Sant Agustí Nou: convulsions i devocions d'un gran temple del Raval

dilluns, 19/11/2012 (mariona)

L’església del convent de Sant Agustí –conegut com “Sant Agustí Nou” perquè substituïa l’antic convent afectat per les obres de la construcció de la Ciutadella- és un temple que a primer cop d’ull ja denota que ha patit una trajectòria gens plàcida.

La primera pedra s’havia posat l’any 1728 i n’havia dirigit la construcció el mestre d’obres barceloní Pere Bertran, que simplificà el projecte de l’enginyer militar Alexandre de Rez i adaptà la façana projectada per Pere Costa l’any 1735, que tot i això no es va acabar. És per això que més de la meitat superior de la façana té un aspecte desballestat, gairebé post-bèl·lic, que contrasta però amb l’elegància de l’atri inferior, configurat per cinc arcades separades per grans columnes d’ordre compost i amb l’escut reial al centre, recordant-ne el patrocini.

Fitxer:Iglesia de Sant Agustí Barcelona Front.jpg

L’interior segueix models contrareformistes en la tradició catalana del passadís superior, obert a la nau mitjançant tribunes, l’obertura de finestrals entre les llunetes i les petites cupuletes amb llanternó que cobreixen les capelles laterals. Una gran cúpula el·líptica al creuer completa, amb les obertures de la façana, les diverses fonts de llum que fan d’aquesta església un espai més diàfan que la propera –en distància, cronologia i característiques- església de Betlem.

Però que Sant Agustí Nou ha estat un lloc de grans convulsions no és una afirmació sobrera: el convent fou convertit en caserna durant l’ocupació francesa, entre 1808 i 1814 i ben just havien passat vint anys que fou víctima de la crema de convents de 1835. La Desamortització comportà que l’edifici del convent i el claustre desapareguessin i només romangué l’església. L’espai anteriorment ocupat pel convent tingué diferents usos: des de la construcció del Teatre Odeon la segona meitat del segle XIX a la ubicació del’empresa Tous, Ascacíbar y Compañía (1841) i la construcció del Teatre Romea, l’any 1863. L’any 1936 l’església fou cremada i saquejada, i ocupada amb posterioritat pel sindicat d’Arts Gràfiques. L’any 1971 hi tingué lloc la fundació de l’Assemblea de Catalunya.

Aquestes vicissituds, sobretot les més violentes, han deixat empremtes notòries a l’interior del temple, que perdé el seu mobiliari d’origen que anava des dels retaules fins a les celosies de les tribunes, deixant també malmeses les grans pintures que hi havia a banda i banda del presbiteri, els marcs de les quals romanen damunt dels portades classicistes d’accés a la capella del Santíssim i a la sagristia.

L’altar major està presidit avui per un retaule-baldaquí amb una rutilant imatge de Sant Agustí, tot emmarcat en una estructura arquitectònica “neopal·ladiana”, que forma una columnata en semicercle a la zona de la conca absidal, seguint el model de l’església veneciana d’Il Redentore i que a Catalunya trobàvem en exemples com l’església dels Escolapis (avui dels claretians) de Sabadell o l’església parroquial de Vilanova i la Geltrú. En posició discreta i a la part baixa, una imatge de la Verge de Montserrat sembla reivindicar una certa “catalanitat” d’un temple que ha viscut canvis vertiginosos.

 I és que avui, les capelles laterals de l’església de Sant Agustí, d’antuvi buides a causa de la violència iconoclasta de les guerres, s’han anat omplint amb noves advocacions de procedència geogràfica diversa. Així doncs, tenim a la Macarena i Jesús del Gran Poder compartint capella, fins a la irrupció de devocions americanes com la Virgen de Copacabana (patrona de Bolívia), la Virgen de la Caridad del Cobre (patrona de Cuba) o la Virgen de Caacupe (molt venerada a Paraguay).

 

Però sens dubte la devoció més multitudinària és la de Santa Rita, que celebra la seva festa el 22 de maig. Devoció agustiniana, té el seu epicentre barceloní a l’església matriu de l’orde a la ciutat –malgrat trobem imatges de Santa Rita a la pròpia catedral de Barcelona o a l’església del Pi. No es tracta, en aquest cas, de l’origen geogràfic i cultural o de la major o menor vigència d’una tradició religiosa: el culte a Santa Rita va més enllà de l’àmbit estrictament del sagrat, entroncant fins i tot amb un cert component màgic, al qual hi resulten sensibles els més diversos segments de la societat. Perquè qui no té un impossible (Santa Rita n’és la patrona) per demanar?

Romànic entre barroc o barroc entre romànic

dilluns, 12/11/2012 (mariona)

Orjout (Orjot en occità) és un petit llogarret pirinenc que toca gairebé a la Val d’Aran i al Pallars, al municipi de Bordes-sur-Lez (Eras Bòrdas de Les), on a començaments d’octubre es va fer una troballa excepcional. Es tracta d’unes pintures romàniques, presumptament relacionades amb les de Taüll, i que foren descobertes a l’església de Saint Germier, un bonic temple romànic d’absis llombard i una esvelta espadanya, ubicat vora el riu Les, de manera que la imatge de la capçalera de l’església confrontada amb el riu que passa per sota em recorda una mica a l’estampa igualment bella de l’església de Sant Joan d’Isil, amb el Noguera Pallaresa fregant-li l’absis.

De la descoberta d’aquest tresor pictòric, l’excel·lent bloc del Jordi de Nadal ja se’n feu ressò en el seu moment:

http://blogspersonals.ara.cat/setperset/2012/10/13/from-the-pyrenees-to-sitges-via-rome/, així com alguns diaris, però no ha estat fins aquest cap de setmana que la notícia ha sortit a la televisió, on s’ha pogut veure l’estat i la qualitat de les pintures i la singularitat de les representacions zodiacals (alguns experts també han volgut veure la representació del zodiac a l’extraordinària portada de l’església baix pallaresa de Covet). Caldrà esperar a veure que en surt, de les recerques i la restauració que s’hi durà a terme.

http://www.324.cat/noticia/1968992/ociicultura/Troben-unes-pintures-murals-romaniques-a-la-capella-dOurjout-vinculades-amb-el-conjunt-de-Taull

Però a part de la importància indiscutible de la troballa, el que m’agradaria fer notar és l’agençament barroc d’aquest temple romànic, paral·lel a molts altres exemples pirinencs –potser més abundants a la banda administrativament francesa, on el patrimoni no fou tan sacsejat. Tenim la idea omnipresent d’un Pirineu “romànic”, sense tenir en compte l’evolució viscuda per aquestes esglesioles pel que fa a la decoració interior i fins i tot en algunes parts arquitectòniques –adició de campanars, sagristies, cimboris… . És per això que a mi m’agrada parlar també de l’existència d’un “Pirineu barroc” o Pirineu “d’època moderna” (si hi comptem el segle XVI), que paulatinament comença a ser estudiat de forma rigorosa.

Bona mostra en serien l’estudi exhaustiu que l’equip de la Universitat de Girona, format pels doctors Joan Bosch, Joaquim Garriga i Francesc Miralpeix, realitzà de l’escultura i pintura d’època moderna al Principat d’Andorra http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008073000_9_279403__Cultura-cataloga-retaules-andorrans , o la part dedicada a retaules del segle XVI del llibre Devocions pintades (2011) d’Alberto Velasco (vegeu-ne ressenya: http://forumdelesarts.com/2012/03/27/devocions-pintades-retaules-de-les-valls-daneu-segles-xv-i-xvi/ ).

I és que no puc ocultar la fascinació que em produeixen aquelles fotografies antigues on, per exemple, les pintures de Sant Climent de Taüll són parcialment ocultes per un gran retaule gòtic (no pas barroc!) o aquella procedent del Fons Salvany on podem veure Santa Maria de Taüll amb un cimbori barroc obert a la zona del presbiteri i que sobresurt en el volum plenament “romànic” de l’església. 

 

La devoció i la vida parroquial eren extraordinàries durant l’època moderna, per la qual cosa seria il·lús considerar que les esglésies no s’havien de renovar d’acord amb els gustos de cada moment. Les confraries volien refermar el seu prestigi social construint capelles o retaules (del Roser, per exemple) i alguns rectors volien optimitzar l’espai d’aquests petits temples, de vegades tapiant la conca absidal per convertir-la en petita sagristia o magatzem). Les pintures s’ennegrien i la millor “neteja” era pintar-hi a sobre amb nous colors ben vius. Un petit cel a la terra en el qual “lo vell” no era decorós ni lluïa prou.

"Rundbogenstil" a la catalana

dimecres, 17/10/2012 (mariona)

Quan ens referim a obres com l’edifici “històric” de la Universitat de Barcelona (1860-71) acostumem a fer-ho des de l’òptica dels historicismes que situen l’estètica medieval –gòtica o romànica- com la preferida per arquitectes com Jeroni Martorell o Elies Rogent. En aquest cas concret i potser pel pes que tingué en l’obra i la projecció de Rogent la restauració del monestir de Ripoll, gosarem fins i tot parlar de “neoromànic” quan contemplem els claustres o patis de les facultats de lletres i de matemàtiques o els finestrals que s’obren per tot l’edifici.

El cas és, però, que poc en sentirem a parlar, de la vinculació d’un edifici com aquest amb l’anomenat “Rundbogenstil” (estil d’arc de punt rodó), una variant “neo-renaixentista” nascuda a Alemanya, precisament com a reacció al neogòtic i que s’utilitzà en nombrosos edificis públics, des d’estacions de ferrocarril a ajuntaments, biblioteques o universitats (i en tenim nombrosos exemples en ciutats com Munich o Karlsruhe).

File:Ludwigstraße, München.jpg

Rundbogenstil a la Biblioteca de la Ludwigstrasse de Munich (Baviera)

Efectivament, és llavors quan veiem que les finestres de la Universitat de Barcelona ens recorden els finestrals de la façana principal, que recorden sens dubte les finestres dels palaus florentins (palau Mèdici de Michelozzo –iniciat el 1844- o el palau Ruccelai, de B. Rossellino –1446-1455). Pedro Navascués (1998) ja destacava que malgrat les crítiques rebudes per l’edifici universitari, constantment titllat de “fred”, es tracta d’una obra interessant pel fet que recull excepcionalment la influència del rundbogenstil.

El mateix Elies Rogent, amb alguns elements de l’àmplia façana de la Universitat de Barcelona, va compondre altres obres, tal com mostren els projectes per als Ajuntaments de Sarrià i Sant Cugat del Vallès –aquest darrer literalment copiat a Badalona (1877), on es veu més la mà de Rogent que la de Villar Lozano, a qui s’atribueix-, així com els plànols per a la Capitania General de Barcelona, projecte en què intenta disfressar aquell suport rundbogenstil amb un guarniment neogòtic. Igualment, als habitatges va introduir també aquells “arcs rodons” tan peculiars, com es pot veure a la Casa Buxeres (1857), a la planta baixa de la qual insisteix en el tema, que tant li agradava i d’ascendència igualment italiana, com és el parament encoixinat, tan de moda aleshores per Europa.

Un altre edifici contemporani  a la Universitat i en certa manera deutor d’aquesta és l’anomenat Real Colegio Tarrasense (avui seu de l’Escola Pia de Terrassa), construït l’any 1864 segons el projecte de Francesc Daniel Molina (1812-1867). Cal assenyalar que Molina havia estat, juntament amb el propi Rogent, deixeble de Josep Casademont, que havia estat un dels màxims exponents a Catalunya del medievalisme arquitectònic.

Escola Pia de Terrassa (antic Real Colegio Tarrasense).

I és llavors quan, si ens posem a mirar, trobem infinitud d’exemples d’aquest estil “d’arc de punt rodó” a comarques, com seria el cas de l’Ajuntament de Bellpuig, a l’Urgell, al Seminari Menor de Vic o al monestir del Miracle (al costat del santuari), al Solsonès. Ben mirat, si el rundbogenstil va arribar fins a Wisconsin, on se’n conserven nombrosos exemples, perquè no ho hauria d’haver fet a Catalunya, que quedava més a prop?

Ajuntament de Bellpuig (Urgell)

Fitxer:El Miracle - Monestir - Claustre.jpg

Monestir del Miracle (Riner, Solsonès)

Estudis sobre l'arquitectura de Josep Prat al Camp de Tarragona

dijous, 11/10/2012 (mariona)

Aquesta ressenya del llibre Josep Prat i la irrupció de l’academicisme en l’arquitectura tardobarroca tarragonina, d’Anna Isabel Serra Masdeu, ja l’havia publicat al bloc del Fòrum de les Arts i del Patrimoni. Però com que sempre penso que l’arquitectura de les comarques tarragonines -tant la del Camp com la de l’Ebre- mereix molt més del que li és donat i reconegut, la recupero avui per aquest bloc.

No sabem si l’eminent passat imperial de Tarragona l’ha convertit històricament en terreny abonat per a la introducció, durant l’època moderna, de les “avantguardes” arquitectòniques vinculades amb el classicisme: l’Escola del Camp al segle XVI, Fra Josep de la Concepció i la seva influència al segle XVII i, finalment, la irrupció de l’academicisme al segle XVIII. Hi ha, doncs, un fil invisible que uneix les capelles “modernes” de la Catedral, des de la del Santíssim fins a la de Santa Tecla?

Josep Prat i la irrupció de l’academicisme en l’arquitectura tardobarroca tarragonina (Diputació de Tarragona, 2011) és el llibre resultant de la tesi d’Anna Isabel Serra, que en els seus estudis anteriors sobre l’església de Vilallonga del Camp ja havia abordat l’interessant debat del classicisme a la llum de l’Acadèmia durant la segona meitat del segle XVIII.

Fitxer:StMartiVilallonga.JPG

El llibre comença amb un estat de la qüestió sobre l’estudi de l’arquitectura setcentista a Catalunya i ens introdueix en l’univers tarragoní amb un breu però necessari context històrico-cultural del territori durant el període estudiat, precisament per assenyalar els factors que podien fer de la ciutat i el seu entorn un terreny propici (malgrat l’atonia inicial) per a l’avantguarda arquitectònica catalana, des de la puixança del comerç d’aiguardent fins a l’impuls dels bisbes “il·lustrats”.

Però l’autora no deixa en cap moment de plantejar el debat entre les incursions acadèmiques i la pervivència d’una tradició de caràcter gremial, basada en una manera de construir i entendre l’arquitectura, ben present encara en moltes parròquies de la diòcesi. L’Anna n’analitza minuciosament el procés constructiu, des dels sempre trafegosos condicionants econòmics, que sovint aguditzaven l’enginy de la població per tal de disposar de recursos, fins als detalls més curiosos dels documents contractuals. Vist el procés constructiu, es disposa a parlar dels artífex, fent el recorregut des del gremi a l’acadèmia. És a dir, des de la pervivència del sistema gremial i els mestres d’obres que el perpetuaven fins a la irrupció de les directrius acadèmiques.

I aquí és on apareix finalment Josep Prat, que constitueix la figura central de l’estudi, per bé que no el monopolitza, sinó que representa la frontissa entre dues maneres de fer: la gremial i l’acadèmica. És significatiu que procedeixi d’una família de mestres d’obres, que la seva pròpia formació s’esdevingui en aquest àmbit gremial i que estudiï (com suposava Manuel Arranz) a l’Acadèmia Militar de Matemàtiques de Barcelona, entrant en contacte (després s’allistarà a l’exèrcit) amb la figura de l’enginyer militar –professionals especialistes que dominaran la major part de les obres d’envergadura del Principat durant la primera meitat del segle XVIII. Prat arrodonirà seva carrera amb el títol d’acadèmic de mèrit concedit per la Reial Acadèmia de San Fernando, la institució que pretenia monopolitzar el control de l’art i l’arquitectura públics a Espanya, sobretot a partir de la reial ordre de 1777 i que serà l’única autoritzada a expedir el títol d’”arquitecte” (en el sentit més proper als nostres dies, és a dir, com a professional especialitzat que es dedica només a la traça de l’arquitectura). Serà a partir d’aquest moment que els arquitectes acadèmics prendran el relleu dels enginyers militars en l’adjudicació d’obres rellevants de caràcter arquitectònic, mentre aquests darrers s’especialitzaran cada vegada més en infraestructures com la construcció de ponts o camins. “Renovar-se o morir”, és com si hagués pensat el nostre home: superada la formació “a peu d’obra” i en decadència la tasca dels enginyers, el reconeixement de l’Acadèmia sembla necessari per cloure el cercle.   

Així doncs, Josep Prat representa de forma exemplar l’evolució de l’arquitectura com a disciplina professionalitzada: del mestre d’obres de formació gremial amb habilitat per dibuixar, al professional certificat per l’acadèmica, passant per la formació militar al costat dels enginyers i realitzant obres com a tal. De fet, tindrà una intervenció important en l’obra de la nova Catedral de Lleida, que també exemplifica aquesta transició d’un sistema a un altre: projectada per enginyers militars, la seva decoració –sense comptar la presència de Prat en la direcció arquitectònica del projecte- anirà majoritàriament a càrrec d’escultors amb el grau d’acadèmic –Juan Adán, els germans Lluís i Francesc Bonifàs o Salvador Gurri.

Però serà a Tarragona on Prat quedarà establert per més temps i on clavarà les seves arrels –casat amb una tarragonina, en aquesta ciutat hi naixeran els seus fills, un dels quals, Josep Prat i Magrans, seguirà els seus passos. A Tarragona hi combinarà obres d’enginyeria amb el disseny de l’esplendorosa capella de Santa Tecla, auxiliat pels jaspis de Tortosa i pel treball escultòric en marbre, que havia de sobrepassar la de la Immaculada, que cent anys abans Fra Josep de la Concepció havia disposat per al canonge Diego Girón de Rebolledo. L’estela de Prat també es farà present en algunes noves parroquials –les que l’autora denomina les “catedrals del vi”, fruit de la puixança de les poblacions dedicades a la producció i al comerç de l’aiguardent.

Entre altres acadèmics estudiats en aquesta obra hi sobresurten figures rellevants com Andreu Bosch, del qual en crida l’atenció la seva magnífica biblioteca, comparable a la d’altres artífex com Joan Soler i Faneca –aquesta estudiada en el seu moment per Manuel Arranz. També mereixen atenció els germans Tomàs, Domènec i Ignasi, de procedència cerverina i que curiosament són els primers arquitectes catalans que aconseguiran el rang d’acadèmics. Nascuts a Cervera, aquests arquitectes també són fills d’un mestre de cases, Francesc Tomàs, que arriba a la Cervera dels anys vint del segle XVIII atret per la demanda de les obres de construcció de la Universitat, establint-se definitivament a la ciutat. La família Tomàs esdevindria, doncs, un altre exemple de la progressió d’aquests artífex de procedència gremial que acabaran abraçant la formació i les directrius acadèmiques.

El darrer apartat representa la concreció material d’aquesta arquitectura –el que Anna Serra denomina “del dibuix a la pedra”-, amb l’establiment de tipologies que permeten classificar alguns dels aspectes formals d’aquests edificis: tipus de plantes, cobertes o façanes, que venen a mostrar una vegada més la varietat de solucions sense (i això hauria de ser especialment important, de cara a replantejar algun dia el “mapa” global de l’arquitectura catalana del segle XVIII) massa “dependències barcelonines”. Seria el cas de la proliferació de la planta de saló, tan escassa a Barcelona i que gairebé esdevindrà un signe d’identitat d’esglésies tarragonines, ebrenques i lleidatanes, el que ha de posar sobre la taula la connexió aragonesa i valenciana, tan present en les comarques del sud i de ponent del Principat.

L’apèndix documental i gràfic –les relacions amb l’Acadèmia i amb altres institucions oficials com el Reial Consell propicien la l’abundant presència de dibuixos dels projectes originals-, juntament amb un bon corpus bibliogràfic tanquen l’edició. 

En definitiva, als investigadors que ens dediquem especialment a l’estudi de l’arquitectura catalana d’època moderna, el d’Anna Serra és un llibre dels que sempre esperem amb absoluta avidesa, per bé que fem extensiva la recomanació als historiadors de l’art i de l’arquitectura en general, que descobriran la singularitat de Tarragona dins el panorama artístic català del XVIII. Una peça més –i del tot imprescindible- per tal d’anar completant el mosaic (més divers i d’una qualitat superior de la que hom pot pensar “a priori”) de l’arquitectura catalana del XVIII.

PS. Quan escric aquestes línies, m’assabento de l’aparició, tot just l’any passat, de l’obra de l’arquitecte Josep Llop i Tous L’església de Sant Joan Baptista del Catllar. El discret encant de la geometria. Llop és el president del Col·legi d’Arquitectes del Camp de Tarragona i un magnífic coneixedor de l’arquitectura de l’època del barroc. Segurament que aquest llibre, de títol ben suggerent, sobre una de les obres més reeixides de l’arquitecte i enginyer Josep Prat -i que demostra que no tan sols l’església barcelonina de la Mercè presenta moviment en planta- serà una altra aportació magnífica a la historiografia de l’arquitectura catalana del set-cents.

L'església de Batea: a la primera divisió de l'arquitectura religiosa del set-cents

dijous, 27/09/2012 (mariona)

De vegades penso que ja m’he dedicat massa temps a estudiar les plantes de saló. Aquesta tipologia, coneguda també amb la denominació alemanya hallenkirchen, fa al·lusió al conjunt d’edificis religiosos de tres o més naus d’igual alçada i amb sistema d’il·luminació lateral i que se’ns presenta com un dels grans models espacials de la història de l’arquitectura. Tot i que gestades en el context centreuropeu de l’Edat Mitjana (el seu origen, encara discutit, es situaria al Poitou del segle XII, essent el germen del posterior gòtic germànic) les hallenkirchen van tenir al llarg del segle XVI una gran difusió en els regnes peninsulars, essent exportada als territoris del Nou món, entre d’altres motius per presentar unes avantatges constructives considerables i per tal de posseir una gran racionalitat i unificació espacial, característiques que s’adaptaven molt bé als nous gustos del Renaixement.

Tot i això, la utilització de la planta de saló a Catalunya no és habitual fins a mitjans del segle XVIII, ja que abans d’aquestes dates ens hauríem de remuntar a l’esmentada capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat,  dins la gran reforma realitzada per Pere Blai entre 1597 i 1619. Però fins i tot quan parlem del segle XVIII, l’únic exemple barceloní d’església de planta de saló serà l’església de Sant Miquel del Port de la Barceloneta, considerem que inspirada explícitament en la capella de la Generalitat.

El cas és que m’agrada defensar que, contra el sovint centralisme barceloní de la historiografia de l’art, la millor arquitectura religiosa del segle XVIII es dóna a les comarques de Lleida i Tarragona, que seran al seu torn les que faran una aposta més clara per aquest tipus de planta. A l’entrada que dedicava al bloc sobre les esglésies de les Garrigues (http://pedresvistes.wordpress.com/2012/04/17/catedrals-de-loli-esglesies-del-segle-xviii-a-les-garrigues/ ) ja se n’ofereix un tast, però avui em ve de gust parlar una mica de la que per a mi és la millor de les esglésies setcentistes tarragonines, i que per a més “inri” es troba no pas a les ciutats de Tarragona, Reus o Tortosa, per esmentar les ciutats més importants de la Catalunya meridional, sinó en una de les poblacions extremes de la Terra Alta, veïna de la comarca aragonesa del Matarranya.

Es tracta de l’església parroquial de Batea, que jo qualificaria directament de la millor de les esglésies setcentistes catalanes, probablement amb la de Maials. D’extraordinària factura, la façana està rematada per un frontó triangular –i una escultura d’un triomfant Sant Miquel, titular del temple- i definida per la presència de tres portalades separades per pilastres i que defineixen exteriorment l’estructura interna de la planta de saló.  Yolanda Gil suposa que les traces per a la parroquial de Batea serien del carmelità fra Damià dels Apòstols, seguint les notes publicades per Vidiella segons les que l’any 1764 es citaven al temple els arquitectes José Ortiz, de Cantavieja, Joaquín Colera i el carmelità de Tortosa fra Damiá. Tot i això, la documentació conservada a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid confirma que qui va elaborar el projecte fou el franciscà fra Atanasio Aznar, artífex ja dels plànols per a l’església franciscana d’Alcañiz, i que també presenta un projecte de planta de saló per a l’església franciscana de Tortosa.

Per la seva part, Joaquim i Miquel Colera, mestres d’obres o “mestres arquitectes”, com s’autodenominen, d’Alcanyís, són els que determinen amb el seu examen la necessitat de construir una nova església a Batea, l’execució de la qual anirà a càrrec de Francesc Melet i Simon Moreno. Melet, que havia presentat un projecte per a la catedral nova de Lleida, també treballarà a l’església de Corbera d’Ebre, que juntament amb l’església de Batea i la de Riba-roja ratifica la vigència de la planta de saló al bisbat de Tortosa, limítrof amb les diòcesis de Lleida, Tarragona, Saragossa i Terol. 

Precisament limítrof amb la Terra Alta, a la veïna comarca del Matarranya, l’església parroquial de Calaceit, construïda l’any 1694 per mestres d’obres aragonesos, bascs i francesos, constitueix un precedent interessant per a les esglésies de planta de saló que es construeixen a la diòcesi de Tortosa i, com l’església de Batea, ja presenta tres portes a la façana. També hem de tenir en compte el focus valencià, sobretot a la zona de Castelló. La planta de saló setcentista s’introdueix en terres valencianes a l’església de Lucena i esglésies com la de Vila-real o Cinctorres són magnífics exemples de la mateixa tipologia.

Tornant però a Batea, cal assenyalar que seu interior sorprèn igualment, no per la diafanitat de l’espai, propi d’aquestes arquitectures “de saló”, sinó per l’abundant decoració en estuc que apareix a cadascun dels pilars. Fantasioses arquitectures que no sabem si atribuir a la imaginació dels artífex o a la còpia de gravats que apareixerien en algun tipus de tractat.

Aquest temple superb s’erigeix a la part alta de la població, conferint-li un perfil de gran elegància i que anuncia des de lluny que arribar-se a Batea val la pena per moltes coses –un notable nucli antic o una interessant capella setcentista de planta central, amb cúpula i dedicada a Sant Roc, protector contra la pesta.

No és pas la primera vegada que en aquest bloc parlem de la Terra Alta (http://pedresvistes.wordpress.com/2012/03/07/picapedrers-bascos-a-vilalba-dels-arcs-imprimint-caracter/ ). Alta arquitectura d’època moderna, sens dubte de la millor a les nostres contrades.

 

Arquitectures de llum: les "lluminàries" de les Decennals de Valls

dimecres, 29/08/2012 (mariona)

A mitjans del segle XVIII, Georg Friedrich Haendel dedicava una de les seves peces més cèlebres, la Music for the Royal Fireworks –realitzada per tal de celebrar la Pau d’Aquisgrà-, al “prodigi” que aconseguien els focs d’artifici: la de transformar la nit en “dia” –és a dir, la transformació de la foscor sense pal·liatius en una meravella irreal, en la que els “castells” –estructures fetes ex-professo– disparaven tota mena de focs, espurnes i sovint fins i tot encenien inscripcions commemoratives o símbols relacionats amb la monarquia o amb la religió.

La capacitat que tenien aquests recursos de transformar la negra nit en claror els confereix especial protagonisme en les festes del Barroc. Així doncs, és freqüent trobar notícia documental de les anomenades “lluminàries”, en motiu de qualsevol festivitat de caràcter més ordinari o extraordinari. Per “lluminàries” entendríem no tant els focs d’artifici –encara més efímers- sinó la multitud de llums de tot tipus –amb finalitats decoratives i de transformació de l’entorn- col·locades no només en els edificis públics o carrers, sinó també en cases particulars, de la mateixa manera, que les espelmes, teies o les atxes de cera esdevenien un complement imprescindible de les processons o dels actes litúrgics.

Per exemple, en el cas de Vic, mossèn Gudiol fa referència a les “graeres” o graelles en les que s’hi feia cremar fusta de pi ben resinosa com a sistema d’il·luminació en motiu de certes solemnitats, com quan la vigília de la festa patronal de Sant Pere s’il·luminava el campanar –fa referència a una notícia de l’any 1485, en que les il·luminacions foren especialment lluïdes per tal de celebrar l’exitosa campanya militar que estava foragitant els sarraïns de la Península Ibèrica. Però fou durant el barroc que les “lluminàries” arriben al seu màxim esplendor, essent minuciosament descrites en tot tipus de cròniques referents tant a la benedicció d’una església, la canonització d’un sant o a una entrada reial.

L’any passat es va viure a Valls una altra edició de les “Decennals”, les solemnes festes dedicades a la Verge de la Candela que tenen lloc només cada deu anys i un dels aspectes més comentats i probablement el que tingué més ressò de la festa fou la instal·lació, en diferents indrets de la vila –plaça del Pati, carrer de la Cort i la castellera plaça del Blat- d’unes espectaculars lluminàries, recuperant el concepte de les lluminoses “arquitectures efímeres” de regust barroc –que no obstant s’havien mantingut a Valls fins a l’any 1931.

 

Així doncs, fou “Marianolights”, una empresa de Maglie, localitat de la Puglia i propera a Lecce, l’encarregada de bastir 400 mastelers de fusta sobre els quals es dissenyaren sinuosos arcs, engraellats, galeries i canelobres de grans dimensions que arribaven als 21 metres d’alçada i que foren connectat amb sis quilòmetres de cable el·lèctric.

L’espectacularitat i singularitat –des de la nostra perspectiva actual- d’aquestes estructures va topar amb no pas poques crítiques –des de la ciutadania vallenca i l’oposició del propi consistori- que consideraven que això era més propi de la “Feria de Abril” sevillana. I és ben cert que el nostre referent més immediat per aquest tipus de d’arquitectures lluminoses és l’encesa anual de l’anomenada “Puerta del Real de la Feria”, que dóna el tret de sortida a l’esmentada Feria de Abril.

Però potser hauríem de saber que aquesta no és en realitat una tradició específicament “sevillana” o andalusa, sinó que ben pròpia de tota la Mediterrània, on s’ha mantingut amb desigual fortuna. 

D’aquesta manera, si ens oblidem de l’efemèride anual de la fira d’abril sevillana i ens dediquem a passejar per les poblacions del sud d’Itàlia a l’estiu –l’època de les festes majors- trobarem que aquest tipus de lluminàries són d’allò més habituals –i segurament és per això que l’empresa encarregada de dur-les a terme a Valls ja procedia d’aquesta mateixa Itàlia meridional.

Així doncs, no ens aniria malament fugir de la simplificació i del sempre nefast “presentisme” i conèixer una mica més l’origen i el perquè de tot plegat. Les lluminàries vallenques poden agradar més o menys –o fins i tot se’n pot criticar el dispendi en temps de crisi-, però es tracta d’un element que entronca amb una sensibilitat en la que conflueixen elements històrics, culturals i antropològics i que té la definició dels seus orígens a l’època moderna, quan les decoracions efímeres que transformaven l’espai públic en un fantàstic aparador. O és que no és especialment “barroca” l’època que estem vivint?

Lluminàries (de dia) a Lecce (Puglia) a la Piazza Sant’Oronzo.

Lluminàries (apagades) a Tràpani (Sicília)

 

L'Alt Empordà més inèdit: del país "del vent" al país "del foc".

dimecres, 25/07/2012 (mariona)

Quan pensem en l’Alt Empordà, sovint ho fem sobretot amb la part septentrional de la Costa Brava, els abruptes caps Norfeu i de Creus, en indrets emblemàtics i “de postal” com Cadaqués o Port de la Selva, en racons de bellesa “planetària” com Port-Lligat –indret dalinià per excel·lència- o en la incomparable badia de Roses, amb l’Escala i Empúries a l’extrem meridional. Fins i tot hi haurà qui s’haurà aventurat a anar més amunt de Llançà per descobrir la tranquil·litat de Colera o seguir la petja de Walter Benjamin a Porbou. El cas és que el litoral alt-empordanès és molt més conegut que no pas el seu interior –si exceptuem Figueres, és clar.

L’entrada d’avui té un significat ben especial en els dies difícils que està vivint precisament l’Alt Empordà més “desconegut”, el situat majoritàriament a “l’altra banda” de l’AP-7, que ha patit un dels incendis sens dubte més devastadors dels darrers anys. Un incendi que comença a La Jonquera, coneguda arreu per ser el punt fronterer per excel·lència del nostre país, però més aviat també per suportar les connotacions negatives que sovint això comporta.

Però més enllà de la duana, la “mala fama”, els prostíbuls i els comerços desangelats (“de frontera”), La Jonquera és un poble amb una petita església amable, recollida al llarg d’un carrer Major de casals notables, delimitat a l’extrem pel més que digníssim “Museu de l’Exili”, dedicat a l’epoeia dels tants que fugiren de les malvestats de la nostra guerra “incivil”.

Però és que a més La Jonquera és un municipi de fortificacions sobèrbies, des de Darnius i Canadal, fins al magnífic castell de Requesens, un dels més notables del país i que custodia al seu interior l’església de Sant Romà. I també a la Jonquera pertanyen les esglésies romàniques de Santa Llúcia o Sant Miquel de Solans, la de Sant Martí del Forn del Vidre o la de Sant Julià dels Torts.

I és que un romànic abundantíssim i digne fa acte de presència insistent per aquests verals, com a l’església de Santa Maria de Darnius, de notables dimensions i caràcter fortificat (com tantes esglésies empordaneses), amb un magnífic crismó al timpà de la porta. També és fortificada l’església romànica de Santa Àgata de Capmany –població que conserva encara part de les seves muralles-, i la de Sant Esteve d’Avinyonet de Puigventós, per bé que aquesta darrera ja es correspon amb el gòtic d’època moderna.

A part dels edificis religiosos, també trobem notables exemples d’arquitectura civil que cavalca entre l’època medieval i moderna, quan es manté encara l’aspecte fortificat –no obstant les incursions de la pirateria no minvaren, ans al contrari i afavoriren, també a la costa, la construcció de nous elements defensius-, com el castell-palau de Boadella (on destacaríem també l’església de Santa Cecília), el casal fortificat de Vilanant, el palau Surroca de Terrades o els masos Frigola i Arrufat de Taravaus. Entre aquests i molts altres elements singulars, nuclis de població sencers com Biure destaquen encara pel manteniment de la seva estructura urbana primerenca i definitòria del passat medieval i modern.

En definitiva, els municipis que s’han vist dolorosament afectats pel monstruós incendi, malgrat no pertànyer a la “cara més coneguda” i potser emblemàtica de l’Empordà, tenen tots ells un patrimoni arquitectònic digne amb una gran personalitat i digne de ser significat. És per això que en moments com aquest, no volíem deixar de retre aquest petit homenatge a tot aquest territori.

Pedres de dol: "l'entusiasme tossut" del Josep Mora

dimecres, 11/07/2012 (mariona)

L’emissió ahir al vespre del programa “Terreny personal” dedicat a la Segarra i les reaccions positives que ha suscitat ha posat una pinzellada de color a la negror dels dies que estem vivint els qui estimem aquesta terra. Perquè encara no havíem paït que el Toni Nadal ens hagués deixat, fa poc més d’una setmana, que tot just ahir acomiadàvem al Josep Mora a les Pallargues. Mai m’hauria imaginat que hagués de fer dos escrits tan dolorosos en tan poc temps, però la fosca parca implacable actua sota múltiples formes, registres i circumstàncies i en una setmana s’enduia de la comarca a dues persones insubstituïbles, d’aquelles “sense recanvi”.

Avui em toca recordar i parlar del Josep Mora, “l’arquitecte de les Pallargues”, com el coneixien alguns. De fet, si ens fixem per les convencions que fan que sovint se’ns defineixi per la nostra professió, el Josep Mora era arquitecte de formació i també exercia professionalment com a tal. I personalment penso que com a arquitecte, ell gaudia especialment amb la recuperació i restauració d’edificis històrics, als quals tractava amb una extremada sensibilitat des de l’apropament respectuós al monument i no pas com aquell arquitecte “mandarí” que pretén imposar el seu “art” i la seva empremta per damunt de la força preexistent de l’edifici en qüestió. El Josep estimava les pedres antigues i s’hi apropava de forma reverencial, no tan sols com a arquitecte sinó com aquell historiador de l’art apassionat que d’alguna manera també portava dins. Es tractés d’una obra espectacular com la magnífica església parroquial d’Agramunt –de la qual havia estat el responsable de les diferents intervencions que s’hi havia realitzat- o bé del romànic més senzill, com la més modesta església romànica d’Ossó de Sió. El recordo demanant-me documentació sobre el castell de la Morana, quan l’havia de restaurar per convertir-lo en vivenda. Volia documentar-se al màxim abans de “tocar” una sola pedra. És aquesta actitud respectuosa el que per a mi el feia gran com a arquitecte. Darrerament havia estat treballant en la consolidació i restauració de l’encimbellada Torre Dàdila o del Cargol, prop de Ponts.  

Quan ahir pensava en els anys d’amistat i coneixença, m’adonava que jo mateixa li dec moltes coses, al Josep. En primer lloc –i ahir en vaig ser conscient, perquè gairebé ho havia diluït en la vaguetat de la memòria-, ell fou el primer que em va animar a parlar en públic, quan pot temps després de llicenciar-me i tot just començant la tesi doctoral, em convidà a intervenir sobre el modernisme a la Valldel Llobregós i Antoni Samarra, en unes jornades sobre modernisme i Jujol que feien a Guimerà. Era el temps en que també estava vinculat amb el Grup de Recerques de les Terres de Ponent i encara recordo els nervis d’aquella meva primera intervenció i el veig a ell, juntament amb el Miquel Torres, intentant arreglar una màquina de diapositives que s’encallava contínuament.

També em va “deixar parlar” ja des de l’inici dels cursets d’Arquitectura Popular, que van començar l’estiu del 2000. Paral·lelament ell ja conduïa des de feia anys les Trobades d’artistes de les Pallargues, que començaren a intercalar-se amb les Trobades literàries. De vegades pensava en com en podia fer-ne tantes, de coses, i no perdre el cap ni l’oremus. Capaç d’implicar a personatges de la talla de Josep Guinovart, Josep Hernàndez Pijuan o Guillem Viladot, el nostre Josep tenia, també a través de l’art, una holística mirada “intercomarcal” que abraçava el territori de la Segarra amb el de l’Urgell (i s’extralimitava sovint a la Noguera, Garrigues o fins i tot Solsonès), uns lligams que va contribuir a fer més estrets –significativament, els cursets d’estiu dedicats a l’arquitectura popular sempre s’inauguren a Cervera i es clouen a Tàrrega.

A la Trobada d’Artistes de les Pallargues m’hi va convidar una vegada, concretament a parlar de dones artistes al llarg de la història. Ho recordo de manera especial perquè per a mi va ser l’oportunitat de parlar de quelcom que no estigués relacionat amb la història de l’arquitectura (la meva suposada “especialitat”) i expressar-me sense constriccions acadèmiques sobre un tema que m’apassionava, tot davant un auditori desacomplexat i àvid d’idees constructives.

Però és que quan dic que li dec vàries coses, al Josep, no em refereixo només al fet d’embarcar-me puntualment en les múltiples activitats que organitzava o promovia, sinó que també hi tinc un cert deute intel·lectual. El Josep fou qui rescatà de l’oblit, amb una monografia científica i rigorosa, l’edifici de la Universitat de Cervera –que citant el gran Duran i Sanpere, fins al moment havia estat “més combatuda o lloada, que no pas estudiada”. A la Universitat havia dedicat la seva tesi doctoral i en publicà els resultats l’any 1997. És un estudi des del punt de vista arquitectònic, però també amb una vastíssima aportació històrica i documental i unes bones intuïcions respecte al quin fou l’impacte de la construcció d’aquest monumental edifici en el territori circumdant. Sincerament, penso que la meva pròpia tesi doctoral no hauria estat la mateixa sense l’anterioritat de la seva magnífica aportació. Però aquesta no fou pas la sola incursió del Josep em l’àmbit més científic i acadèmic, sinó que són prou nombrosos els seus articles sobre el sistema de treball dels enginyers militars durant el segle XVIII. Conjuntament elaboràrem un article a la revista Urtx dedicat a la barroca església parroquial d’Alguaire, per la que en dissenyà un preciós projecte de restauració. També col·laboràrem en la redacció del capítol dedicat a l’arquitectura del volum “Les tècniques populars” dins l’enciclopèdia de cultura popular Tradicionari, del Grup Enciclopèdia Catalana.

I és que ciència i divulgació anaven sempre de bracet en la manera que el Josep tenia de treballar i de transmetre el que feia. Ahir llegia alguns escrits glossant la seva figura i tots destacaven la seva tasca com a incansable activista cultural. Ja hem vist que el Josep era arquitecte i exercia com a tal, però a més era professor en diferents institucions i això encara li deixava temps per a multiplicar-se en les nombroses facetes que li donaven una dimensió cultural i humana fora de tota mida. Perquè el seu activisme en favor de la cultura era una manera d’estimar el territori, de servir-lo i defensar-lo.

Una de les activitats a les que dedicà més energies en els darrers dotze anys fou l’Associació d’Amics de l’arquitectura popular, que fa poc editava el llibre commemoratiu dels deu anys de cursets. Una imatge entranyable d’aquest llibre és la de la celebració de la primera junta a de l’associació a les Pallargues, amb el Josep Mª Jujol Jr., el Santiago Serrano, l’Assumpció Vilaseca i el Vicent Loscos. El Josep no hi és, perquè segur que era el qui tirava la foto, però és que a més ell era així: sortir a la foto no li interessava pas; ell estava sempre al darrera, al costat o al davant de tots aquests múltiples projectes, però els càrrecs i la visibilitat pública no anaven amb ell. Més que com a arquitecte actuava com a picapedrer de la cultura a la nostra comarca.

Aquest llibre commemoratiu de la dècada (ara ja superada) de l’associació és un bon recull de l’esperit del Josep. Cada estiu em meravellava quan rebia el programa del curset, pensant en com podia ser que l’arquitectura popular “donés per tant” i se’n poguessin fer més de deu cursos (i llibres!) -cadascun amb nombroses ponències, activitats pràctiques i visites a indrets sempre singulars i diferents, sempre amb temes diferents, incorporant nous punts de vista sobre materials, conservació, compatibilitat amb l’activitat agrícola actual, etc. . Parafrasejant una mica l’article que el Jordi Oliva va fer sobre el llibre, això fou possible per la “tossuderia entusiasta” de la pròpia entitat, però que d’alguna manera seria l’ “entusiasme tossut” que definia al Josep Mora i que és el que ens caldria més sovint per superar els obstacles, siguin de l’índole que siguin.

La darrera conversa que vaig mantenir amb ell va ser fa poc més de dos mesos, precisament en motiu de la presentació del llibre commemoratiu dels deu anys de l’associació. Em deia que treure un llibre en temps de crisi suposava tota una declaració d’intencions. Era la voluntat conscient d’anar “a contracorrent” en moments de pessimisme i desencís, com a prova de la força de la col·lectivitat, de la feina desinteressada i de l’entusiame “per fer coses”. “És un cas com un cabàs”, vaig pensar –“geni i figura”- per concloure de seguida que tant de bo n’hi haguessin més, de “tossuts” com ell. Potser per aquesta meravellosa obstinació per seguir “fent coses” malgrat la malaltia, mai em va passar pel cap que no se’n pogués sortir. L’obra que ens llega és fruit d’aquesta tossuderia i del fet de creure en allò que feia: creure en la terra i la capacitat de generar cultura; creure en l’arquitectura com a obra de civilització; creure en el paisatge, la gent i el país.

Potser aquesta va ser la seva gran i darrera lliçó. I els qui quedem no podem parar les màquines. El Josep és irrepetible, però ara ens toca a nosaltres no quedar en evidència. Li devem.

Castellnou d'Oluges i la més recòndita vall del Sió

dimecres, 4/07/2012 (mariona)

El poble de Castellnou d’Oluges forma part d’un dels trams de la vall del Sió més desconeguts –per restar al marge de les actuals vies de comunicació principals- i interessants pels nuclis que s’hi aglutinen. Estem parlant del recorregut que aniria des de Tarroja –una interessant vila closa amb vinculació colombina (llegendària o no) i dos grans casals setcentistes com cal Tella i Cal Capell- fins a Les Oluges –avui conjunció de dos antics nuclis (Oluja Sobirana i Oluja Jussana), cadascun amb el seu respectiu castell. Però si Tarroja o les Oluges sí que queden al peu de vies força transitades i són poblacions més “conegudes” i més habitades -tenint en compte que ens estem movent al voltant del centenar de persones- entre l’una i l’altra s’estenen, vora aquest riu central de l’altiplà segarrenc i de ressonàncies bíbliques i esotèriques pel seu nom,  tres poblacions tan incògnites com interessants.

Es tracta de la Prenyanosa, Malgrat i Castellnou. El nucli de la Prenyanosa destaca per posseir algun edifici senyorívol, com la “casa forta” o cal Graells, exemples d’aquella arquitectura del segle XVI que transformava fortaleses medievals en edificis més amables –amb alguna concessió decorativa- i disposats per la comfort residencial. Malgrat és el poblet més endreçat dels tres: el seu castell fa anys que ha recuperat el seu aspecte eminentment medieval, fruit d’una restauració polèmica però prou encertada. Té una església romànica dedicada a Santa Maria i un conjunt de cases notables, per bé que alguna també està en mal estat. L’efecte global, però, és ben bonic i mereixedor de figurar al costat de nuclis tradicionalment més lloats a la nostra comarca.

El més important dels tres, però, era Castellnou. Ho assenyala l’església, que bastida extramurs de la població, és un notabilíssim edifici gòtic del segle XVI –aquest segle especialment brillant a la Segarra, per les extraordinàries manifestacions arquitectòniques que hi eclosionaren. A l’interior, la volta és d’arc de mig punt –pensem que fruit d’una intervenció posterior- però conserva l’estructura nervada al presbiteri. Dos arcosolis alberguen sepulcres dels senyors del lloc – no obstant el topònim “Castellnou d’Oluja o d’Oluges” està més relacionat amb aquesta il·lustre nissaga -que senyorejava la població des de les darreries del segle XIII-, més que no pas amb la proximitat i veïnatge amb el poble de les Oluges. A l’exterior, una portada senzilla amb emblemes heràldics dels Oluja, ho confirma novament.

El nucli urbà es troba excepcionalment encarat a tramuntana, el que li confereix una situació obaga i no massa propícia pels rigors climàtics de la Segarra. El nucli pròpiament dit hauria nascut al voltant del castell –del que se’n conservaria restes de la torre-, del que hi ha notícies des del segle XI i s’hauria configurat amb un traçat de forma radial. Per la seva estructura, el poble de Castellnou devia formar un nucli tancat amb el carrer de la Font com a eix central, situat a mitja pendent del tossal culminat per les restes del castell. La part posterior de les cases feia de tancament del nucli, com si es tractés d’una muralla, i a l’interior s’hi accedia per un portal que s’ha conservat íntegrament malgrat l’addició d’habitatges moderns. D’arc de mig punt amb grans dovelles –parcialment tapades per una casa a la part superior- forma un pas cobert d’entrada a l’antic nucli clos.

Un altre carrer interessant és l’anomenat carrer dels Graus, que és una via transversal respecte de l’estructura radial del nucli urbà, s’hi accedeix a través d’un pas cobert des del carrer dela Plaça, amb lleuger pendent, actualment amb paviment de formigó. Hi destaca l’existència d’una arcada ogival de pedra, que recorda la que trobem al nucli fortificat més important de la comarca, com és Montfalcó Murallat. Cal lamentar, però, que mentre la població actual s’ha estés més aviat als peus del turó, aquest nucli primitiu es troba força malmès, amb moltes cases gairebé enrunades -o almenys així es trobava no fa massa temps (reconec que ja fa dies que no m’hi he passejat).

Precisament el dilluns hi vam anar, a Castellnou, però sense endinsar-nos en els carrerons del nucli. Des de la plaça senyorejada pel magnífic i reconfortant lladoner monumental, vam vorejar l’església i ens encaminàrem cap als afores de la població. Ben a la vora del riu Sió hi ha el carrer del Molí Vell, on hi ha la que fou casa pairal del per sempre més enyorat Toni Nadal, home del temps i excel·lent geògraf, que estimava aquesta terra. A ell i a la seva memòria, dediquem aquestes línies… .

De campanars amb comunidors: l'exemple de Linyola i la "redescoberta" del patrimoni local

dilluns, 25/06/2012 (mariona)

Hi ha pobles que es preocupen especialment del seu patrimoni: no tan sols restaurant-lo i mantenint-lo, sinó fent una encomiable tasca divulgativa entre els mateixos vilatans. És el cas de Linyola, al Pla d’Urgell, que ja fa anys que organitza visites als edificis més rellevants del patrimoni local en dies assenyalats, on sota el títol “Coneixes el teu poble?” s’ofereix una explicació de la seva història i vicissituds. Des de l’any passat, el reclam més atractiu d’aquestes jornades era la possibilitat de visitar l’espectacular campanar, restaurat i excel·lentment recuperat sota l’impuls del rector, Mn. Pere Canyada. Aquest dissabte els linyolencs tornaran a pujar al campanar en una nova edició d’aquestes jornades “d’autoconeixement local”.

Fa un mes i mig va presentar-se el llibre sobre l’església parroquial, on el campanar hi tenia un paper destacat per la seva singularitat. Es tracta, efectivament, d’un dels escassos exemples a Catalunya de campanar amb quatre comunidors, o el que seria el mateix, amb comunidors als quatre vents. Concretament, només n’hem documentat sobre el terreny dos més al Principat: el de Tivissa i el de Palafrugell (que d’altra banda no es va arribar a finalitzar mai).

 

Certament, establir punts de contacte entre aquests indrets tan distants de la geografia catalana com serien el Pla d’Urgell, la Ribera d’Ebre i el Baix Empordà és bastant difícil. Sí que tenim, però, una raó de pes per creure que la influència del campanar de Linyola prové clarament de l’Aragó, on els campanars amb comunidor als quatre vents són molt abundants. D’aquesta manera, sabem que és després de la visura del mestre d’obres Juan de Zamudio -procedent de Montsó- que s’endega aquest model de campanar, ja que en el contracte primerenc només es contempla una sola torreta amb funcions de comunidor –segons tindríem en exemples més reculats com Cervera o Balaguer.

Efectivament, les quatre torretes a manera de “garites” o torricons que hi ha al campanar de Linyola havien de fer la funció de comunidor, des d’on el rector hi realitzaria les deprecacions per conjurar les tempestes. Comunir ve del verb llatí “commonere”, que fa referència a conjurar el mal temps amb cerimònies i  exorcismes, és a dir, ritus i oracions que tenien l’objectiu d’expulsar el dimoni o més aviat impedir que aquest perjudiqués la comunitat –bàsicament agrària- sota la forma de tempestes, plagues o pedregades. Algunes llegendes amb cert arrelament popular, per exemple a l’Aragó, expliquen com dins les pedres que queien amb les tempestes s’hi podia trobar un cabell de bruixa.

En esglésies més petites o situades en llocs aïllats, fora d’un nucli urbà, el comunidor era una mena d’altaret de pedra amb una creu de ferro que es posava a l’exterior del temple. Però a les esglésies grans, el ritual es feia des de dalt del campanar, sovint en una estança feta expressament per aquesta funció i que de vegades fins i tot es troba separada del campanar, com seria el cas de Balaguer o de Santa Coloma de Queralt. Un altre exemple singular i que pensem que obeeix a la mateixa finalitat, serien les dues torretes –rematades per esveltes cobertes còniques acabades en punxa- que es troben als dos extrems de la façana de l’església de Bordils (1561-1593), al Gironès, on també trobem altres versions més senzilles de la mateixa estructura, com seria el comunidor en forma de torreta situat a l’extrem de la façana de l’església de Fornells de la Selva.

Però tornant al campanar de Linyola i a la possible “connexió aragonesa”, cal assenyalar que aquesta no seria pas estranya en un moment (finals del segle XVI) en el qual l’Aragó havia donat durant tota la centúria exemples ben destacables d’arquitectura amb les magnífiques esglésies de planta de saló de capricioses voltes gòtiques, prodigi d’estereotomia. I algunes d’aquestes esglésies, sobretot als territoris esmenats, van acompanyades d’esveltes torres campanar amb comunidors angulars: des de les proximitats de Montsó i Barbastre, on tenim el magnífic campanar de Castejón del Puente i el de la localitat d’Angüés.

 

Un altre nucli relativament proper i on trobem probablement la màxima concentració de campanars amb comunidors als quatre vents és la comarca de la Baixa Ribagorça, amb múltiples exemples com Llaguarres, Lasquarre, Castigaleu, Luzàs o Tolva. Tots ells amb una particularitat: de les quatre torretes n’hi ha una que presenta una major elevació, arribant fins al terrat superior, per damunt del cos de les campanes, com si es tractés d’una caixa d’escala que permetés accedir a la part superior de l’estructura del campanar.

 

Així doncs, per beneir el terme, conjurar tempestes i mals esperits no n’hi havia prou amb el ritual corresponent: mancava una certa infrastructura, que en aquest cas l’arquitectura s’encarregava d’oferir. Aquest dissabte, els i les habitants de Linyola tindran, com els rectors d’antuvi, el terme als seus peus, i la plana urgellenca en 360º.