Arxiu de la categoria ‘Reflexions’

Arròs, blat, carn, mel… i ecoturisme

dijous, 14/05/2015

Ara fa uns dies em van convidar a participar en una taula rodona en el marc de BioCultura, una fira de productes i serveis ecològics que se celebra cada any al Palau Sant Jordi de Barcelona. La pregunta de partida de la taula era si “el turisme a la natura pot fomentar la qualitat i posar en valor el territori a través de la producció ecològica?”. Dit d’una manera més senzilla, si les propostes de turisme de natura poden ajudar a promoure els productes agroalimentaris d’àmbit local i/o produïts sota criteris ecològics. Tot seguit us reprodueixo les reflexions que vaig exposar durant l’acte.

A la taula m’acompanyaven uns ponents de luxe: Raimon Roda, gerent del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat; Xavier Roget, coordinador del programa Parc a taula de la Diputació de Barcelona; Josep Capellà, consultor de DCB – Turisme i Desenvolupament local; i Evarist March, director de Naturalwalks, etnobotànic i gastrobotànic.

Responent a la pregunta plantejada, penso que sí, que el turisme de natura, i especialment l’ecoturisme, poden contribuir a donar més valor als productes locals i ecològics. La següent pregunta que sorgeix és òbvia: d’acord, però com es fa? Aquesta ja no és tan fàcil de respondre… Miraré de fer-ho amb tres aproximacions o punts de vista.

Paquets que combinen ecoturisme i coneixement de sistemes de producció local
La primera manera és des de la perspectiva del producte o paquet turístic. Com sabeu, un producte o paquet turístic, el que ara n’anomenen experiència, és aquella activitat o conjunt d’activitats que compren els turistes per atendre als seus desitjos o necessitats. Si mirem l’oferta existent avui en dia, observarem que hi ha moltes propostes turístiques que inclouen o combinen activitats d’observació de la natura, per tant pròpies de l’ecoturisme, amb activitats de coneixement dels sistemes de producció local o ecològica, i fins i tot amb activitats gastronòmiques basades en productes ecològics.

I és que el perfil d’ecoturista més habitual sol estar molt interessant no només en observar animals salvatges i paisatges singulars, sinó també en descobrir aquells productes més arrelats al territori, i en relacionar-se amb la població local per poder viure experiències el més autèntiques possible.

Un exemple paradigmàtic serien les visites a finques productives que disposen d’acords de custòdia del territori (vegeu, en aquest sentit, el recent estrenat web de la iniciativa Arrèlia). Aquests territoris són petits laboratoris de sostenibilitat molt interessants. En aquestes finques s’hi produeix arròs, blat, llet, carn, mel… sovint amb criteris de producció ecològica. Al mateix temps, una part d’aquestes finques conserven un gran valor natural i paisatgístic en forma de basses per a amfibis, petites clapes de boscos mediterranis, ocells que depenen de conreus de secà o paisatges tradicionals ben conservats, per citar alguns exemples.

Per obtenir suport i assessorament, els propietaris o gestors d’aquestes finques han establert pactes de col·laboració amb ONG de conservació de la natura, les anomenades entitats de custòdia del territori. I, en alguns casos, fruit d’aquests pactes, les entitats organitzen visites guiades a aquestes finques a través de les quals els turistes contemplen la natura i, al mateix temps, coneixen els sistemes de producció tradicional. I, tot plegat, sol acabar amb un tastet exquisit de productes i la possibilitat de comprar-ne.

Val a dir, però, que aquest tipus de producte o paquet turístic no és exclusiu de les entitats de custòdia del territori, sinó que diverses empreses privades que es dediquen a l’ecoturisme també els ofereixen.

A la rectoria d'Alinyà, un equipament i agrobotiga d'un espai natural immens com Aliyà, s'hi poden adquirir productes agrolimentaris de la zona. © Xavi Basora

A la rectoria d’Alinyà, un equipament i agrobotiga d’un espai natural immens com és la muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), s’hi poden comprar productes agrolimentaris de la zona. © Xavi Basora

Cases de turisme rural i agroturisme, l’allotjament dels ecoturistes
Una segona perspectiva és la de les cases d’agroturisme que, a més d’oferir allotjament per dormir-hi, també oferten activitats per conèixer les explotacions agràries o ramaderes que regenten els mateixos propietaris. Al nostre país, els que practiquem l’ecoturisme sovint ens allotgem en cases de turisme rural i agroturisme.

Imaginem-nos el dia perfecte. Estem allotjats en una casa de turisme rural del Prepirineu o del delta de l’Ebre. Ens llevem ben d’hora ben d’hora i un guia de natura ens espera per acompanyar-nos en una activitat d’observació d’ocells aquàtics o de rapinyaires. Passem el matí i el migdia tot gaudint del vol i de l’estètica dels flamencs o dels voltors. Fem un dinar de camp amb embotits ecològics, o anem a un restaurant on tastem un arròs de producció ecològica. Arribem novament a l’allotjament rural i per la tarda els propietaris ens ensenyen la seva explotació d’ous ecològics, o de carn de vedella ecològica. Ja cap al tard ens torna a entrar la gana i per sopar tastem plats cuinats amb productes de la pròpia finca, o de zones pròximes, el que ara n’anomenen productes km 0. Anem a dormir encantats amb el que hem viscut, i amb ganes de recomanar-ho als nostres amics i familiars.

Melmelades, ungüents i altres productes d’origen 100% natural
Una darrera perspectiva per donar resposta a la pregunta plantejada és la d’aquells productes de consum que són produïts a partir de plantes o altres elements que viuen al medi natural. Diverses activitats turístiques es basen en descobrir i conèixer les propietats, sovint desconegudes, d’aquests productes silvestres i en aprendre el mètode per transformar-los en productes alimentaris, cosmètics o artesanals.

Herbes remeieres, melmelades de fruits silvestres, ungüents naturals, ratafies i altres licors, el món dels bolets, artesanies basada en espècies de plantes autòctones serien només alguns exemples. L’Evarist March, botànic i guia de natura, s’ha especialitzat en aquest tipus d’oferta ecoturística. Una altra iniciativa interessany és la dels parcs de les Olors. En aquests parcs, un guia expert ens acompanya i hi podem veure, tocar, collir, olorar, tastar i aprendre sobre les característiques i els usos de les diferents herbes que s’hi han plantat.

Els fruits silvestres comestibles, elements naturals que ens connecten amb la gastronomia. © Xavi Basora

Els fruits silvestres comestibles, elements naturals que ens connecten amb la gastronomia. © Xavi Basora

De productes i paquets ecoturístics com aquests que acabo de descriure cada dia n’hi ha més al nostre país. I sens dubte que contribueixen, i molt, a posar en valor el territori. Ecoturisme i producte local es combinen, doncs, a la perfecció. Ara bé, aquest tipus d’oferta encara es coneix poc i cal dedicar més esforç a promocionar-la. Com sempre, però, serem nosaltres com a turistes i consumidors els que tindrem la darrera paraula.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (2/2)

dimarts, 3/03/2015

Seguim amb la proposta de classificació de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme, iniciada en aquest primer post. Deia que es poden establir set tipus o categories, i ara és moment d’exposar les tres que van quedar pendents.

5. Paisatges naturals d’origen natural o seminatural
Des de la Pica d’Estats, el sostre del país, fins a les platges del litoral, la riquesa i diversitat de paisatges de Catalunya és notable i de les més elevades del continent europeu. L’Observatori del Paisatge de Catalunya ha identificat, a partir de l’elaboració dels catàlegs de paisatge, fins a 135 unitats de paisatge diferents.

