Blogs, xarxes i massificació de paratges naturals

Aquest article s’endinsa en un terreny espinós, en un debat delicat. Com a punt de partida, citaré tres aportacions que he recopilat en els últims mesos:

Vivim un repunt de presència humana a llocs delicats [de Menorca], bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. […]. És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana. Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor.
Miquel Camps, Article “Fins al darrer racó”. A Descobreix Menorca, 9/11/2016

“[Wikiloc és un espai web] potent i pràctic, però caldria un filtratge per part d’organismes oficials, ja que alguns usuaris pengen itineraris per llocs sensibles per a la fauna i, fent-ho, no fan pas cap favor a la conservació de la biodiversitat, ben al contrari.
Marc Garriga, comentari en un apunt sobre Wikiloc al Facebook SENdÈRIA, 10/2/2017.

La divulgació que es fa de diversos paratges naturals resulta, amb el temps, molt negativa per a l’entorn. La natura se’n ressent i els paratges deixen de ser meravellosos.
Anna, comentari en un apunt d’aquest blog sobre el bosc d’Aubàs. 3/11/2016.

D’aquestes tres reflexions se’n deriva una hipòtesi inquietant: la divulgació de paratges naturals poc concorreguts pot contribuir a degradar-los. Un fenomen que semblaria més intens —i fins i tot perillós— si aquesta divulgació es fa a través de pàgines web, blogs i xarxes socials, canals que tindrien un gran poder per atraure a la natura milers i milers de persones. És certa aquesta hipòtesi? La compartiu? Passa a tot arreu igual? És un fenomen recent, o ve de lluny? Com posar-hi remei, en cas que sigui necessari? Són preguntes de resposta difícil i depenen —penso jo— de la idiosincràsia de cada paratge natural en qüestió. Per tenir més context i elements d’anàlisi sobre aquesta relació causa-efecte tan inquietant, vull aportar sis elements de reflexió que podeu o no estar-hi d’acord. És per això que us animo a deixar comentaris al final d’aquest article, conèixer els vostres punts de vista i seguir generant debat.

El Saut deth Pish, un dels paratges més divulgats i freqüentats de la Val d’Aran. I també dels més bonics. © Xavi Basora

1. La simple publicació d’un paratge natural no és sinònim automàtic de perill
Un exemple és aquest blog. No conec cap racó natural dels que he divulgat —i que sigui poc freqüentat— que pateixi hores d’ara problemes de massificació. El simple fet que un paratge natural poc conegut aparegui en un blog o web no comporta, necessàriament, que estigui condemnat a rebre milers de visites i, encara menys, a patir una certa degradació.

Cada mes es publiquen a la xarxa centenars i qui sap si milers d’articles (i fotografies) divulgant espais naturals. Com passa en altres àmbits, a Internet hi ha una allau de continguts amb rutes i ressenyes per racons naturals. Una abundància que, segons expliquen els experts en màrqueting turístic, provoca el fenomen següent: tot i haver publicat una proposta o producte turístic en un web o blog —en el nostre cas un itinerari per un paratge natural poc conegut—, la majoria de públic mai no l’arribarà a conèixer; dels pocs que el coneguin, a pocs els interessarà; i als que els interessi, només una petita part el recordaran i acabaran decidint-se a recórrer l’itinerari proposat.

Hi ha alguns factors clau que influeixen en aquest sentit. Un seria l’audiència del web o mitjà on es publica la ruta, i un altre el número de seguidors del blog o del perfil social que difon els articles. No és el mateix difondre el congost de Mont-rebei a la televisió amb imatges espectaculars gravades amb drons que fer-ho a través d’un humil blog com aquest.

2. Paratges poc freqüentats s’han divulgat tota la vida, ara és diferent?
Podria semblar que blogs, portals web de rutes, aplis i tot allò on line són més responsables i proclius a descobrir racons naturals al públic. Res més lluny que la realitat. Fa dècades que nombrosos productes en paper (revistes, guies, mapes, fulletons promocionals, etc.) han fet i encara fan el mateix però, en aquest cas, sembla que ningú no posi el crit al cel. Un cop divulgat, podríem dir que “el mal ja està fet”, independentment del canal amb el que es faci.

El que sí que és cert, i això és evident, és que el potencial viral i multiplicador dels continguts en línia és molt superior gràcies a les xarxes socials. Si, per les raons que siguin, una ruta per un paratge natural publicada en un mitjà digital té èxit, és capaç d’arribar a molta més gent que si s’hagués publicat en un mitjà en paper. Però, com he dit al punt anterior, el simple fet que es publiqui en línia no pressuposa que arribi a moltíssima gent i que aquesta gent visiti en massa l’indret proposat.

