Una muntanya emblemàtica al cor del Pallars Jussà

Hi ha muntanyes d’alçada modesta, però presència imponent. Que no solen aparèixer a les llistes de cims a conquerir, però que quan n’assoleixes el punt més alt la recompensa visual és extraordinària. Que poden passar desapercebudes a ulls d’un passavolant, però que si grates una mica te n’adones que són indrets molt estimats pels locals i amb molta història al darrera. Em refereixo, en aquesta ocasió, a la muntanya de Sant Corneli, situada al bell mig del Pallars Jussà, al cor d’aquesta comarca prepirinenca.

La muntanya de Sant Corneli supera amb prou feines els 1.350 metres d’alçada. Tot i així, té el privilegi de dominar les tres grans conques del Pallars Jussà: la conca Dellà, la conca de Dalt i la conca de Tremp. I no només això: poc després de començar a pujar-hi, se t’apareix al darrera el rei dels Pirineus, l’Aneto. La visió d’aquest gegant pirinenc és un autèntic regal. El perfil de Sant Corneli, que més que una muntanya és una serra, resulta imponent, sobretot vista des de qualsevol punt de la conca Dellà. Amb el poble i el castell d’Orcau a la base, i els cingles que en flanquegen el vessant sud, la seva silueta allargassada és inconfusible i tota una referència per als habitants d’aquesta altra joia poc coneguda que és la conca Dellà.

La muntanya de Sant Corneli vista des del poble de Basturs, a la conca Dellà. © Xavi Basora

> Combats cruents i nocturns
Una situació estratègica va convertir aquesta muntanya en un indret molt desitjat durant la Guerra Civil espanyola. El maig de 1938, una ofensiva republicana va intentar reconquerir Sant Corneli, que llavors estava sota domini dels nacionals. Manuel Gimeno, en el seu llibre Revolució, guerra i repressió al Pallars, explica que els republicans van atènyer les filferrades nacionals, davant de les quals en moriren molts. D’un batalló de 700 soldats, només en van sobreviure 42. Una batalla cruenta que va tenir lloc sobretot de nit. Explica Gimeno que “acabada la guerra, no foren pocs els veïns dels pobles propers que, desitjosos de veure de prop l’escenari dels combats, pujaren al cim, on es trobaren davant d’un espectacle dantesc d’esquelets de soldats agafats als filferros protectors de la posicions nacionals […]”.

Avui la muntanya conserva alguns testimonis muts d’aquell episodi històric. Poc abans d’arribar al cim, s’entreveuen diverses restes de trinxeres i búnquers, i en assolir-lo hi trobareu una enorme creu de ciment caiguda. Fou bastida el setembre de 1939 en memòria dels caiguts de l’exèrcit franquista durant els combats del maig del 1938. Precisament és tota aquesta història la que dóna nom al Camí a les Trinxeres, una cursa i caminada popular que s’organitza des del 2011 i que enguany arriba a la quarta edició. Si voleu endinsar-vos en la història i el paisatge d’aquest indret, és una excel·lent oportunitat. Tindrà lloc el pròxim dissabte 24 de maig.

El pantà de Sant Antoni i els camps propers tenen un aspecte fantàstic a la primavera. Al fons, la Pobla de Segur. I més al fons, el Pirineu. © Xavi Basora

> Paradís de cérvols i voltors
Si voleu pujar a la muntanya pel vostre compte, l’itinerari principal surt de la font de la O, una agradable zona recreativa propera a Aramunt. A aquest poble s’hi arriba per una bonica carretera des de la Pobla de Segur que ressegueix el pantà de Sant Antoni. Des de la font de la O seguiu per la pista forestal i de seguida un cartell us farà agafar un corriol a mà esquerra. L’ascensió pel vessant obac de la muntanya és constant i no té pèrdua. Són 840 metres de desnivell i unes dues hores de pujada. El descens el podeu fer pel mateix camí si voleu anar per feina, o pel camí de les Collades si voleu completar un espectacular i llarg itinerari circular (que és el que ressegueixen al “Camí a les Trinxeres”).

Des d’una òptica més purament ecoturística, Sant Corneli és una muntanya que pertany als dominis del massís del Boumort, dins l’Espai d’Interès Natural Serra de Carreu-Sant Corneli. Diu aquest bon apunt de la Casa Julià d’Aramunt que cérvols i senglars s’hi passegen durant tot l’any, i que és un lloc ideal per assistir a la brama del cérvol al mes d’octubre. També és un indret idoni per observar el vol tranquil i assossegat dels ocells carronyaires, amb poblacions molt abundants en aquest sector del Prepirineu. I si sou uns apassionats de la geologia, la serra de Carreu i el roc de Pessonada –que observareu perfectament des del cim– són com un llibre obert a l’aire lliure.

Conclusió: hi ha muntanyes poc emblemàtiques a priori però que ho són molt més del que ens pensem. Sant Corneli n’és una, amb una natura i unes panoràmiques de primera divisió, i on reviureu un passat no gaire llunyà i un altre –el geològic– de llunyíssim…

El roc de Pessonada i la vall de Carreu des del cim de Sant Corneli. © Xavi Basora

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    • Miquel Rafa

      06/05/2014 - 11:05

      Bravo per aquest post! Un bon reconeixement d’aquells llocs que acaben sent una magnífica redescoberta dels racons del nostre territori…

    • Xavi Basora

      06/05/2014 - 22:12

      Miquel,

      gràcies pel teu comentari! Espero anar redescobrint-vos nous racons que solen passar desapercebuts… Segur que tu en coneixes una bona pila!

      Xavi

    • Tomas

      06/05/2014 - 16:06

      He tingut la sort de gaudir d’aquesta excursió y ratifico cada una de les teves paraules. Gracies per la sensibilitat mostrada davant dels que hem crescut veient Sant Corneli.

    • Xavi Basora

      06/05/2014 - 22:14

      Tomas,

      Gràcies a tu per apreciar tant aquests racons del Pallars. Segur que en seguirem redescobrint de nous…

      Xavi

    • Hache

      06/05/2014 - 22:10

      Increíbles las vistas del “mirall del Pallars” (parece ser que así llaman los lugareños al Pantà de Sant Antoni).

    • Xavi Basora

      06/05/2014 - 22:16

      Hache,

      Pues tengo mis dudas de si los lugareños llaman así al pantano… 🙂 La próxima vez se lo preguntamos.

      Xavi

    • Jordi m

      07/05/2014 - 23:37

      Xavi, molt interessant aquesta descoberta del camí a les trinxeres. M’imagino els que van pujar allà dalt després de la guerra i van trobar tot allò. Sens dubte una escena que no s’oblida. Bellesa i horror en un enclau únic.

    • Xavi Basora

      08/05/2014 - 09:42

      Jordi,

      Gràcies per la teva aportació. Sí, deuria ser horrorosa aquella imatge que descriu en Manuel Gimeno… Diria que ell organitza visites guiades, per si t’interessa. Suposo que deu explicar molts altres detalls d’aquell episodi.

      Xavi

    • Joan arnacho

      23/08/2016 - 23:49

      Sóc del pallars i conec a lugarenyos i ningu li diu mirall del pallars jajajaj pero es molt bonic com a nom

    • Victor Mitjana

      23/08/2016 - 23:50

      Cagun deu! Li torneu a dir Mirall del Pallars i us faig beure el puto pantano de cop mecagon deu RUCS!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús