L’admiració per la natura, un instint a conservar

dilluns, 22/02/2016 (Xavi Basora)

Rachel Carson (1907-1964) va passar a la història, sense voler-ho, com a pionera del moviment ecologista mundial. Aquesta biòloga i divulgadora nord-americana va ser de les primeres en denunciar els efectes devastadors dels pesticides sobre la fauna i especialment els ocells. Ho va fer amb una obra publicada l’any 1962, Primavera silenciosa, un títol que amb només dues paraules ho diu tot. De la mateixa autora és un altre llibre menys conegut, una petita joia literària sobre un instint que tenim de petits i que mai no hauríem de perdre: l’admiració per la natura.

Es tracta de The Sense of Wonder, publicat originalment l’any 1965, un any després de la mort de Carson. Ha estat traduït al castellà, per Ediciones Encuentro, amb el títol El sentido del asombro. És un llibre curt, de 48 pàgines, que condensa idees d’una gran profunditat. I ho fa d’una manera deliciosa, senzilla i amena. El llibre havia de ser més llarg, però l’escriptora no el va poder acabar perquè el càncer li ho va impedir.

Text. © Xavi Basora

L’admiració per la natura és un instint amb el que neixem. © Xavi Basora

Cultivar el sentit de l’admiració des de ben petits
El punt de partida de l’obra són les èpoques que l’autora es feia càrrec del seu nebot Roger. Carson estimava la natura i ho va intentar transmetre al menut. Ho feia en base a una hipòtesi seva: un cop despertes en els nens el sentit de l’admiració per la natura (the sense of wonder), aquest es converteix en una necessitat per gaudir de la pròpia natura, però també de la vida.

Per això considerava imprescindible cultivar aquest sentit, a partir de vivències de tota mena però amb un mateix fil conductor: estar atents, saber observar, deixar-se sorprendre, preguntar-se (tal com reflecteix la 2a accepció de wonder). I fer-ho no només a partir del sentit de la vista, sinó també de la resta.

Carson intuïa que aquesta admiració és un instint innat que, malauradament, anem perdent a mesura que ens fem grans, en part perquè la tecnologia tendeix a distanciar-nos de la natura:

El món dels infants és fresc i nou, ple de fascinació i emoció.
És una llàstima que en la majoria de nosaltres
aquesta mirada clara […] es debiliti i fins i tot es perdi quan ens fem adults.

Si tingués influència sobre la fada padrina […]
li demanaria que concedís a cada infant d’aquest món
el do del sentit de la fascinació,
tan indestructible que els hi durés tota la vida
com un inesgotable antídot contra l’avorriment i el desencant dels anys posteriors […].

Text. © Xavi Basora

El paper dels pares és clau per mantenir en els nens la fascinació per l’entorn. © Xavi Basora

L’acompanyament de l’adult, clau
El mètode que proposa l’escriptora consisteix en què un adult acompanyi el nen en l’aventura de descobrir les meravelles de la natura. I d’això tots en som capaços, encara que no coneguem el nom dels ocells o les plantes…

Si ets un pare que sent que disposa de poc coneixement sobre la natura,
tens molt a fer amb el teu fill.
Amb ell […] sempre pots mirar el cel, la seva bellesa quan surt o s’amaga el sol,
els seus núvols en moviment, les seves estrelles per la nit […]
Explorar la natura amb el teu fill
és sobretot una qüestió d’estar receptiu a allò que trobes al teu voltant.

Com apunten totes les tendències educatives actuals, la manera d’enfortir el sentit de l’admiració en els infants no s’ha de basar en el coneixement sinó en l’emoció. Carson ja ho deia fa més de 50 anys:

Per al nen, i per als pares que volen guiar-lo,
no és ni tan sols la meitat d’important conèixer que sentir. […]
Els anys de la infància són el temps per preparar la terra.
Un cop han sorgit les emocions, […] i l’entusiasme pel que és nou i desconegut […],
llavors desitgem el coneixement sobre allò objecte de la nostra commoció.

I per sentir aquestes emocions, el llibre suggereix experiències diverses que ella va compartir amb el seu nebot. Entre d’altres, observar, de nit i des de terra ferma, la força d’un temporal de mar; buscar crancs a la platja; passejar per un bosc un dia de pluja; estirar-se a terra en un lloc silenciós i admirar un cel estrellat; escoltar el cant dels ocells un matí de primavera; o enfocar una molsa amb una lupa per admirar-hi els insectes que hi viuen.

© Xavi Basora

El ventall d’experiències per emocionar-se amb la natura és inacabable. © Xavi Basora

Efectes que van més enllà de gaudir de la natura
Al final del llibre l’autora es pregunta si explorar la natura és només una manera agradable de passar les hores daurades de la infantesa, o hi ha quelcom més profund. I arriba a la conclusió següent:

Estic segura que hi ha quelcom més profund, que perdura i té significat.
Aquells que habiten […] entre les belleses i misteris de la Terra
mai estan sols o fastiguejats per la vida.
Siguin quines siguin les contrarietats o preocupacions de les seves vides,
els seus pensaments poden trobar el camí
que els porti a l’alegria interior i a un entusiasme per viure.
Aquells que contemplen la bellesa de la Terra
troben reserves de força que els duraran fins que la vida acabi.


Articles relacionats
:
> Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició
El poder encantador de la natura

Un nou “idioma” per descriure la dificultat dels itineraris

dilluns, 14/12/2015 (Xavi Basora)

Al Pirineu, quan un senderista s’informa sobre la dificultat d’un itinerari per mitjà de fulletons, guies o pàgines web, es pot trobar fins a vint denominacions diferents. Que si “fàcil”, “difícil”, “nivell 1”, “passejada”, “caminada”… I no només això: en un fulletó determinat “fàcil” comporta un esforç, i en un altre fulletó la mateixa categoria de dificultat implica un esforç diferent. El panorama, doncs, és un tant caòtic i genera confusió, sobretot a aquelles persones que consulten aquest tipus d’informació, que solen ser les que caminen de manera més esporàdica.

La Taula de Senderisme de l’Alt Pirineu i Aran, un grup de treball coordinat per l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), va constatar fa un temps aquesta situació i va decidir crear una metodologia homogènia per determinar i informar sobre la dificultat de les rutes a peu. El resultat és el mètode SENDIF, presentat públicament aquest mes de desembre pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila.

Aquesta metodologia es materialitza en una guia breu de criteris, una pàgina web i un catàleg d’icones (que es poden descarregar lliurement al web) per representar gràficament els diversos graus de dificultat. Tot aquest material està pensat perquè l’apliquin, si ho consideren convenient, informadors turístics, professionals del senderisme, entitats excursionistes, editorials de guies de muntanya i pàgines web de rutes a peu, entre d’altres.

Text

Imatge gràfica del mètode SENDIF.

La dificultat dels itineraris, un concepte desdoblat
El mètode SENDIF (de la conjunció de SENders i DIFicultat) proposa uns criteris per assignar un grau de dificultat a un itinerari qualsevol. La dificultat es defineix a partir de dos components: la dificultat física i la dificultat tècnica. Com que aquests dos components són independents entre si, la metodologia aposta per informar-ne de manera separada i amb enfocaments diferents.

La dificultat física és l’esforç físic que requereix resseguir la ruta i depèn, sobretot, de tres variables: la distància o llargada del recorregut, el desnivell o perfil que cal salvar (sigui de pujada o de baixada) i, en conseqüència, el temps que cal destinar-hi. Com més llarg sigui un itinerari i més desnivell tingui, més esforç físic caldrà i més augmentarà la percepció de dificultat.

La dificultat tècnica és l’exigència tècnica associada a les característiques del terreny per on passa l’itinerari. Són elements o obstacles que poden comportar problemes o dificultats als senderistes, sobretot als poc o gens avesats a caminar per la muntanya. Alguns exemples serien trams exposats al buit, passos equipats amb cordes, o trams de pujada que cal superar ajudant-se amb les mans (grimpar).

El mètode SENDIF està pensat per aplicar-se a dos grans tipus d’itineraris:

  • Itineraris de màxim un dia que comencen i acaben al mateix indret: poden ser circulars o bé que la tornada es faci pel mateix camí que l’anada.
  • Itineraris de només baixada: si hi ha la possibilitat, alguns senderistes prefereixen pujar amb algun mitjà de transport (un cremallera, un taxi 4×4, un telefèric, etc.) per així estalviar-se l’esforç, i fer el retorn (la baixada) a peu.
Text

El mètode s’aplica a itineraris de màxim un dia, no pas a rutes per etapes de més d’un dia.

Com calcular la dificultat física?
El mètode estableix cinc graus o nivells de dificultat física (vegeu la imatge adjunta). Per determinar aquest grau, s’utilitza una fórmula de càlcul basada en dues dades quantitatives associades a cada itinerari: la distància (en km) i el desnivell positiu o negatiu acumulat (en metres). La fórmula no integra la dada del temps perquè aquest és conseqüència de les dues variables anteriors i depèn de la preparació i el ritme del senderista.

Per evitar possibles errors de càlcul i facilitar la tasca a les persones que decideixin utilitzar aquesta metodologia, s’ha elaborat una calculadora web per determinar la dificultat física. Introduint les dades de distància i desnivell d’una ruta qualsevol, la calculadora us donarà el corresponent grau de dificultat física.

Els 5 graus de dificultat física que estableix el mètode SENDIF.

Els 5 graus de dificultat física que estableix el mètode SENDIF.

Com determinar la dificultat tècnica?
Aquest tipus de dificultat, pel fet que s’associa a les condicions del camí per on transcorre l’itinerari, pot venir determinada per una àmplia varietat de casuístiques. En aquest sentit, s’ha optat per recollir les set més habituals (vegeu la imatge adjunta).

Per a aquest component de la dificultat el mètode ha optat per no elaborar un sistema de càlcul. I és que quantificar l’exigència tècnica de cadascuna de les situacions i ponderar-ne l’acumulació fins disposar d’un grau de dificultat determinat s’ha considerat un exercici massa complex i amb poc valor informatiu per als senderistes. Per aquesta raó, el mètode proposa simplement informar –amb una icona i un text breu– dels diversos elements de dificultat tècnica que es poden trobar al llarg d’un itinerari.

Els set graus de dificultat tècnica que estableix el mètode SENDIF.

Els set graus de dificultat tècnica que estableix el mètode SENDIF.

L’elaboració del mètode, un procés participat
El mètode SENDIF s’ha elaborat amb la participació i l’opinió d’experts en senderisme i turisme del Pirineu procedents dels àmbits públic i privat. En total, hi han intervingut gairebé una trentena de professionals que han debatut i polit diversos aspectes de la metodologia fins assolir un gran nivell de consens.

D’altra banda, aquest nou mètode s’ha inspirat en d’altres que també donen criteris per establir el grau de dificultat dels itineraris de senderisme. Entre aquests destaquen el “MIDE. Método de Información de Excursiones”, proposat per la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME) i la Federació Aragonesa de Muntanyisme (FAM); i la Guide Pratique de Cotation des Randonnées Pédestres, elaborada per la Federació Francesa de Senderisme.

Com a professional que ha contribuït en l’elaboració d’aquest mètode, voldria agrair des d’aquí l’esforç i la il·lusió de totes les persones que hi han intervingut, ja sigui en els seminaris de debat (com a participants o relators) com també en el disseny i execució dels productes resultants (guia, web, icones, etc.). I també volia reconèixer l’aposta que ha fet l’IDAPA i tot el seu equip, així com la dedicació, motivació i bon humor de l’Agustí A. Andrés, del Departament de Territori i Sostenibilitat.

Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició

dijous, 22/10/2015 (Xavi Basora)

A la natura s’hi pot anar per molts motius. Per desconnectar. Per fer-hi esport. Per contemplar. Per caminar. Per pensar. Per sentir. Per badar. Per observar. Per competir. Per recol·lectar. Per meditar. I per aprendre, entre molts altres. Aquest darrer motiu és el fil conductor de l’exposició “Camins de natura, itineraris vitals”, una proposta molt recomanable per reflexionar sobre la relació entre l’educació ambiental i el medi natural. L’exposició es troba als jardins del Palau Robert de Barcelona fins al 31 de gener de 2016.

Educació ambiental a la natura i ecoturisme són cosins germans. Dues disciplines amb molts punts en comú i límits difusos. I és que, com sovint explico, un dels pilars de tota proposta ecoturística és la interpretació del medi. Els turistes o visitants, a més de gaudir del seu temps lliure, volen aprendre alguna cosa de la natura, tornar a casa sabent més coses d’aquell entorn que han visitat. La clau per aconseguir-ho rau en convertir l’activitat turística en una autèntica experiència interpretativa. I aquí el paper dels guies de natura és vital.

L'exposició convida a passejar pels jardins del Palau Robert. © Xavi Basora

L’exposició convida a passejar pels jardins del Palau Robert. © Xavi Basora

No us vull descobrir gaires coses de l’exposició. Sí que us diré que, tot i les petites dimensions de l’espai que ocupa, la concentració de reflexions per metre quadrat val molt la pena. Algunes de les que més m’han fet pensar us les comparteixo:

  • “Interessar-se i conèixer el medi on vivim, la natura, no només enriqueix la nostra vida, reforça valors fonamentals per al nostre benestar i és la base per fer front als reptes de present i futur.”
  • “No es tracta de conèixer per acceptar, sinó de conèixer per canviar.” [Teresa Franquesa, doctora en Ciències Biològiques]
  • “Per convertir una passejada en una experiència vital: pren-t’ho amb calma, deixa’t sorprendre […], escolta la natura, escolta el teu cor, la vista no ho és tot, toca i olora, fes salut […]”.
  • “Hi ha persones que ens ajuden a veure-hi clar, a veure allò que tot sols no som capaços de sentir o entendre. Segur que en coneixes alguna. Gràcies al seu acompanyament […] has estimat petits detalls del teu entorn.” […]
  • “Sóc una part de tot el que he trobat al meu camí.” [Alfred Tennyson, poeta]
Les fotografies de l'exposició ens posen a prova. © Xavi Basora

Les fotografies de l’exposició ens posen a prova. © Xavi Basora

A més d’incitar-nos a pensar, la mostra també vol donar a conèixer els itineraris d’educació ambiental existents a Catalunya. Per això se n’han seleccionat 52 per a aquesta exposició. Són itineraris que recorren diferents punts del territori català. La majoria posen en relleu els aspectes naturals però també se n’hi presenten altres que mostren aspectes culturals, tecnològics o industrials.

Molt més que una exposició
Mentre duri l’exposició (fins al 31 de gener), s’han programat de manera paral·lela nombroses activitats per a perfils i interessos diversos, relacionades amb l’educació ambiental i la natura. La majoria són itineraris guiats per educadors/es ambientals per tal d’experimentar i comprendre millor allò que ens envolta. Totes les sortides són gratuïtes però cal inscripció prèvia a través dels formularis que trobareu al web de l’exposició.

El sentit del tacte també entra en acció a l'exposició. © Xavi Basora

Unes caixes de fusta ens fan experimentar amb el sentit del tacte. © Xavi Basora

Aquesta exposició és un projecte de la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA) amb motiu de la celebració dels 40 anys del primer itinerari de natura a Catalunya i a l’Estat (el 1975 al bosc de Santiga, a Barberà del Vallès) i dels 30 anys de creació de la Societat. Dos moments històrics i rellevants dins la tradició ambientalista i associativa dels catalans, que van donar un impuls molt important a l’educació ambiental del nostre país.

El projecte ha comptat amb el patrocini de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Barcelona i la Fundació La Caixa.

Entrades relacionades
> Què fan i com són els guies ecoturístics?
> Ecoturisme, un concepte confús

El tresor daurat dels badlands cerdans

dilluns, 31/08/2015 (Xavi Basora)

En una de les comarques turístiques per excel·lència, i a tocar d’una de les carreteres pirinenques més transitades –la que uneix la Seu d’Urgell i Puigcerdà–, hi ha un paisatge singular que quasi no apareix a les guies turístiques. No es troba en els llistats de coses a veure o visitar de la Cerdanya, i això que és un lloc d’un valor únic al Pirineu i amb una presència estètica molt potent. Són els badlands d’All i Olopte, un paisatge desèrtic en plena alta muntanya. I per si no n’hi hagués prou, havia amagat un preciós tresor molt valorat per l’Imperi romà.

Fa pocs mesos, un dels tres sectors que conformen aquest paratge s’ha adequat per a ser visitat. S’ha senyalitzat un entretingut itinerari d’una hora de durada (amb marques de color groc i escales de fusta en trams de pendent), s’han creat tres miradors que aporten tres perspectives diferents (dos d’ells amb un banc per descansar), i s’han instal·lat plafons que us descobriran els secrets i els valors de l’indret. Tot plegat ha posat en valor un espai que fins ara passava desapercebut i que era difícil de visitar. La iniciativa ha estat de l’Ajuntament d’Isòvol amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de l’empresa pirinenca Socarrel.

Pendent © Xavi Basora

Les Guilleteres d’All, un paisatge de badlands al cor de la Cerdanya. © Xavi Basora

Badlands: quan estètica i geologia van de la mà
Els badlands són unes formes de relleu d’una gran bellesa estètica. Segurament el qualificatiu de bad els hi ve perquè són terres aspres que no es poden conrear. Els badlands, un terme que apareix tal qual al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, són paratges propis de zones àrides i subdesèrtiques caracteritzats per la presència d’una xarxa densa de xaragalls, és a dir, de canals profunds i estrets creats per l’aigua de pluja en terrenys inclinats formats per materials tous que van aportar els rius en èpoques passades.

A tocar dels pobles cerdans d’All i Olopte, els esterregalls –que és la manera com es coneixen localment els badlands– adquireixen una gamma variada de colors grocs i ataronjats, el que n’augmenta el valor estètic. Aquestes tonalitats el fan un indret molt atractiu per ser fotografiat; però l’atractiu no és només cap endins, sinó també cap enfora: i és que les vistes sobre la plana de la Cerdanya que es tenen des d’aquest punt són fabuloses. Si voleu fotografiar els badlands, aneu-hi pel matí ja que a la tarda queden a l’ombra; si voleu fotografiar la plana cerdana, aneu-hi més aviat a la tarda, quan el sol la il·lumina amb la calidesa del capvespre.

Pendent © Xavi Basora

Les vistes sobre la plana de la Cerdanya són un complement perfecte a l’observació dels esterregalls. © Xavi Basora

A aquest valor estètic, s’hi afegeix un gran valor geològic. De fet, el paratge està catalogat i integrat dins l’Inventari dels espais d’interès geològic de Catalunya elaborat ja fa una pila d’anys per la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Diu la fitxa de l’espai inclosa a l’inventari que es tracta “d’un dels exemples més impressionants de badlands de Catalunya” i “un dels pocs badlands que hi ha al Pirineu”, un tipus de formació geològica molt escassa a la serralada, però més freqüent a la resta del país. La importància d’aquests badlands cerdans rau en la presència d’unes estructures geològiques curioses anomenades de tres maneres diferents: pilars coronats, barrets de bruixa o “demoiselles coiffées”, de les quals ja en vam parlar en el post dedicat a la Roca del Bolet. I una altra peculiaritat és la seva composició: es tracta de conglomerats compostos per còdols de quars, pissarres i quarsites que també porten partícules d’or i minerals com el zircó i la magnetita.

El conjunt de l’espai d’interès geològic està integrat per tres sectors: els esterregalls d’Olopte, els esterregalls d’All (de color més aviat grisós a diferència dels altres dos, que són ataronjats) i les Guilleteres d’All, sent aquest darrer el que s’ha adequat per a ser visitat.

Tot apunta que la formació d’aquests xaragalls d’All i Olopte és cosa de la natura, si bé també hi ha intervingut la mà de l’home. La natura va actuar en l’època del Quaternari a través de les morrenes glacials i més endavant per l’acció erosiva del riu Segre. Però l’ésser humà també hi va fer acte de presència a la cerca d’un tresor daurat

Pendent © Xavi Basora

La vegetació ha envaït les parts més profundes dels xaragalls. La serra del Cadí treu el nas al fons. © Xavi Basora

Una mina d’or d’origen romà al cor de la Cerdanya
Les darreres investigacions dutes a terme per un equip d’arqueòlegs i geòlegs de la UAB semblen indicar que els romans (s. II aC) van explotar l’or present a les Guilleteres d’All. Se sap que Roma era coneixedora de l’or del Pirineu; de fet, estan documentades a la regió pròxima del Capcir explotacions romanes de petits filons, si bé l’exemple més espectacular de l’Imperi romà és la zona arqueològica de Las Médulas (a Lleó), declarada Patrimoni de la Humanitat.

L’activitat minera de l’or al·luvial es fonamentava en l’aprofitament de l’energia hidràulica. Per confirmar l’existència d’una explotació romana en aquest indret de la Cerdanya, s’han cercat restes d’aquest sistema d’aprofitament. En primer lloc, hi ha un canal que neix a uns 10 quilòmetres del paratge (al riu Duran, prop de Meranges) que arriba a la zona superior de les Guilleteres i es bifurca en diversos petits canals que s’aboquen cap als lloms de les terrasses, produint els xaragalls tan característics. En segon lloc, la recerca arqueològica ha documentat un dipòsit hidràulic just a sobre del poble d’All. D’altra banda, en jaciments pròxims (a Bolvir, a Bellver i a Prats) s’han trobat una arracada d’or, un anell de ferro amb segell daurat i una cadena d’or que reforcen la hipòtesi de l’existència d’una mina d’or als badlands cerdans.

Pendent © Xavi Basora

Uns plafons ens ajuden a interpretar millor l’origen del paisatge dels badlands. © Xavi Basora

Recomanacions per a la visita
Per arribar a les Guilleteres d’All, s’hi pot anar per un itinerari de poc menys d’un quilòmetre que surt del mateix poble. La manera més directa d’accedir-hi, però, és des de la mateixa carretera N-260 que uneix Puigcerdà i la Seu d’Urgell, agafant el trencall que porta al cementiri d’All, on s’ha d’estacionar el cotxe i començar a caminar. Venint de Puigcerdà, el trencall és a la dreta i ve just després de les dues possibles entrades al poble d’All; venint de la Seu, el trencall és a l’esquerra, dos quilòmetres després de passar pel poble d’Isòvol.

El terreny per on passa l’itinerari és relliscós i inestable, sobretot en alguns punts. Si bé s’han instal·lat esglaons de fusta, convé anar amb compte i no sortir de l’itinerari senyalitzat, també amb la finalitat de conservar l’espai. Us seran útils uns bastons de caminar per mantenir l’equilibri. També s’ha d’evitar anar-hi amb nens petits ni tampoc després d’haver plogut, ja que el fang és abundant. Un fang que qui sap si encara amaga algun tresor daurat…

Pendent © Xavi Basora

Els esglaons de fusta i uns bastons de caminar ens ajudaran en els trams de fort pendent. © Xavi Basora

Ecoturisme: dades, arguments i un full de ruta

dimarts, 28/07/2015 (Xavi Basora)

Aquest juliol s’han presentat dos informes molt rellevants per al futur de l’ecoturisme i el turisme de natura al nostre país. Un dóna dades i arguments de pes que demostren la importància del sector per a l’economia de molts territoris, mentre que l’altre dibuixa un full de ruta per enfortir aquest tipus de turisme. Eren dos treballs llargament esperats pels que ens dediquem a aquest àmbit, dos informes que apunten un futur esperançador per al sector. En aquest article repassem les aportacions que considero més rellevants de cadascun d’ells.

El primer informe és l’estudi de recerca “Impacte econòmic i social dels espais naturals protegits a Catalunya” (resum, estudi complet i informe metodològic), impulsat per l’Obra Social ”la Caixa” amb la col·laboració del Departament de Territori i Sostenibilitat i elaborat per l’Institut Cerdà.

El segon, més que un informe, és un instrument de planificació estratègica que proposa actuacions a 5 anys vista per promoure l’ecoturisme al nostre país. Es tracta del “Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya” (pla completinformació addicional i nota de premsa). Un Pla que ha impulsat la Direcció General de Turisme (del Departament d’Empresa i Ocupació) en col·laboració amb la Direcció General de Medi Natural i Biodiversitat (pertanyent al Departament d’Agricultura en el moment d’elaborar el Pla, si bé des de fa poc temps bona part de les seves competències sobre espais naturals s’han transferit al Departament de Territori i Sostenibilitat). La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’empresa pirinenca ELEMENTS, que ha comptat amb la col·laboració d’Espai TReS · Territori i Responsabilitat Social i un servidor.

> Dades i arguments sobre l’impacte econòmic dels espais protegits
L’informe de recerca dóna dades mai vistes fins avui. L’anàlisi s’ha centrat en 16 espais naturals protegits, dels quals 12 són parcs naturals (tots els que hi ha actualment menys el de Montserrat), un altre és l’únic parc nacional (el d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici) i la resta són tres espais protegits representatius de tres casuístiques diferents (un paratge natural d’interès nacional, el de l’Albera; un espai que no té cap protecció especial però que està gestionat per un consorci local com és el de les Gavarres, i un darrer espai, el de la serra del Montsec, que no té protecció especial ni disposa d’òrgan gestor).

La gran aportació de l’estudi és que estima l’impacte econòmic que generen els espais protegits en forma de valor afegit brut i llocs de treball creats en tres àmbits d’activitat: 1) el sector serveis (allotjament, restauració, activitats culturals i de lleure, comerç, agències de turisme, transport), 2) les activitats de gestió dels propis espais (recuperació o manteniment d’hàbitats, adequació d’accessos i itineraris, etc.) i 3) les activitats agrícoles.

Des del punt de vista del sector serveis, que són les activitats més relacionades amb el turisme de natura (i altres modalitats com el turisme rural), les principals dades que aporta l’informe són:

  • Els ingressos de les activitats del sector serveis en els espais naturals analitzats són de 181,5 milions d’euros cada any. Aquests ingressos equivalen a 1,5 vegades els generats per la Fundació Gala-Dalí o a 2,6 cops els generats pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, dos exemples d’actius turístics de primer nivell del nostre país.
  • Aquests ingressos provinents del sector serveis generen un valor afegit brut de gairebé 160 milions d’euros anuals, el que suposa un 1,26% del valor afegit brut del turisme de Catalunya. D’aquests, 90,2 corresponen al seu impacte directe, 30,3 a l’impacte indirecte i 38,5 al seu impacte induït.
  • Dels 5.110 llocs de treball que generen el conjunt d’espais protegits, 3.912 empleats (un 76,5%) corresponen al sector serveis. A tota Catalunya només existeixen 17 empreses que comptin amb més de 5.000 treballadors en plantilla.
  • Les despeses diàries dels visitants són més elevades als parcs naturals del litoral i al parc nacional (vegeu figura següent); en canvi, als parcs més propers a l’àrea metropolitana de Barcelona aquestes despeses són més baixes ja que els visitants del nuclis propers s’hi desplacen per gaudir-ne però hi gasten poc.
Font:

Ingressos, despesa diària per visitant i llocs de treball generats pels espais naturals protegits en el sector serveis. Els espais estan ordenats de més a menys ingressos generats. Font: Impacte econòmic i social dels espais naturals protegits de Catalunya.

L’estudi també aporta unes reflexions de les que cal prendre’n bona nota. Són les següents:

  • Els valors naturals, paisatgístics i culturals representen un factor decisiu per atraure visitants. L’existència d’òrgans gestors fa que el potencial d’atracció d’un espai sigui més elevat, ja que els ens gestors impulsen una sèrie de productes turístics com rutes, espais d’interpretació, fires i esdeveniments, tant en solitari com en col·laboració amb altres actors del territori.
  • La gestió dels espais naturals és un factor clau per mesurar els efectes socioeconòmics que produeix cada espai. Per cada euro que s’inverteix en gestió, es generen 8,8 euros en forma de valor afegit brut en les diverses activitats econòmiques.
  • L’aportació de cada espai a l’economia de la comarca que l’acull varia segons les condicions socioeconòmiques del territori. Els espais naturals ubicats en comarques de muntanya –on no hi ha fonts econòmiques alternatives o on l’activitat econòmica està poc diversificada– contribueixen més a l’economia comarcal.

> Un full de ruta que marca un abans i un després
En un apunt de fa dos anys, i responent a la pregunta de si el Govern català apostava per l’ecoturisme, deia jo mateix “Sí, però no”. Aquesta resposta es basava en la valoració que feia dels dos instruments estratègics que marquen el present i el futur del conjunt del turisme al país: el Pla estratègic de turisme de Catalunya 2013 – 2016 i el Pla de Màrqueting Turístic de Catalunya 2013-2015. Dos anys després, i a punt d’acabar la vigència d’aquests plans, la meva percepció és més optimista.

El passat 16 de juliol el Govern va presentar el Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya. Dos consellers de pes, com són Felip Puig i Santi Vila (dels departaments d’Empresa i Ocupació, i Territori i Sostenibilitat, respectivament), van recalcar la rellevància d’aquest pla en un auditori (el del Palau Robert de Barcelona) ple de gom a gom i amb una gran expectació. El conseller Vila va dir, solemnement, que amb aquest Pla Catalunya aspira a convertir-se, en el context mundial, en destinació turística vinculada a la natura.

El Pla marca un abans i un després per motius diversos, però especialment per dos. En primer lloc, perquè és el primer cop que se’n fa un així, dedicat específicament al turisme de natura (sobretot en el seu vessant de l’ecoturisme) i amb un abast geogràfic de tot el país. En segon lloc, perquè és una iniciativa conjunta de tot el Govern català i específicament de les dues administracions amb competències en aquesta modalitat turística: l’Administració turística i l’Administració que gestiona els espais naturals. Dues branques de l’administració de la Generalitat que amb aquest Pla volen consolidar un camí de coordinació que és absolutament imprescindible.

Portada del "Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya". Fotografia de Xavier Cazorla.

Portada del “Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya”. Fotografia de Xavier Cazorla.

Aquest full de ruta s’estructura en tres blocs principals: 1) el què tenim?, és a dir, una diagnosi sobre la situació del turisme de natura en base al que passa en 11 espais naturals protegits representatius; 2) el què volem?, el model de turisme de natura al què aspira Catalunya al 2020; i 3) el com ho assolim?, un pla d’acció amb 50 actuacions estructurades en 21 programes i 6 eixos estratègics.

La diagnosi es basa en la visió que han ofert els responsables dels espais protegits i una selecció de 20 tipus d’agents públics i privats del sector. El resultat és una interessant, extensa i completa anàlisi de punts forts i febles de la qual se’n deriven tot un seguit de reptes (vegeu-ne el resum següent i aquest article de Xavier Cazorla).

Reptes del turisme de natura. Font: Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

Reptes del turisme de natura. Font: Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

El model al que aspira el sector se sintetitza en la següent visió per al 2020: “Catalunya com a referent del turisme de natura en la regió mediterrània, a partir de la valorització, conservació i gestió multifuncional dels seus recursos naturals, culturals i paisatgístics, i en particular els seus espais naturals protegits, gràcies a un model de lideratge públic i privat que prioritzi la qualitat per sobre de la quantitat i contribueixi al desenvolupament local i la millora de l’entorn natural.”

El Pla proposa 50 actuacions a curt (1-2 anys) i mig-llarg (3-5 anys) termini per impulsar i consolidar el turisme de natura a Catalunya. D’aquestes, 22 es consideren clau per la seva prioritat i facilitat d’implementació (vegeu la taula de més avall). I dues ja s’han iniciat de manera immediata:

  • Campanya específica de promoció: en el marc de la campanya institucional “Catalunya és casa teva”, es faran accions específiques de promoció (microsite, xarxes socials, premsa, revistes de viatges, etc.) per motivar els usuaris a gaudir activament de la natura de forma respectuosa amb l’entorn i les poblacions locals, tot donant-los a conèixer les diferents opcions que ofereixen els espais naturals. Ahir mateix el diari Ara ja incorporava un especial de 9 pàgines titulat “Benvinguts, passeu passeu als parcs naturals de Catalunya”. La campanya es reforçarà a partir d’aquest mes d’octubre.
  • Taula d’ecoturisme de Catalunya: un nou ens per sumar els esforços del sector privat i de les administracions públiques implicades per convertir l’ecoturisme català en una oferta de prestigi i de referència. L’objectiu principal de la Taula és treballar amb la màxima cooperació i coresponsabilitat publico-privada en la millora de la competitivitat ecoturística del territori en tots els àmbits. Aquesta taula estarà dinamitzada per una secretaria tècnica que ja ha començat a definir un programa d’actuacions per als anys 2015-2016.

Com es pot observar, es tracta d’un pla ambiciós, que requerirà de l’esforç i la participació de molts agents i persones per implementar-lo. L’ecoturisme disposa, per fi, d’un full de ruta com mai no havia tingut. Per a molts, és un somni fet realitat. No obstant, ara més que mai cal passar a l’acció i anar desplegant, pas a pas, totes les accions planificades. No cal dir que això requerirà de bona voluntat i, sobretot, de recursos. Esperem que, ara sí, l’ecoturisme i els espais naturals del país tinguin el tracte que es mereixen. Com s’ha vist amb els resultats de l’estudi sobre l’impacte econòmic, és un esforç que val la pena.

Actuacions clau.

Les 22 actuacions clau que preveu el Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

Els 14 parcs naturals de Catalunya: per triar i remenar

dimarts, 30/06/2015 (Xavi Basora)

Pocs països poden presumir d’una diversitat d’espais naturals tan gran en un territori tan petit. Catalunya, sí. I sembla que encara no en som del tot conscients, d’aquesta riquesa. Des dels 3.143 metres de la Pica d’Estats fins a les platges del litoral, la diversitat de paisatges i ecosistemes és notable. Dunes, penya-segats, planes estèpiques, aiguamolls, estanys i rius, boscos i muntanyes, valls conreades… N’hi pot haver més?

Un 30% del territori català està protegit per llei per garantir la conservació dels valors naturals i paisatgístics; ara bé, de tota aquesta vasta natura, les joies de la corona són els 13 parcs naturals i l’únic parc nacional. Tot seguit repassem alguns dels atractius més destacats de cada parc, i així us posem la mel a la boca… Com veureu, teniu per triar i remenar.

En cadascun trobareu una oferta àmplia d’activitats organitzades per empreses locals que us permetran gaudir de la natura i al mateix temps conèixer-la una mica millor. Per no ser injustos, us animem també a visitar altres espais naturals protegits que són igualment fantàstics –per exemple, tot el Prepirineu–, però que no gaudeixen de l’etiqueta de parc natural. I, sobretot, us encoratgem a apropar-vos a aquests entorns sense presses, respectant el medi i les persones que hi viuen, i convertint la pròpia natura en el centre de la vostra mirada.

1. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
(declarat parc nacional el 1955, ocupa 14.119 hectàrees)

Segur que els teniu en ment: són els Encantats, un dels símbols de la muntanya catalana. Però aquest parc és molt més que això. Més de 200 estanys esquitxen un territori agrest amb cims escarpats que arriben als 3.000 metres. Espècies amenaçades com el trencalòs o el gall fer conviuen amb els àgils isards i les marmotes cridaneres. Alta muntanya en estat pur i aigua, molta aigua, amb cascades i rius sinuosos i serens com els del planell d’Aigüestortes.

Estany de Monestero.

Estany de Monestero, un dels més accessibles i alhora menys coneguts del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. © Xavi Basora

2. Parc Natural de l’Alt Pirineu
(declarat parc natural el 2003, ocupa 69.850 ha)

És el parc més extens de Catalunya i s’hi troba també el punt més alt, la Pica d’Estats. Un territori salvatge i amable alhora. Salvatge perquè s’hi conserven racons remots i inaccessibles, hi sobreviuen boscos madurs que no es talen des de fa molt temps i hi viuen els mamífers més grans del país: l’ós bru, sempre misteriós, i el cérvol, que ens captiva cada tardor amb l’espectacle de la brama. Un espai també amable pel paisatge bucòlic de les valls, amb una activitat ramadera viva i uns pobles de postal.

3. Parc Natural del Cadí-Moixeró
(declarat parc natural el 1983, ocupa 41.060 ha)

Dues de les estampes muntanyoses més fotografiades del país es troben en aquest parc: la cara nord de la serra del Cadí, pura bellesa visual, i la peculiar silueta del Pedraforca, símbol de l’excursionisme català. Però aquest parc és també el regne de l’isard i de dos ocells forestals difícils de veure però d’una gran vàlua: el picot negre i el mussol pirinenc. Boscos de pi negre i avetoses entapissen aquestes muntanyes curulles de tradicions, llegendes i una vida rural que encara batega.

4. Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa
(declarat parc natural el 1982, ocupa 15.309 ha)

A Catalunya també hi tenim volcans. Adormits, diuen els experts, que no vol dir extingits. A la Garrotxa n’hi ha fins a una quarantena, juntament amb una vintena de colades de lava. Destaquen el volcà del Croscat, d’erupció més recent (fa 14.000 anys  11.500 anys), i el de Santa Margarida, amb una ermita al bell mig del cràter. Però aquest parc també és conegut pels seus boscos, espessos i humits, entre els quals un s’emporta totes les mirades: la fageda d’en Jordà, que a la tardor ofereix una gamma de colors ocres, grocs i vermells que fa embadalir.

Fageda Garrotxa

L’interior d’una de les moltes fagedes del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Xavi Basora

5. Parc Natural de Cap de Creus
(declarat parc natural el 1998, ocupa 10.813 ha terrestres i 3.073 ha marines)

En aquest extrem del país, tocat per la tramuntana i on el Pirineu s’abraça al Mediterrani, hi afloren les roques més antigues de Catalunya, formades fa 500 milions d’anys. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic de la Terra on s’observen les pegmatites, unes roques de colors blancs, taronges i rosats. Recorreu el paratge de Tudela i assistiu a un autèntic espectacle geològic. Perdeu-vos per les cales verges i rocoses d’aquest paradís i, si podeu, exploreu els fons marins on abunden els alguers de posidònia i una fauna marina fascinant.

6. Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà
(declarat parc natural el 1983, ocupa 4.721 ha)

Emblema de la lluita ecologista dels anys 70 del segle passat, aquests aiguamolls són una joia paisatgística que cal observar al capvespre des de l’interior d’un aguait. Llacunes, maresmes, closes, rius, camps i platges amb dunes formen un ric mosaic d’ambients on viu una gran diversitat de fauna, amb els ocells com a principal focus d’atenció. Fins a 338 espècies diferents s’han observat al Parc, que té una gran importància com a zona de parada i fonda de nombroses aus migratòries en el seu viatge entre l’Àfrica i Europa.

7. Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter
(declarat parc natural el 2010, ocupa 8.192 ha)

Al bell mig de la Costa Brava s’aixeca un massís imponent –el del Montgrí–, coronat per un castell i que s’aboca al mar creant els penya-segats més vertiginosos del país, amb coves i túnels submarins de gran bellesa. Als peus del massís, hi ha la plana empordanesa, elogiada per l’escriptor Josep Pla, i on sobreviuen aiguamolls naturals, platges amb dunes i uns arrossars denominació d’origen. I ja a dins del mar, els fons marins més observats i preuats: els de les illes Medes, amb gorgònies, coralls vermells, esponges i dàtils de mar, entre molts altres.

8. Parc Natural del Montseny
(declarat parc natural el 1987, ocupa 31.064 ha)

Aquest massís imponent és una gran illa de biodiversitat i una reserva d’aigua a tocar de la gran metròpoli barcelonina. Amb cims emblemàtics de l’excursionisme català com el Turó de l’Home o el Matagalls, aquest espai forestal destaca per una diversitat de boscos i ambients naturals concentrada en poc espai: des d’alzinars mediterranis, amb el senglar com a emblema i les carboneres històriques, fins a fagedes i avetoses que acullen torrents d’aigües fredes on s’amaga un tritó únic al món descobert fa pocs anys.

9. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
(declarat parc natural el 1987, ocupa 13.691 ha)

El cim de la Mola, ben visible des del Vallès i més enllà, és el punt més emblemàtic d’aquest massís caracteritzat per cingleres de dos colors –grises i rogenques– esquitxades de monòlits i farcides de coves i balmes. Un paisatge que vindria a ser una mena de fortalesa pètria ben protegida gràcies a l’espessor dels boscos d’alzines i de pins. Rapinyaires emblemàtics com el duc sobreviuen a les canals més feréstegues, mentre els ratpenats habiten a les coves més fosques.

10. Parc Natural de la Serra de Collserola
(declarat parc natural el 2010, ocupa 8.259 ha)

El parc més urbanita, ja que es troba al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona i, per tant, envoltat de quatre milions de persones. Un luxe per a totes elles, ja que en poca estona poden passar de la plaça Catalunya a estar a l’interior d’una autèntica selva mediterrània. I és que aquest parc és una bona mostra del bosc mediterrani, amb l’alzinar com a estrella, i farcit de racons encisadors, masies, ermites, torrents, fonts i petites clapes de conreu. Collserola és una mena de miracle natural que, malgrat les pressions, encara conserva una natura sorprenent.

11. Parc Natural de la Muntanya de Montserrat
(declarat parc natural el 1987, ocupa 3.630 ha)

Conegut pel monestir, lloc de culte i icona turística, aquest espai natural acull uns altres monuments, en aquest cas geològics, que són excepcionals: agulles, canals i monòlits formen un paisatge únic al país. Escolliu algun itinerari que s’endinsi cap a l’interior del massís i deixeu-vos sorprendre per les formes curioses dels conglomerats, roques formades fa milions d’anys a partir de sediments transportats per torrents desbocats. Potser també us hi trobareu alguna cabra salvatge, reintroduïda l’any 1995.

Al sector de les Agulles, al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, és on millor es poden observar les formes capricioses dels conglomerats. © Xavi Basora

12. Parc Natural de la Serra de Montsant
(declarat parc natural el 2002, ocupa 9.242 ha)

El Montsant és l’espai que complementa a la perfecció els atractius de la comarca del Priorat: vi, cultura, paisatge i natura donen lloc a un maridatge ideal. Una serra santa, com el seu nom indica, on regna el silenci i es respira, en cada racó, una profunda espiritualitat. Un paisatge de cingleres que semblen inexpugnables però que no ho són gràcies als graus, passos entre les roques que ens permeten accedir a la part més alta del massís. I si mireu al cel, potser hi observareu un dels rapinyaires mediterranis més amenaçats: l’àguila cuabarrada.

13. Parc Natural dels Ports
(declarat parc natural el 2001, ocupa 35.050 ha)

Feréstec i immens són potser els adjectius que millor defineixen un dels parcs més desconeguts però més fascinants alhora. Cabres hispàniques i ocells com l’àliga daurada i els voltors recorren i sobrevolen aquest massís de relleus trencats on destaquen barrancs, gorges, gúbies, cingleres i agulles al més pur estil montserratí. I també els boscos, amb la presència de fagedes –cosa ben estranya tan al sud–, i les plantes, amb més de mil espècies que fan d’aquest espai un autèntic paradís botànic.

14. Parc Natural del Delta de l’Ebre
(declarat parc natural el 1983, ocupa 7.802 ha)

Juntament amb la Camarga francesa i Doñana, el Delta de l’Ebre és una de les zones humides més importants de l’Europa occidental i la més gran i espectacular de tot Catalunya. Aquesta gran planícia de forma triangular creada pel riu Ebre és un paradís per als ornitòlegs, que arriben aquí de tot Europa per observar flamencs, gavines corses i fins a 360 espècies més. Sobta, però, el nombre d’ocells que hi ha, que poden arribar, segons l’època, als 100.000 exemplars. Una avifauna que viu a les llacunes, salines i canyissars, però també als arrossars, i demostren que, tot i les friccions, la convivència amb els humans és possible.

Platja Fangar

La platja i el far del Fangar, al Parc Natural del Delta de l’Ebre. © Xavi Basora

Més informació

Nota final: article publicat originalment a la revista digital Ets el que menges.

Arròs, blat, carn, mel… i ecoturisme

dijous, 14/05/2015 (Xavi Basora)

Ara fa uns dies em van convidar a participar en una taula rodona en el marc de BioCultura, una fira de productes i serveis ecològics que se celebra cada any al Palau Sant Jordi de Barcelona. La pregunta de partida de la taula era si “el turisme a la natura pot fomentar la qualitat i posar en valor el territori a través de la producció ecològica?”. Dit d’una manera més senzilla, si les propostes de turisme de natura poden ajudar a promoure els productes agroalimentaris d’àmbit local i/o produïts sota criteris ecològics. Tot seguit us reprodueixo les reflexions que vaig exposar durant l’acte.

A la taula m’acompanyaven uns ponents de luxe: Raimon Roda, gerent del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat; Xavier Roget, coordinador del programa Parc a taula de la Diputació de Barcelona; Josep Capellà, consultor de DCB – Turisme i Desenvolupament local; i Evarist March, director de Naturalwalks, etnobotànic i gastrobotànic.

Responent a la pregunta plantejada, penso que sí, que el turisme de natura, i especialment l’ecoturisme, poden contribuir a donar més valor als productes locals i ecològics. La següent pregunta que sorgeix és òbvia: d’acord, però com es fa? Aquesta ja no és tan fàcil de respondre… Miraré de fer-ho amb tres aproximacions o punts de vista.

Paquets que combinen ecoturisme i coneixement de sistemes de producció local
La primera manera és des de la perspectiva del producte o paquet turístic. Com sabeu, un producte o paquet turístic, el que ara n’anomenen experiència, és aquella activitat o conjunt d’activitats que compren els turistes per atendre als seus desitjos o necessitats. Si mirem l’oferta existent avui en dia, observarem que hi ha moltes propostes turístiques que inclouen o combinen activitats d’observació de la natura, per tant pròpies de l’ecoturisme, amb activitats de coneixement dels sistemes de producció local o ecològica, i fins i tot amb activitats gastronòmiques basades en productes ecològics.

I és que el perfil d’ecoturista més habitual sol estar molt interessant no només en observar animals salvatges i paisatges singulars, sinó també en descobrir aquells productes més arrelats al territori, i en relacionar-se amb la població local per poder viure experiències el més autèntiques possible.

Un exemple paradigmàtic serien les visites a finques productives que disposen d’acords de custòdia del territori (vegeu, en aquest sentit, el recent estrenat web de la iniciativa Arrèlia). Aquests territoris són petits laboratoris de sostenibilitat molt interessants. En aquestes finques s’hi produeix arròs, blat, llet, carn, mel… sovint amb criteris de producció ecològica. Al mateix temps, una part d’aquestes finques conserven un gran valor natural i paisatgístic en forma de basses per a amfibis, petites clapes de boscos mediterranis, ocells que depenen de conreus de secà o paisatges tradicionals ben conservats, per citar alguns exemples.

Per obtenir suport i assessorament, els propietaris o gestors d’aquestes finques han establert pactes de col·laboració amb ONG de conservació de la natura, les anomenades entitats de custòdia del territori. I, en alguns casos, fruit d’aquests pactes, les entitats organitzen visites guiades a aquestes finques a través de les quals els turistes contemplen la natura i, al mateix temps, coneixen els sistemes de producció tradicional. I, tot plegat, sol acabar amb un tastet exquisit de productes i la possibilitat de comprar-ne.

Val a dir, però, que aquest tipus de producte o paquet turístic no és exclusiu de les entitats de custòdia del territori, sinó que diverses empreses privades que es dediquen a l’ecoturisme també els ofereixen.

A la rectoria d'Alinyà, un equipament i agrobotiga d'un espai natural immens com Aliyà, s'hi poden adquirir productes agrolimentaris de la zona. © Xavi Basora

A la rectoria d’Alinyà, un equipament i agrobotiga d’un espai natural immens com és la muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), s’hi poden comprar productes agrolimentaris de la zona. © Xavi Basora

Cases de turisme rural i agroturisme, l’allotjament dels ecoturistes
Una segona perspectiva és la de les cases d’agroturisme que, a més d’oferir allotjament per dormir-hi, també oferten activitats per conèixer les explotacions agràries o ramaderes que regenten els mateixos propietaris. Al nostre país, els que practiquem l’ecoturisme sovint ens allotgem en cases de turisme rural i agroturisme.

Imaginem-nos el dia perfecte. Estem allotjats en una casa de turisme rural del Prepirineu o del delta de l’Ebre. Ens llevem ben d’hora ben d’hora i un guia de natura ens espera per acompanyar-nos en una activitat d’observació d’ocells aquàtics o de rapinyaires. Passem el matí i el migdia tot gaudint del vol i de l’estètica dels flamencs o dels voltors. Fem un dinar de camp amb embotits ecològics, o anem a un restaurant on tastem un arròs de producció ecològica. Arribem novament a l’allotjament rural i per la tarda els propietaris ens ensenyen la seva explotació d’ous ecològics, o de carn de vedella ecològica. Ja cap al tard ens torna a entrar la gana i per sopar tastem plats cuinats amb productes de la pròpia finca, o de zones pròximes, el que ara n’anomenen productes km 0. Anem a dormir encantats amb el que hem viscut, i amb ganes de recomanar-ho als nostres amics i familiars.

Melmelades, ungüents i altres productes d’origen 100% natural
Una darrera perspectiva per donar resposta a la pregunta plantejada és la d’aquells productes de consum que són produïts a partir de plantes o altres elements que viuen al medi natural. Diverses activitats turístiques es basen en descobrir i conèixer les propietats, sovint desconegudes, d’aquests productes silvestres i en aprendre el mètode per transformar-los en productes alimentaris, cosmètics o artesanals.

Herbes remeieres, melmelades de fruits silvestres, ungüents naturals, ratafies i altres licors, el món dels bolets, artesanies basada en espècies de plantes autòctones serien només alguns exemples. L’Evarist March, botànic i guia de natura, s’ha especialitzat en aquest tipus d’oferta ecoturística. Una altra iniciativa interessany és la dels parcs de les Olors. En aquests parcs, un guia expert ens acompanya i hi podem veure, tocar, collir, olorar, tastar i aprendre sobre les característiques i els usos de les diferents herbes que s’hi han plantat.

Els fruits silvestres comestibles, elements naturals que ens connecten amb la gastronomia. © Xavi Basora

Els fruits silvestres comestibles, elements naturals que ens connecten amb la gastronomia. © Xavi Basora

De productes i paquets ecoturístics com aquests que acabo de descriure cada dia n’hi ha més al nostre país. I sens dubte que contribueixen, i molt, a posar en valor el territori. Ecoturisme i producte local es combinen, doncs, a la perfecció. Ara bé, aquest tipus d’oferta encara es coneix poc i cal dedicar més esforç a promocionar-la. Com sempre, però, serem nosaltres com a turistes i consumidors els que tindrem la darrera paraula.

El bolet més antic del món

dissabte, 11/04/2015 (Xavi Basora)

Encara que sembli impossible, hi ha indrets que quasi no apareixen en les guies turístiques ni en les cerques de Google, i que tampoc estan senyalitzats. Paradoxalment, són paratges molt apreciats per la població local i poden arribar a tenir un gran valor patrimonial. És el cas de la roca del Bolet, un espai d’interès geològic proper al petit poble medieval de Figuerola d’Orcau (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà).

El sol d'un capvespre d'estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

El sol d’un capvespre d’estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

Aquesta roca té una forma ben curiosa. Com el seu nom indica, es tracta d’un bolet, no us sabria dir de quina espècie, que es va formar fa molt i molt de temps. És, doncs, el bolet més antic, qui sap si del món mundial. Bromes a part, en Jordi Panisello, geòleg de la comarca que regenta l’empresa de geoturisme Eureka SGN, m’explica que per entendre’n l’origen ens hem de fixar bé en el bolet: el barret és de color grisenc, mentre que el peu és vermellós. I hem de conèixer bé la composició d’un turonet proper a la roca, l’anomenat Mont de Conques, també emblemàtic a la comarca per l’ermita que el corona, per l’aplec que s’hi celebra els Dilluns de Pasqua i per la seva història associada a la Guerra Civil.

Vista sensacional des del Mont de Conques (Pallars Jussà). © Xavi Basora

Vista sensacional des del Mont de Conques cap a la serra de Carreu (Pallars Jussà). © Xavi Basora

El Mont de Conques està format per materials argilosos (molt tous), però la seva part superior és una capa de roca calcària més dura, el travertí. Ja fa molts i molts anys, en un vessant sense vegetació d’aquest turonet, l’aigua de pluja que circulava a favor del pendent va anar desgastant l’argila fins que el travertí es va descalçar i va caure en forma de blocs pel vessant. L’argila que quedava sota d’aquells blocs restava, a partir de llavors, protegida de l’erosió. En canvi, l’aigua va seguir emportant-se els materials no resguardats i es va formar una columna que va anar creixent a mesura que s’intensificava l’erosió. Aquesta columna va acabar esdevenint el peu del bolet que ara veiem i l’estructura rocosa resultant és el que els geòlegs anomenen un “pilar coronat”.

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

Un paratge estimat pels figuerolencs i les figuerolenques
Tothom a Figuerola d’Orcau coneix la roca del Bolet; de fet, és tot un símbol d’identitat del poble. Per Sant Antoni Abat, a mitjans de gener, s’hi celebra a la vila la popular cavalcada dels Tres Tombs, caracteritzada per la ironia i el bon humor. Els petits i els no tan petits es disfressen i es pugen a carrosses que recorren el poble i que, en acabar la ruta, són beneïdes pel capellà. Una d’aquestes carrosses, però, no transporta cap persona, sinó una rèplica la mar de bonica de la roca del Bolet. Una mostra de l’estima popular per aquesta estructura geològica. Geologia i identitat agafats de la mà.

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a de Figuerola d'Orca. © Xavi Basora

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a Figuerola d’Orcau. © Xavi Basora

La gent del poble explica que fa uns seixanta anys es podia “escalar” pel peu de la roca i pujar a dalt del barret, tot i que comportava una certa dificultat. Hi havia qui ho feia per demanar un desig, però el jovent hi pujava perquè sabien que al barret s’hi amagaven nius de coloms i hi trobaven ous o colomins que després es menjaven. De fet, m’explica un vilatà que, quan no existia la televisió, aquest paratge era un dels principals llocs d’esbarjo per a la canalla del poble. Més recentment, la roca del Bolet s’ha convertit en un dels llocs més emblemàtics per on passa la cursa de muntanya Quatre Rocs, amb sortida i arribada a Figuerola d’Orcau i que amb pocs anys s’ha convertit en tot un referent.

Cal deixar caure la roca?
Des de fa temps hi ha una reivindicació popular de la gent del poble per no deixar caure la roca. Argumenten que l’erosió avança sense parar i que si no es falca amb algun tipus d’estructura ni es protegeix d’alguna manera la roca acabarà caient. De moment no han rebut suport. Em pregunto si, en un cas com aquest, cal deixar que la natura segueixi el seu curs o mantenir una roca molt estimada i d’una gran vàlua geològica. Em decanto per la segona opció, cosa que no vol dir que en altres llocs sigui partidari que la natura evolucioni per si sola. També sóc partidari de senyalitzar la zona i, sobretot, de visitar-la des del més absolut respecte per tractar-se d’un lloc molt fràgil.

Si heu llegit fins aquí, potser us preguntareu com arribar a la roca del Bolet. Com acabo de comentar, ni l’accés ni la mateixa roca estan senyalitzats, tot i la proximitat al poble. Sense que serveixi de precedent, aquest cop no us donaré les indicacions per arribar-hi, ja que us animo a preguntar-ho a algú del poble. Segur que us ajudaran encantats.

La roca del Bolet amb la muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

La roca del Bolet amb l’emblemàtica muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

Més informació
Descoberts nous registres paleoclimàtics a la conca de Tremp

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (2/2)

dimarts, 3/03/2015 (Xavi Basora)

Seguim amb la proposta de classificació de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme, iniciada en aquest primer post. Deia que es poden establir set tipus o categories, i ara és moment d’exposar les tres que van quedar pendents.

5. Paisatges naturals d’origen natural o seminatural
Des de la Pica d’Estats, el sostre del país, fins a les platges del litoral, la riquesa i diversitat de paisatges de Catalunya és notable i de les més elevades del continent europeu. L’Observatori del Paisatge de Catalunya ha identificat, a partir de l’elaboració dels catàlegs de paisatge, fins a 135 unitats de paisatge diferents.

Lògicament, l’atractiu ecoturístic dels nombrosos paisatges catalans és desigual. Possiblement, els més atractius siguin els del litoral (amb cales, platges, penya-segats, aiguamolls, fons marins, etc.) i els de l’alta muntanya (amb prats, cims, circs, crestes, estanys, boscos frondosos, etc.). Ara bé, el caràcter solitari i agrest d’algunes serres mediterrànies (com els Ports) i del Prepirineu també pot atraure aquells turistes que busquen espais més salvatges i aïllats. Així mateix, tampoc es poden menystenir altres paisatges naturals i seminaturals molt atractius i en alguns casos singulars com ara els fluvials (rius i rieres, boscos de ribera, camins de sirga, etc.), els agroforestals de les serralades mediterrànies, i els de l’interior del país (amb boscos de muntanya mitjana, zones estèpiques, etc.).

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

6. Fenòmens naturals
Poc a poc, determinats fenòmens naturals, alguns d’ells estacionals, estan convertint-se en un autèntic atractiu turístic. Aquests fenòmens es poden associar a determinats comportaments de la fauna (com ara el zel dels cérvols, les daines o les cabres salvatges, o les migracions dels ocells), a canvis dels paisatges associats a una determinada època de l’any (colors de tardor, paisatges nevats, desgel, floració primaveral), a fenòmens meteorològics (com el vent de tramuntana a l’Empordà, les postes o sortides de sol, etc.) o a fenòmens astronòmics (com ara les famoses llàgrimes de Sant Llorenç).

Des del punt de vista turístic, aquests fenòmens tenen una gran importància, ja que contribueixen a allargar la temporada turística en determinades zones que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern.

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

7. Activitats tradicionals i expressions culturals molt vinculades al medi natural
Aquesta darrera categoria no es refereix estrictament a recursos naturals, sinó a expressions culturals que hi estan estretament relacionades.

A Catalunya i per extensió a gran part del continent europeu, el medi natural i rural no s’ha mantingut intacte, sinó tot el contrari: ha estat aprofitat tradicionalment per multitud d’activitats que aprofitaven de manera sostenible els recursos naturals. Totes aquestes activitats estretament vinculades al medi natural, algunes de les quals encara vigents avui en dia, representen un llegat cultural i etnològic que també atrau a un determinat perfil de turistes de natura. Alguns exemples serien la ramaderia i pastoralisme, les trementinaires, la pesca tradicional, el carboneig, o les salines, entre molts altres.

D’altra banda, hi ha tot un conjunt d’expressions culturals i valors fins i tot de caire espiritual molt lligats a la natura o a elements específics que es troben al medi natural. Aquest conjunt de manifestacions, com ara llegendes, aplecs o fires, també tenen el seu poder d’atracció i poden ser un element complementari molt potent que reforci els productes d’ecoturisme.

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que s’utilitzaven per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Recapitulem: un elogi i un advertiment
Una de les fortaleses més importants de Catalunya per a la pràctica de l’ecoturisme és la gran diversitat que té el patrimoni natural del país i que, a més, es concentra en un àmbit territorial relativament petit. Un mateix turista pot gaudir, sense necessitat de fer llargs desplaçaments, d’un medi natural variat, una biodiversitat elevada, molts espais naturals protegits, així com una important riquesa geològica i paleontològica.

Però no hem d’oblidar que la conservació i la bona gestió dels recursos naturals és un factor clau a l’hora de garantir un desenvolupament adequat de l’ecoturisme atès que, arreu del món i també a Catalunya, s’han documentat nombrosos efectes negatius de la pràctica turística en espais naturals. Per tant, cal destinar tots els instruments i els recursos necessaris per evitar la degradació dels recursos naturals i per garantir que l’ecoturisme contribueix a conservar-los.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (1/2)

dimarts, 17/02/2015 (Xavi Basora)

Després d’un llarg silenci, un llarg apunt. I dedicat a allò que dóna sentit a l’ecoturisme: les diverses, fascinants i excepcionals manifestacions de la natura del nostre país. Parlem de tots aquells recursos naturals que tenen el poder d’atraure persones interessades en observar-los de prop. Atenció, però: l’atractiu de cadascun dels recursos i la seva capacitat d’atreure visitants és diferent; així, per exemple, la fauna sempre sol ser més atractiva turísticament que la flora, i una cosa semblant passa amb els paisatges alpins i d’alta muntanya respecte dels paisatges més secs i d’interior.

El poder atractor dels recursos naturals també depèn, lògicament, del perfil del visitant. Els ecoturistes més generalistes o contemplatius es veuran més atrets per aquells recursos més emblemàtics o populars. En canvi, ecoturistes més especialitzats (i, en conseqüència, menys nombrosos) tindran interès en observar recursos més específics, poc coneguts i, sovint, més difícils de contemplar. I el país d’origen del turista també pot ser determinant, perquè segur que un visitant del nord d’Europa estarà més interessat per caminar per un bosc mediterrani que no pas per una fageda, molt més habitual a les seves contrades.

En el marc de diversos treballs en els que he intervingut recentment, m’he aventurat a establir set categories de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme. Aquesta categorització respon només a criteris d’interès turístic i no pas a criteris ecològics o científics. Pot passar que un mateix recurs pugui encaixar en més d’una categoria segons on centrem el focus. En aquest primer post exposo les quatre primeres categories i en un segon les tres restants. Són les següents.

1. Fauna salvatge
Un dels recursos estrella. Però no tots els animals salvatges funcionen des del punt de vista turístic. Per als turistes, la premissa sol ser: com més grans i emblemàtics, millor. I si en tenim referents culturals (perquè els hem vist en pel·lícules o documentals), encara millor. Hi ha dos grups que triomfen: els mamífers –sobretot de dimensions mitjanes o grans– i els ocells. La fauna marina i alguns grups d’insectes (com les papallones) també tenen molt d’atractiu.

A Catalunya, segurament el grup faunístic amb un atractiu més elevat són els ocells. La possibilitat de veure’n una gran diversitat amb relativa facilitat, la seva distribució arreu del territori català, i la presència d’espècies rares o amenaçades, fan d’aquest un atractiu de primer ordre. Al nostre país s’hi poden observar ocells de tot tipus, des de rapinyaires i carronyaires en zones de muntanya (àguiles, voltors, etc.) fins a ocells aquàtics de zones humides (com ara flamencs) o ocells marins, passant per aus estepàries i forestals.

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Però el país també disposa d’altres atractius ecoturístics vinculats a la fauna, com ara els mamífers terrestres i els cetacis (amb graus diferents de dificultat per observar-los). Pel que fa als terrestres, a Catalunya s’hi poden observar amb certa facilitat espècies de grans dimensions, com el cérvol al Prepirineu, l’isard a l’alta muntanya, la cabra salvatge al massís dels Ports i a Montserrat, o el senglar arreu del país.  Val a dir, però, que molts altres mamífers són difícils d’observar, ja sigui perquè no estan acostumats a la presència humana o la defugen, perquè tenen un comportament nocturn (per exemple, la llúdriga) o perquè la seva població és escassa (seria el cas de l’ós bru). Pel que fa als cetacis, a zones com el cap de Creus o la costa del Montgrí s’hi poden observar balenes –com el rorqual o el catxalot– i dofins –com el mular o el llistat–, sobretot a la primavera i la tardor.

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d'una boira espessa. © Xavi Basora

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d’una boira espessa. © Xavi Basora

2. Flora, fongs i arbres monumentals
La flora és un recurs que ven menys, va destinat a perfils més especialitzats. Tenim l’excepció dels bolets, que interessen a molta gent, no només per collir-los sinó també per aprendre’n els comestibles i els verinosos.

La flora de Catalunya és una de les més riques d’Europa, amb més de 3.500 espècies de plantes superiors. La flora alpina (amb espècies emblemàtiques com la flor de neu) i les orquídies són, possiblement, els grups que tenen un atractiu més gran per la seva raresa o per la diversitat de colors i formes. A Catalunya hi ha entre 80 i 90 espècies d’orquídies repartides gairebé per tot el país, si bé els prats dels indrets més humits del país són els més rics. Més enllà de les plantes boniques estèticament, n’hi ha unes altres que també generen força interès; em refereixo a les plantes silvestres comestibles o amb propietats medicinals, que a més a més varien segons l’època de l’any i n’hi ha un ventall molt més ampli del que puguem pensar a priori.

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

I llavors tenim els anomenats arbres monumentals, singulars per la seva edat, grandària o morfologia excepcional, que sí poden arribar a atraure força ecoturistes. Uns arbres que, a més a més, amaguen un munt d’històries i llegendes populars dignes de conèixer.

3. Boscos i altres comunitats i hàbitats
Una tipologia molt àmplia, entre la que sobresurten, com a gran atractiu turístic, els boscos. Però no tots, sinó aquells més propis de climes freds o humits, com ara els boscos d’alta muntanya (avetoses i pinedes de pi negre) o els caducifolis (fagedes, rouredes humides). Si són boscos singulars, madurs o de gran bellesa, millor.

A Catalunya els boscos ocupen quasi un 40% del territori. N’hi ha alguns que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, com la fageda d’en Jordà o els castanyers del Montseny. I n’hi ha de menys coneguts però amb un interès notable. Citarem, per exemple, la mata de València (Pallars Sobirà), el bosc d’avets més extens de la península Ibèrica, i la fageda del Retaule (als Ports), una de les més meridionals d’Europa. L’interès botànic dels boscos catalans rau, sobretot, en la diversitat, amb forests pròpies de la Mediterrània (alzinars, suredes) i d’altres pròpies de la regió eurosiberiana (pinedes d’alta muntanya, boscos de ribera, fagedes, rouredes humides). Aquests últims solen ser més atractius estèticament, per no parlar dels boscos caducifolis, que a la tardor creen belles postals de colors.

Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Interior d’una avetosa al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Algunes comunitats vegetals endèmiques o d’ambients fràgils (mulleres, dunes, etc.) també tenen el seu interès, tot i que menor.

Duna en una platja del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Duna en una platja del delta de l’Ebre. © Xavi Basora

4. Geologia i geomorfologia
El patrimoni geològic atrau quan és bonic, espectacular o evocador de temps passats que formen part de l’ideari col·lectiu. Aquí hi entrarien els volcans, les agulles i els monòlits, els congostos fluvials, les valls glacials, les coves i avencs, els fòssils, i les petjades i ous (fossilitzats) de dinosaures. Afloraments i altres elements que expliquen la història de la Terra tenen un públic més minoritari, tot i que sempre dependrà de com ho embolcallem.

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Catalunya és un país excepcional des del punt de vista del patrimoni geològic. El Pirineu i el Prepirineu són un veritable museu natural, ja que compten amb una gran varietat de roques (algunes de molt antigues) i representen un bon exemple tant dels processos lligats a la formació de serralades com dels geomorfològics lligats a la seva més recent estructuració. Les serralades costaneres catalanes constitueixen un altre mostrari de riquesa geològica. La Depressió de l’Ebre, tot i la seva aparent monotonia, també conté nombrosos elements geològics de gran valor. I després tenim la serralada Transversal, amb els 40 volcans i les més de 20 colades de lava de la Garrotxa com a grans protagonistes.

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

En aquest enllaç trobareu el següent post, amb la resta de categories de recursos naturals d’aquesta classificació, i una breu reflexió final.