Un estany poc freqüentat de la Val d’Aran, sobretot si es compara amb d’altres zones lacustres properes. © Xavi Basora

3. Abans de publicar res, caldria comprovar la normativa específica
Hi ha indrets naturals que són sensibles per raons diverses. Perquè hi crien espècies amenaçades, perquè hi ha hàbitats molt sensibles al trepig (per exemple, les molleres d’alta muntanya o espais d’interès geològic fàcilment erosionables), o perquè hi viuen espècies que no toleren bé la presència humana o fins i tot els pot afectar negativament. Entre molts altres motius.

Sol passar que aquestes àrees tan fràgils gaudeixen d’algun tipus de protecció per normativa específica o, directament, estan situades dins d’espais naturals protegits. En aquests casos, cal reivindicar una divulgació responsable, és a dir, que no es donin a conèixer itineraris que passen per aquests paratges tan sensibles o que, si se’n parla, es faci de manera genèrica i sense donar detalls exactes de com arribar-hi. I aquesta màxima també és aplicable a la promoció turística per part d’organismes públics i privats, que igualment hauria de ser responsable.

També en aquests casos, es podria aplicar el que reclama en Marc Garriga en la reflexió inicial d’aquest article: que les administracions filtrin (i entenc que treguin de circulació) aquelles rutes publicades que clarament passen per àrees sensibles i protegides. Una tasca a priori titànica que, en tot cas, s’hauria de centrar en aquells mitjans o portals web amb més visites, com és el cas de Wikiloc.

4. Factors d’autoprotecció enfront de la divulgació
A part de la divulgació que se’n faci, diverses característiques dels propis paratges naturals també poden augmentar o disminuir el risc que acabin massificats i deteriorats.

Una característica clau és el context turístic i geogràfic: no és el mateix divulgar llocs sensibles que es troben al litoral que difondre paratges de l’alta muntanya. El potencial de visitants al litoral, sobretot en països com el nostre amb llarga tradició de turisme de sol i platja, és molt superior. D’aquí l’advertència que fa en Miquel Camps a la reflexió que encapçala aquest article, referida a una illa turística i petita com és Menorca, on qualsevol racó és a l’abast de milers de persones.

En un sentit semblant, divulgar racons sensibles en comarques turístiques —com ara la Cerdanya, la Vall d’Aran o la Garrotxa— pot tenir més efectes que fer-ho en comarques amb menys afluència turística com ara el Pallars Jussà, l’Alt Urgell o la Terra Alta. Tot i que hi ha excepcions, com ara el congost de Mont-rebei, situat en una comarca poc turística, però que ha viscut un gran increment de visitants en poc temps. Les raons, en aquest cas, s’apunten en la reflexió següent.

I el mateix efecte es donaria si difonem racons amagats d’espais naturals propers a les grans ciutats. Divulgar llocs poc freqüentats de Collserola, Sant Llorenç del Munt o el Montseny, espais propers a la gran metròpoli de Barcelona, pot ser més arriscat atès que el públic potencial és molt superior. Un altre debat seria si queden indrets poc freqüentats en aquest tipus d’espais metropolitans.

L’accessibilitat és un altre factor de risc o d’autoprotecció, segons es miri. Paratges remots o de difícil accés s’autoprotegeixen. Si per arribar a un paratge natural cal caminar hores i superar un fort desnivell, el potencial de visitants disminueix. En canvi, si l’indret està situat a prop d’on es deixa el cotxe i el desnivell per accedir-hi és poc o fins i tot planer, llavors atraurà a molta més gent. Els llocs més visitats, massificats i degradats són els més accessibles.

El congost de Mont-rebei, un paratge que en pocs anys ha patit un gran augment de visitants. © Xavi Basora

5. L’espectacularitat visual, un factor clau
L’atractiu visual del paratge en qüestió és un altre factor de risc evident. A més espectacular i bonic, més capacitat d’atracció. Divulgar espais naturals molt espectaculars, en una època en què la imatge té un gran poder, pot contribuir a atraure nous visitants.

Un cas recent, que he citat més amunt, és el congost de Mont-rebei, que ha passat de ser un lloc poc conegut i visitat a ser un indret que rep 100.000 visitants cada any i que ha estat objecte de diversos reportatges i notícies recentment (al programa Temps d’Aventura o al diari Segre, per exemple). El seu atractiu visual, la seva facilitat d’accés i, també, l’increment de la divulgació, són factors que de ben segur han contribuït a la seva massificació en dies puntuals. Un altre exemple seria la fageda d’en Jordà, d’una bellesa sublim i a la que s’hi arriba també sense cap dificultat.

D’altra banda, a l’estiu fa calor i ve de gust refrescar-se. És per això que els espais naturals amb aigua, on és possible banyar-se —seria el cas de llacs, de cales o de gorgs i basses fluvials—, solen ser llocs que també atrauen un gran nombre de persones. I, novament, els espais aquàtics més massificats són els més accessibles.

6. Dos fenòmens socials en el rerefons: els no turistes i la necessitat de natura
¿Els blogs i les xarxes són l’origen del problema, o són la conseqüència de fenòmens socials més amplis? Des del meu punt de vista, en són la conseqüència. Segurament hi ha diversos fenòmens incitadors de l’augment de visitants a paratges naturals poc coneguts, però dos dels més clars són el dels no turistes i el de la necessitat creixent de contacte amb la natura.

El primer fenomen l’explica molt bé l’expert en turisme José Antonio Donaire, per exemple en aquest apunt del seu blog (a la reflexió titulada “Contra el mainstream”). Els no turistes són turistes que no es consideren a sí mateixos com a turistes. Que tenen per principi bàsic evitar sempre els llocs amb turistes. Que busquen indrets atípics, poc coneguts, poc visitats. Volen sentir-se descobridors de racons poc o gens trepitjats per turistes.

El segon fenomen explica la raó de ser d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme. Les persones tendeixen, cada cop més, a viure a les ciutats. I la vida moderna cada vegada va més i més de pressa. Dues raons que impulsen la gent a buscar —o, millor dit, a recuperar— el contacte amb la natura. De fet, aquesta necessitat s’explica pel vincle innat que tenim amb la natura i que es coneix com a biofilia. Diuen que en el nostre interior posseïm la petjada de la natura i que per aquesta raó quan hi connectem sentim un profund benestar. Per a moltes persones, aquest benestar depèn clarament que el paratge natural sigui tranquil, silenciós; és a dir, que hi hagi poca gent.

Si cal, regulem sense por i explicant-ho bé
Exposades aquestes sis reflexions, només resta dir que si, malgrat tot, un paratge natural es massifica i comença a degradar-se, llavors cal prendre mesures urgents i ben pensades. Cal regular i fer-ho amb mà ferma i sense por. Al congost de Mont-rebei, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.

Però quines mesures a aplicar són les més adequades? El pagament per accedir és una solució? Només es tracta de regular, o també d’informar? Aquest és un debat que donaria per a un altre article i que en part també depèn de la idiosincràsia de cada lloc. L’únic que vull dir al respecte és que siguin quines siguin les mesures a aplicar, cal explicar-les i justificar-les molt bé.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    • Dani

      16/03/2017 - 12:10

      Bon post, recomenable.

    • Xavi Basora

      20/03/2017 - 14:48

      Moltes gràcies, Dani.

    • Caterina

      16/03/2017 - 15:01

      Un debat interessant i necessari

    • Xavi Basora

      20/03/2017 - 14:48

      Moltes gràcies, Caterina!

    • Lluís

      17/03/2017 - 07:20

      Un debat interessantíssim i molt delicat. Personalment és una pregunta que ens fem contínuament cada cop que descobrim un racó desconegut d’aquests meravellosos… el publiquem o no?

      Des del punt de vista de Rutes Pirineus, que precisament ens dediquem a la divulgació de rutes de senderisme i muntanya, creiem que és important que des dels portals de continguts gratuïts com el nostre, siguem capaços de fer una divulgació responsable dels espais i de les rutes, que creiem que passa per recordar sempre les normatives aplicables a cada espai i fomentar un excursionisme responsable i respectuós amb el medi. En aquest sentit, és important diferenciar aquells portals on els continguts que es publiquen estan generats i editats per professionals de la muntanya (guies de muntanya, ambientòlegs,…) com és el cas de Rutes Pirineus, o aquells portals on no existeix cap filtre expert sobre el que es publica i promociona. També, comunicant-nos i coordinant-nos adequadament amb els organismes corresponents quan publiquem una nova ruta.

      Com a exemple de mala praxis, des de Rutes Pirineus acostumem a posar l’exemple dels gorgs de la Cabana, on la massificació, produïda per l’aparició de l’espai en diverses publicacions físiques i online, ha anat acompanyada pel “mal” comportament d’alguns visitants (abandonament de papers de plata, llaunes, plàstics,…) i ha comportat el deteriorament de l’espai natural.

    • Xavi Basora

      20/03/2017 - 14:48

      Hola Lluís,

      Primer de tot, gràcies per la teva reflexió.

      Des d’aquest blog i en el mateix article apostem clarament per una divulgació “responsable” en el sentit que expliques. El dubte i el debat és com aplicar aquest concepte de responsable quan es tracta d’espais poc concorreguts i poc divulgats. Val la pena donar-los a conéixer? Aquí és on l’article intenta donar algunes pautes en funció del mitjà que divulga i de les característiques del paratge. Per exemple, els espais aquàtics fàcilment accessibles, si es divulguen molt, corren el risc que es degradin, com en el cas que apuntes. Quan es detecta el problema, llavors cal actuar. No sé si als gorgs de la Cabana s’ha fet o es pensa fer. Però està clar que gorgs, rius i salts d’aigua són un tipus d’indret molt fràgil per les seves caraceterístiques, que solen rebre molts visitants a partir de juny i que penso que les administracions (no només les municipals) haurien d’actuar-hi amb més contundència perquè cada dia són més els paratges d’aquest tipus afectats.

      D’altra banda, interessant el matís que introdueixes sobre el tipus de portals de rutes, en el sentit de si existeix o no filtre expert. Penso que és impossible i tampoc lícit oposar-se als portals de rutes en els que tothom hi pot publicar el que vulgui, però en aquells més populars seria necessari, tal com reclama en Marc Garriga i jo mateix, algun tipus de “control” administratiu per evitar itineraris per paratges fràgils, malgrat que deu ser una tasca força complexa d’abordar.

      Que segueixi el debat i agrair-te els criteris de responsabilitat que apliqueu des d’un portal tan ben fet i conegut com el vostre.

      Xavi

    • Daniel

      17/03/2017 - 15:39

      Primer de tot, moltes felicitats pel post, Xavi. Posar sobre la taula un debat com aquest és sempre enriquidor. Entrant en matèria, estic d’acord en la majoria de punts que esmentes. El que veig més complicat és que els difusors dels espais (bloggers o simples turistes) tinguin coneixement exacte de la normativa de cada indret on van. Fer, doncs, comunicació responsable, sembla força complicat. A Kiribatis som del parer de donar a conèixer destinacions poc conegudes i també de desestacionalitzar les ja conegudes, però costa. Fa només un parell d’anys ens fèiem creus de com era de poc conegut el congost de Mont-rebei, per exemple, i defensàvem una millor difusió i informació (d’això no es parla gaire, per cert). Ara, en canvi, i sobretot després d’aparèixer a televisió i al feed d’instagramers famosos, corre risc de massificació. Com sempre, en certs moments de l’any, no pas un dimarts de novembre. En aquest sentit, al marge del viatger, crec que l’administració és qui hauria de tenir un paper més important informant, delimitant i, per què no, establint quotes de visitants en llocs amb risc de destrucció (passa a l’Alahambra o al Huayna Picchu i Machu Picchu, per posar només dos exemples), encara que aquesta mesura li comporti crítiques. Una abraçada!

    • Xavi Basora

      20/03/2017 - 15:02

      Moltes gràcies, Dani.

      Certament, fer divulgació responsable des de blogs amateurs, de turistes o d’amants de la natura és complex. Però crec que cal reivindicar-la, ja que estic convençut que a cap d’aquests bloggers els deu agradar veure paratges naturals fantàstics que acaben degradant-se. Potser caldria elaborar algun tipus de “codi ètic de la divulgació responsable” que bloggers i portals de rutes de natura s’hi poguessin adherir, tal com existeixen codis ètics en altres àmbits com el de la fotografia de natura.

      I comparteixo plenament amb tu que l’Administració ha de tenir un paper molt més actiu informant i regulant l’accés a aquests paratges que ja pateixen o corren el risc de patir degradació. A tots ens agrada visitar aquests indrets tan fantàstics, però no tots hi cabem. Per tant, la regulació (en llocs molt concrets) esdevé inevitable. És impopular, sí, però és imprescindible, tal com s’ha demostrat en molts altres llocs.

      Una abraçada!
      Xavi

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús