L’admiració per la natura, un instint a conservar

Rachel Carson (1907-1964) va passar a la història, sense voler-ho, com a pionera del moviment ecologista mundial. Aquesta biòloga i divulgadora nord-americana va ser de les primeres en denunciar els efectes devastadors dels pesticides sobre la fauna i especialment els ocells. Ho va fer amb una obra publicada l’any 1962, Primavera silenciosa, un títol que amb només dues paraules ho diu tot. De la mateixa autora és un altre llibre menys conegut, una petita joia literària sobre un instint que tenim de petits i que mai no hauríem de perdre: l’admiració per la natura.

Es tracta de The Sense of Wonder, publicat originalment l’any 1965, un any després de la mort de Carson. Ha estat traduït al castellà, per Ediciones Encuentro, amb el títol El sentido del asombro. És un llibre curt, de 48 pàgines, que condensa idees d’una gran profunditat. I ho fa d’una manera deliciosa, senzilla i amena. El llibre havia de ser més llarg, però l’escriptora no el va poder acabar perquè el càncer li ho va impedir.

Text. © Xavi Basora

L’admiració per la natura és un instint amb el que neixem. © Xavi Basora

Cultivar el sentit de l’admiració des de ben petits
El punt de partida de l’obra són les èpoques que l’autora es feia càrrec del seu nebot Roger. Carson estimava la natura i ho va intentar transmetre al menut. Ho feia en base a una hipòtesi seva: un cop despertes en els nens el sentit de l’admiració per la natura (the sense of wonder), aquest es converteix en una necessitat per gaudir de la pròpia natura, però també de la vida.

Per això considerava imprescindible cultivar aquest sentit, a partir de vivències de tota mena però amb un mateix fil conductor: estar atents, saber observar, deixar-se sorprendre, preguntar-se (tal com reflecteix la 2a accepció de wonder). I fer-ho no només a partir del sentit de la vista, sinó també de la resta.

Carson intuïa que aquesta admiració és un instint innat que, malauradament, anem perdent a mesura que ens fem grans, en part perquè la tecnologia tendeix a distanciar-nos de la natura:

El món dels infants és fresc i nou, ple de fascinació i emoció.
És una llàstima que en la majoria de nosaltres
aquesta mirada clara […] es debiliti i fins i tot es perdi quan ens fem adults.

Si tingués influència sobre la fada padrina […]
li demanaria que concedís a cada infant d’aquest món
el do del sentit de la fascinació,
tan indestructible que els hi durés tota la vida
com un inesgotable antídot contra l’avorriment i el desencant dels anys posteriors […].

Text. © Xavi Basora

El paper dels pares és clau per mantenir en els nens la fascinació per l’entorn. © Xavi Basora

L’acompanyament de l’adult, clau
El mètode que proposa l’escriptora consisteix en què un adult acompanyi el nen en l’aventura de descobrir les meravelles de la natura. I d’això tots en som capaços, encara que no coneguem el nom dels ocells o les plantes…

Si ets un pare que sent que disposa de poc coneixement sobre la natura,
tens molt a fer amb el teu fill.
Amb ell […] sempre pots mirar el cel, la seva bellesa quan surt o s’amaga el sol,
els seus núvols en moviment, les seves estrelles per la nit […]
Explorar la natura amb el teu fill
és sobretot una qüestió d’estar receptiu a allò que trobes al teu voltant.

Com apunten totes les tendències educatives actuals, la manera d’enfortir el sentit de l’admiració en els infants no s’ha de basar en el coneixement sinó en l’emoció. Carson ja ho deia fa més de 50 anys:

Per al nen, i per als pares que volen guiar-lo,
no és ni tan sols la meitat d’important conèixer que sentir. […]
Els anys de la infància són el temps per preparar la terra.
Un cop han sorgit les emocions, […] i l’entusiasme pel que és nou i desconegut […],
llavors desitgem el coneixement sobre allò objecte de la nostra commoció.

I per sentir aquestes emocions, el llibre suggereix experiències diverses que ella va compartir amb el seu nebot. Entre d’altres, observar, de nit i des de terra ferma, la força d’un temporal de mar; buscar crancs a la platja; passejar per un bosc un dia de pluja; estirar-se a terra en un lloc silenciós i admirar un cel estrellat; escoltar el cant dels ocells un matí de primavera; o enfocar una molsa amb una lupa per admirar-hi els insectes que hi viuen.

© Xavi Basora

El ventall d’experiències per emocionar-se amb la natura és inacabable. © Xavi Basora

Efectes que van més enllà de gaudir de la natura
Al final del llibre l’autora es pregunta si explorar la natura és només una manera agradable de passar les hores daurades de la infantesa, o hi ha quelcom més profund. I arriba a la conclusió següent:

Estic segura que hi ha quelcom més profund, que perdura i té significat.
Aquells que habiten […] entre les belleses i misteris de la Terra
mai estan sols o fastiguejats per la vida.
Siguin quines siguin les contrarietats o preocupacions de les seves vides,
els seus pensaments poden trobar el camí
que els porti a l’alegria interior i a un entusiasme per viure.
Aquells que contemplen la bellesa de la Terra
troben reserves de força que els duraran fins que la vida acabi.


Articles relacionats
:
> Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició
El poder encantador de la natura

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • Josep M. Mallarach

      27/02/2016 - 09:23

      Moltes gràcies, Xavier, per aquesta oportuna ressenya de “The sense of wonder”, i enhorabona per la seva presentació

      Aquest petit llibre, que seria bo traduir al català, ésuna lectura molt recomanable per a tots els pares, tutors i educadors…El trobo un antidot oportú i una invitació eloqüent a contenir la invasió de les mediacions tecnològiques que ens desconnecten cada vegada més de la Natura i de la nostra pròpia natura.

      Vull afegir només que aquest “quelcom més profund, que perdura i té significat” del darrer paràgraf, una realitat evident, bella, lluminosa i poderosa alhora, per a qui n’ha fet la vivència, és reconeguda per totes les tradicions i civilitzacions no materialistes del món.

    • Xavi Basora

      28/02/2016 - 21:28

      Josep M.,

      Gràcies pel teu agraïment i la teva aportació. Estic molt d’acord amb tu que un llibre com aquest s’hauria de traduir al català. Coneixes alguna editorial potencialment interessada?

      Efectivament, i com tu saps molt millor que jo, la relació amb la natura de la nostra civilització dista molt de la de moltes altres civilitzacions. La nostra societat moderna ha percebut la natura com una font de recursos (inesgotables) i, més recentenment, com un espai de lleure. Però la natura és MOLT més que això i ens pot aportar, com reivindica la Rachel Carson i moltes altres persones, una energia interior en forma d’alegria, entusiasme o força per viure. Sembla ser que, darrerament, ens comencem a adonar d’aquests valors i serveis immaterials de la natura. Però encara queda un llarg camí de conscienciació ciutadana a recórrer…

    • Imanol Pacheco

      06/03/2016 - 00:30

      Muchas gracias Xavi por tus palabras. Hacía tiempo que no me pasaba a dar una vuelta por tus artículos y he de decirte que me ha encantado este último. Si todos tuviésemos medianamente desarrollada esa conexión natural con el entorno y por consiguiente su transmisión a futuras generaciones fuese natural y fluida, la verdad es que estas reflexiones de gente tan interesante y admirable como fue Rachel Carson tal vez no tendrían que ser tan extrañas.
      Yo por mi parte, trataré de inculcar a mis dos pequeños tesoros que lo que la tierra que los rodea es un regalo del que se debe ser participe sin necesidad de sentirse propietario. Un saludo para ti y los tuyos y espero verte y compartir algún bello paraje en algún momento no demasiado lejano.

    • Xavi Basora

      09/03/2016 - 09:51

      Imanol,

      gracias a ti por tu bonita y profunda reflexión. Tienes toda la razón. Lo potente de la aportación de Carson es que esa conexión que comentas la tenemos de nacimiento, de modo que el reto radica en no perderla, en cultivarla, en alimentarla, cuanto antes mejor. De este modo nuestros hijos gozarán de la naturaleza y de todos sus beneficios más immateriales, y ellos mismos trasmitirán esta conexión a las futuras generaciones.

      Por cierto, estoy seguro que la fotografía, como bien sabes, es una vía muy potente para conectar y amar la naturaleza. Ya tengo ganas que nuestros hijos aprendan a usar la cámara! 🙂

      Yo también espero vernos pronto! Un abrazo,
      Xavi

    • Xènia Ros

      07/02/2022 - 23:01

      Hola Xavier,
      he arribat al teu article perquè estava buscant una fotografia d’infants admirant la Natura. I he trobat una meravella a les teves paraules, quelcom que cal anomenar cada vegada més i compartir-ho amb vivències.

      Estic preparant una xerrada pel PNCC sobre els Valors Espirituals amb la Natura i posaré l’enllaç al teu article a la bibliografia perquè el puguin llegir. Escaient també el que diu en Josep Maria Mallarach sobre el “quelcom més profund”. Gràcies!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús