Ja fa uns anys que em dedico a divulgar les bondats de l’ecoturisme. I, de vegades, encara dubto si és el terme més adequat, si més no al nostre país. I és que passa el temps, però el concepte segueix generant confusions. En reunions de caire professional o en xerrades en públic, els orígens dels malentesos acostumen a ser sempre els mateixos. També hi ha experts en turisme a qui no els agrada el terme, o que creuen que no està ben trobat. Potser tenen raó. O potser no. És un debat viu, tot i que, com se sol dir, “el nom no fa la cosa” (però hi influeix, certament).

En aquest blog, dedicat precisament a l’ecoturisme, només vaig parlar del concepte amb una mica de profunditat en el primer apunt, aviat farà un any. Ara que comencem nova temporada, ho tornaré a fer. No vull dogmatitzar, simplement us donaré la meva visió del tema després d’haver-hi reflexionat a fons, i d’haver consultat manuals i textos acadèmics.

“Turisme responsable d’observació de la natura”. Aquesta seria la manera més breu que he trobat —fins al moment— per descriure l’ecoturisme. És una definició que inclou dues perspectives: el què i el com. Vegem-les.

Observar i conèixer espais naturals de gran valor ecològic i paisatgístic és la motivació principal dels qui practiquen l’ecoturisme. A la imatge, el prat d’Aguiló, dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. © Xavi Basora

>> El què: un turisme d’observació de la natura
Si comencem pel final de la definició (observació de la natura), la primera perspectiva seria la motivació (el què). De fet, la motivació o l’interès principal dels turistes quan es desplacen a un indret és una manera per distingir diferents modalitats de turisme. De motivacions —i modalitats— turístiques, totes les que vulgueu. A part de les més generals (descansar, desconnectar, estar amb la família o els amics, etc.), n’hi ha d’allò més específiques que han generat modalitats pròpies: gaudir de la platja (turisme de sol i platja), conèixer el món del vi (enoturisme), practicar una activitat física o de risc a l’aire lliure (turisme actiu), visitar monuments (turisme cultural) i així un llarg etcètera.

En el cas de l’ecoturisme, la motivació és clara: observar i conèixer la natura d’un indret determinat, tot i que la intensitat d’aquest desig (i, per tant, la disposició a passar-hi més o menys dies, a assumir més o menys esforç físic, a pagar més o menys, etc.) dependrà de cada persona, com és lògic. I d’això en sorgiran diferents perfils d’ecoturistes.

Contemplar la natura, d’acord, però què inclou la natura? A grans trets, i des d’una perspectiva turística, inclouria animals salvatges, boscos de tota mena, paisatges naturals de gran bellesa, formacions geològiques sorprenents, i plantes i flors singulars. Així mateix, també s’hi solen incloure totes aquelles manifestacions culturals vinculades estretament al medi natural (usos i costums tradicionals, construccions ancestrals, etc.). La natura com a motivació pot semblar força específica, però en realitat és prou àmplia com per integrar altres motivacions més especialitzades, com ara observar ocells (que ha donat lloc al turisme ornitològic) o descobrir indrets d’un gran interès geològic (que ha donat peu a la modalitat del geoturisme o turisme geològic). El turisme ornitològic, el geoturisme i d’altres serien, per tant, activitats o submodalitats incloses dins l’ecoturisme.

>> El com: un turisme responsable i sostenible
L’altra perspectiva de la definició (turisme responsable) té més a veure amb l’actitud, amb el compromís. De qui? Del turista, però també de les empreses que comercialitzen les activitats ecoturístiques i de les administracions públiques que les regulen i controlen. En aquest sentit, l’ecoturisme hauria de ser, per definició, una forma de turisme responsable (i sostenible). A la pràctica, això es pot materialitzar de moltes maneres, però m’agrada agrupar-ho en quatre principis:

1) com a ecoturistes —o com a empreses que oferten aquest tipus d’activitats—, hem de contribuir a conservar els espais naturals que visitem, ja sigui econòmicament o per altres vies (en això, hi aprofundirem un altre dia).

2) visitar i contemplar espais naturals és una activitat de lleure (com qualsevol altra activitat turística), però els ecoturistes també volem que es converteixi en una autèntica experiència interpretativa, que ens serveixi per aprendre sobre la història natural d’aquell indret, les problemàtiques ambientals del moment, les iniciatives de conservació que estan en marxa, etc. Per fer-ho, podem contractar guies de natura que ens acompanyin i ens ajudin a entendre millor el que veiem, podem visitar o utilitzar els equipaments interpretatius que solen haver-hi a dins o a prop dels espais naturals (centres de visitants, rutes interpretatives, etc.), o podem optar per l’autoaprenentatge via publicacions i apps. Des de la perspectiva de les empreses ecoturístiques, aplicar aquest principi vol dir tenir la voluntat (i la capacitat) de seduir el turista amb els valors naturals que acull cada territori, facilitar-li informació i animar-lo (o acompanyar-lo) en el descobriment del medi natural.

3) l’ecoturisme, si està ben planificat i executat, procura que l’impacte dels turistes sobre l’entorn i les cultures locals sigui mínim —que no nul, perquè això és impossible— i assumible. Que aquest principi sigui una realitat (ja que és ben cert que no sempre s’aconsegueix) depèn de tots: dels turistes, de les empreses, de les administracions i de les entitats no lucratives, entre d’altres. I, novament, hi ha moltes vies i estratègies per aconseguir-ho: a través de la normativa, endinsant-nos a la natura en grups reduïts de turistes, sent respectuosos amb els animals i les plantes, limitant el nombre de visitants en espais naturals molt emblemàtics, etc.

4) finalment, l’ecoturisme, en tant que una modalitat de turisme responsable i sostenible, ha de beneficiar les economies locals (i no a grans multinacionals). Per tant, ens hem d’assegurar de contractar serveis (guies, taxis) administrats per empreses de la zona que visitem, allotjar-nos en cases rurals gestionades des del propi territori o comprar productes i records (aliments, artesania, etc.) fabricats per la població local.

Feta aquesta explicació, sol sorgir sempre la mateixa pregunta: com podem saber si una activitat o allotjament turístic que volem contractar respecta aquests principis? La manera més habitual és comprovant si disposa d’algun tipus de certificació ambiental que garanteixi el compromís de l’empresa amb el turisme responsable i sostenible. I d’acreditacions d’aquest tipus n’hi ha una bona pila, com ara la Carta Europea de Turisme Sostenible. També és cert que hi ha activitats que compleixen més uns principis que uns altres. I, d’altra banda, alguns d’aquests principis, especialment el primer, requereixen d’un compromís elevat i no sempre resulten fàcils d’aplicar.

Els ecoturistes tenen voluntat d’explorar però també d’aprendre. Els equipaments interpretatius com aquest plafó hi ajuden. A la imatge, un mirador dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

>> Confusió de l’ecoturisme amb el turisme sostenible
Que l’ecoturisme sigui una modalitat de turisme responsable i sostenible fa que també es confongui amb aquestes termes. De fet, el prefix eco- alimenta encara més aquesta confusió, perquè eco- s’associa a sostenible, i per això moltes persones que senten a parlar per primer cop de l’ecoturisme de seguida pensen que és el mateix que el turisme sostenible. I no.

L’ecoturisme és una modalitat turística, mentre que el turisme sostenible i també el responsable són un conjunt de principis —entre els quals s’inclouen els que acabem de repassar, però també d’altres— que fora desitjable que s’apliquessin en totes les modalitats turístiques. Si fos així, podríem arribar a parlar de turisme de sol i platja sostenible, turisme rural sostenible i així amb qualsevol altra tipologia turística. En l’ecoturisme, l’aplicació d’aquests principis és inherent a la pròpia definició.

>> Turisme de natura, un concepte més entenedor?
Turisme de natura és el terme preferit d’alguns experts (i també de diverses administracions) per referir-se a l’ecoturisme o, si més no, al turisme d’observació de la natura (noteu que no he inclòs el “responsable”). Tot i que podria semblar el concepte més clarificador, també genera confusions. I és que, estrictament, el turisme de natura no és aquell que té per motivació observar i conèixer la natura, sinó aquell que es practica a la natura. Pot semblar el mateix, però no ho és.

A la natura es practiquen multitud d’activitats turístiques que no tenen per motivació principal observar animals, plantes i paisatges. Les més populars són, segurament, les associades al turisme actiu, en les que la motivació principal és realitzar activitats físiques i esportives a l’aire lliure que, de vegades, comporten una dosi de risc i adrenalina (turisme d’aventura). Alguns exemples serien el ràfting, l’escalada, els quads, el descens de barrancs, la BTT, l’espeleologia, l’esquí o el paracaigudisme, entre moltes altres.

Dit això, també és cert —per acabar-ho de complicar, o de clarificar— que hi ha nombroses activitats “frontera” en les que la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i conèixer l’entorn i el medi natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, etc. En aquests casos, una manera per distingir si aquestes activitats apunten més cap a l’ecoturisme o cap al turisme actiu seria en el grau d’integració dels quatre principis descrits.

>> El nom no fa la cosa
Possiblement molts dels dubtes associats a l’ecoturisme s’esvairien si parléssim sempre de “turisme responsable d’observació de la natura”. Un nom, però, massa llarg per ser difós i comercialitzat dins dels cànons del màrqueting turístic. El nom curt, trieu el que us soni millor: ecoturisme, turisme de natura, turisme ecològic o algun altre.

I com que el nom no fa la cosa, el més important, des del meu punt de vista, és comprendre quins principis hi ha al darrera, que no són altres que promoure una activitat econòmica (basada en l’oci, en aquest cas) que fomenta el contacte amb els espais naturals i que contribueix a conservar-los, a conèixer-los i respectar-los, i a afavorir les persones que hi viuen. I no només cal comprendre aquests principis, sinó sobretot promoure’ls i tenir-los ben presents, ja sigui com a turistes, com a empresaris turístics o com a administracions.

[Si heu arribat fins aquí, enhorabona. Reconec que aquest article és dens, llarg i teòric. Us prometo que el següent, que ja s’està coent, serà tot el contrari: una crònica d’una escapada 100% ecoturística!]