La pau hivernal

diumenge, 29/12/2013 (Xavi Basora)

Després de dos mesos de letargia tardorenca —per causes alienes a l’organització, que se sol dir—, reprenem el blog amb propostes de blanc, tal com també fa la revista Descobrir del mes de gener. A l’hivern, practicar l’ecoturisme a l’alta muntanya sol ser sinònim de raquetes de neu. Una activitat que guanya adeptes any rere any. Que es pot practicar per lliure, o acompanyats d’un guia. I que us recomano si encara no ho heu fet i si voleu apropar-vos a la neu d’una manera més tranquil·la que la de l’esquí alpí, tan popular —i promocionat— al nostre país.

Als que ho vulgueu fer per lliure, dir-vos que aquesta activitat requereix experiència en l’alta muntanya. Sobretot, per saber-se orientar per un terreny on, a l’hivern, no hi ha camins senyalitzats, llevat que hi hagi passat algú abans. O llevat, també, dels circuits marcats que ofereixen la majoria d’estacions d’esquí de fons, i algunes d’esquí alpí. Uns circuits que recomano als que us vulgueu iniciar, perquè a més sempre podreu llogar les raquetes a les pròpies estacions.

Observant els estanys de Camporells ben nevats, al Capcir. © Xavi Basora

> El que més m’agrada del senderisme hivernal
L’alta muntanya és atractiva tot l’any, però si la recorreu amb raquetes a l’hivern notareu que adquireix una dimensió totalment diferent. Per a mi, els tres elements diferenciadors del senderisme amb neu són el següents.

En primer lloc, la sensació de soledat, la pau hivernal que m’agrada dir-ne. Cert és que la resta de l’any podem trobar indrets de muntanya amb poca gent (o ningú, fins i tot), però a l’hivern aquesta quietud també es pot experimentar als llocs més populars. I això és un luxe. Espais naturals tan concorreguts a l’estiu com l’estany de Sant Maurici o els estanys del Carlit, es converteixen a l’hivern en oasis de tranquil·litat on hi regna el silenci. El mateix passa amb alguns cims molt populars, que a l’hivern, en contra del que es pugui pensar, s’hi pot arribar amb una certa facilitat. La muntanya, amb la neu, sembla que s’assereni i a l’hora es torni encara més salvatge.

Pau hivernal al circuit dels estanys del Carlit, a la Cerdanya francesa. © Xavi Basora

En segon lloc, el paisatge tenyit de blanc, especialment després d’una intensa nevada. Caminar per l’interior d’un bosc poc després que hagi nevat és una experiència difícil d’explicar amb paraules, que s’ha de viure. Els arbres carregats de neu, les formes curioses que genera la neu quan es diposita lentament sobre les irregularitats del terreny muntanyós… I per no parlar dels rius i els estanys completament glaçats, que sovint costa d’identificar. Tot plegat fa d’aquest paisatge un autèntic regal per a la vista, i per a l’esperit.

Un rierol es mostra tímid a la vall de Remunye, a prop de Benasc (Pirineu aragonès). © Xavi Basora

La neu descansa sobre una branca de pi negre, en un dels circuits marcats que surten de l'estació d'esquí de fons de Lles (Cerdanya). © Xavi Basora

I en darrer terme, la llibertat de descobrir. També em costa explicar-ho, però vindria a ser aquella llibertat d’escollir, en tot moment, el camí. Precisament, com que a l’hivern no hi ha camí, és un mateix qui el construeix pas a pas, raqueta rere raqueta. Una llibertat, s’ha de dir, que no és absoluta, perquè les raquetes tenen algunes limitacions, com ara els pendents molt pronunciats o els vessants que cal travessar en diagonal.

> Propostes d’ecoturisme amb raquetes
Són moltes les empreses catalanes que ofereixen sortides guiades amb raquetes de neu, sovint aptes per a tots els públics. Aquestes activitats ofereixen alguns valors afegits a destacar. D’una banda, la tranquil·litat i seguretat d’apropar-se a la muntanya hivernal amb algú que coneix el recorregut. I, d’una altra, els coneixements i anècdotes que ens explicarà el guia interpretador i que ens permetrà aprendre les particularitats —ben interessants!— de l’entorn natural en aquesta època de l’any. De fet, un dels atractius ecoturístics més habituals d’aquestes sortides és la possibilitat d’observar rastres d’animals a la neu.


Sense ser gens exhaustiu, us enllaço tot seguit algunes propostes guiades de sortides amb raquetes al Pirineu català:

Per oferta no serà, doncs. Ara només us queda calçar-vos les raquetes i a gaudir de la natura més hivernal!

Les sortides amb raquetes també aporten sorpreses agradables, com aquesta guineu al desert blanc del Carlit. © Xavi Basora

Una guineu que se'ns va apropar molt i es va deixar fotografiar molt amablement.

 

Contrastos metropolitans al Delta

diumenge, 13/10/2013 (Xavi Basora)

No sé si existeix a Catalunya un paisatge tan contrastat. Amb tanta diversitat d’usos en tan poc espai. On xoquen camps de carxofes amb camps de futbol i fàbriques de cotxes. On l’escassa naturalitat conviu amb l’artificialitat. On la ruralitat resisteix a l’embat de la ciutat. On el riu s’obre pas entre carreteres, autopistes i polígons.

Es tracta del delta del Llobregat, una planúria multifuncional al costat de Barcelona que recentment he pogut redescobrir gràcies al #blogtripAMB. Aquesta trobada de quasi 20 blogaires de viatges va tenir lloc el passat 5 d’octubre i va estar organitzada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb el suport de la revista Descobrir. Vegem alguns dels contrastos i descobriments més sorprenents.

Els blogaires escoltant les explicacions de la Pilar Herrero, educadora ambiental. © Xavi Basora

Bicis i corredors entre canyes estrangeres. Si alguna cosa té el delta i el tram baix del riu Llobregat, és un gran nombre de camins per circular-hi en bicicleta, a peu o corrent. Al blog trip vam passejar en bici, i ens vam creuar amb centenars d’altres bicis, esportistes fent fúting o caminants. Passejades agradables, sovint al costat del riu i amb la companyia de la canya americana, una planta invasora i al·lòctona impossible d’eradicar i que ocupa grans extensions en aquesta zona.

Pedalant entre canyes. © Xavi Basora

La carxofa, la reina de les hortalisses. Sí, és la verdura més conreada al Parc Agrari del Baix Llobregat, per davant dels enciams, els tomàquets i les cols. Aquest Parc és un miracle agrícola que sobreviu enmig de la metròpoli. Una figura que no protegeix espais naturals ni espècies de fauna, sinó masies, pagesos i horts. Un espai agrari que afronta moltes dificultats, com l’accés a la terra, però que és un reservori d’aliments al costat de Barcelona que cal conservar, respectar i valorar. I que es pot visitar i degustar.

El rànquing de les hortalisses al Parc Agrari del Baix Llobregat. © Xavi Basora

Miradors dels avions. Veure com aterren els avions a l’aeroport del Prat s’ha convertit en tot un atractiu per a molts passejants del Delta. Fins al punt que s’han habilitat miradors específics, amb cadires de formigó, per gaudir d’aquest espectacle. Cada 2-3 minuts es reprodueix el visionat i els caps dels espectadors s’aixequen vers el cel. Alguns tracten d’esbrinar de quina companyia és l’avió, altres endevinar-ne el model, i altres capturar una bona fotografia.

Un avió sobrevola els espais naturals del Delta del Llobregat segons abans d''aterrar. © Xavi Basora

Antics braços que ara són llacunes. El riu Llobregat, com tot ecosistema fluvial, té un funcionament complex. I si a més se’l sotmet a pressions externes tan fortes com en aquesta zona, encara més. Les llacunes del delta del Llobregat, com el Remolar o la Ricarda, són antics braços del riu que van quedar desconnectats del flux principal. Durant la sortida, vam fer un tastet de dinàmica fluvial. Vam poder observar elements artificials dins el riu —anomenats deflectors— que l’ajuden a tenir una dinàmica més o menys natural (i formar així meandres), i altres elements, com les motes, que s’han construït al costat del riu per controlar-ne les crescudes i evitar danys majors.

A la dreta de la imatge s'observa un deflector, una estructura de pedres pensada per ajudar el riu a formar meandres. © Xavi Basora

Bernats pescaires i videoclips sota l’autopista. Autopistes i carreteres que per entrar i sortir de la ciutat travessen el delta del Llobregat. I en molts casos calen ponts de grans dimensions per salvar el riu. I sota els ponts i el soroll dels automòbils, hi podem trobar de tot. Nosaltres vam topar amb un bernat pescaire, un ocell molt elegant típic d’aiguamolls, i un grup de música amateur que gravava un videoclip envoltat de grafitis.

Sota el pont que travessem sovint, s'amaguen multitud de sorpreses. © Xavi Basora

Parcs fluvials on abans hi havia fàbriques. Algunes indústries segueixen, però d’altres ja no. De fet, en antics espais ocupats per fàbriques avui hi ha el Parc Lúdic Fluvial del Prat del Llobregat, com demostra una antiga xemeneia testimoni d’aquest passat industrial. Aquest parc de quasi set hectàrees s’ha convertit en l’entrada natural al riu per als habitants del Prat. Però el concepte de parc fluvial s’estén molt més enllà del Prat, concretament s’utilitza per anomenar tot el tram metropolità del riu Llobregat, amb una longitud de 30 km i setze municipis. Un projecte que vol donar més valor al riu (fins no fa gaire considerat un espai marginal), adequar-lo com un gran espai de lleure i intentar que mantingui o recuperi certes funcions ecològiques.

Parc Lúdic Fluvial del Prat del Llobregat © Xavi Basora

Així doncs, per a tots aquells que vulgueu passar un matí agradable, doneu-li una oportunitat al delta del Llobregat i al tram final d’aquest riu. És d’aquells espais que tenim a tocar de casa, que hi passem sense adornar-nos cada cop que sortim de Barcelona cap al Garraf o l’aeroport, però que sol passar desapercebut. Visiteu-lo, gaudiu-ne i us ben asseguro no us decebrà.

Els Big Five dels Pirineus, crònica d’una escapada salvatge

dijous, 26/09/2013 (Xavi Basora)

Són les cinc de la tarda. Divendres, 13 de setembre. Estem a la Pedrera, Barcelona. Pugem al mini bus. Comença un cap de setmana especial, una escapada salvatge per conèixer els Big Five dels Pirineus. Es tracta del premi que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha atorgat als guanyadors del concurs fotogràfic “El teu racó salvatge”, del qual ja vaig parlar-ne en un altre apunt. I es tracta d’una experiència ecoturística en tota regla.

Els Big Five és un terme que es van inventar els caçadors que viatjaven a l’Àfrica. Es referien als cinc animals més difícils de caçar a peu: l’elefant, el lleó, el búfal, el lleopard i el rinoceront. Posteriorment, els operadors turístics que organitzaven safaris fotogràfics van adoptar aquest concepte com a reclam publicitari. I el nom ha fet fortuna. Des de l’equip organitzador del concurs “El teu racó salvatge”, vam estar pensant un premi que aprofités aquest ganxo. I d’aquí van sortir els Big Five dels Pirineus, que no són altres que el llop, el voltor negre, el trencalòs, el cérvol i l’ós bru. Seguint aquest ordre, l’escapada salvatge tractava d’això, d’intentar observar aquests animals tan emblemàtics, i de moltes coses més…

> El caçador més temut
En menys de tres hores de trajecte ens plantem a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), un espai natural immens del Prepirineu que la Fundació Catalunya – La Pedrera va adquirir l’any 1999 i que des de llavors gestiona en benefici de la natura i la població local. Ens trobem al veïnat de Llobera, un topònim que ens transporta a un passat on el llop era el protagonista d’aquestes terres, abans que s’extingís per complet. I, precisament, aquesta espècie és el nostre primer objectiu, ara que ha tornat a Catalunya pel seu propi peu procedent d’Itàlia. Fins ara, se l’ha pogut observar sobretot al Prepirineu, concretament al Parc Natural del Cadí-Moixeró i en zones pròximes com ara la pròpia Muntanya d’Alinyà.

Ja és fosc, i amb jeeps 4×4 enfilem pista amunt cap al mirador d’Antorsell, ben a prop del coll d’Ares (que comunica amb el poble d’Ossera, un altre topònim que fa pensar). Un cop allà, el nostre guia, en Miquel Rafa, director de l’Àrea de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya – La Pedrera, ens explica una tècnica per escoltar els udols del llop. Es tracta d’imitar-ne el so, i esperar la seva resposta. Amb molta traça, i enmig de la més absoluta foscor, en Miquel emula un llop. De seguida, alguns gossos dels veïnats d’Alinyà responen. La tècnica funciona, encara que els qui responen no siguin llops. Ho tornem a intentar, però no tenim sort. Avui dia, encara resulta molt difícil escoltar o albirar llops al nostre país, però tot apunta que d’aquí uns quants anys no ho serà tant.

Tractant d'escoltar els udols del llop al mirador d'Antorsell, a la Muntanya d'Alinyà (Alt Urgell). © Xavi Basora

Acabem aquesta primera jornada a Ca la Lluïsa del Peretó. Envoltats de fotos de voltors, i amb el seu autor entre nosaltres, ens serveixen un sopar deliciós amb pèsols negres de primer, i graellada de carn de segon, acompanyada d’una de les estrelles de la vall: els trumfos d’Alinyà, és a dir, patates del bufet d’una qualitat excel·lent. De fet, repartits per la vall, trobem els forats dels trumfos, unes curioses construccions de pedra seca, mig soterrades, que serveixen per conservar aquest preuat tubercle.

> El monjo dels cels
És dissabte i avui els nostres primers objectius són el voltor negre i el trencalòs. El primer és un carronyaire conegut també com a voltor monjo pel seu cos negre i el cap pelat, i resulta ser l’ocell més gran d’Europa. Extingit als Pirineus des de final del segle XIX, l’any 2007 es va començar a reintroduir a Alinyà i a les serres veïnes del Boumort, gràcies a la iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera i de la Generalitat de Catalunya, que és qui gestiona aquest altre espai grandiós i salvatge que és el Boumort. El projecte està resultant un èxit. Prova d’això és que aquest voltor ja ha criat al Boumort, i la seva població tendeix a estabilitzar-se.

El trencalòs, per la seva part, és la joia de la corona, un dels ocells que més ecoturistes atreu, per la seva singularitat i també per la seva majestuositat. A Alinyà i al Boumort no costa gaire observar-lo. Fins i tot, s’ha creat un aguait per a fotògrafs que permet tenir-lo a tocar i treure’n imatges espectaculars.

Per observar els dos Big Five alats, gaudim d’una activitat ecoturística que ofereix la Fundació cada dissabte i que està tenint molt bona rebuda: menjant amb voltors. Sortim a peu del poble d’Alinyà i en 35 minuts arribem a un mirador situat a 1.200 metres. Des d’aquest punt, i durant un parell d’hores, observem amb telescopis i prismàtics com els voltors s’alimenten en un punt d’alimentació situat a una distància prudencial i on, una estona abans, hi han dipositat restes de carronya. L’espectacle és 100% safari. Els voltors comuns són els més nombrosos i els que primer baixen de les cingleres a devorar la carn morta. Un cop tips, tenim la sort de veure’ls a tocar ja que sobrevolen el mirador per sobre dels nostres caps, tot cercant les corrents tèrmiques que els permetran guanyar alçada.

