la vel·leitat decorativa de l’exterior del temple.

La construcció de la nova església no deuria ser tampoc un fet aliè a l’augment demogràfic de la vila. Pensem també que estem a les portes d’una certa “revolució” agrària propiciada pel qui des de 1761 fins a 1765 serà el corregidor de Lleida, (François de Bessacourt. Mariscal de camp, baró de Maials i senyor de Llardecans, l’any 1763 crearà a Lleida una Reial Acadèmia d’Agricultura, amb la pretensió de fomentar l’extensió agrícola a de l’olivera, la vinya i l’ametller.

Segons Lladonosa (1981): “també el bisbe i els canonges de Lleida contribuïren al desermament de terres del seu domini i al desvetllament agropequari a partir de les seves finques d’Alfés, Soses, Raïmat, Montagut i Vinatesa, mentre que els cavallers de Sant Joan de Jerusalem artigaven els camps erms de Rosselló, Torrefarrera, Vilanova de Segrià, la Portella, Corbins i Torrelameu. Però la colonització a gran escala no començarà fins a l’any 1770 regnant Carles III, el qual, l’any 1774 donarà les primeres providències a l’industrial barceloní Melcior Guàrdia per al repoblament dels llocs d’Almacelles i de la Saira (Almacelletes), que s’estendrà, ensems, i al llarg de la Clamor Amarga fins als Sassos d’Alguaire, Almenar i Alfarràs, compreses les terres ermes del Torricó, Ventafarines i Albelda”.

Però sovint la construcció de nous temples també anava precedida de situacions d’emergència respecte a l’estat en que es trobaven els antics, la majoria encara romànics amb uns pocs afegitons. La documentació en dóna fe, per exemple quan el comú de la població es diregeix al Reial Consell de Castella per tal de demanar permís per gravar com a impost una part de les collites per tal de contribuir a la construcció del nou temple. Seria el cas d’Alguaire, quan l’any 1770 escriuen: “Que viendo todos los vecinos de aquella villa el deplorable estado de su iglesia parroquial y temerosos de que se arruinase el todo o parte de ella en alguno de los días de mayor concurso, y subcediesen las desgracias que son consiguientes a semejante suceso, pensaron de comun acuerdo en edificar otra nueva más capaz (…)”.

A Palau d’Anglesola, la súplica es feia en un sentit semblant: “… que no solament ha amenassat, si que se ha seguit ruhina de part considerable de aquella, ab fundats temors de que en breu se ha de seguir sa íntegra ruhina. Per quals motius y altres reflexions dignas de atendrer-se, los mencionats particulars, vehins, habitants de molts anys a esta part, desitjan ab totas veras obrar ab la deguda decència y firmesa la propia iglesia, o bé construhir-ne altra de nova més capàs y magnífica (…)”. Així mateix, Granyena de Segarra, el fet que l’arrendament d’herbes i pastures vagi destinat a la construcció d’un nou temple, també es justifica amb el mal estat de l’anterior: “Atenent y conciderant que la Igla. Parral. de la mencionada vila se encontra en part dirruhida, y lo restant ho està amenasant, de tal manera que sens graves perills de una desgracia no se pot concorrer, ni valerse de ella per la celebració dels divinos Oficis, ni per las demes devocions christianas”.

Un dels casos més extrems el pateix la col.legiata de Santa Maria de Guissona, que durant els dos primers terços del segle XVIII havia patit diversos esfondraments, fins que l’any 1769 i després de l’esfondrament de la capella del Roser, tot el culte quedà reduït a les capelles del Claustre i del Santíssim, on segons fonts de l’època ben just podien encabir una quinzena part dels feligresos guissonencs.

D’altra banda, per les visites pastorals també coneixem l’estat de conservació i la “decència” de les esglésies visitades i sovint és a partir d’aquesta font que es fan les advertències més severes sobre el mal estat dels temples, amenaçant no tan sols amb multes sinó fins i tot amb el seu tancament. Com a exemple del primer cas podríem assenyalar Ivorra, on l’any 1684 es mana als cònsols de la vila que arreglin la teulada i el campanar, sota pena, en cas d’incompliment, de 25 lliures i excomunió. Més expeditiu, peró, fou el bisbe d’Urgell en el cas del poble de Els Arcs, on ja havia fet tancar l’església vella, prohibint-hi la cel.lebració de la missa “per ser indesenta, impossible y que anava a arruhinarse y causar un gran estrago; de forma que aparixia més lloch de animals irracionals que temple de Déu”.

rosselló3Ara, després de la vergonyant ensulsiada a Rosselló, tot són les inevitables preguntes de si no s’hi podia fer res, de qui n’era l’últim responsable (que si el bisbat, que si la Generalitat), dels laments i advertències de l’arquitecta municipal -que va posar en alerta a l’Ajuntament tot plegat feia tres setmanes-, de si que havia de venir un arquitecte de no sé on per fer-hi no sé què… . De què serveix que un bé patrimonial sigui declarat BCIL? Quina és la finalitat última d’aquestes “declaracions”? Amb quin criteri i elements tècnics de judici es fan els registres del catàleg per tal de poder afirmar que l’estat de conservació de l’església és “bo”? I no són preguntes merament retòriques: jo mateixa he participat en catàlegs d’aquest tipus que precedien la necessària aprovació del pla urbanístic corresponent.

