Passejar per l’interior d’un bosc és una de les experiències que més ens connecten amb la natura, sobretot si ho fem en silenci. Ara bé, si a aquesta experiència hi afegim dos ingredients més, llavors esdevé sublim. Aquest estiu vam tenir la sort de viure aquesta mena de conjunció astral en un bosc d’avets de la Val d’Aran, molt a prop del coll del Pòrt del Portilhon.
Els avets centenaris fan d’aquests boscos autèntiques catedrals forestals. © Xavi Basora
Banys de bosc
El primer dels ingredients té a veure amb l’edat dels arbres. Si resulta que ens trobem en un bosc madur, voldrà dir que hi observarem arbres de totes les edats, alguns ja morts en diferents estadis de descomposició, i altres de grans dimensions perquè fa anys, potser segles, que no es tallen. Les avetoses centenàries com la que ens ocupa solen ser espectaculars, majestuoses. Autèntiques catedrals forestals amb arbres imponents que ens fan sentir petits. Segurament la Mata de València (Pallars Sobirà) és la més coneguda al nostre país, però n’hi ha d’altres igual o més fascinants.
A més de la seva bellesa visual, els boscos vells i madurs tenen propietats curatives, com ara la disminució de l’estrès o la millora del sistema immunitari. No m’hi estendré perquè en els darrers temps se n’ha parlat força als mitjans de comunicació, en gran part gràcies al projecte Selvans de l’entitat Acciónatura que pretén crear una xarxa d’itineraris forestals terapèutics (us recomano llegir aquesta entrevista per conèixer l’estat actual d’aquesta xarxa).
Només us diré que al Japó la sanitat pública recepta banys de bosc per prevenir algunes malalties o bé per tractar-les. Un bany de bosc, un concepte traduït directament del terme japonès ‘shinrin-yoku’, fa referència a caminades en silenci per boscos madurs que solen anar acompanyades d’exercicis de respiració i relaxació. Algunes empreses d’ecoturisme ja ofereixen aquest tipus de passejades com a producte turístic, per exemple al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a Sant Joan de l’Erm.
Caminant per l’interior del bosc d’Aubàs amb la boira com a protagonista. © Xavi Basora
Quan la boira impregna el bosc…
El segon ingredient que fa encara més especials les passejades per l’interior dels boscos és un fenomen meteorològic que impregna el paisatge d’una màgia especial. Es tracta de la boira, aquesta catifa de núvols baixos que quan entra dins d’un bosc el converteixen en un conte de fades, en un indret on la ment entra en un estat d’astorament difícil d’explicar. El silenci i la calma es fan més presents. A la vegada, però, tens la sensació que els animals del bosc t’estan observant sense que tu els vegis. Els arbres, els troncs i les fulles agafen un aire evocador. L’ambient forestal mostra tot el seu esplendor.
No voldria ara tampoc desencoratjar-vos si aneu a aquest bosc (o a qualsevol altre) i no el veieu amb boira. És igualment meravellós. I tampoc voldria que us limitéssiu a caminar per boscos centenaris. El professor Josep Gordi ho sintetitza molt bé al seu llibre Tornar a la natura: “No hem de cercar el silenci només sota els arbres centenaris: també el podem trobar en una senzilla pineda o un alzinar a prop de casa. En la relació amb el bosc, és més important la quotidianitat que no pas l’espectacularitat”.
Boscos madurs, amb arbres de totes les mides i totes les edats. © Xavi Basora
El bosc d’Aubàs, un entre molts
El bosc d’avets del que estem parlant i que il·lustra aquest article es coneix localment com el bosc d’Aubàs. Si venim de Vielha, hem d’anar cap al poble de Bossòst i just abans d’arribar-hi agafar la carretera N-141. Iniciem llavors un dels ports de muntanya més mítics de les rutes ciclistes, el pòrt del Portilhon. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista forestal que s’endinsa pel bosc d’Aubàs i arriba a un altre coll, el de Baretja, amb unes vistes impressionants. Per caminar per l’interior del bosc hi ha diverses possibilitats, si bé destaca el sender PR-115, que uneix el pòrt del Portilhon amb el coll de Baretja i que presenta un fort pendent en alguns trams.
I si la Val d’Aran us queda lluny, no patiu. El nostre país està farcit de boscos d’una bellesa extrema. Precisament aquest any s’ha publicat una guia escrita per César Barba titulada Catalunya. Rutes pels boscos més bells (Sua Edizioak). L’autor us proposa 45 itineraris forestals de tot tipus: avetoses, rouredes, fagedes, alzinars, vernedes, bedollars, suredes, castanyedes, pinedes, teixedes… Per boscos, doncs, no serà.
Avets tan alts que costa veure’ls la capçada. © Xavi Basora
Bosc d’avets centenaris + boira = experiència sublim. © Xavi Basora
Etiquetes: Boscos, EncantsNaturals, PaisatgesSingulars, Pirineus, Publicacions, ValdAran
Xavi Basora (Barcelona, 1978) és ambientòleg i periodista. La seva passió és conèixer territoris, propers i llunyans, i compartir-ne les vivències amb paraules i imatges. Treballa a Espai TReS i col·labora amb alguns mitjans de comunicació, com DESCOBRIR. Creu que el nostre país ofereix uns espais naturals fascinants i seductors dignes de ser coneguts, respectats i conservats.
Floquet
14/10/2016 - 14:47
I si aneu en silenci i teniu la sort de que es creui algun habitant del bosc es una experiència única.
Xavi Basora
15/10/2016 - 23:07
Floquet,
tota la raó! Si mentre caminem pel bosc passa algun picot, un esquirol o qualsevol altre animal, l’experiència encara és més sublim.
Xavi
Enric
14/10/2016 - 22:00
Quina gran varietat d’indrets que ens depara el nostre païs! Molt bones aquestes imatges Xavi!
Xavi Basora
15/10/2016 - 23:08
Enric,
Gràcies! Suposo que els protagonistes de les imatges, arbres i boira a part, et sonen…
Xavi
Isa
17/10/2016 - 01:36
Me encantó tu artículo y las fotos, yo cada día siento más necesidad de ir al bosque a encontrar paz y disfrutar d ela naturaleza, pero no lo consigo, todo está masificado y hay hordas de gente indolente e incívica por todas partes con el auge y moda del senderismo… es triste, a veces quisiera estar andando por un bosque pero sola, sin personas molestas, y eso no lo consigues a menos que te adentres fuera de los senderos conocidos..y ya es explorar y explorar por libre montaña es muy dificil..
Xavi Basora
17/10/2016 - 09:53
Isa,
Muchas gracias por tu comentario. Tienes toda la razón, cada vez hay más gente en la naturaleza, y muchas personas con actitudes poco cívicas. Una situación negativa pero que también puede tener una lectura positiva, pues indica que más personas se sienten atraidas por el entorno natural, lo cual es una oportunidad para inculcar un sinfín de valores.
Sobre la dificultad que expresas de encontrar zonas poco masificadas, yo te diría que hay que buscarlas y conocerlas, porque las hay. Afortunadamente, todavía hay muchos senderos y parajes naturales poco conocidos en los que se uno encuentra poca gente o incluso nadie. Y los parajes más populares y masificados, también tienen sus momentos de soledad: los días entre semana (difícil porque todos trabajamos), o bien los fines de semana pero madrugando mucho, lo que además de encontrar poca gente genera otras ventajas ya que el entorno suele estar precioso a primeras horas de la mañana.
Gracias de nuevo,
Xavi
Leire
30/10/2016 - 15:57
Precioso reportaje Xavi!! Y las fotos espectaculares. Zorionak!!
Xavi Basora
08/11/2016 - 09:56
Leire, muchas gracias!!
Fue toda una sorpresa encontrarnos este maravilloso bosque. Y la niebla todavía lo hizo más mágico y bonito.
Nos vemos pronto, 🙂
Xavi
Anna
03/11/2016 - 07:12
M.ha agradat molt el teu article i comparteixo totalment el que dius. El que no puc compartir pq amb el temps he vist q resulta negatiu per l.entorn, es la divulgació que es fa d.aquests llocs.Finalment la natura se.n ressenteix i els paratges deixen de ser meravellosos.Es la meva opinió.
Xavi Basora
08/11/2016 - 10:05
Anna,
Me n’alegro que t’hagi agradat el post! El que comentes donaria molt que parlar. Jo crec que depèn molts dels indrets i del grau de promoció que se’n faci. Dubto que un bosc com el que explico arribi a massificar-se i deixi de ser meravellós. En canvi, sí que hi ha casos en els que la divulgació pot posar en risc un espai fins llavors poc freqüentat, sempre que aquest espai tingui un elevat poder d’atracció. Ara mateix està molt d’actualitat el cas del congost de Mont-rebei, per exemple. Quan això passa, que en poc temps un espai passa a ser molt popular i visitat, cal aplicar mesures urgents (però ben pensades) de regulació, per evitar que tant el paratge com l’experiència de visitar-lo se’n ressenteixin. Al congost, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.
Gràcies per iniciar un debat tan interessant.
Xavi