Prismàtics i telescopis, instruments imprescindibles per gaudir d'una activitat com "Menjant amb voltors". © Xavi Basora

Els voltors comuns planegen per sobre nostre, moment idoni per capturar una bona imatge. © Xavi Basora

Tot i que és habitual veure’ls, aquesta vegada no hem tingut sort i tant el trencalòs com el voltor negre no han fet acte de presència, si més no mentre nosaltres hi érem. De fet, sí que veiem un voltor negre (el Trasgu), però dins d’una gàbia. És un dels exemplars del projecte de reintroducció que està fent temps. Ja li han obert la gàbia, però encara no s’atreveix a sortir-ne. Tots aquests detalls ens els explica l’Aleix Millet, tècnic i ornitòleg de la Muntanya d’Alinyà, i un apassionat de la seva feina. Un plaer i un privilegi tenir-lo de guia.

Acabada l’activitat, tornem al poble i visitem la Rectoria, que s’ha convertit recentment en el centre de visitants de la Muntanya d’Alinyà. Aquest equipament, dissenyat amb molt bon gust i que recupera un antic edifici en desús, acull una agrobotiga especialitzada en productes de la zona així com un espai expositiu dels aspectes més significatius de la vall. Després de comprar els pertinents records (aquesta vegada uns ocells de peluix), és hora de dinar. A Cal Celso el menjador és molt acollidor, i tastem algun dels seus famosos guisats, com el de senglar o el de cua de bou. La fama, merescuda!

Rectoria d'Alinyà, un bon lloc per comprar productes de l'Alt Urgell i d'altres amb etiqueta ecològica. © Xavi Basora

Una reproducció d'un trencalòs i un voltor negre, a la 2a planta de la Rectoria d'Alinyà. Al fons, visualitzant un breu documental sobre la vall. © Xavi Basora

> Comença la brama
Amb la panxa plena, pugem de nou als jeeps camí del Boumort. Des d’Alinyà desfem camí fins al Coll de Nargó i allí agafem una carretera de mil revolts direcció el coll de Bóixols. Poc després de passar aquest coll —que ofereix unes vistes sensacionals—, prenem una pista de terra per endinsar-nos al Boumort. Tenim tota la tarda per travessar aquest magnífic espai natural, conegut perquè ara a la tardor els cérvols mascle, en ple període de zel, bramen per captar l’atenció de les femelles.

No triguem gaire a aturar-nos. Els nostres guies, en Miquel i l’Aleix, que sempre estan a l’aguait, veuen “alguna cosa” al cel. Parem els cotxes i muntem tot el desplegament de telescopis i prismàtics. I “aquesta cosa” resulta ser un trencalòs, un dels nostres Big Five. Tenim la fortuna que fa diverses sobrevolades a prop nostre, i l’emoció s’apodera del grup. En la llunyania, l’Aleix ens ensenya un altre punt d’alimentació per a voltors. Amb el telescopi espiem si algú passeja per aquest punt i, per alegria nostra, hi localitzem un voltor negre. Un altre Big Five! I, casualitats de la vida, en qüestió de poc temps, dos altres voltors negres planegen a prop. La natura ja ho té això, de vegades tens mala sort, i de vegades la fortuna s’acumula de cop i en poc temps. L’esperança no s’ha de perdre mai.

Ja dins el Boumort, en aquest precís moment vèiem el trencalòs, un dels ocells carronyaires més atractius. Poc després, una parella de voltors negres feia acte de presència. © Xavi Basora

Satisfets i feliços, anem a la cerca dels cérvols. El Boumort acull una població nombrosa d’aquest mamífer, a més d’altres espècies de gran interès com el gall fer, el picot negre o el mussol pirinenc. En els darrers anys, l’observació de cérvols durant la brama s’ha convertit en un gran atractiu ecoturístic. L’Aleix ens diu que fa poc que alguns mascles ja han començat aquest ritual. Les hores que més se senten bramar són al capvespre i a primera hora del matí. Nosaltres no veiem cap mascle, però sí que localitzem diversos grups de femelles i cries, algunes pasturant, altres enmig del bosc. El tercer Big Five, al sac!

Una posta de sol captivadora acomiada aquest dia tan intens i, ja de nit, seguim travessant el Boumort fins a sortir-ne pel poble d’Hortoneda, on ens espera un mini bus. Cansats, és moment de fer una becaina fins arribar a un dels equipaments més fascinants i singulars dels Pirineus, MónNatura Pirineus. Aquest centre de la Fundació Catalunya-La Pedrera, situat a tocar del poble de Son i en un paratge encisador a 1.500 metres d’alçada, ofereix estades i activitats per descobrir els atractius del paisatge i la fauna de l’alta muntanya pirinenca. Sopem i, abans de dormir, pugem a la teulada de gespa d’aquest edifici bioclimàtic per respirar i observar les estrelles acompanyats d’un dels educadors del centre. El dia ha estat llarg, i no podia acabar de millor manera.

Posta de sol al Boumort, un dels espais naturals més salvatges del nostre país. © Xavi Basora

> Pels dominis l’ós
Ens llevem ben d’hora i dos nous guies s’afegeixen al grup. Són l’Eugeni Rojas, director de MónNatura Pirineus, i en Francesc Rodríguez, educador ambiental del centre. Tot un luxe. Avui sabem que el nostre objectiu —l’ós bru— és pràcticament impossible d’observar, però la il·lusió de passejar pels seus dominis ja ens omple de goig.

Tot i que costi de creure, aquest mamífer ocupava quasi tot el territori català durant l’edat mitjana; fruit de la seva persecució, a mitjans segle XX ja només sobrevivia als Pirineus de Lleida. Com sabeu, al 1996 es va iniciar un polèmic programa d’alliberament d’exemplars que ha fet augmentar-ne la població, tot i que encara ha de créixer més per arribar a ser viable. D’altra banda, la simple possibilitat de veure óssos ha incrementat l’atractiu ecoturístic d’aquest racó del Pallars Sobirà i també de la veïna Vall d’Aran, tal com recull aquest article recent al diari La Vanguardia.

Reproducció d'un ós bru a la Casa de l'Ós dels Pirineus (Isil, Pallars Sobirà). © Xavi Basora

De nou als jeeps, baixem a Son, passem per Sorpe i enfilem cap a Isil i Alòs d’isil. Pobles tots ells de les valls d’Àneu, i amb un encant especial. Des d’Alòs d’Isil seguim en cotxe per la pista forestal que s’endinsa per una de les valls més boniques dels Pirineus, la vall de Bonabé, en ple Parc Natural de l’Alt Pirineu. El trajecte ens permet veure els efectes dels darrers aiguats (que es van endur alguns ponts i trams de la pista), així com els conjunts de bordes que embelleixen el paisatge. En un dels aparcaments habilitats deixem els vehicles i comencem un itinerari a peu. Estem de ple en territori de l’ós (aquí en diuen óssa, en femení). Les boires matinals (en diuen la gavatxa perquè ve de França) davallen de les muntanyes. L’expectació és màxima.

La nostra primera parada és en un prat ple d’arnes que emmagatzemen mel. Com és un dels aliments preferits de l’ós, estan protegides per tanques electrificades que n’eviten els danys. En Francesc ens va explicant les trobades fortuïtes de gent de la vall —sobretot pastors— amb els óssos. Al Parc Natural de l’Alt Pirineu, segons els experts, ja n’hi viuen una dotzena. Tot i que veure’ls és molt improbable (són només dotze, es mouen per un territori de milers d’hectàrees, solen estar amagats al bosc o en indrets de difícil accés, i tenen un comportament més aviat nocturn), sentir-ne la presència és més fàcil. Es tracta de fer de detectius i trobar algunes de les pistes que deixen al seu pas (excrements, petjades o pèls). De fet, la següent aturada va d’això.

En un arbre, en Francesc ens ensenya un parany de pèl. Es tracta d’una trampa feta amb filferros que els equips de seguiment de l’ós utilitzen per identificar exemplars a partir d’estudis d’ADN de les restes de pèl. En Francesc s’hi acosta amb unes pinces i localitza els rastres de l’ós. En algun moment, durant els darrers dies, el mamífer plantígrad més gran de la fauna ibèrica, amb un pes mitjà de 150 kg, ha passat per aquell punt i s’ha refregat en l’arbre. Tots experimentem una gran emoció. No hem vist l’ós, però l’hem sentit.

Parany de pèl. El nostre guia cerca mostres de pèl de l'ós bru. © Xavi Basora

Pèl d'ós bru. El mamífer més gran de la fauna ibèrica havia passat hores abans per on ara nosaltres passejàvem. © Xavi Basora

Tornem a l’aparcament tot gaudint del paisatge de la vall, amb avets gegants, més bordes i una altra observació de cérvol en un dels forts pendents que ens envolten. De retorn al poble d’Isil, visitem la Casa de l’Ós dels Pirineus, el primer centre d’interpretació sobre aquest animal a Catalunya. Aquest històric edifici (Casa Sastrès) ha estat recuperat de tal manera que conserva la seva estructura original i, alhora, s’ha creat un espai de divulgació innovador. Aquest centre és una iniciativa d’Acciónatura i la Fundación Oso Pardo que ha comptat amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu i altres entitats públiques i privades. L’espai acull una exposició amb mòduls interactius que expliquen de forma lúdica diversos aspectes de la vida del plantígrad als Pirineus, un documental amb imatges inèdites i d’alta qualitat i una botiga amb marxandatge. Nosaltres, ens comprem una samarreta exclusiva de l’ós dels Pirineus, contribuint així amb el projecte. A la tercera planta del centre també visitem una exposició sobre l’ancestral tradició de les falles d’Isil, amb fotos inèdites en blanc i negre.

Vall de Bonabé, un racó idíl·lic del Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

Casa Sastrès d'Isil (Pallars Sobirà), rehabilitada com la Casa de l'Ós dels Pirineus. © Xavi Basora

Un dinar de pícnic a la plaça d’Isil és el punt i final d’aquest fantàstic cap de setmana. Ha estat intens, però en pocs dies hem observat tres espècies de fauna emblemàtiques i n’hem sentit dues més, hem conegut diversos projectes de conservació que hi ha al darrera, hem gaudit d’uns paisatges pirinencs i prepirinencs meravellosos, hem fet un tastet de gastronomia i tradicions locals, i ens han acompanyat uns guies que ens han transmès passió per la seva feina i una profunda admiració per la natura. Més complet, impossible.

Tot el grup envoltant una mostra d'una falla d'Isil, troncs encesos que els habitants d'aquest poble baixen de les muntanyes durant la nit de Sant Joan. © Xavi Basora

Ecoturisme, un concepte confús

dijous, 12/09/2013 (Xavi Basora)

Ja fa uns anys que em dedico a divulgar les bondats de l’ecoturisme. I, de vegades, encara dubto si és el terme més adequat, si més no al nostre país. I és que passa el temps, però el concepte segueix generant confusions. En reunions de caire professional o en xerrades en públic, els orígens dels malentesos acostumen a ser sempre els mateixos. També hi ha experts en turisme a qui no els agrada el terme, o que creuen que no està ben trobat. Potser tenen raó. O potser no. És un debat viu, tot i que, com se sol dir, “el nom no fa la cosa” (però hi influeix, certament).

En aquest blog, dedicat precisament a l’ecoturisme, només vaig parlar del concepte amb una mica de profunditat en el primer apunt, aviat farà un any. Ara que comencem nova temporada, ho tornaré a fer. No vull dogmatitzar, simplement us donaré la meva visió del tema després d’haver-hi reflexionat a fons, i d’haver consultat manuals i textos acadèmics.

Turisme responsable d’observació de la natura”. Aquesta seria la manera més breu que he trobat —fins al moment— per descriure l’ecoturisme. És una definició que inclou dues perspectives: el què i el com. Vegem-les.

Observar i conèixer espais naturals de gran valor ecològic i paisatgístic és la motivació principal dels qui practiquen l’ecoturisme. A la imatge, el prat d’Aguiló, dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. © Xavi Basora


>> El què: un turisme d’observació de la natura

Si comencem pel final de la definició (observació de la natura), la primera perspectiva seria la motivació (el què). De fet, la motivació o l’interès principal dels turistes quan es desplacen a un indret és una manera per distingir diferents modalitats de turisme. De motivacions —i modalitats— turístiques, totes les que vulgueu. A part de les més generals (descansar, desconnectar, estar amb la família o els amics, etc.), n’hi ha d’allò més específiques que han generat modalitats pròpies: gaudir de la platja (turisme de sol i platja), conèixer el món del vi (enoturisme), practicar una activitat física o de risc a l’aire lliure (turisme actiu), visitar monuments (turisme cultural) i així un llarg etcètera.

En el cas de l’ecoturisme, la motivació és clara: observar i conèixer la natura d’un indret determinat, tot i que la intensitat d’aquest desig (i, per tant, la disposició a passar-hi més o menys dies, a assumir més o menys esforç físic, a pagar més o menys, etc.) dependrà de cada persona, com és lògic. I d’això en sorgiran diferents perfils d’ecoturistes.

Contemplar la natura, d’acord, però què inclou la natura? A grans trets, i des d’una perspectiva turística, inclouria animals salvatges, boscos de tota mena, paisatges naturals de gran bellesa, formacions geològiques sorprenents, i plantes i flors singulars. Així mateix, també s’hi solen incloure totes aquelles manifestacions culturals vinculades estretament al medi natural (usos i costums tradicionals, construccions ancestrals, etc.). La natura com a motivació pot semblar força específica, però en realitat és prou àmplia com per integrar altres motivacions més especialitzades, com ara observar ocells (que ha donat lloc al turisme ornitològic) o descobrir indrets d’un gran interès geològic (que ha donat peu a la modalitat del geoturisme o turisme geològic). El turisme ornitològic, el geoturisme i d’altres serien, per tant, activitats o submodalitats incloses dins l’ecoturisme.

>> El com: un turisme responsable i sostenible
L’altra perspectiva de la definició (turisme responsable) té més a veure amb l’actitud, amb el compromís. De qui? Del turista, però també de les empreses que comercialitzen les activitats ecoturístiques i de les administracions públiques que les regulen i controlen. En aquest sentit, l’ecoturisme hauria de ser, per definició, una forma de turisme responsable (i sostenible). A la pràctica, això es pot materialitzar de moltes maneres, però m’agrada agrupar-ho en quatre principis:

1) com a ecoturistes —o com a empreses que oferten aquest tipus d’activitats—, hem de contribuir a conservar els espais naturals que visitem, ja sigui econòmicament o per altres vies (en això, hi aprofundirem un altre dia).

2) visitar i contemplar espais naturals és una activitat de lleure (com qualsevol altra activitat turística), però els ecoturistes també volem que es converteixi en una autèntica experiència interpretativa, que ens serveixi per aprendre sobre la història natural d’aquell indret, les problemàtiques ambientals del moment, les iniciatives de conservació que estan en marxa, etc. Per fer-ho, podem contractar guies de natura que ens acompanyin i ens ajudin a entendre millor el que veiem, podem visitar o utilitzar els equipaments interpretatius que solen haver-hi a dins o a prop dels espais naturals (centres de visitants, rutes interpretatives, etc.), o podem optar per l’autoaprenentatge via publicacions i apps. Des de la perspectiva de les empreses ecoturístiques, aplicar aquest principi vol dir tenir la voluntat (i la capacitat) de seduir el turista amb els valors naturals que acull cada territori, facilitar-li informació i animar-lo (o acompanyar-lo) en el descobriment del medi natural.

3) l’ecoturisme, si està ben planificat i executat, procura que l’impacte dels turistes sobre l’entorn i les cultures locals sigui mínim —que no nul, perquè això és impossible— i assumible. Que aquest principi sigui una realitat (ja que és ben cert que no sempre s’aconsegueix) depèn de tots: dels turistes, de les empreses, de les administracions i de les entitats no lucratives, entre d’altres. I, novament, hi ha moltes vies i estratègies per aconseguir-ho: a través de la normativa, endinsant-nos a la natura en grups reduïts de turistes, sent respectuosos amb els animals i les plantes, limitant el nombre de visitants en espais naturals molt emblemàtics, etc.

4) finalment, l’ecoturisme, en tant que una modalitat de turisme responsable i sostenible, ha de beneficiar les economies locals (i no a grans multinacionals). Per tant, ens hem d’assegurar de contractar serveis (guies, taxis) administrats per empreses de la zona que visitem, allotjar-nos en cases rurals gestionades des del propi territori o comprar productes i records (aliments, artesania, etc.) fabricats per la població local.

Feta aquesta explicació, sol sorgir sempre la mateixa pregunta: com podem saber si una activitat o allotjament turístic que volem contractar respecta aquests principis? La manera més habitual és comprovant si disposa d’algun tipus de certificació ambiental que garanteixi el compromís de l’empresa amb el turisme responsable i sostenible. I d’acreditacions d’aquest tipus n’hi ha una bona pila, com ara la Carta Europea de Turisme Sostenible. També és cert que hi ha activitats que compleixen més uns principis que uns altres. I, d’altra banda, alguns d’aquests principis, especialment el primer, requereixen d’un compromís elevat i no sempre resulten fàcils d’aplicar.

Els ecoturistes tenen voluntat d’explorar però també d’aprendre. Els equipaments interpretatius com aquest plafó hi ajuden. A la imatge, un mirador dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora


>> Confusió de l’ecoturisme amb el turisme sostenible

Que l’ecoturisme sigui una modalitat de turisme responsable i sostenible fa que també es confongui amb aquestes termes. De fet, el prefix eco- alimenta encara més aquesta confusió, perquè eco- s’associa a sostenible, i per això moltes persones que senten a parlar per primer cop de l’ecoturisme de seguida pensen que és el mateix que el turisme sostenible. I no.

L’ecoturisme és una modalitat turística, mentre que el turisme sostenible i també el responsable són un conjunt de principis —entre els quals s’inclouen els que acabem de repassar, però també d’altres— que fora desitjable que s’apliquessin en totes les modalitats turístiques. Si fos així, podríem arribar a parlar de turisme de sol i platja sostenible, turisme rural sostenible i així amb qualsevol altra tipologia turística. En l’ecoturisme, l’aplicació d’aquests principis és inherent a la pròpia definició.

>> Turisme de natura, un concepte més entenedor?
Turisme de natura és el terme preferit d’alguns experts (i també de diverses administracions) per referir-se a l’ecoturisme o, si més no, al turisme d’observació de la natura (noteu que no he inclòs el “responsable”). Tot i que podria semblar el concepte més clarificador, també genera confusions. I és que, estrictament, el turisme de natura no és aquell que té per motivació observar i conèixer la natura, sinó aquell que es practica a la natura. Pot semblar el mateix, però no ho és.

A la natura es practiquen multitud d’activitats turístiques que no tenen per motivació principal observar animals, plantes i paisatges. Les més populars són, segurament, les associades al turisme actiu, en les que la motivació principal és realitzar activitats físiques i esportives a l’aire lliure que, de vegades, comporten una dosi de risc i adrenalina (turisme d’aventura). Alguns exemples serien el ràfting, l’escalada, els quads, el descens de barrancs, la BTT, l’espeleologia, l’esquí o el paracaigudisme, entre moltes altres.

Dit això, també és cert —per acabar-ho de complicar, o de clarificar— que hi ha nombroses activitats “frontera” en les que la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i conèixer l’entorn i el medi natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, etc. En aquests casos, una manera per distingir si aquestes activitats apunten més cap a l’ecoturisme o cap al turisme actiu seria en el grau d’integració dels quatre principis descrits.

>> El nom no fa la cosa
Possiblement molts dels dubtes associats a l’ecoturisme s’esvairien si parléssim sempre de “turisme responsable d’observació de la natura”. Un nom, però, massa llarg per ser difós i comercialitzat dins dels cànons del màrqueting turístic. El nom curt, trieu el que us soni millor: ecoturisme, turisme de natura, turisme ecològic o algun altre.

I com que el nom no fa la cosa, el més important, des del meu punt de vista, és comprendre quins principis hi ha al darrera, que no són altres que promoure una activitat econòmica (basada en l’oci, en aquest cas) que fomenta el contacte amb els espais naturals i que contribueix a conservar-los, a conèixer-los i respectar-los, i a afavorir les persones que hi viuen. I no només cal comprendre aquests principis, sinó sobretot promoure’ls i tenir-los ben presents, ja sigui com a turistes, com a empresaris turístics o com a administracions.

[Si heu arribat fins aquí, enhorabona. Reconec que aquest article és dens, llarg i teòric. Us prometo que el següent, que ja s’està coent, serà tot el contrari: una crònica d’una escapada 100% ecoturística!]

El concurs més salvatge de l’estiu

dilluns, 22/07/2013 (Xavi Basora)

En el sector de la conservació d’espais naturals —i també de l’ecoturisme— fa un temps que es mou una idea, un concepte que té molta força. En anglès s’anomena rewilding, i en català es fa difícil de traduir. Com que el terme wild es correspon a salvatge, feréstec, la traducció de rewilding podria ser enferestir, que el diccionari defineix com “esdevenir ferest o feréstec”. Enferestir potser és una paraula poc habitual, i com a alternativa també s’ha proposat renaturalitzar.

Feta aquesta introducció terminològica, la idea que hi ha darrera del concepte rewilding és simple, i alhora complexa. Aquesta visió pretén convertir el fenomen de l’abandonament de terres al món rural —molt estès arreu d’Europa, i també a casa nostra— en una oportunitat per recuperar-hi la natura i la vida salvatge, i fruit d’això, generar-hi activitats econòmiques innovadores com l’ecoturisme o la ramaderia destinada a la conservació de la biodiversitat.

A Europa, aquesta visió està sent liderada per un conjunt d’entitats que s’agrupen sota el programa Rewilding Europe. Aquest projecte vol enferestir 1 milió d’hectàrees de terres a Europa l’any 2020, a partir de la creació de 10 grans àrees de vida salvatge que serveixin de referència per divulgar aquesta visió innovadora de conservació de la natura. Al web del programa (en anglès) hi trobareu un munt d’informació, entre la que us voldria destacar els principis o fonaments del moviment rewilding, un club de viatge i la descripció de les cinc grans àrees que fins al moment formen part del projecte, una de les quals es troba a la península Ibèrica.

A més a més, ben aviat tindrà lloc a Salamanca (del 4 al 10 d’octubre) el principal fòrum internacional on es debat tot allò relacionat amb el rewilding. Es tracta de la desena edició del Congrés Mundial de Terres Silvestres (congrés WILD10), que dedicarà especial atenció a la recuperació extraordinària que està experimentant la natura europea en les últimes dècades.



Un concurs de fotografia de natura salvatge
Per divulgar aquest nou moviment de conservació de la natura i la celebració del congrés WILD10, la Fundació Catalunya – La Pedrera ha convocat aquest estiu el concurs de fotografia El teu racó salvatge. Un dels àmbits d’actuació d’aquesta fundació és, precisament, la conservació d’espais naturals i la generació, al voltant d’aquests indrets, de projectes ecosocials de desenvolupament rural.

El tema d’aquest concurs fotogràfic és la natura salvatge a Europa. Les fotografies hauran de ser d’indrets (de Catalunya, la resta d’Espanya o Europa) que el seu autor consideri “salvatges”, és a dir, en els que la natura hi és dominant. A més a més, les fotografies hauran de reflectir algun dels principis que hi ha darrera del concepte rewilding: llocs on s’ha recuperat la vida salvatge, racons o punts salvatges on es respira la força de la natura, espècies de fauna que tornen al seu hàbitat natural, noves activitats econòmiques basades en l’observació o la conservació de la natura, etc.

El jurat del concurs serà de luxe: els naturalistes Martí Boada, Magnus Sylven i Miquel Rafa, els periodistes Joan Morales (com sabeu, director de la revista Descobrir) i Pedro Cáceres, i el fotògraf de natura Francesc Muntada.

En aquesta pàgina web trobareu tota la informació del concurs (bases incloses), i en aquesta pàgina del Facebook podreu fer efectiva la vostra participació. Tingueu en compte que teniu fins al 25 d’agost per participar-hi, i que els cinc premis són fascinants. Cinc persones (amb acompanyant) podran gaudir d’una “escapada salvatge” per conèixer les cinc espècies d’animals més salvatges dels Pirineus (els “Big Five” pirinencs): el trencalòs, el voltor negre, l’ós bru, el llop i el cérvol. L’escapada tindrà lloc el cap de setmana del 13-15 de setembre (vegeu-ne el programa detallat).

Així doncs, ja esteu buscant les fotografies més salvatges del vostre arxiu?

La cara amable del desgel (Encants naturals, 03)

diumenge, 30/06/2013 (Xavi Basora)

El desgel és polièdric. Té moltes cares, algunes de dramàtiques, com hem pogut comprovar amb les riuades de la Vall d’Aran i el Pallars. Però també té el seu vessant més bucòlic, com el paisatge del desgel, aquell que podem observar a l’alta muntanya en aquesta època de l’any —enguany amb unes setmanes d’endarreriment—.

Aquest paisatge tan espectacular i alhora efímer és ben visible en molts racons muntanyencs: rius i salts d’aigua que baixen amb força, prats ufanosos d’un verd intens, congestes de neu… Però allà on llueix més és, possiblement, als estanys glacials d’alta muntanya, on el desgel crea cada any autèntiques obres d’art. La neu acumulada durant l’hivern sobre els estanys es va retirant mandrosa, deixant blocs flotants enmig de l’aigua, o ribes blanquinoses i retallades que, en submergir-se sota l’aigua, generen un blau elèctric que atrapa les mirades.

Un racó fabulós que us mostro amb imatges, i que vol ser un exemple de paisatge del desgel, és el circ dels Engorgs, a la Cerdanya. Un indret solitari, agrest, envoltat de cims que arriben als 2.900 metres. La soledat que es respira en aquests estanys contrasta amb la multitud que trobem als seus veïns més coneguts: els estanys de la Pera, d’una banda, i els de Meranges (Malniu), d’una altra. Enguany, l’aspecte que mostraven els estanys dels Engorgs per Sant Joan era gairebé inèdit, amb molta neu encara ben present.

La neu acumulada es va retirant mandrosa... © Xavi Basora

Cala de neu, a la riba d'un dels estanys dels Engorgs. © Xavi Basora

Reflexos de neu. © Xavi Basora

Per arribar-hi, heu d’apropar-vos al poble de Meranges i seguir la pista que puja als llacs. Llavors, us haureu de decidir per una de les dues opcions. La primera, arribar —encara en cotxe— al refugi guardat de Malniu (2.138 m) i des d’allí seguir a peu durant dues hores el GR-11 fins al refugi lliure Joaquim Folch i Girona (a 2.375 m), que és la porta d’entrada al circ dels Engorgs. L’altra alternativa és deixar el cotxe una mica més avall, al pla de Campllong (1.700 m), i remuntar durant quasi dues hores la fantàstica vall del riu Duran.

Per a les dues opcions, des del refugi Folch i Girona haureu d’explorar el circ d’Engorgs, que amaga fins a una desena d’estanys i estanyols de mides diverses. Una bona opció és seguir el GR-11 fins als estanys dels Aparellats, on s’apoderarà de vosaltres el poder encantador de la natura. Una mica més amunt hi ha l’estany de la Portella, igual de captivador, i des d’on els més forts podran pujar a la Portella d’Engorgs per xafardejar la veïna vall de la Llosa. Una portella que, com veureu a les imatges, presentava un aspecte amenaçador a causa d’una gran cornisa de neu, un altre dels símbols més evidents del paisatge del desgel.

Arribant al refugi lliure Joaquim Folch i Girona (2.375 m), la porta d'entrada al circ dels Engorgs. © Xavi Basora

Els estanys Aparellats, un nom molt ben trobat. © Xavi Basora

L'estany de la Portella amb una cornisa de neu imponent a la carena. © Xavi Basora

Una capa encara força extensa de gel cobreix els estanys Aparellats. © Xavi Basora

El Govern aposta per l’ecoturisme? Sí, però no

dimarts, 11/06/2013 (Xavi Basora)

El nostre país té una diversitat notable de recursos ecoturístics (paisatges i espais naturals, animals salvatges, patrimoni geològic, etc.), que poden atraure turistes d’arreu —tant nacionals com estrangers—, i amb els al·licients afegits de la cultura, la gastronomia, la història, el clima i molts altres. Aquest blog, modestament, vol contribuir a difondre aquests recursos turístics basats en la natura. Ara bé, el Govern actual de la Generalitat, pensa el mateix i aposta clarament per l’ecoturisme?

Hi ha diverses maneres per intentar respondre aquesta pregunta. La que utilitzarem en aquest apunt és l’anàlisi de les intencions previstes en dos instruments —presentats recentment— que marquen el full de ruta de la política turística dels pròxims anys. Són el “Pla estratègic de turisme de Catalunya 2013 – 2016 i Directrius nacionals de turisme 2020” (del qual només es pot consultar, per ara, aquesta versió, que entenc que és un resum d’una més extensa) i el “Pla de Màrqueting Turístic de Catalunya 2013-2015” (del qual està disponible, també per ara, aquesta presentació).

Tenim recursos naturals, però calen productes turístics competitius
Començant pel Pla Estratègic, observem, d’entrada, que el terme “ecoturisme” com a tal només se cita un cop, al capítol d’introducció, en descriure un dels fets cabdals que expliquen el model turístic català: “El lent però sòlid desenvolupament del turisme d’interior i de muntanya, gràcies entre altres factors a la creació d’una extensa xarxa d’establiments de turisme i allotjament rural, a l’expansió del turisme actiu, dels esports d’aventura, l’ecoturisme, el golf o el turisme cultural, amb el suport clau d’una oferta gastronòmica cada cop més extensa […]”.

Aquesta anàlisi la compartim plenament, així com la que li segueix: “Tant el turisme d’interior com el de muntanya s’han desenvolupat i es mantenen només gràcies al turisme intern i de proximitat, una debilitat que s’està fent palesa ara en temps de crisi, però s’observa també una competitivitat creixent envers el turisme internacional. En qualsevol cas, el potencial dels recursos naturals i culturals dels nostres territoris de l’interior i de la muntanya, unit als nous paràmetres evolutius de la demanda, ens faran situar-lo com una de les principals apostes estratègiques del Pla”.

Així doncs, el Pla inclou l’ecoturisme dins un concepte més ampli que és el “turisme d’interior i de muntanya” (tot i que al litoral català també s’hi pot practicar l’ecoturisme, sobretot als dos extrems del país), i considera que els recursos naturals tenen prou potencial per esdevenir una de les principals apostes de futur, també en clau de turisme internacional. De fet, el Pla apunta com una oportunitat la “posada en valor de la gran diversitat de recursos naturals i culturals en forma de productes i experiències turístiques competitives i sostenibles”. Totalment d’acord: tenim recursos naturals, però ens falta convertir-los en productes turístics competitius. Si bé cal reconèixer que en els darrers anys han anat sorgint, cada cop amb més empenta, nous productes ecoturístics, tot i que adreçats majoritàriament al turisme intern.

Aquesta primavera s'han presentat els fulls de ruta de la política turística dels pròxims anys. L’ecoturisme s'inclou dins un concepte més ampli que és el “turisme d’interior i de muntanya”. © Xavi Basora

L’ecoturisme és un objectiu, però es concreta poc
Fruit d’aquesta diagnosi, el Pla es fixa com un dels seus deu objectius per al 2016 “millorar l’ús turístic del patrimoni natural i cultural de manera sostenible”. Aquest objectiu, però, com es tradueix a la pràctica? Hi ha alguna actuació dedicada específicament a potenciar l’ecoturisme? El Pla estratègic es concreta en 39 projectes agrupats en cinc programes (governança; desenvolupament de destinacions; desenvolupament de productes; administració i gestió turística, i excel·lència). Malauradament, els detalls d’aquests projectes —objectius operatius, agents públics i privats implicats, etc.— no són consultables, per ara.

Tot i això, repassant el pressupost global del Pla, llegim que es preveuen desenvolupar “Plans directors dels productes turístics de Catalunya”, un dels quals serà sobre els productes “actiu/natura en espais naturals”, previst per al 2014 i dotat amb 60.000 euros. També es parla d’un altre Pla director per als productes de “neu i muntanya”. Per tant, suposant que la meitat dels dos plans es destinin a promoure productes d’ecoturisme (atès que el turisme actiu i el turisme de neu no els consideraríem estrictament com a ecoturisme), resulta que en 4 anys (2013-2016) es dedicaran específicament a aquesta modalitat turística uns 30.000 euros.

Una quantitat, al meu entendre, irrisòria, si bé és cert que l’ecoturisme, com qualsevol altra modalitat, es podrà beneficiar d’altres projectes previstos força interessants, com ara un servei d’acompanyament a empreses, emprenedors i inversors en turisme (Creatur), dotat amb 170.000 euros, o un marc per al finançament de projectes turístics, dotat amb 60.000 euros. Xifres que, per baixes, contrasten amb les d’altres projectes, com l’execució del pla estadístic d’investigació turística, amb 5,7 milions previstos, o un SIG (Sistema d’Informació Geogràfica) per al sector turístic català, amb 2 milions.

I què hi diu el Pla de Màrqueting?
Si la informació consultable del Pla estratègic és incompleta, la del Pla de Màrqueting Turístic encara ho és menys, malgrat l’interès d’un instrument com aquest per a la promoció turística del país. Segons es diu en la presentació del Pla, un dels valors de la marca “Catalunya” és la qualitat de vida, que inclou, entre d’altres, els paisatges naturals i culturals.

Un dels objectius del Pla de Màrqueting —congruent amb els “Plans directors dels productes turístics de Catalunya” previstos al Pla estratègic— és crear nous productes que allarguin la temporada turística i basats en sis grans experiències turístiques. Entre aquests nous productes, dos de relacionats parcialment amb l’ecoturisme: 1) “itineraris per descobrir un petit país amb una gran cultura” (destinats, entre d’altres, a conèixer grans icones culturals i naturals) i 2) “estades per gaudir de la natura–aventura, muntanya i entorn rural”. I poca cosa més sabem d’aquests productes, llevat que la prioritat per invertir-hi serà alta, en el cas dels primers, i mitjana, en el cas dels segons.

Valoració final: sí, però no
Eren dos instruments que feia temps que s’esperaven —més de dos anys— i, tot i que ja han estat presentats públicament, la informació disponible ara mateix és incompleta. Per tant, qualsevol anàlisi, també en clau d’ecoturisme, serà parcial.

El Govern aposta per l’ecoturisme? A la llum d’aquests dos instruments, i des del meu punt de vista, sí, però no. perquè sembla que es constata el potencial que té l’entorn natural del país per atraure més visitants, així com la necessitat i oportunitat de dissenyar autèntics productes ecoturístics. Ara bé, no perquè aquesta constatació no es concreta d’una manera prou decidida en les actuacions previstes i, sobretot, en els recursos econòmics que s’hi preveuen destinar.

A més a més, tot i disposar dels dos Plans (l’estratègic i el de màrqueting), sembla que caldrà esperar encara més per veure els primers resultats en relació amb l’ecoturisme, ja que no serà fins al 2014 quan s’elaborarà el Pla director dels productes actiu/natura en espais naturals. Des d’aquí voldria recomanar als qui elaborin aquest pla director que tinguin presents les propostes de l’informe “Ecoturisme a Catalunya. Una alternativa de turisme sostenible a la natura”, publicat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible a finals del 2009, així com les demandes d’un sector que, tot i que petit, podria aportar un gran futur a moltes zones de Catalunya.

Les roques de Benet, al teu abast (Encants naturals, 02)

dijous, 16/05/2013 (Xavi Basora)

Semblen inexpugnables. I, de fet, ho són per a la majoria de nosaltres, si més no per la seva cara més visible. Són les roques de Benet, una de les icones paisatgístiques i identitàries del massís del Port. Tres moles amb unes parets verticals imponents, vertiginoses. Però tenen un punt dèbil, un accés relativament fàcil i poc conegut que ens permet assolir la seva cota més alta: el Castell (1.016 metres). Els seus germans petits, igual de majestuosos, ens quedaran ben a prop. Són el Cap de Gos (985 m) i el Faralló (907 m).

Al massís del Port destaca el contrast de les valls fèrtils amb la nuesa de les parets de roca. © Xavi Basora

El massís del Port és un espai natural encara poc visitat, malgrat ser un dels millors llocs del país per practicar-hi l’ecoturisme i incloure al seu interior dos parcs naturals, un al sector català i un altre al valencià. Són molts els seus atractius ecoturístics (vegeu el Descobrir núm. 134), però en destacaria tres: la immensitat, la facilitat per observar-hi fauna salvatge –especialment cabres hispàniques i ocells carronyaires– i l’espectacle dels relleus trencats, amb un seguit d’actors principals com ara els barrancs, les gorges, les gúbies, les cingleres i les agulles al més pur estil montserratí.

Una bona ruta, curta i accessible, per gaudir alhora de tots aquests atractius és, precisament, l’ascensió a les roques de Benet. No detallaré aquí la ruta, que es descriu en moltes ressenyes a Internet (com aquesta i aquesta). Només dir-vos que és una ascensió de poc més d’una hora i que té el seu moment “encantador” en sortir d’una canal pedregosa. En aquest punt, s’assoleix un coll i un pla herbat amb un paisatge 100% del Port. Les roques de Benet ens mostren la seva cara més desconeguda, amb formes arrodonides ben curioses. El mar de roca i boscos impressiona. I, si ens hi fixem, no serà estrany albirar algun ramat de cabres salvatges salvant pendents impossibles. Durant la pujada, també és força probable que algun voltor sobrevoli per damunt nostre fins quasi tocar-nos. En molt poca estona, una gran concentració d’ingredients ecoturístics.

La cara més oculta de les roques de Benet. © Xavi Basora

Una cabra salvatge joveneta en el seu típic hàbitat rocós. © Xavi Basora

Des del coll queda ben poc per assolir el cim del Castell, un dels millors miradors de la comarca de la Terra Alta i un indret ideal per passar-hi una bona estona contemplant la grandesa del massís del Port.

La Terra Alta, als nostres peus. © Xavi Basora

Un turisme que té cura de la terra

divendres, 26/04/2013 (Xavi Basora)

Hi ha propostes turístiques que emanen compromís amb la natura. Que ens aporten alguna cosa més que conèixer indrets de gran bellesa. Us imagineu seguir la pista de l’ós bru de la mà d’una entitat que destina grans esforços a preservar aquesta espècie tan amenaçada? O visitar un paratge del Collsacabra acompanyats d’un biòleg que treballa per recuperar-hi estanys per als amfibis? Ara, això és possible amb els nous paquets ecoturístics que acaben de presentar la Xarxa de Custòdia del Territori (xct) i l’agència de viatges Tarannà.

Per als que no la conegueu, aquesta xarxa integra la major part d’entitats del país que es dediquen a la custòdia del territori. Són entitats de la societat civil –tot i que també n’hi ha de públiques– que treballen per conservar la natura i el paisatge de paratges concrets i que per aconseguir-ho es posen d’acord amb els propietaris d’aquests indrets. Una idea que la xct resumeix en un dels seus lemes insígnia: “persones que tenen cura de la terra”. Quines persones? Els propietaris dels terrenys, les entitats amb els seus membres i seguidors i, si ho volem, nosaltres com a turistes que visitem aquestes zones “en custòdia”.

Sota la coordinació de la xct, algunes entitats han dissenyat un conjunt de propostes turístiques de cap de setmana per gaudir de la natura i conèixer la bona feina que porten a terme les pròpies entitats i els propietaris amb els que col·laboren. L’agència de viatges Tarannà, reconeguda per la seva tasca de responsabilitat social, és qui s’encarrega de comercialitzar aquests productes. Inicialment són set propostes, però la voluntat és se n’hi vagin afegint de noves.

Una de les propostes permet observar el contrast entre el paisatge humit de les riberes de l'Ebre i els camps de secà adjacents. Autor: Grup de Natura Freixe.

Propostes per a tots els gustos
D’aquestes escapades ecoturístiques, n’hi ha per a tots els gustos. Mar i muntanya. Natura i cultura. Ecoturisme i turisme rural i gastronòmic. Tot en el marc d’un turisme responsable i de proximitat.

Si us atrau l’alta muntanya, l’associació CEA Alt Ter us acompanyarà a conèixer els tresors naturals del Ripollès, amb activitats ben diverses com resseguir la ruta del Ferro en bicicleta elèctrica, identificar rastres animals o observar ocells a l’aiguamoll més gran de la comarca. Per la seva part, l’entitat Acciónatura us endinsarà –de dia i de nit– pels boscos i camins que freqüenta l’ós bru, sentint la seva presència, i gaudint d’unes vistes fabuloses del Pirineu.

Si sou més de paisatges aquàtics, us imagineu navegar amb un veler –amb nit inclosa– per sobre dels canyons ocults del Maresme? Aquesta és l’aventura que us proposa l’associació SUBMON, amb l’afegit que sereu, per un dia, investigadors de cetacis. Terra endins, l’aigua també és la protagonista al riu Ebre. El Grup de Natura Freixe us guiarà per l’interior de boscos de ribera exuberants i canyissars per conèixer els seus projectes de gestió d’aquests hàbitats. I, a tocar de tanta humitat, veureu el contrast que ofereixen els camps d’oliveres, que produeixen un oli ecològic d’una gran qualitat.

Els paisatges rurals són l’epicentre de la resta de propostes. Al cor del Collsacabra, l’associació Paisatges Vius us encisarà amb aquest entorn bucòlic i us explicarà com construir i instal·lar caixes niu per a ocells i lirons. Si saltem al Lluçanès, podreu viure una experiència 100% rural a la finca d’un propietari modèlic. Els tècnics del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (del Museu Industrial del Ter) també us revelaran com van recuperar la biodiversitat d’un pantà i del torrent que l’alimenta. Finalment, l’associació IAEDEN us aproparà a unes vinyes tocades per la tramuntana, als peus de l’Albera. Amb dos privilegis afegits: els monuments megalítics (dòlmens i menhirs) i l’oportunitat de degustar productes locals de la mà dels propietaris que els produeixen.

A bord del veler "Onas" navegarem per sobre dels canyons ocults del Maresme i investigarem els cetacis. Autora: C.A.Chicote - SUBMON.

Ajudem a conservar els indrets que visitem
Un dels trets distintius de l’ecoturisme és que nosaltres, els turistes i visitants, ajudem a conservar els elements naturals dels indrets que visitem. Això, que sona molt bé, no sempre es tan fàcil de portar-se a la pràctica, sobretot per part de les empreses que ofereixen les activitats ecoturístiques. Algun dia en parlarem, de les diverses vies que tenim –i tenen també les empreses– per fer possible aquesta contribució.

Això ho dic perquè, en el cas de la iniciativa que acabem de presentar, el compliment d’aquest principi no té cap dubte. I és que adquirint algun dels set paquets ecoturístics, estem donant suport als projectes que duen a terme les entitats, que no busquen altra cosa que ajudar a salvaguardar els valors naturals, culturals i paisatgístics dels paratges visitats. Es tracta, doncs, d’un turisme que té cura de la terra.

Un estany que no avisa (Encants naturals, 01)

diumenge, 7/04/2013 (Xavi Basora)

Hi ha estanys que no te’ls esperes, que ni els intueixes, que et sorprenen sense avisar. Un d’aquests, amb el que enceto la sèrie encants naturals, és l’estany de Besiberri, situat a gairebé 2.000 metres d’alçada, en una vall pirinenca meravellosa que sol passar desapercebuda.

La vall de Besiberri està a tocar del sector nord-occidental del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la comarca de l’Alta Ribagorça. Malgrat tenir paisatges i valors similars, la vall no forma part d’aquest espai protegit, ni tan sols de la seva zona perifèrica. Es tracta d’una vall secundària que desemboca a la vall de Barravés, que és la que ens permet accedir a la boca sud del túnel de Viella.

De fet, el punt de sortida per arribar a l’estany de Besiberri es troba un quilòmetre abans de l’entrada al túnel; des de la carretera N-230, prenem un trencall cap a l’aparcament de la Contesa, a tocar del refugi de Conangles (1.555 m.). Des d’aquí (on deixem el cotxe), cal seguir a peu per una pista en direcció sud fins que un cartell ens fa girar a l’esquerra i ens endinsa cap a la vall de Besiberri per un camí ben marcat.

Des del refugi de Conangles fins a l’estany tenim dues hores, gran part de pujada, amb algun tram de fort pendent. Però és d’aquelles pujades agradables i entretingudes, en aquest cas pels diversos salts d’aigua que anem descobrint i per un primer sector poblat de fajos que a la tardor són tot un espectacle. Una pujada que, com totes les que es fan a alta muntanya, sempre té premi. Però una ascensió que, a diferència del que passa en altres valls, no deixa entreveure que arribarem a un estany. Aquí, el premi, arriba de cop.

Les primeres hores del matí converteixen l'estany de Besiberri en un indret màgic. © Xavi Basora

Després de dues hores, se’ns obre, davant nostre, un estany allargat i de dimensions mitjanes, amb un decorat de fons format per unes parets verticals de granit que arriben als 3.000 metres (el Besiberri Sud, de 3.017, i el Besiberri Nord, de 3.015). De fet, d’aquí ve l’origen del nom de la vall i l’estany. Com passa amb molts altres topònims del Pirineu, Besiberri té un origen bascbase-be erri, que significa “contrada sota l’espadat”. I, efectivament, així és.

Un cop a l’estany, seguiu una mica més fins arribar a una esplanada d’herba amb uns pins que semblen posats a posta per fer l’indret encara més bonic. Aquí podeu posar punt final a l’excursió. Gireu-vos i gaudiu de la vista del massís de la Maladeta, on s’aixequen els cims més alts del Pirineu. Per a aquells que us quedin forces, continueu vall amunt i al cap de mitja hora trobareu el germà petit, l’Estanyet, en un entorn ja 100% d’alta muntanya. A l’esquerra d’aquest estany, s’alça el refugi metàl·lic de Besiberri, base que fan servir els més valents per atacar els cims i les crestes d’aquest massís tan emblemàtic.

Per acabar, deixeu-me compartir amb vosaltres una imatge poc habitual de l’estany de Besiberri que he trobat a la xarxa i que reflecteix a la perfecció el poder encantador d’aquest paratge pirinenc. L’autor és Gorka Lopez, a qui felicito des d’aquí per la fotografia.