Cert que es van fer determinades intervencions al campanar a la dècada de 1990. Cert també que l’eliminació de la casa que hi era adossada –i que d’alguna manera li hauria fet de contrafort- segur que no va contribuir de cap manera a assegurar-ne l’estabilitat. On eren, però, o què se’n feien, dels informes sobre la perillositat de tot plegat? Haurem d’enyorar la utilitat de les antigues visites pastorals que alertaven i prevenien de coses com aquestes?

Rossello-esglesia-nou_580

D’altra banda, m’he demanat quina devia ser l’afectació que va patir l’església durant la Guerra Civil, tan devastadora en algunes poblacions de la plana de Lleida en general o a la mateixa ciutat. La Causa General i les enquestes realitzades al rector parlen “tan sols” de saqueig i destrucció i incendi dels altars i imatges i la casa parroquial incautada pel comitè. És per això que les reparacions que devien fer-se devien ser tan sols de caràcter puntual, mentre que d’altres esglésies de la comarca van ser gairebé reconstruïdes després de la guerra civil, acollint-se a la Junta Nacional de Reconstrucción de Templos. Aquest era un organisme dependent del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, creat pel Decret de 25 de març de 1938, integrat com a Servei dins del Ministeri de l’Interior i que tenia com a competència: “la dirección y vigilancia de cuantos proyectos, generales o particulares, tengan por objeto restaurar o reconstruir bienes de todas las clases dañados por el efecto de la guerra”. Així doncs, les esglésies de Torres de Segre, Maials, Aitona, Borges Blanques o Seròs, van acollir-se a aquest pla essent com eren, a més, poblacions “adoptades” per l’Estat, segons el decret de 1939 que establia l’ajuda a la reconstrucció de la població i als seus edificis principals.

Foto 4

Un cas curiós, però, de temple “desassistit” que no es va beneficiar de cap projecte de reconstrucció semblant als de les esglésies esmentades és el de la veïna població d’Alguaire -també des de llavors sense campanar-, que vam tractar en un article de la revista Urtx amb l’enyorat Josep Mora. El Josep havia fet un projecte per dignificar i “monumentalitzar” el que per tothom havia estat una reconstrucció “barroera”, que deixava veure mitja façana del segle XVIII al costat d’altra mitja refeta amb totxana vista. Tot i això, sempre recordaré el comentari de l’arquitecte Rafael Merino de Càceres, amb qui conicidírem a unes jornades a Girona sobre destrucció i reconstrucció del patrimoni, i que em va dir que trobava més “honesta” la solució d’Alguaire que no pas la “reconstrucció” exacta de les altres esglésies setcentistes. Això ens hauria de dur a parlar –però ho deixarem per un altre moment- de l’etern debat sobre l’arquitectura religiosa contemporània o bé la reconstrucció o restauració d’edificis amb la pàtina d’antiguitat suficient per ser considerats “difícils de tocar”. I si he posat sobre la “controvertida” restauració del temple d’Alguaire és perquè més d’hora que tard s’haurà de decidir alguna cosa respecte a què es fa amb l’església de Rosselló, que no és tan sols que s’hagi vist “escapçada” del campanar, sinó que també ha sofert altres danys importants.

Finalment, una darrera qüestió que m’agradaria abordar: què hauria passat i quin ressò hauria tingut tot plegat si el que hagués caigut hagués estat un campanar romànic i l’església hagués estat ubicada en una zona d’aquelles “amb molt patrimoni” i on hi van fins i tot els turistes a veure’l? Perquè és sabut que hi ha llocs que “tenen moltes coses” i n’hi ha d’altres on “no hi ha res” (tot i que en una altra ocasió seria interessant parlar dels conceptes “d’escassetat real” versus el “d’escassetat percebuda”) … . O si el campanar que hagués caigut ho hagués fet a Barcelona –us imagineu el campanar de la meva estimada església del Pi a terra? També, seguint amb l’exercici d’imaginar supòsits absurds, hi ha qui pot pensar –i s’ha sentit de tot aquests dies- que quina utilitat i sentit pot tenir dedicar esforços (és a dir, diners) a la conservació o restauració d’una església –i que a part és una església d’aquelles que “no té cap valor” (és a dir, no és prou “vella”)- en una època marcada per la laïcització cada cop més acusada de la societat. I en aquest sentit, no tardaríem a sentir esgrimir l’argument profundament demagògic de que “hi ha coses més importants” o de que fins i tot l’església era un símbol “feudal i opressiu”.