Lògicament, l’atractiu ecoturístic dels nombrosos paisatges catalans és desigual. Possiblement, els més atractius siguin els del litoral (amb cales, platges, penya-segats, aiguamolls, fons marins, etc.) i els de l’alta muntanya (amb prats, cims, circs, crestes, estanys, boscos frondosos, etc.). Ara bé, el caràcter solitari i agrest d’algunes serres mediterrànies (com els Ports) i del Prepirineu també pot atraure aquells turistes que busquen espais més salvatges i aïllats. Així mateix, tampoc es poden menystenir altres paisatges naturals i seminaturals molt atractius i en alguns casos singulars com ara els fluvials (rius i rieres, boscos de ribera, camins de sirga, etc.), els agroforestals de les serralades mediterrànies, i els de l’interior del país (amb boscos de muntanya mitjana, zones estèpiques, etc.).

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

6. Fenòmens naturals
Poc a poc, determinats fenòmens naturals, alguns d’ells estacionals, estan convertint-se en un autèntic atractiu turístic. Aquests fenòmens es poden associar a determinats comportaments de la fauna (com ara el zel dels cérvols, les daines o les cabres salvatges, o les migracions dels ocells), a canvis dels paisatges associats a una determinada època de l’any (colors de tardor, paisatges nevats, desgel, floració primaveral), a fenòmens meteorològics (com el vent de tramuntana a l’Empordà, les postes o sortides de sol, etc.) o a fenòmens astronòmics (com ara les famoses llàgrimes de Sant Llorenç).

Des del punt de vista turístic, aquests fenòmens tenen una gran importància, ja que contribueixen a allargar la temporada turística en determinades zones que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern.

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

7. Activitats tradicionals i expressions culturals molt vinculades al medi natural
Aquesta darrera categoria no es refereix estrictament a recursos naturals, sinó a expressions culturals que hi estan estretament relacionades.

A Catalunya i per extensió a gran part del continent europeu, el medi natural i rural no s’ha mantingut intacte, sinó tot el contrari: ha estat aprofitat tradicionalment per multitud d’activitats que aprofitaven de manera sostenible els recursos naturals. Totes aquestes activitats estretament vinculades al medi natural, algunes de les quals encara vigents avui en dia, representen un llegat cultural i etnològic que també atrau a un determinat perfil de turistes de natura. Alguns exemples serien la ramaderia i pastoralisme, les trementinaires, la pesca tradicional, el carboneig, o les salines, entre molts altres.

D’altra banda, hi ha tot un conjunt d’expressions culturals i valors fins i tot de caire espiritual molt lligats a la natura o a elements específics que es troben al medi natural. Aquest conjunt de manifestacions, com ara llegendes, aplecs o fires, també tenen el seu poder d’atracció i poden ser un element complementari molt potent que reforci els productes d’ecoturisme.

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que s’utilitzaven per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Recapitulem: un elogi i un advertiment
Una de les fortaleses més importants de Catalunya per a la pràctica de l’ecoturisme és la gran diversitat que té el patrimoni natural del país i que, a més, es concentra en un àmbit territorial relativament petit. Un mateix turista pot gaudir, sense necessitat de fer llargs desplaçaments, d’un medi natural variat, una biodiversitat elevada, molts espais naturals protegits, així com una important riquesa geològica i paleontològica.

Però no hem d’oblidar que la conservació i la bona gestió dels recursos naturals és un factor clau a l’hora de garantir un desenvolupament adequat de l’ecoturisme atès que, arreu del món i també a Catalunya, s’han documentat nombrosos efectes negatius de la pràctica turística en espais naturals. Per tant, cal destinar tots els instruments i els recursos necessaris per evitar la degradació dels recursos naturals i per garantir que l’ecoturisme contribueix a conservar-los.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (1/2)

dimarts, 17/02/2015

Després d’un llarg silenci, un llarg apunt. I dedicat a allò que dóna sentit a l’ecoturisme: les diverses, fascinants i excepcionals manifestacions de la natura del nostre país. Parlem de tots aquells recursos naturals que tenen el poder d’atraure persones interessades en observar-los de prop. Atenció, però: l’atractiu de cadascun dels recursos i la seva capacitat d’atreure visitants és diferent; així, per exemple, la fauna sempre sol ser més atractiva turísticament que la flora, i una cosa semblant passa amb els paisatges alpins i d’alta muntanya respecte dels paisatges més secs i d’interior.

El poder atractor dels recursos naturals també depèn, lògicament, del perfil del visitant. Els ecoturistes més generalistes o contemplatius es veuran més atrets per aquells recursos més emblemàtics o populars. En canvi, ecoturistes més especialitzats (i, en conseqüència, menys nombrosos) tindran interès en observar recursos més específics, poc coneguts i, sovint, més difícils de contemplar. I el país d’origen del turista també pot ser determinant, perquè segur que un visitant del nord d’Europa estarà més interessat per caminar per un bosc mediterrani que no pas per una fageda, molt més habitual a les seves contrades.

En el marc de diversos treballs en els que he intervingut recentment, m’he aventurat a establir set categories de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme. Aquesta categorització respon només a criteris d’interès turístic i no pas a criteris ecològics o científics. Pot passar que un mateix recurs pugui encaixar en més d’una categoria segons on centrem el focus. En aquest primer post exposo les quatre primeres categories i en un segon les tres restants. Són les següents.

1. Fauna salvatge
Un dels recursos estrella. Però no tots els animals salvatges funcionen des del punt de vista turístic. Per als turistes, la premissa sol ser: com més grans i emblemàtics, millor. I si en tenim referents culturals (perquè els hem vist en pel·lícules o documentals), encara millor. Hi ha dos grups que triomfen: els mamífers –sobretot de dimensions mitjanes o grans– i els ocells. La fauna marina i alguns grups d’insectes (com les papallones) també tenen molt d’atractiu.

A Catalunya, segurament el grup faunístic amb un atractiu més elevat són els ocells. La possibilitat de veure’n una gran diversitat amb relativa facilitat, la seva distribució arreu del territori català, i la presència d’espècies rares o amenaçades, fan d’aquest un atractiu de primer ordre. Al nostre país s’hi poden observar ocells de tot tipus, des de rapinyaires i carronyaires en zones de muntanya (àguiles, voltors, etc.) fins a ocells aquàtics de zones humides (com ara flamencs) o ocells marins, passant per aus estepàries i forestals.

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Però el país també disposa d’altres atractius ecoturístics vinculats a la fauna, com ara els mamífers terrestres i els cetacis (amb graus diferents de dificultat per observar-los). Pel que fa als terrestres, a Catalunya s’hi poden observar amb certa facilitat espècies de grans dimensions, com el cérvol al Prepirineu, l’isard a l’alta muntanya, la cabra salvatge al massís dels Ports i a Montserrat, o el senglar arreu del país.  Val a dir, però, que molts altres mamífers són difícils d’observar, ja sigui perquè no estan acostumats a la presència humana o la defugen, perquè tenen un comportament nocturn (per exemple, la llúdriga) o perquè la seva població és escassa (seria el cas de l’ós bru). Pel que fa als cetacis, a zones com el cap de Creus o la costa del Montgrí s’hi poden observar balenes –com el rorqual o el catxalot– i dofins –com el mular o el llistat–, sobretot a la primavera i la tardor.

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d'una boira espessa. © Xavi Basora

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d’una boira espessa. © Xavi Basora

2. Flora, fongs i arbres monumentals
La flora és un recurs que ven menys, va destinat a perfils més especialitzats. Tenim l’excepció dels bolets, que interessen a molta gent, no només per collir-los sinó també per aprendre’n els comestibles i els verinosos.

La flora de Catalunya és una de les més riques d’Europa, amb més de 3.500 espècies de plantes superiors. La flora alpina (amb espècies emblemàtiques com la flor de neu) i les orquídies són, possiblement, els grups que tenen un atractiu més gran per la seva raresa o per la diversitat de colors i formes. A Catalunya hi ha entre 80 i 90 espècies d’orquídies repartides gairebé per tot el país, si bé els prats dels indrets més humits del país són els més rics. Més enllà de les plantes boniques estèticament, n’hi ha unes altres que també generen força interès; em refereixo a les plantes silvestres comestibles o amb propietats medicinals, que a més a més varien segons l’època de l’any i n’hi ha un ventall molt més ampli del que puguem pensar a priori.

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

I llavors tenim els anomenats arbres monumentals, singulars per la seva edat, grandària o morfologia excepcional, que sí poden arribar a atraure força ecoturistes. Uns arbres que, a més a més, amaguen un munt d’històries i llegendes populars dignes de conèixer.

3. Boscos i altres comunitats i hàbitats
Una tipologia molt àmplia, entre la que sobresurten, com a gran atractiu turístic, els boscos. Però no tots, sinó aquells més propis de climes freds o humits, com ara els boscos d’alta muntanya (avetoses i pinedes de pi negre) o els caducifolis (fagedes, rouredes humides). Si són boscos singulars, madurs o de gran bellesa, millor.

A Catalunya els boscos ocupen quasi un 40% del territori. N’hi ha alguns que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, com la fageda d’en Jordà o els castanyers del Montseny. I n’hi ha de menys coneguts però amb un interès notable. Citarem, per exemple, la mata de València (Pallars Sobirà), el bosc d’avets més extens de la península Ibèrica, i la fageda del Retaule (als Ports), una de les més meridionals d’Europa. L’interès botànic dels boscos catalans rau, sobretot, en la diversitat, amb forests pròpies de la Mediterrània (alzinars, suredes) i d’altres pròpies de la regió eurosiberiana (pinedes d’alta muntanya, boscos de ribera, fagedes, rouredes humides). Aquests últims solen ser més atractius estèticament, per no parlar dels boscos caducifolis, que a la tardor creen belles postals de colors.

Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Interior d’una avetosa al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Algunes comunitats vegetals endèmiques o d’ambients fràgils (mulleres, dunes, etc.) també tenen el seu interès, tot i que menor.

Duna en una platja del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Duna en una platja del delta de l’Ebre. © Xavi Basora

4. Geologia i geomorfologia
El patrimoni geològic atrau quan és bonic, espectacular o evocador de temps passats que formen part de l’ideari col·lectiu. Aquí hi entrarien els volcans, les agulles i els monòlits, els congostos fluvials, les valls glacials, les coves i avencs, els fòssils, i les petjades i ous (fossilitzats) de dinosaures. Afloraments i altres elements que expliquen la història de la Terra tenen un públic més minoritari, tot i que sempre dependrà de com ho embolcallem.

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Catalunya és un país excepcional des del punt de vista del patrimoni geològic. El Pirineu i el Prepirineu són un veritable museu natural, ja que compten amb una gran varietat de roques (algunes de molt antigues) i representen un bon exemple tant dels processos lligats a la formació de serralades com dels geomorfològics lligats a la seva més recent estructuració. Les serralades costaneres catalanes constitueixen un altre mostrari de riquesa geològica. La Depressió de l’Ebre, tot i la seva aparent monotonia, també conté nombrosos elements geològics de gran valor. I després tenim la serralada Transversal, amb els 40 volcans i les més de 20 colades de lava de la Garrotxa com a grans protagonistes.

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

En aquest enllaç trobareu el següent post, amb la resta de categories de recursos naturals d’aquesta classificació, i una breu reflexió final.

Colors de tardor, un fenomen natural a l’alça

diumenge, 9/11/2014

És un fenomen que, any rere any, va guanyant atractiu turístic. Des de sempre que ha existit, i ho seguirà fent, però d’un temps ençà el número de persones que ens desplacem per gaudir-ne va a més. Només cal veure les fotos que aquests dies es publiquen a les xarxes socials. I tot aquest rebombori genera, a la vegada, que mitjans de comunicació (com el 324), empreses turístiques i altres col·lectius també s’hi fixin.

L’última mostra d’aquest interès creixent és aquesta notícia publicada fa uns pocs dies al diari Ara, una mena de valoració i pronòstic de l’estat cromàtic dels boscos del país, escrita amb el típic estil de la predicció meteorològica. Acaba la notícia dient: “Els colors de tardor guanyaran terreny de forma accelerada en breu a tot el territori, fins i tot a la terra baixa, ja que es mantindran les temperatures relativament fredes sobretot en hores nocturnes. Arriben dies en els quals es farà imprescindible sortir de casa acompanyats de la càmera fotogràfica”. Senzillament, sensacional.

Val d'Aran © Xavi Basora

Fageda de Carlac, accessible des de Bausen (Val d’Aran). © Xavi Basora

Des del punt de vista ecoturístic, aquest auge tardoral té una gran importància, ja que, juntament amb la febre pels bolets, contribueix a allargar la temporada turística en zones de muntanya que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern. Per tant, quan preparem escapades i viatges de natura, no ens hem de centrar només en els atractius més clàssics (fauna i flora emblemàtiques, paisatges de somni), sinó també en fenòmens naturals (estacionals) dignes de contemplar, com el que ens ocupa, o molts altres. Pensem, per exemple, en la brama del cérvol, les migracions dels ocells, el desgel o la floració primaveral, per citar-ne només alguns que succeeixen fora de l’estiu.

Fulles © Xavi Basora

Típica imatge de detall de fulles contrastades. © Xavi Basora

© Xavi Basora

Camí entapissat, per sota i per sobre. © Xavi Basora

Els millors llocs, una allau de propostes
Aquests dies de tardor blogs i mitjans de comunicació, sobretot els especialitzats en turisme i viatges, van plens de reportatges i “llistes” de boscos caducifolis on gaudir de l’espectacle cromàtic. Tot seguit, alguns exemples d’aquí i d’arreu de l’Estat espanyol: “Els millors boscos de tardor” (El plaer de viatjar), “El regal de la tardor” (collita pròpia), “5 bosques para recibir el otoño en España” (Escapada Rural), “12 bosques imprescindibles para disfrutar del otroño” (al blog del prestigiós periodista de viatges Paco Nadal), “10 bosques maravillosos por los que pasear en otoño” (CadenaSer Viajes), “10 paisajes para disfrutar del otoño sin salir de España” (El Huffington Post).

Per la seva part, algun parc natural té a la seva pàgina web una secció específica on s’expliquen quins són els millors racons de l’espai protegit per gaudir d’aquest meravellós fenomen natural. És el cas del web del Parc Natural de l’Alt Pirineu, amb la secció “Colors de tardor”. Una iniciativa informativa que seria bo que s’estengués a altres parcs naturals.

Llegint totes aquestes recomanacions, queda clar que a casa nostra els boscos més populars des d’aquest punt de vista són els del Montseny, la Garrotxa, el Collsacabra, la vall de Cardós i la coma de Burg (a l’Alt Pirineu), la Val d’Aran i els Ports. Però la tardor arriba arreu del territori, i per tant qualsevol indret amb masses forestals caducifòlies és un bon candidat per a una passejada d’allò més agradable.

Vall de Cardós © Xavi Basora

El pla de Boavi, un dels indrets més fotografiats del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Cursos i concursos de fotografia
Sens dubte, la fotografia és una de les maneres més atractives per gaudir dels colors de tardor. Les possibilitats són infinites: catifes de fulles, contrastos de colors entre boscos caducifolis i els perennifolis (sempre verds), gammes de colors ocres i vermells, llums que penetren entre els arbres, fulles dipositades sobre una làmina d’aigua…

És per això que en aquesta època proliferen cursos que, aprofitant ponts i caps de setmana, ens porten a fotografiar boscos de tardor acompanyats de fotògrafs experts. Una oportunitat fantàstica per gaudir de l’espectacle i, al mateix temps, millorar la nostra tècnica fotogràfica. Per posar alguns exemples, els cursos del gran fotògraf de natura Oriol Alamany a la Vall d’Aran i a la Vall de Cardós s’han convertit ja en clàssics. O Imàginem, que organitza una activitat per a nens que combina la fotografia amb el món dels microorganismes.

Novament és de destacar una iniciativa del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que enguany arriba a la segona edició. Es tracta d’un concurs de fotografia digital a Instagram dedicat, precisament, als #colorsdetardor. Encara esteu a temps de participar-hi, ja que el termini per publicar imatges a Instagram acaba el 23 de novembre (consulteu les bases del concurs per a més informació, premis inclosos).

Cavall © Xavi Basora

Cavall amb fons de tardor, al pla de Boavi. © Xavi Basora

Una oferta d’activitats que va creixent
Si us atrau el fenomen i voleu aprofundir-hi acompanyats d’un guia expert, les empreses del país dedicades a l’ecoturisme us proposen, aquests dies, un munt d’activitats. Una oferta que, any rere any, es repeteix i va en augment.

Sense ànim de fer publicitat exclusiva, us deixo aquí una petita mostra d’activitats de tardor organitzades per empreses catalanes:

I us animo també a visitar el web del Racó del senderista, on diverses empreses tenen programades sortides de tardor en els pròxims dies pels boscos del Parc Natural de l’Alt Pirineu. I a consultar les agendes d’activitats del parcs naturals, tant els adscrits a la Generalitat de Catalunya, com els que gestiona la Diputació de Barcelona. Un gran espectacle natural us espera.

Foto © Xavi Basora

Vall de Tor (Parc Natural de l’Alt Pirineu). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Un indret bucòlic a prop d’Era Artiga de Lin (Val d’Aran). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Prats envoltats de tardor, a la Coma de Burg (Pallars Sobirà) © Xavi Basora

Els 10 articles més llegits en aquests dos anys

dimecres, 8/10/2014

Com passa el temps… exactament, dos anys des que vaig iniciar l’aventura d’aquest blog. Abans que res, un agraïment molt sentit a tots els que llegiu i seguiu aquests apunts virtuals, ja sigui de manera esporàdica o assídua. Per a mi resulta molt gratificant saber que cada vegada hi ha més persones interessades en l’ecoturisme i en els espais naturals de casa nostra.

Amb motiu d’aquest 2n aniversari, he pensat que us faria gràcia fer una mica el xafarder i saber quins han estat els 10 articles més llegits durant tot aquest temps. Doncs misteri resolt, són els següents (ordenats de més a menys llegits):

  1. Concentrat de rutes pel Pirineu català
  2. Un tastet de Priorat
  3. Els espais naturals més populars
  4. Apps per a ecoturistes
  5. Prepirineu en estat pur
  6. Una muntanya emblemàtica al cor del Pallars Jussà
  7. El regal de la tardor
  8. Un estany que no avisa
  9. Un turisme que té cura de la terra
  10. Les roques de Benet, al teu abast

Aquest blog té dos tipus principals d’articles, que responen a dos objectius diferents. El primer tipus són les propostes, és a dir, suggeriments d’indrets d’interès natural a visitar, o d’activitats i rutes ecoturístiques a realitzar. Aquestes entrades, com mostra la llista, són les que més us agraden, i s’entén perfectament.

El segon tipus són les reflexions, que són pensaments en veu alta sobre el desplegament i el potencial de l’ecoturisme al nostre país. En aquest sentit, he divagat una mica sobre el propi concepte d’ecoturisme, el poder encantador de la natura, el paper del govern català (tot i que la cosa està millorant), la funció imprescindible dels guies de natura, els boscos madurs o la meva predilecció per les escapades.

Més enllà de reflexions i propostes, aquest blog busca, per sobre de tot, inspirar-vos i ser-vos útil, per tal que valorem encara més la riquesa natural del nostre país, que és fascinant i no ens l’acabem. I per tal que, entre tots, la donem a conèixer i la tractem amb la cura que es mereix. Des d’aquí, seguirem informant, proposant, descobrint i seduint (espero).

Fent ecoturisme al cap Norfeu, en ple Parc Natural del Cap de Creus.

Fent ecoturisme al cap Norfeu, en ple Parc Natural del Cap de Creus.

Boscos madurs: un valor afegit desaprofitat

dijous, 10/04/2014

A Astúries hi ha un bosc que, per visitar-lo, has de demanar tanda. Es tracta de Muniellos, una de les rouredes més ben conservades d’Europa i la més extensa de tot l’Estat espanyol. Només hi poden entrar 20 persones al dia. Aquesta exclusivitat, i la bellesa del propi bosc, han generat un gran interès per anar-hi, fins al punt que en temporada alta costa trobar places lliures. Per això el Govern d’Astúries, que és qui tramita els permisos a través d’una pàgina web, recomana fer la sol·licitud amb força mesos d’antelació. L’entrada, per cert, és gratuïta, a no ser que contractis un guia.

Sempre he pensat que un sistema com aquest es podria implementar en alguns dels boscos madurs del nostre país per tal de donar-los la rellevància que es mereixen. D’aquest tipus de boscos ja fa temps que se’n parla, sobretot per part de la comunitat científica i les entitats de conservació de la natura. Una bona mostra és un interessant llibre que es va presentar fa pocs dies: Reptes per preservar els boscos madurs a Catalunya (pdf), editat per la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i l’associació Silene. Aquesta publicació aplega les ponències i les conclusions de les II Jornades sobre Boscos Madurs a Catalunya, que es van dur a terme l’abril de 2013 a Santa Coloma de Farners.

Avetosa amb arbres morts a prop del Pla de Boavi, al Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

> Uns boscos fascinants i terapèutics
Al llibre es defineixen els boscos madurs com aquells boscos naturals, íntegres, que han assolit una edat venerable sense pertorbacions significatives. Contenen arbres de totes les edats i arbres morts en diferents estadis de descomposició. Per tant, són boscos amb una biodiversitat i una complexitat molt elevades, i on la natura sol evolucionar al seu aire. De vegades també se’ls anomena boscos vells, antics o centenaris.

Estudis diversos apunten que només un 2,3% de tota la superfície forestal arbrada de Catalunya estaria ocupada per boscos madurs. Es tracta, doncs, d’un percentatge ínfim. El que abunda al nostre país són boscos joves, que any rere any augmenten la seva superfície. En la majoria de casos els boscos madurs són molt petits, i si s’han conservat és perquè els seus propietaris se’ls estimen o perquè es troben en llocs força inaccessibles.

Si ens mirem aquests espais forestals des de l’òptica ecoturística, són indrets fascinants, d’una gran bellesa i majestuositat. Llocs on s’hi respira el silenci, amb arbres de grans dimensions, plens de líquens i fongs. Si voleu enriquir el vostre esperit, només cal que us endinseu per l’avetosa de la Mata de València (al Pallars Sobirà), la fageda de la Grevolosa (Osona) o la reserva natural de la Maçana (al Rosselló), per citar alguns dels boscos madurs més coneguts.

Més enllà dels valors estètics, espirituals, culturals i ecològics d’aquests espais forestals, en els darrers anys s’ha confirmat també que tenen sorprenents propietats terapèutiques; són boscos que curen.

El valor d’aquests boscos madurs, doncs, és inqüestionable. I, malgrat això, la publicació abans esmentada, o aquest article d’un dels experts en la matèria, denuncien que encara avui aquest patrimoni forestal s’està talant –de manera legal– a canvi d’uns pocs euros.

Una situació preocupant que, des d’algunes iniciatives públiques i privades, s’intenta afrontar. Destaca la tasca de la Fundació Catalunya-la Pedrera, iniciada l’any 1998. O el programa Sèlvans, endegat l’any 2007 per la Diputació de Girona, després continuat per la Universitat de Girona i des de fa poc integrat a l’entitat Acciónatura, des d’on us conviden a col·laborar-hi (és molt fàcil!). En tots els casos, les entitats impulsores compren als propietaris dels boscos madurs els drets de tala per un període llarg de temps (dues o tres dècades); uns drets que, després, no exerceixen, garantint així el manteniment de la massa forestal.

Fageda de la Grevolosa (Osona). © Xavi Basora

> L’ecoturisme, una oportunitat
Com diuen els experts, les oportunitats de posar en valor els boscos madurs són nombroses. I, si es fan números, sembla que el potencial econòmic de conservar aquests petits espais naturals és molt superior al que se’n trauria per la seva fusta.

Una de les vies per conservar-los i aprofitar aquestes oportunitats seria creant itineraris ecoturístics de caràcter exclusiu, seguint el model de Muniellos citat a l’inici. Escollir aquells boscos més accessibles, on es demostrés que l’ús turístic regulat seria compatible amb el manteniment dels valors ecològics, i crear una xarxa d’uns 10-15 boscos madurs d’interès ecoturístic arreu del país. A partir d’aquí, establir un sistema de permisos (amb un límit de visitants al dia) i fer promoció turística d’aquests indrets, destacant-ne tant els seus valors com el privilegi que resulta poder-los visitar. També seria oportú organitzar un model de visites guiades per donar més valor afegit al producte ecoturístic. Tot plegat no deixa de ser una idea per al debat i per aprofitar millor la maduresa d’aquests boscos tan singulars.

Ecoturisme, un concepte confús

dijous, 12/09/2013

Ja fa uns anys que em dedico a divulgar les bondats de l’ecoturisme. I, de vegades, encara dubto si és el terme més adequat, si més no al nostre país. I és que passa el temps, però el concepte segueix generant confusions. En reunions de caire professional o en xerrades en públic, els orígens dels malentesos acostumen a ser sempre els mateixos. També hi ha experts en turisme a qui no els agrada el terme, o que creuen que no està ben trobat. Potser tenen raó. O potser no. És un debat viu, tot i que, com se sol dir, “el nom no fa la cosa” (però hi influeix, certament).

En aquest blog, dedicat precisament a l’ecoturisme, només vaig parlar del concepte amb una mica de profunditat en el primer apunt, aviat farà un any. Ara que comencem nova temporada, ho tornaré a fer. No vull dogmatitzar, simplement us donaré la meva visió del tema després d’haver-hi reflexionat a fons, i d’haver consultat manuals i textos acadèmics.

Turisme responsable d’observació de la natura”. Aquesta seria la manera més breu que he trobat —fins al moment— per descriure l’ecoturisme. És una definició que inclou dues perspectives: el què i el com. Vegem-les.

Observar i conèixer espais naturals de gran valor ecològic i paisatgístic és la motivació principal dels qui practiquen l’ecoturisme. A la imatge, el prat d’Aguiló, dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. © Xavi Basora


>> El què: un turisme d’observació de la natura

Si comencem pel final de la definició (observació de la natura), la primera perspectiva seria la motivació (el què). De fet, la motivació o l’interès principal dels turistes quan es desplacen a un indret és una manera per distingir diferents modalitats de turisme. De motivacions —i modalitats— turístiques, totes les que vulgueu. A part de les més generals (descansar, desconnectar, estar amb la família o els amics, etc.), n’hi ha d’allò més específiques que han generat modalitats pròpies: gaudir de la platja (turisme de sol i platja), conèixer el món del vi (enoturisme), practicar una activitat física o de risc a l’aire lliure (turisme actiu), visitar monuments (turisme cultural) i així un llarg etcètera.

En el cas de l’ecoturisme, la motivació és clara: observar i conèixer la natura d’un indret determinat, tot i que la intensitat d’aquest desig (i, per tant, la disposició a passar-hi més o menys dies, a assumir més o menys esforç físic, a pagar més o menys, etc.) dependrà de cada persona, com és lògic. I d’això en sorgiran diferents perfils d’ecoturistes.

Contemplar la natura, d’acord, però què inclou la natura? A grans trets, i des d’una perspectiva turística, inclouria animals salvatges, boscos de tota mena, paisatges naturals de gran bellesa, formacions geològiques sorprenents, i plantes i flors singulars. Així mateix, també s’hi solen incloure totes aquelles manifestacions culturals vinculades estretament al medi natural (usos i costums tradicionals, construccions ancestrals, etc.). La natura com a motivació pot semblar força específica, però en realitat és prou àmplia com per integrar altres motivacions més especialitzades, com ara observar ocells (que ha donat lloc al turisme ornitològic) o descobrir indrets d’un gran interès geològic (que ha donat peu a la modalitat del geoturisme o turisme geològic). El turisme ornitològic, el geoturisme i d’altres serien, per tant, activitats o submodalitats incloses dins l’ecoturisme.

>> El com: un turisme responsable i sostenible
L’altra perspectiva de la definició (turisme responsable) té més a veure amb l’actitud, amb el compromís. De qui? Del turista, però també de les empreses que comercialitzen les activitats ecoturístiques i de les administracions públiques que les regulen i controlen. En aquest sentit, l’ecoturisme hauria de ser, per definició, una forma de turisme responsable (i sostenible). A la pràctica, això es pot materialitzar de moltes maneres, però m’agrada agrupar-ho en quatre principis:

1) com a ecoturistes —o com a empreses que oferten aquest tipus d’activitats—, hem de contribuir a conservar els espais naturals que visitem, ja sigui econòmicament o per altres vies (en això, hi aprofundirem un altre dia).

2) visitar i contemplar espais naturals és una activitat de lleure (com qualsevol altra activitat turística), però els ecoturistes també volem que es converteixi en una autèntica experiència interpretativa, que ens serveixi per aprendre sobre la història natural d’aquell indret, les problemàtiques ambientals del moment, les iniciatives de conservació que estan en marxa, etc. Per fer-ho, podem contractar guies de natura que ens acompanyin i ens ajudin a entendre millor el que veiem, podem visitar o utilitzar els equipaments interpretatius que solen haver-hi a dins o a prop dels espais naturals (centres de visitants, rutes interpretatives, etc.), o podem optar per l’autoaprenentatge via publicacions i apps. Des de la perspectiva de les empreses ecoturístiques, aplicar aquest principi vol dir tenir la voluntat (i la capacitat) de seduir el turista amb els valors naturals que acull cada territori, facilitar-li informació i animar-lo (o acompanyar-lo) en el descobriment del medi natural.

3) l’ecoturisme, si està ben planificat i executat, procura que l’impacte dels turistes sobre l’entorn i les cultures locals sigui mínim —que no nul, perquè això és impossible— i assumible. Que aquest principi sigui una realitat (ja que és ben cert que no sempre s’aconsegueix) depèn de tots: dels turistes, de les empreses, de les administracions i de les entitats no lucratives, entre d’altres. I, novament, hi ha moltes vies i estratègies per aconseguir-ho: a través de la normativa, endinsant-nos a la natura en grups reduïts de turistes, sent respectuosos amb els animals i les plantes, limitant el nombre de visitants en espais naturals molt emblemàtics, etc.

4) finalment, l’ecoturisme, en tant que una modalitat de turisme responsable i sostenible, ha de beneficiar les economies locals (i no a grans multinacionals). Per tant, ens hem d’assegurar de contractar serveis (guies, taxis) administrats per empreses de la zona que visitem, allotjar-nos en cases rurals gestionades des del propi territori o comprar productes i records (aliments, artesania, etc.) fabricats per la població local.

Feta aquesta explicació, sol sorgir sempre la mateixa pregunta: com podem saber si una activitat o allotjament turístic que volem contractar respecta aquests principis? La manera més habitual és comprovant si disposa d’algun tipus de certificació ambiental que garanteixi el compromís de l’empresa amb el turisme responsable i sostenible. I d’acreditacions d’aquest tipus n’hi ha una bona pila, com ara la Carta Europea de Turisme Sostenible. També és cert que hi ha activitats que compleixen més uns principis que uns altres. I, d’altra banda, alguns d’aquests principis, especialment el primer, requereixen d’un compromís elevat i no sempre resulten fàcils d’aplicar.

Els ecoturistes tenen voluntat d’explorar però també d’aprendre. Els equipaments interpretatius com aquest plafó hi ajuden. A la imatge, un mirador dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora


>> Confusió de l’ecoturisme amb el turisme sostenible

Que l’ecoturisme sigui una modalitat de turisme responsable i sostenible fa que també es confongui amb aquestes termes. De fet, el prefix eco- alimenta encara més aquesta confusió, perquè eco- s’associa a sostenible, i per això moltes persones que senten a parlar per primer cop de l’ecoturisme de seguida pensen que és el mateix que el turisme sostenible. I no.

L’ecoturisme és una modalitat turística, mentre que el turisme sostenible i també el responsable són un conjunt de principis —entre els quals s’inclouen els que acabem de repassar, però també d’altres— que fora desitjable que s’apliquessin en totes les modalitats turístiques. Si fos així, podríem arribar a parlar de turisme de sol i platja sostenible, turisme rural sostenible i així amb qualsevol altra tipologia turística. En l’ecoturisme, l’aplicació d’aquests principis és inherent a la pròpia definició.

>> Turisme de natura, un concepte més entenedor?
Turisme de natura és el terme preferit d’alguns experts (i també de diverses administracions) per referir-se a l’ecoturisme o, si més no, al turisme d’observació de la natura (noteu que no he inclòs el “responsable”). Tot i que podria semblar el concepte més clarificador, també genera confusions. I és que, estrictament, el turisme de natura no és aquell que té per motivació observar i conèixer la natura, sinó aquell que es practica a la natura. Pot semblar el mateix, però no ho és.

A la natura es practiquen multitud d’activitats turístiques que no tenen per motivació principal observar animals, plantes i paisatges. Les més populars són, segurament, les associades al turisme actiu, en les que la motivació principal és realitzar activitats físiques i esportives a l’aire lliure que, de vegades, comporten una dosi de risc i adrenalina (turisme d’aventura). Alguns exemples serien el ràfting, l’escalada, els quads, el descens de barrancs, la BTT, l’espeleologia, l’esquí o el paracaigudisme, entre moltes altres.

Dit això, també és cert —per acabar-ho de complicar, o de clarificar— que hi ha nombroses activitats “frontera” en les que la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i conèixer l’entorn i el medi natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, etc. En aquests casos, una manera per distingir si aquestes activitats apunten més cap a l’ecoturisme o cap al turisme actiu seria en el grau d’integració dels quatre principis descrits.

>> El nom no fa la cosa
Possiblement molts dels dubtes associats a l’ecoturisme s’esvairien si parléssim sempre de “turisme responsable d’observació de la natura”. Un nom, però, massa llarg per ser difós i comercialitzat dins dels cànons del màrqueting turístic. El nom curt, trieu el que us soni millor: ecoturisme, turisme de natura, turisme ecològic o algun altre.

I com que el nom no fa la cosa, el més important, des del meu punt de vista, és comprendre quins principis hi ha al darrera, que no són altres que promoure una activitat econòmica (basada en l’oci, en aquest cas) que fomenta el contacte amb els espais naturals i que contribueix a conservar-los, a conèixer-los i respectar-los, i a afavorir les persones que hi viuen. I no només cal comprendre aquests principis, sinó sobretot promoure’ls i tenir-los ben presents, ja sigui com a turistes, com a empresaris turístics o com a administracions.

[Si heu arribat fins aquí, enhorabona. Reconec que aquest article és dens, llarg i teòric. Us prometo que el següent, que ja s’està coent, serà tot el contrari: una crònica d’una escapada 100% ecoturística!]

El concurs més salvatge de l’estiu

dilluns, 22/07/2013

En el sector de la conservació d’espais naturals —i també de l’ecoturisme— fa un temps que es mou una idea, un concepte que té molta força. En anglès s’anomena rewilding, i en català es fa difícil de traduir. Com que el terme wild es correspon a salvatge, feréstec, la traducció de rewilding podria ser enferestir, que el diccionari defineix com “esdevenir ferest o feréstec”. Enferestir potser és una paraula poc habitual, i com a alternativa també s’ha proposat renaturalitzar.

Feta aquesta introducció terminològica, la idea que hi ha darrera del concepte rewilding és simple, i alhora complexa. Aquesta visió pretén convertir el fenomen de l’abandonament de terres al món rural —molt estès arreu d’Europa, i també a casa nostra— en una oportunitat per recuperar-hi la natura i la vida salvatge, i fruit d’això, generar-hi activitats econòmiques innovadores com l’ecoturisme o la ramaderia destinada a la conservació de la biodiversitat.

A Europa, aquesta visió està sent liderada per un conjunt d’entitats que s’agrupen sota el programa Rewilding Europe. Aquest projecte vol enferestir 1 milió d’hectàrees de terres a Europa l’any 2020, a partir de la creació de 10 grans àrees de vida salvatge que serveixin de referència per divulgar aquesta visió innovadora de conservació de la natura. Al web del programa (en anglès) hi trobareu un munt d’informació, entre la que us voldria destacar els principis o fonaments del moviment rewilding, un club de viatge i la descripció de les cinc grans àrees que fins al moment formen part del projecte, una de les quals es troba a la península Ibèrica.

A més a més, ben aviat tindrà lloc a Salamanca (del 4 al 10 d’octubre) el principal fòrum internacional on es debat tot allò relacionat amb el rewilding. Es tracta de la desena edició del Congrés Mundial de Terres Silvestres (congrés WILD10), que dedicarà especial atenció a la recuperació extraordinària que està experimentant la natura europea en les últimes dècades.



Un concurs de fotografia de natura salvatge
Per divulgar aquest nou moviment de conservació de la natura i la celebració del congrés WILD10, la Fundació Catalunya – La Pedrera ha convocat aquest estiu el concurs de fotografia El teu racó salvatge. Un dels àmbits d’actuació d’aquesta fundació és, precisament, la conservació d’espais naturals i la generació, al voltant d’aquests indrets, de projectes ecosocials de desenvolupament rural.

El tema d’aquest concurs fotogràfic és la natura salvatge a Europa. Les fotografies hauran de ser d’indrets (de Catalunya, la resta d’Espanya o Europa) que el seu autor consideri “salvatges”, és a dir, en els que la natura hi és dominant. A més a més, les fotografies hauran de reflectir algun dels principis que hi ha darrera del concepte rewilding: llocs on s’ha recuperat la vida salvatge, racons o punts salvatges on es respira la força de la natura, espècies de fauna que tornen al seu hàbitat natural, noves activitats econòmiques basades en l’observació o la conservació de la natura, etc.

El jurat del concurs serà de luxe: els naturalistes Martí Boada, Magnus Sylven i Miquel Rafa, els periodistes Joan Morales (com sabeu, director de la revista Descobrir) i Pedro Cáceres, i el fotògraf de natura Francesc Muntada.

En aquesta pàgina web trobareu tota la informació del concurs (bases incloses), i en aquesta pàgina del Facebook podreu fer efectiva la vostra participació. Tingueu en compte que teniu fins al 25 d’agost per participar-hi, i que els cinc premis són fascinants. Cinc persones (amb acompanyant) podran gaudir d’una “escapada salvatge” per conèixer les cinc espècies d’animals més salvatges dels Pirineus (els “Big Five” pirinencs): el trencalòs, el voltor negre, l’ós bru, el llop i el cérvol. L’escapada tindrà lloc el cap de setmana del 13-15 de setembre (vegeu-ne el programa detallat).

Així doncs, ja esteu buscant les fotografies més salvatges del vostre arxiu?

El Govern aposta per l’ecoturisme? Sí, però no

dimarts, 11/06/2013

El nostre país té una diversitat notable de recursos ecoturístics (paisatges i espais naturals, animals salvatges, patrimoni geològic, etc.), que poden atraure turistes d’arreu —tant nacionals com estrangers—, i amb els al·licients afegits de la cultura, la gastronomia, la història, el clima i molts altres. Aquest blog, modestament, vol contribuir a difondre aquests recursos turístics basats en la natura. Ara bé, el Govern actual de la Generalitat, pensa el mateix i aposta clarament per l’ecoturisme?

Hi ha diverses maneres per intentar respondre aquesta pregunta. La que utilitzarem en aquest apunt és l’anàlisi de les intencions previstes en dos instruments —presentats recentment— que marquen el full de ruta de la política turística dels pròxims anys. Són el “Pla estratègic de turisme de Catalunya 2013 – 2016 i Directrius nacionals de turisme 2020” (del qual només es pot consultar, per ara, aquesta versió, que entenc que és un resum d’una més extensa) i el “Pla de Màrqueting Turístic de Catalunya 2013-2015” (del qual està disponible, també per ara, aquesta presentació).

Tenim recursos naturals, però calen productes turístics competitius
Començant pel Pla Estratègic, observem, d’entrada, que el terme “ecoturisme” com a tal només se cita un cop, al capítol d’introducció, en descriure un dels fets cabdals que expliquen el model turístic català: “El lent però sòlid desenvolupament del turisme d’interior i de muntanya, gràcies entre altres factors a la creació d’una extensa xarxa d’establiments de turisme i allotjament rural, a l’expansió del turisme actiu, dels esports d’aventura, l’ecoturisme, el golf o el turisme cultural, amb el suport clau d’una oferta gastronòmica cada cop més extensa […]”.

Aquesta anàlisi la compartim plenament, així com la que li segueix: “Tant el turisme d’interior com el de muntanya s’han desenvolupat i es mantenen només gràcies al turisme intern i de proximitat, una debilitat que s’està fent palesa ara en temps de crisi, però s’observa també una competitivitat creixent envers el turisme internacional. En qualsevol cas, el potencial dels recursos naturals i culturals dels nostres territoris de l’interior i de la muntanya, unit als nous paràmetres evolutius de la demanda, ens faran situar-lo com una de les principals apostes estratègiques del Pla”.

Així doncs, el Pla inclou l’ecoturisme dins un concepte més ampli que és el “turisme d’interior i de muntanya” (tot i que al litoral català també s’hi pot practicar l’ecoturisme, sobretot als dos extrems del país), i considera que els recursos naturals tenen prou potencial per esdevenir una de les principals apostes de futur, també en clau de turisme internacional. De fet, el Pla apunta com una oportunitat la “posada en valor de la gran diversitat de recursos naturals i culturals en forma de productes i experiències turístiques competitives i sostenibles”. Totalment d’acord: tenim recursos naturals, però ens falta convertir-los en productes turístics competitius. Si bé cal reconèixer que en els darrers anys han anat sorgint, cada cop amb més empenta, nous productes ecoturístics, tot i que adreçats majoritàriament al turisme intern.

Aquesta primavera s'han presentat els fulls de ruta de la política turística dels pròxims anys. L’ecoturisme s'inclou dins un concepte més ampli que és el “turisme d’interior i de muntanya”. © Xavi Basora

L’ecoturisme és un objectiu, però es concreta poc
Fruit d’aquesta diagnosi, el Pla es fixa com un dels seus deu objectius per al 2016 “millorar l’ús turístic del patrimoni natural i cultural de manera sostenible”. Aquest objectiu, però, com es tradueix a la pràctica? Hi ha alguna actuació dedicada específicament a potenciar l’ecoturisme? El Pla estratègic es concreta en 39 projectes agrupats en cinc programes (governança; desenvolupament de destinacions; desenvolupament de productes; administració i gestió turística, i excel·lència). Malauradament, els detalls d’aquests projectes —objectius operatius, agents públics i privats implicats, etc.— no són consultables, per ara.

Tot i això, repassant el pressupost global del Pla, llegim que es preveuen desenvolupar “Plans directors dels productes turístics de Catalunya”, un dels quals serà sobre els productes “actiu/natura en espais naturals”, previst per al 2014 i dotat amb 60.000 euros. També es parla d’un altre Pla director per als productes de “neu i muntanya”. Per tant, suposant que la meitat dels dos plans es destinin a promoure productes d’ecoturisme (atès que el turisme actiu i el turisme de neu no els consideraríem estrictament com a ecoturisme), resulta que en 4 anys (2013-2016) es dedicaran específicament a aquesta modalitat turística uns 30.000 euros.

Una quantitat, al meu entendre, irrisòria, si bé és cert que l’ecoturisme, com qualsevol altra modalitat, es podrà beneficiar d’altres projectes previstos força interessants, com ara un servei d’acompanyament a empreses, emprenedors i inversors en turisme (Creatur), dotat amb 170.000 euros, o un marc per al finançament de projectes turístics, dotat amb 60.000 euros. Xifres que, per baixes, contrasten amb les d’altres projectes, com l’execució del pla estadístic d’investigació turística, amb 5,7 milions previstos, o un SIG (Sistema d’Informació Geogràfica) per al sector turístic català, amb 2 milions.

I què hi diu el Pla de Màrqueting?
Si la informació consultable del Pla estratègic és incompleta, la del Pla de Màrqueting Turístic encara ho és menys, malgrat l’interès d’un instrument com aquest per a la promoció turística del país. Segons es diu en la presentació del Pla, un dels valors de la marca “Catalunya” és la qualitat de vida, que inclou, entre d’altres, els paisatges naturals i culturals.

Un dels objectius del Pla de Màrqueting —congruent amb els “Plans directors dels productes turístics de Catalunya” previstos al Pla estratègic— és crear nous productes que allarguin la temporada turística i basats en sis grans experiències turístiques. Entre aquests nous productes, dos de relacionats parcialment amb l’ecoturisme: 1) “itineraris per descobrir un petit país amb una gran cultura” (destinats, entre d’altres, a conèixer grans icones culturals i naturals) i 2) “estades per gaudir de la natura–aventura, muntanya i entorn rural”. I poca cosa més sabem d’aquests productes, llevat que la prioritat per invertir-hi serà alta, en el cas dels primers, i mitjana, en el cas dels segons.

Valoració final: sí, però no
Eren dos instruments que feia temps que s’esperaven —més de dos anys— i, tot i que ja han estat presentats públicament, la informació disponible ara mateix és incompleta. Per tant, qualsevol anàlisi, també en clau d’ecoturisme, serà parcial.

El Govern aposta per l’ecoturisme? A la llum d’aquests dos instruments, i des del meu punt de vista, sí, però no. perquè sembla que es constata el potencial que té l’entorn natural del país per atraure més visitants, així com la necessitat i oportunitat de dissenyar autèntics productes ecoturístics. Ara bé, no perquè aquesta constatació no es concreta d’una manera prou decidida en les actuacions previstes i, sobretot, en els recursos econòmics que s’hi preveuen destinar.

A més a més, tot i disposar dels dos Plans (l’estratègic i el de màrqueting), sembla que caldrà esperar encara més per veure els primers resultats en relació amb l’ecoturisme, ja que no serà fins al 2014 quan s’elaborarà el Pla director dels productes actiu/natura en espais naturals. Des d’aquí voldria recomanar als qui elaborin aquest pla director que tinguin presents les propostes de l’informe “Ecoturisme a Catalunya. Una alternativa de turisme sostenible a la natura”, publicat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible a finals del 2009, així com les demandes d’un sector que, tot i que petit, podria aportar un gran futur a moltes zones de Catalunya.

Un turisme que té cura de la terra

divendres, 26/04/2013

Hi ha propostes turístiques que emanen compromís amb la natura. Que ens aporten alguna cosa més que conèixer indrets de gran bellesa. Us imagineu seguir la pista de l’ós bru de la mà d’una entitat que destina grans esforços a preservar aquesta espècie tan amenaçada? O visitar un paratge del Collsacabra acompanyats d’un biòleg que treballa per recuperar-hi estanys per als amfibis? Ara, això és possible amb els nous paquets ecoturístics que acaben de presentar la Xarxa de Custòdia del Territori (xct) i l’agència de viatges Tarannà.

Per als que no la conegueu, aquesta xarxa integra la major part d’entitats del país que es dediquen a la custòdia del territori. Són entitats de la societat civil –tot i que també n’hi ha de públiques– que treballen per conservar la natura i el paisatge de paratges concrets i que per aconseguir-ho es posen d’acord amb els propietaris d’aquests indrets. Una idea que la xct resumeix en un dels seus lemes insígnia: “persones que tenen cura de la terra”. Quines persones? Els propietaris dels terrenys, les entitats amb els seus membres i seguidors i, si ho volem, nosaltres com a turistes que visitem aquestes zones “en custòdia”.

Sota la coordinació de la xct, algunes entitats han dissenyat un conjunt de propostes turístiques de cap de setmana per gaudir de la natura i conèixer la bona feina que porten a terme les pròpies entitats i els propietaris amb els que col·laboren. L’agència de viatges Tarannà, reconeguda per la seva tasca de responsabilitat social, és qui s’encarrega de comercialitzar aquests productes. Inicialment són set propostes, però la voluntat és se n’hi vagin afegint de noves.

Una de les propostes permet observar el contrast entre el paisatge humit de les riberes de l'Ebre i els camps de secà adjacents. Autor: Grup de Natura Freixe.

Propostes per a tots els gustos
D’aquestes escapades ecoturístiques, n’hi ha per a tots els gustos. Mar i muntanya. Natura i cultura. Ecoturisme i turisme rural i gastronòmic. Tot en el marc d’un turisme responsable i de proximitat.

Si us atrau l’alta muntanya, l’associació CEA Alt Ter us acompanyarà a conèixer els tresors naturals del Ripollès, amb activitats ben diverses com resseguir la ruta del Ferro en bicicleta elèctrica, identificar rastres animals o observar ocells a l’aiguamoll més gran de la comarca. Per la seva part, l’entitat Acciónatura us endinsarà –de dia i de nit– pels boscos i camins que freqüenta l’ós bru, sentint la seva presència, i gaudint d’unes vistes fabuloses del Pirineu.

Si sou més de paisatges aquàtics, us imagineu navegar amb un veler –amb nit inclosa– per sobre dels canyons ocults del Maresme? Aquesta és l’aventura que us proposa l’associació SUBMON, amb l’afegit que sereu, per un dia, investigadors de cetacis. Terra endins, l’aigua també és la protagonista al riu Ebre. El Grup de Natura Freixe us guiarà per l’interior de boscos de ribera exuberants i canyissars per conèixer els seus projectes de gestió d’aquests hàbitats. I, a tocar de tanta humitat, veureu el contrast que ofereixen els camps d’oliveres, que produeixen un oli ecològic d’una gran qualitat.

Els paisatges rurals són l’epicentre de la resta de propostes. Al cor del Collsacabra, l’associació Paisatges Vius us encisarà amb aquest entorn bucòlic i us explicarà com construir i instal·lar caixes niu per a ocells i lirons. Si saltem al Lluçanès, podreu viure una experiència 100% rural a la finca d’un propietari modèlic. Els tècnics del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (del Museu Industrial del Ter) també us revelaran com van recuperar la biodiversitat d’un pantà i del torrent que l’alimenta. Finalment, l’associació IAEDEN us aproparà a unes vinyes tocades per la tramuntana, als peus de l’Albera. Amb dos privilegis afegits: els monuments megalítics (dòlmens i menhirs) i l’oportunitat de degustar productes locals de la mà dels propietaris que els produeixen.

A bord del veler "Onas" navegarem per sobre dels canyons ocults del Maresme i investigarem els cetacis. Autora: C.A.Chicote - SUBMON.

Ajudem a conservar els indrets que visitem
Un dels trets distintius de l’ecoturisme és que nosaltres, els turistes i visitants, ajudem a conservar els elements naturals dels indrets que visitem. Això, que sona molt bé, no sempre es tan fàcil de portar-se a la pràctica, sobretot per part de les empreses que ofereixen les activitats ecoturístiques. Algun dia en parlarem, de les diverses vies que tenim –i tenen també les empreses– per fer possible aquesta contribució.

Això ho dic perquè, en el cas de la iniciativa que acabem de presentar, el compliment d’aquest principi no té cap dubte. I és que adquirint algun dels set paquets ecoturístics, estem donant suport als projectes que duen a terme les entitats, que no busquen altra cosa que ajudar a salvaguardar els valors naturals, culturals i paisatgístics dels paratges visitats. Es tracta, doncs, d’un turisme que té cura de la terra.