Els primers supòsits, de tipus geogràfic, turístic i fins i tot “estilístic” no els comentaré perquè em fan bastanta mandra –i no perquè sigui mandrosa de mena, sinó per les massa vegades que m’hi he hagut de referir com si fos una jaculatòria. Sí que m’agradaria fer notar, però, que el patrimoni, com a inevitable construcció social (un mantra que acostumem a repetir sempre) és indissociable del concepte d’identitat. Fins i tot, a nivell històric, potser sorprendria a més d’un saber que les esglésies les pagava “el poble”, sí, però que ho feia sovint oposant-se al “senyor feudal” que encara al segle XVIII rebia els delmes de la població. Fins i tot, de manera simbòlica, la construcció d’una església gran i magnificent venia a oposar-se visualment al castell o residència senyorial. No era el pols entre el “poder civil i l’eclesiàstic”, sinó entre el senyor i el poble. I el campanar esdevenia l’encarnació d’aquest orgull que en un context urbà i burgès (fos Barcelona o Florència al segle XV) en diríem “ciutadà”.  I què coi, no són els campanars els qui contribueixen en major manera a configurar l’”sky line” de la majoria dels nostres pobles? No és allò que sovint veiem de lluny i que ens indica que estem arribant a casa? I això vol dir alguna cosa més que tots els prejudicis disfressats d’una pseudo-progressia postmoderna. Partint, doncs, de la constatació elemental de considerar el patrimoni com a “construcció social”, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat.

Amb tot, ara els planys ja són poc menys que inútils, però jo no puc deixar-me de preguntar com deuen estar vivint els rossellonencs la no-presència del “seu” campanar, un cop -després de l’impacte als mitjans de divendres i visitats i compartits els vídeos de l’ensulsiada uns quants milers de vegades- aquesta avui ja no és notícia (o ja n’és una mica menys).  Perquè no oblidem que la consideració del patrimoni entès com a dipòsit de la història i de la memòria implica al poder polític i institucional, però també a la societat civil –aquesta sobretot com a receptora, que pot indentificar-s’hi i reconèixer-s’hi o bé, en determinades ocasions, a rebutjar-ne o qüestionar-ne la càrrega simbòlica o, senzillament, a ignorar-la.

Senyal d’aquests nostres temps líquids, les exclamacions davant els vídeos ja són ara cosa de la setmana passada. Però de debò que deixarem que fins i tot se’ns hi perdi la consciència, entre la boira de pols que succeí a la tragèdia? I aquí és on a tots se’ns queda cara de babaus i a mi només em resta -com un reducte inexpugnable- una mena de nostàlgia absurda de les coses “d’antes”, d’aquelles que fins i tot no saps si van succeir de debò, com la resposta de Churchill al funcionari que li preguntava perquè no retallava el pressupost dedicat a la cultura i al patrimoni per dedicar-lo a la guerra i ell li va respondre: “What we are fighting for?”. I llavors, per què lluitem?

roselló-campanar

 

Comparteix

    Comentaris

    • Josep Gallofré Cornadó

      01/02/2016 - 12:01

      En el meu recull de campanars de tot arreu, consta el campanar de Rosselló, amb unes fotografíes de l’any 2008, que hores d’ara son un record molt gran del que fou el campanar, aquest campanar que l’história ens portara a la seva construcció l’any 1756 inaugurat el 1760. i amb molta pena fem constar la data del seu enfondrament el 29 de gener de 2015 a les 11,15 h, ha estat en peu 259 anys, em sento orgullos de disposar d’aquestes fotografíes que ens marcaran una historia del campanar de Rossello.

    • mariona

      01/02/2016 - 19:49

      Certament, aquestes fotos esdevindran a partir d’ara tot un document històric. Enhorabona per la feina!

    • Marc Antoine

      02/02/2016 - 14:35

      Molt bon article Maria!! m’ha agradat, està molt bé recordar els altres casos succeïts, això ens ajuda a contextualitzar. Un parell de comentaris:

      >>> “una església d’un barroc més aviat “discret”? El barroc és del segle XVII, no? I l’església aquesta es de la segona meitat XVIII? Entenc que l’arquitectura barroca no s’atura immediatament al canvi de segle, però aquestes esglésies ja són plenament contemporànies i ben entrades al segle de les llums….això vol dir que mentre es dissenyava aquest campanar s’estava dissenyant l’automòbil de vapor o el parallamps! S’ha d’entendre que als ciutadans no-historiadors se’ns fa difícil sentir simpatia pel barroc aquest més aviat “poc modern” per l’època…

      >>> Es inevitable fer-ne una lectura geopolítica: eren els campanars de l’època el que ara són els grans i buits edificis inaugurats per diputacions i consells? Alguns d’ells no han durat pas tants anys i ja comencen a deixar volar al vent els seus recobriments embellidors i ja llueixen esquerdes (no cal posar exemples, tots en coneixem).

      Ja saps que podríem fer un tomb per diferents indrets de les nostres comarques i observar com es van deteriorant les seves corresponents restes arquitectòniques. De vegades penso que seria millor agafar un buldòzer i soterrar-ne algunes per tal de conservar-les. És difícil conservar-les totes, son moltes, sobretot religioses, tota una bombolla formada per centenars i centenars d’obres tècnicament qüestionables que convindria “rescatar” , un debat interessant, però no només limitat al barroc (tardà)…

      Espero que no em bloquegin com a “spam” després d’haver dit aquests heretgies!!! 😉

      Salut i felicitats per l’article.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús