El poder encantador de la natura (nova sèrie d’articles)

dijous, 14/03/2013 (Xavi Basora)

Segur que us ha passat. Després d’una estona caminant per algun espai natural, heu arribat a un indret que, de sobte, us ha captivat. Embadalits, us heu aturat a observar atentament el lloc, sense pensar res, senzillament deixant-vos portar per quelcom misteriós. Als que us agrada la fotografia, també heu sentit la necessitat imperiosa de capturar aquell instant. Potser, fins i tot, heu notat algun pessigolleig interior, alguna cosa semblant a un enamorament fugaç. El que us ha passat és que us heu vist atrapats pel poder encantador de la natura.

Les diferents accepcions del verb encantar defineixen molt bé aquest fenomen. Fixeu-vos-hi: “sotmetre a una influència irresistible, fascinar”. O bé: “restar immòbil contemplant una cosa, distreure’s del que un fa sense una raó aparent”. I la que més m’agrada: “produir (a algú) com un dolç arravatament, plaure-li en alt grau, captivar”.

Un indret encantador al nord del Solsonès.

Però, què és el que ens atrapa d’aquests indrets, allò que ens produeix l’encantament? Aquesta ja és una qüestió més personal, però segur que s’hi barregen algunes de les qualitats següents: la majestuositat de l’indret, l’harmonia perfecta de colors i formes (l’estètica), la petitesa que ens genera, el sentiment d’admiració, una llum especial, el silenci que s’escolta, la pau que ens desperta, el delit espiritual, etc. I, per sobre de tot, la bellesa.

L’il·lustre filòsof Immanuel Kant va arribar a la conclusió que “la bellesa (allò sublim) ésel que per la seva força ens commociona i omple de dolor per la nostra pròpia petitesa, però que ens satisfà amb un sentiment d’exaltació de la grandesa de la nostra pròpia naturalesa”. Així comença el capítol titulat “El misteri de la bellesa”, dins el magnífic llibre La interpretació del nostre patrimoni (Freeman Tilden, 1977, traduït al castellà per l’Associación de Interpretación del Patrimonio).

Belles formes en aquest desert de dunes al sud del país.


Encants naturals, una definició personal
Per honorar aquests indrets d’interès natural i fort poder encantador, que al nostre país n’hi ha una bona pila, començo a partir d’ara una nova sèrie d’apunts anomenada encants naturals. Les guies turístiques o els mapes els solen indicar com a “llocs o paratges pintorescs”. Alguns dels racons que us presentaré són força populars, altres no tant. Intentaré descobrir-vos-en de nous, però n’hi ha de molt coneguts que són irresistibles i difícils de passar per alt. En aquest blog, les característiques o requisits dels encants naturals que us aniré suggerint són:

  • Paratges naturals de tota mena: un prat, una cova, un llac, una platja, una cala, un congost, un bosc, un salt d’aigua, un aiguamoll, un horitzó, etc.
  • Punts concrets del territori i no àrees geogràfiques extenses, com ara un espai natural protegit. Per exemple, un encant natural serà el prat de Cadí, i no el Parc Natural del Cadí-Moixeró.
  • Indrets que s’hi sol arribar caminant, no en cotxe. Demanen un cert esforç, que pot ser més o menys gran segons el cas.
  • La bellesa és subjectiva. I el poder encantador de vegades ve influït per l’estima que ens desperti l’indret en qüestió, que a la vegada ve condicionada per factors personals. Per tant, la selecció és de collita pròpia, són llocs que a mi m’han deixat petjada i que penso que podrien deixar-ne –si és que no ho han fet ja– a moltes altres persones.

I a vosaltres, quins són aquests indrets que us tenen el cor robat? Estaré encantat (mai millor dit) que, al llarg d’aquesta sèrie, també compartiu aquí els vostres encants naturals.

Un dels encants naturals més coneguts de la Cerdanya.

Articles relacionats:

Prepirineu en estat pur

diumenge, 24/02/2013 (Xavi Basora)

Deia fa uns mesos en un altre apunt que els espais naturals del Prepirineu són dels més desconeguts i poc visitats del nostre país. I, en part, això s’explicaria per l’ideari col·lectiu dels catalans, que quan anem cap a la muntanya busquem verdor, cims escarpats i boscos de pins i avets. Paisatge alpí, en definitiva. I, sense saber-ho, ens perdem pel camí les àrees naturals més solitàries i agrestes de Catalunya, les del Prepirineu. Ara que la tranquil·litat i la soledat van més buscades que mai, aquesta extensa zona geogràfica –que va del Berguedà a la Noguera i el Pallars Jussà– és un dels millors llocs per escoltar el silenci. Espais com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa, la de Sant Gervàs o el Catllaràs mereixen, per si sols, una escapada.

Si hi ha una comarca que permet assaborir el Prepirineu en estat pur, aquesta és possiblement el Pallars Jussà. Una comarca considerada tradicionalment de pas on, si ens hi aturem, descobrirem un patrimoni natural i cultural excepcionals. Amb l’objectiu de donar-ne a conèixer els seus atractius naturals i, més concretament, els del municipi que n’ostenta la capitalitat, dijous passat es va presentar a Lleida i a Tremp la guia Tremp, un esclat de natura al teu abast. Una publicació –gratuïta, per cert– que he tingut el privilegi d’escriure per encàrrec de l’Ajuntament.

La foto de portada de la guia, en la que una ecoturista interpreta el paisatge de Gurp i els cingles de l'entorn. © Xavi Basora

La guia no és un llibre d’itineraris però tampoc un tríptic. Aspira a ser una carta de presentació que posi la mel a la boca. Per això té un format àgil: 24 pàgines amb força imatges i textos breus. Una guia que comença introduint-nos a l’ecoturisme (què és i com practicar-lo) per de seguida repassar els atractius d’un municipi immens. De fet, és, amb 30.200 hectàrees, el més extens de Catalunya, una dada que poca gent sap. Una superfície que supera la de la majoria de parcs naturals de Catalunya llevat del de l’Alt Pirineu (el més gran) i el del Cadí-Moixeró.

Dels atractius naturals i paisatgístics del municipi, en destacaria dos: els ocells carronyaires i el patrimoni geològic. Les muntanyes prepirinenques com les de Tremp són l’únic lloc d’Europa on conviuen les quatre grans espècies d’ocells carronyaires del vell continent: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre. Aquestes aus poden arribar als tres metres d’envergadura i veure-les planejar o lluitar per la carronya és un espectacle digne de veure. I a Tremp això és possible, amb equipaments ben preparats com ara els aguaits amb vidres espia de la Terreta i la serra de Lleràs.

Aguait fotogràfic a la serra de Lleràs, amb vidres espia per evitar ser vistos pels voltors. © Xavi Basora

Voltors fotografiats des de l'aguait de la serra de Lleràs. © Xavi Basora

D’altra banda, els paisatges de Tremp –i de tot el Prepirineu– són un llibre de geologia a l’aire lliure. Acompanyats d’un guia expert, aquest vast territori ens ajuda a entendre com es van formar els Pirineus i a resoldre misteris de serres capgirades o esllavissades que s’emporten pobles per davant. Un patrimoni geològic que atrau cada any experts de tot el món i que té un potencial turístic encara per aprofitar. I una geologia que es tradueix en un paisatge de cingleres majestuoses, serres abruptes, barrancs profunds i balmes encaixonades.

La part central de la guia són cinc fitxes a doble pàgina de les principals zones del municipi on practicar l’ecoturisme. Per a cada zona sabrem què veure-hi, què fer-hi i on anar, a més d’un petit espai amb curiositats. Entre aquestes, us n’avanço un parell: el pas del Portús (al sector de la Terreta) és tan estret que es feia servir per comptar caps de bestiar, i la serra dels Nerets amaga una antiga pedrera –el clot de Moles– amb unes pedres circulars tan grans que no se sap com carai s’ho feien per baixar-les al poble de Vilamitjana.

Els corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

No us avanço res més. Us convido a llegir la guia i a aprofitar uns dies de festa (o un cap de setmana) per fer una estada en aquest racó del Pallars Jussà. Gaudireu d’un paisatge de serres vertiginoses, pobles solitaris i indrets amb regust mediterrani. I tot ben amanit amb un patrimoni cultural ancestral, camins a dojo i uns productes gastronòmics d’una gran qualitat.

Què fan i com són els guies ecoturístics?

diumenge, 10/02/2013 (Xavi Basora)

Un dels trets fonamentals de l’ecoturisme és que ens serveix per aprendre. Quan practiquem aquesta modalitat turística no només passem una bona estona, sinó que a més coneixem com són els espais naturals de casa nostra: les espècies que hi viuen, les seves necessitats, els fets històrics que expliquen la fesomia del paisatge, etc. I, tot aprenent, prenem consciència sobre la necessitat de respectar aquest valuós patrimoni natural.

Però, per quines vies aprenem mentre fem ecoturisme? Doncs per moltes: a través del que ens expliquen els fulletons interpretatius associats a un itinerari, de la informació que hi ha en els plafons que anem trobant sobre el terreny mentre resseguim un camí, de les dades i imatges d’una bona guia, d’una exposició que visitem en un centre d’informació o, més recentment, de tot el que ens aporta una aplicació per a mòbils i tauletes. Però, per a mi, aquests instruments, útils tots ells, es veuen superats per un altre. De fet, no es tracta ben bé d’un instrument, sinó d’una professió: la del guia ecoturístic, també anomenada guia de natura o guia-interpretador.

Un guia a les coves del Toll, a Moià. © Xavi Basora

El guia ecoturístic és el que ens acompanya i ens apropa a la natura. Ens ensenya on i com observar la fauna, la flora i el paisatge i ens n’explica particularitats i curiositats. Ens interpreta allò que veiem; és a dir, ens fa anar més enllà del que veuen els nostres ulls. Ens resol els perquès i ens convida a plantejar-nos-en de nous. I també, si és bo, ens emociona i ens sedueix amb les seves paraules. En definitiva, ens ajuda a aprendre i a passar-nos-ho millor. Precisament, i per als que us agradaria dedicar-vos a aquesta professió, sapigueu que aquests mesos està tenint lloc a l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB un curs d’especialització en ecoturisme amb una variant dedicada als guies de natura. Evidentment ja ha començat, però per l’èxit que està tenint segur que se’n faran més edicions.

Per il·lustrar una mica la feina dels guies ecoturístics i la situació d’aquesta professió al nostre país, tot seguit transcric algunes de les reflexions d’un guia amb qui vaig passar un matí intens al delta de l’Ebre farà un temps i a qui vaig entrevistar posteriorment per al portal Ecoturcat (entrevista publicada el 08/07/2011). El guia és en Cristian Jensen, un entusiasta dels ocells. L’any 2005 va decidir crear, juntament amb Iben Hove Sørensen, l’empresa de guiatges Audouin Birding Tours, amb seu a Freginals (Montsià) i que opera especialment al Delta de l’Ebre i als Ports, tot i que també ofereix guiatges a l’Estat espanyol (Monfragüe, Doñana, Pirineus, etc.) i a altres destinacions internacionals (Marroc, Illes Açores, etc.).

Característiques d’un bon guia ecoturístic

Les aptituds que hauria de tenir un bon guia ecoturístic són, segons en Cristian Jensen, les següents.

Ha de tenir do de gents i tractar els turistes d’una manera personalitzada, propera i amena. Ha de poder llegir en els grups que li arriben el perfil, el ritme, el nivell d’informació i la intensitat de l’activitat. El guia, en molts casos, és l’enllaç entre la natura i el grup i ha de saber explicar ràpidament i d’una manera entenedora i engrescadora el que està succeint. Les explicacions han de ser dinàmiques i entusiastes, ja que així es transmet millor el missatge que es vol donar, que no és altre que el respecte per la natura i que tots hem de conservar-la en la mesura de les nostres possibilitats.

Uns bons coneixements sobre el medi natural que ens envolta són essencials. La formació lingüística és molt important, ja que és el mitjà de comunicació. Òbviament, com més llengües es parlin, a més clients es podrà atendre i més oportunitats de tirar endavant es tindran. El tracte amb la gent o el saber estar s’aprèn amb el temps, i alhora és clau saber intuir el que volen els clients o com volen ser tractats.

Quan faig guiatges, el que més m’agrada és veure la gent gaudir de la natura i en especial dels ocells. Quan veig una persona, sobretot un nen, meravellant-se mentre observa un flamenc, és un moment emocionant. M’apassiona fer descobrir a la gent les meravelles que s’amaguen a casa nostra, que se n’adonin que no cal anar a Kenya per veure flamencs en llibertat.

El guia Cristian Jensen ensenya a una ecoturista a observar flamencs a través del telescopi terrestre. © Xavi Basora

Guiatges ecoturístics a Catalunya, una demanda encara baixa però en augment

També li vaig preguntar a en Cristian per què generalment el turista de casa nostra està disposat a pagar per un servei de guiatge cultural i, en canvi, troba estrany o li costa més pagar per un guiatge en espais naturals. I em va respondre amb aquestes reflexions. Aquesta és una qüestió que pot generar debat i per això us convido a fer les vostres aportacions.

Això és una qüestió cultural i d’interessos de cada país. En general, els països acostumats a pagar per guiatges en espais naturals tenen una gran tradició cultural envers la natura. Al Regne Unit hi ha milions d’afeccionats a la natura i pràcticament tothom sap què és un pit-roig, un pinsà o un aligot. Per això valoren el fet que una persona els pugui ensenyar ocells o natura que sempre han esperat veure. Als EEUU, amb més de 15 milions d’afeccionats a l’ornitologia, molts metges recomanen a les persones que es jubilen que s’aficionin a un hobby i sovint els hi proposen l’observació d’ocells.

A Catalunya, les excursions a la natura formen part de la nostra cultura. Per contra, tenim encara una cultura molt pobra sobre el nostre patrimoni natural. Aficions com l’observació o la fotografia de natura han de patir un procés de normalització. Poc a poc, però, les coses estan canviant. Cada any fem més guiatges per a gent de Catalunya. Qualsevol turista català ha de ser conscient que, per pràcticament els mateixos diners que es gasta en serveis (en una casa rural o un hotel, en menjar, etc.), podria entendre una mica com funciona un espai natural i veuria en detall la seva flora i fauna de la mà d’una persona coneixedora del terreny. De fet, la idea de començar amb l’empresa la vaig tenir fent censos d’ocells nidificants al delta de l’Ebre. Em trobava grups de gent perduts que paraven a un observatori amb 2.000 flamencs i no els veien perquè anaven a ull nu i sense saber on mirar.

Un grup d'ecoturistes escolta atentament les explicacions del guia abans d'entrar en un observatori del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Reflexió final

Per acabar, només em queda animar-vos a visitar els espais naturals del país acompanyats d’un guia. Els parcs naturals ofereixen nombroses activitats guiades i tenen directoris de guies especialitzats i acreditats (per exemple, aquests del Parc Natural de l’Alt Pirineu). També existeixen diverses empreses locals especialitzades en oferir guiatges ecoturístics, i les cases de turisme rural –sobretot aquelles certificades amb alguna etiqueta ecològica– us en poden recomanar. Contractant un guia viureu una experiència molt més enriquidora i, de retruc, ajudareu a consolidar una professió emergent que fixa persones al territori. La decisió és vostra.

Un tastet de Priorat

diumenge, 13/01/2013 (Xavi Basora)

Si en l’apunt anterior elogiava les escapades per Catalunya, en aquest us faré cinc cèntims de l’última que he fet, el passat pont de la Puríssima. Durant tres dies vam explorar en família una de les comarques més singulars i autèntiques del país: el Priorat. En aquesta ocasió volíem combinar una sortida ecoturística amb un tastet –mai millor dit– dels nombrosos atractius culturals i gastronòmics que ofereixen aquestes terres sempre associades al vi i en menor mesura a l’oli.

El Priorat, terra de vins excel·lents i d'olis exquisits. © Xavi Basora

Per preparar l’escapada, la meva principal font d’informació va ser la pàgina web Turisme Priorat. Per feina o per oci, he consultat nombrosos webs d’informació turística i, sense cap mena de dubte, el del Priorat és un dels millors: per una estructura força entenedora, per l’abundància de propostes i continguts i per unes imatges sensacionals que compleixen perfectament la seva funció de reclam.

Un cop allà, vaig tenir l’oportunitat d’adquirir un llibre d’itineraris, publicat el passat juliol, que de ben segur utilitzaré en properes escapades a la comarca. Es tracta de la guia de 12 passejades A peu pel Priorat del vi i l’oli, publicada per Arola Editors i escrita per Rafael López-Monné (autor també de les fotografies, d’aquest post sobre el llibre i de nombrosos apunts prioratins al seu blog) i Toni Orensaz. Com la resta de guies d’aquesta col·lecció (“De ferradura, guies per a caminants curiosos), el llibre és molt més que un recull d’excursions, ja que els textos introductoris –i els que complementen els itineraris– ens retraten la comarca d’una manera molt personal i ens en descobreixen multitud d’interioritats.

Passejant entre costers de vinyes a la DOQ Priorat. © Xavi Basora

Fets els preàmbuls, anem a l’escapada. El primer dia vam començar amb una de les activitats estrella de la comarca: l’enoturisme. Una recomanació és que les visites als cellers es complementin (o millor dit, comencin) amb una passejada per les vinyes, per així copsar en primera persona l’origen i el paisatge que dóna aquests fruits tan preuat. Nosaltres vam visitar el petit celler Castellet, situat a Porrera, un dels pobles centrals de la DOQ Priorat. Aquest celler produeix tres vins: el Ferral, l’Empit i l’Empit selecció. Curiosament, el primer, que és el de menor categoria (cosa que no vol dir que sigui dolent, ans al contrari), ha guanyat recentment un prestigiós premi. La visita a les vinyes acompanyats d’en Jordi, un dels dos propietaris del celler, va ser molt gratificant i clarificadora, ja que ens va resoldre tots els nostres dubtes i vam entendre les vicissituds d’aquesta feina tan lligada a la terra. Per cert, si us interessa el món del vi i voleu conèixer les històries personals que hi ha darrera dels cellers prioratins, no us perdeu una altra novetat editorial: Més enllà del vi. DOQ Priorat, de Sebastiano Alba i Eduardo Soler.

La tarda d’aquest primer dia la vam dedicar a un altre dels hits de la comarca: la cartoixa d’Escaladei. Poques restes queden dempeus d’aquest monestir fundat al segle XII, i per això hi ha qui en surt decebut. En canvi, una altra part important dels visitants, entre els que m’incloc, en surten meravellats. En primer lloc, per l’entorn on està situat: als peus de la muralla de la serra Major de Montsant. Visiteu el monestir a primera hora o al capvespre i la pau, el silenci i majestuositat que respira l’indret segur que us atrapen. En segon lloc, per l’extraordinari esforç de restauració, que ajuda a fer-se una idea de l’època esplendorosa d’aquesta joia arquitectònica. Finalment, per la història que té al darrera i per entendre (o no) què comporta una vida en clausura. Un consell: la visita guiada, per menys de 6 euros, val la pena.

Gaudir del capvespre a l'interior de la cartoixa d'Escaladei és una experiència mística. © Xavi Basora

Després d’aquest dia intens, ens calia un bon descans. L’allotjament escollit, per recomanacions vàries, va ser la casa de turisme rural Perxe, situada al poble del Molar. Com bé diu en Rafael López-Monné, és un dels allotjaments amb més personalitat, la de la Roser, que és qui el regenta. La casa està dins del poble, les habitacions són confortables i tot el conjunt, restaurat fa uns anys, compta amb espais comuns molt acollidors. Destacaria el menjador, on els hostes sopen amb la Roser (memorable el tastet d’olis que ens va oferir), i la biblioteca, que alhora és la seu del Centre Quim Soler, una entitat cultural que promou els vincles entre la literatura i el vi. Si a tot plegat hi afegim el compromís que la Roser té per conservar el paisatge del Priorat, podem dir clarament que el Perxe és un dels centres neuràlgics de la comarca.

Biblioteca de la casa de turisme rural Perxe, amb un notable fons bibliogràfic d'obres relacionades amb el vi. © Xavi Basora

El segon dia el vam dedicar a l’ecoturisme. El principal espai natural del Priorat és la Serra de Montsant, declarada parc natural el 2002. Entre les nombroses excursions que ofereix l’indret, vam optar per una de les clàssiques: el congost de Fraguerau i l’ermita de Sant Bartomeu. És una ruta senzilla, planera, ideal per fer amb nens, i que transcorre per uns bells paisatges. L’arribada a l’ermita, envoltada de conglomerats, és antològica. L’aproximació (en cotxe) fins al punt d’inici de la ruta permet “patir” en primera persona el relleu trencat del Priorat, que fa que les distàncies siguin curtes en espai però llargues en temps. Revolts i més revolts que van descobrint a cada nou vessant un reguitzell de pobles, vinyes i valls. El tram de pista asfaltada des del nucli d’Escaladei fins a la Morera de Montsant és dels meus preferits, per la presència imponent de la cinglera del Montsant. Després de l’excursió, la tarda i el capvespre del segon dia vam visitar Siurana, un poble de postal, paradís dels escaladors i que sembla que floti sobre el pantà del mateix nom.

Ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau. Diu una placa a tocar de l'ermita que "en aquesta soledat Déu ens escolta". © Xavi Basora

L’oli va ser el protagonista del tercer i últim dia. Era 8 de desembre i coincidia que a Cabacés s’hi celebrava la 7a fira de l’oli. Aquest esdeveniment omple el poble de visitants interessats pel fascinant món de l’oli. Els carrers s’engalanen de paradetes on comprar vi, embotits, pastissets, orelletes (uns postres senzills i exquisits) i altres productes artesanals i de proximitat. La cooperativa, on es ven un dels millors olis verges del país, ofereix una visita guiada al molí per conèixer el procés de producció d’aquest aliment tan saludable. També s’organitzen tastets d’olis i més visites guiades per diversos elements arquitectònics del municipi. Al migdia, el dinar popular concentra la gent al centre del poble, amb els visitants coent-se la carn en unes brases comunitàries i torrant el pa per després remullar-lo amb un bon raig d’oli verge extra. Tot plegat, una experiència en majúscules que val molt la pena.

Després de dinar, la guinda final de l’escapada, allò que ens faltava per acabar d’entendre l’essència de la comarca, era el paisatge que hi ha al darrera d’aquell oli tan exquisit. Ens vam desplaçar fins a la Bisbal de Falset i vam recórrer un dels itineraris de la xarxa de camins que ha recuperat el Consell Comarcal, en una tasca lloable pel notable patrimoni recuperat (els camins vells, no ho oblidem, són elements patrimonials igual que les ermites) i per l’aposta per un turisme tranquil basat en el senderisme. El camí escollit va ser “Oliveres damunt la roca”, una passejada curta que en poca estona permet pujar a un cingle i creuar camps d’oliveres carregades d’olives.

Raig d’oli verge extra acabat de sortir del molí de Cabacés. © Xavi Basora

En definitiva, una escapada com aquesta mostra perfectament com diverses modalitats turístiques (en aquesta ocasió l’ecoturisme, l’enoturisme, l’oleoturisme, el turisme rural, el turisme gastronòmic i el turisme cultural) es combinen a la perfecció oferint un resultat final molt complet.

Elogi de les escapades

dimecres, 5/12/2012 (Xavi Basora)

És un concepte que ha triomfat. Ha adquirit una gran popularitat en els últims anys. L’argot i el màrqueting turístic se l’han apropiat. I intueixo que la crisi econòmica hi té, també, molt a veure. En qualsevol cas, per als que ens agrada el turisme de proximitat –un altre concepte que ha calat–, és una pràctica habitual. Em refereixo a les escapades.

No sé si existeix alguna definició d’escapada des del punt de vista turístic. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ho resol en poques paraules: “anada breu a un indret”. Per a mi, i crec també per als experts en creació i promoció de productes turístics, una escapada és una sortida d’entre 2 i 5 dies (caps de setmana i ponts) a un destí proper; en el nostre cas, hi entraria tot Catalunya i, per a les escapades més llargues, la resta de la Península Ibèrica i països pròxims. Un dubte seria si les estades en segones residències entrarien dins la idea d’escapades. Per l’ús que se’n fa del terme, diria que no s’associa a la segona residència; quan ens escapem, ho fem per visitar llocs poc o gens coneguts.

El gran avantatge d’aquestes estades curtes és que es poden repartir –si un s’ho pot permetre– al llarg de l’any, contribuint així a desestacionalitzar les destinacions, especialment les d’interior. I també són molt agraïdes, ja que ajuden a desconnectar, encara que sigui per uns dies, de la nostra rutina. Petites càrregues de piles enmig del calendari laboral.

La Cerdanya, un destí molt habitual entre els catalans per fer-hi una escapada. © Xavi Basora

Catalunya és terra d’escapades. El nostre país en una destinació de destinacions. Se m’acuden, ara mateix, un munt d’indrets que bé mereixen una o més escapades. De fet, la revista i el web de Descobrir actuen com a prescriptors d’escapades arreu de les terres de parla catalana. Hi ha destinacions catalanes ben conegudes des d’aquest punt de vista: el delta de l’Ebre, el Collsacabra, la Cerdanya, la vall de Boí, l’Empordà (l’Alt i el Baix), el cap de Creus, la vall d’Aran, la Garrotxa, el Priorat, la vall de Camprodon i tantes altres. I també n’hi ha que sense tant renom, són igual o més interessants: el Baish Aran, el Lluçanès, el Moianès, la vall de Lord, la vall de Cardós, els Ports, el Montsec, l’Alta Anoia, la vall Fosca, l’Alta Garrotxa o la vall del Llobregós, entre d’altres.

Un cap de setmana per visitar una ciutat i el seus entorns (els anomenats city breaks en anglès) també entrarien en aquesta forma d’oci. De ciutats i viles per escapar-se a casa nostra, una pila. Algunes de les més populars, a banda de les quatre capitals de província, serien Figueres, Sitges, Besalú, Vic o Montblanc.

I, per acabar, hi ha rutes de 2-4 dies que, el fet de resseguir-les, també poden esdevenir una escapada fantàstica: la del Cister, diverses de castells, la del Paisatge dels Genis, la del Vi de Lleida, la del xató, o la de l’art rupestre.

El Moianès, en canvi, és menys conegut com a destinació d'escapades, tot i la proximitat a Barcelona i els nombrosos atractius que té. © Xavi Basora

Sóc un fan de les escapades, ho reconec. M’encanta preparar-les –filtrant i seleccionant l’allau d’informació que ofereix internet–, gaudir-ne sobre el terreny i després assaborir-les amb la tria de les fotografies o compartint l’experiència, ja sigui escrivint-la o explicant-la. Com a ecoturista, m’agrada que aquestes sortides pivotin al voltant de la natura, ja sigui per conèixer per primer cop un espai natural o un paisatge singular, o per tornar-los a visitar i així aprofundir-hi, descobrint nous racons o redescobrint llocs coneguts en moments diferents de l’any. Però també necessito complementar-les amb un tast de la gastronomia pròpia de la zona, alguna visita cultural, la compra d’algun producte local i una bona passejada de tarda per les principals localitats.

Des d’aquest blog us aniré suggerint escapades amb la natura com a eix central. Per cert, aquesta tarda comença el pont de la Puríssima, un dels millors moments per fer-ne una. Jo ja tinc preparada la meva. I vosaltres?

L’ecoturisme als programes electorals

dimarts, 27/11/2012 (Xavi Basora)

Potser aquesta entrada arriba tard. O potser no. Tot i que fa mandra, una bona pràctica que recomano és analitzar els programes electorals des de la perspectiva que a un més li interessi (llegir-se tots els programes resulta una tasca impossible, i aquí és on la síntesi que en fan els mitjans de comunicació resulta tan útil). Ara que ja sabem els resultats electorals no sé si té molt sentit, però en qualsevol cas vull deixar per escrit les propostes que han fet els partits polítics en matèria d’ecoturisme per a aquestes eleccions del 25N.

Per fer aquesta anàlisi, m’he basat en l’extracte El turisme als programes electorals dels partits catalans. Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 que han elaborat des del portal d’actualitat turística Comunicatur. Una bona feina, sens dubte, ja que recull en un sol document totes les propostes en matèria de turisme que han fet els partits polítics amb representació parlamentària.

A l'ecoturisme encara li queda un llarg camí a recórrer per formar part del discurs polític. © Xavi Basora

D’entrada, cal dir que només un partit utilitza el terme ecoturisme en els seus programes, la qual cosa és indicativa que es tracta d’un concepte poc consolidat, si més no en el discurs polític. Aquest partit és ICV-EUiA, tot i que el terme apareix només un cop i no vinculat al bloc dedicat al turisme, sinó com un nou filó d’ocupació per a dones del món rural. Si busquem el concepte més proper, el de turisme de natura, només apareix en el programa electoral de CiU. Per acabar, el turisme sostenible¸ que no és cap modalitat turística com l’ecoturisme sinó un conjunt de principis que caldria aplicar a qualsevol segment –inclòs el sol i platja–, apareix citat en tres programes: al de CiU novament, al d’ERC i al d’ICV-EUiA. En el programa d’aquest darrer partit, també hi apareix un terme semblant: turisme responsable.

De les diverses accions que proposen els partits polítics i que es poden relacionar en major o menor mesura amb l’ecoturisme (que, val a dir-ho, es poden comptar amb els dits d’una mà), m’han agradat les següents:

  • CiU proposa un Pla director de turisme als espais protegits. Seria fantàstic, perquè que jo sàpiga mai s’ha fet un document estratègic que planifiqui conjuntament els productes turístics que ofereixen o poden oferir els meravellosos espais naturals protegits del nostre país. I seria una bona oportunitat per fer una promoció conjunta i efectiva de tots aquests espais i productes, i també per coordinar totes les administracions implicades, especialment la Direcció General de Turisme, la Direcció General de Medi Natural i els principals organismes de promoció turística.
  • ERC aposta per modificar el recent impost turístic sobre pernoctacions per tal que els ingressos generats es destinin, d’una manera més clara, a la promoció, la creació de producte turístic i la conservació del patrimoni (entenc jo que natural i cultural), entre d’altres finalitats. D’aquesta manera, es compliria un dels principis de l’ecoturisme: que els turistes contribueixin a conservar els espais naturals que visiten.
  • ICV-EUiA planteja dues mesures ben interessants. La primera va en la línia de la d’ERC, tot i que més detallada. Com ERC, proposen una reforma “profunda” de l’actual taxa turística per tal que reflecteixi la petjada ambiental que es produeix a cada indret. Aquesta nova taxa, de la qual en quedarien exemptes les cases rurals –atès que fixen població al territori–, nodriria un “Fons per a la Recuperació, Reparació, Preservació del Patrimoni Natural i Cultural i la Millora del Turisme”. Aquest fons, a la vegada, serviria per finançar projectes entre els quals n’hi hauria de destinats a “conservar parcs naturals i zones d’interès ecològic i  paisatgístic, recuperar camins per a la pràctica del senderisme i l’excursionisme, crear infraestructures d’interpretació ambiental, recuperar el patrimoni natural i mantenir les activitats agràries tradicionals i les artesanies locals”. Com dèiem abans, un dels principis de l’ecoturisme quedaria garantir.
  • La segona mesura d’ICV-EUiA que vull destacar, molt més breu pel que fa al seu enunciat, proposa impulsar la Carta de Turisme Sostenible a tots els parcs naturals de Catalunya. Aquest instrument de certificació, que actualment ostenten quatre parcs naturals (Zona Volcànica de la Garrotxa, Delta de l’Ebre, Sant Llorenç del Munt i l’Obac i Montseny) i del qual en parlarem més a fons en altres ocasions, ajuda a planificar, a escala d’espai protegit, el desenvolupament turístic d’una manera responsable, sostenible i amb la implicació de tots els agents locals. Seria, doncs, molt recomanable que tots els parcs naturals del país impulsessin aquests processos, tot i que això no treu la necessitat de disposar d’un pla per al conjunt dels espais protegits.

La resta de partits no fan cap proposta relacionada amb l’ecoturisme, i en algun cas fins i tot sorprèn l’escassetat de compromisos en turisme en general, tenint en compte que és un dels sectors clau per al present i el futur d’aquest país. Ara caldrà veure, amb les negociacions necessàries per formar govern, fins a quin punt aquestes propostes electorals s’inclouran o no en els plans del nou executiu. Ho anirem seguint.

Els espais naturals més populars

dimecres, 7/11/2012 (Xavi Basora)

Us heu preguntat alguna vegada quins són els espais naturals més coneguts pels catalans? Pareu un moment de llegir i penseu els primers que us vinguin al cap. Potser visualitzareu aquells que us resultin més propers al vostre lloc de residència, aquells que heu visitat vàries vegades o els que heu vist en algun programa de televisió. En qualsevol cas, crec que és interessant saber, ja sigui des d’una perspectiva turística o senzillament a títol de curiositat, el rànquing dels indrets d’interès natural més populars.

Aquesta informació la podem trobar a la “Consulta sobre aspectes relacionats amb el medi ambient en el marc de l’Òmnibus Catalunya” (onada maig 2012), promoguda pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i elaborada pel Gabinet Ceres. Aquesta enquesta parteix d’una mostra de 1.010 persones, ponderada per província i població. Això vol dir que el 73% dels enquestats són de la província de Barcelona, l’11% de Tarragona, el 10% de Girona i el 6% de Lleida.

Abans de veure el rànquing, primer es preguntava als enquestats si coneixien algun espai natural protegit. El 78% deien que sí, un 20% que no (resta, encara, una gran tasca divulgativa i educativa per fer en aquest sentit) i un 2% no ho sabien o no contestaven (ns/nc). Per perfils, els consultats que en major mesura no en coneixien cap són les dones, les persones més joves i les més grans, amb estudis baixos, els estudiants o persones que realitzen tasques de la llar, aquelles nascudes fora de Catalunya, les que no parlen català i els que no es connecten mai o amb molt poca freqüència a Internet.

Al 78% que coneixien algun espai natural protegit, se’ls demanava que especifiquessin quin o quins. Els resultats són els que mostra la figura següent.

Font: "Consulta sobre aspectes relacionats amb el medi ambient en el marc de l'Òmnibus Catalunya" (onada maig 2012).

D’aquesta gràfica se’n poden fer anàlisis diverses. Us animo a aportar les vostres fent comentaris a aquesta entrada. Les meves les resumeixo tot seguit:

  • Dels tres primers destacaria l’efecte de la proximitat a Barcelona del Montseny, la força de la marca parc nacional (en el cas d’Aigüestortes) i la sorpresa que em suposa el tercer lloc del Delta de l’Ebre, malgrat que és un espai d’un gran valor –una de les zones humides més importants d’Europa– i que mereix una (i moltes!) visites.
  • Entre els deu primers hi ha tres espais d’alta muntanya, tres de muntanya mitjana, dues zones humides i dos espais litorals. La muntanya, doncs, s’associa a natura. I els espais d’aiguamolls també.
  • Tots els parcs naturals del país apareixen al rànquing. Això vol dir que aquesta figura de protecció contribueix a fer més coneguts els espais naturals. Seria bo que les administracions en prenguessin nota i destinessin més recursos a la promoció turística i a l’ús públic dels parcs, avui dia en una situació delicada.
  • Em sobten dos espais que apareixen força avall de la llista: la zona volcànica de la Garrotxa (un dels més singulars del país, amb la fageda més famosa) i les illes Medes, molt populars però sobretot entre els estrangers.
  • Amb l’excepció del Delta de l’Ebre, els espais del sud del país (com la Serra del Montsant o els Ports) són els més desconeguts. Una llàstima, perquè tenen un gran encant. I amb alguna absència destacable, com la serra de Prades.
  • Una altra zona que quasi no apareix en aquest rànquing és el Prepirineu, malgrat que els seus espais són possiblement els més salvatges i amb un potencial ecoturístic enorme. Aquí hi hauria indrets com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa o el Catllaràs, entre d’altres.

A partir d’aquestes dades, un exercici complementari interessant seria creuar-les amb les del nombre de visitants que reben els espais. El més lògic seria que els indrets més coneguts fossin els més visitats. Però això ho deixarem per a una altra entrada.

El Parc Natural del Montseny és, amb diferència, l'espai natural protegit més popular entre els catalans. © Xavi Basora

El regal de la tardor

diumenge, 21/10/2012 (Xavi Basora)

Per als que ens agrada la natura i la fotografia, la tardor és un regal. Un dels millors espectacles naturals, que a més ens permet capturar imatges espectaculars, sense necessitat de ser fotògrafs experts (tot i que una bona càmera i un bona mirada sempre hi ajuden). Dos aspectes són clau per gaudir d’aquesta època: saber quins indrets es transformen en paisatges de postal; i visitar-los en el seu moment àlgid, cosa que depèn de l’indret i de l’any, però que sol ser cap a mitjans i finals d’octubre. O sigui, ara.

Gamma de grocs tardorals. © Xavi Basora

Estem de sort, perquè el nostre país té un munt de boscos i racons per fotografiar a la tardor. N’hi ha de molt populars, com la fageda d’en Jordà (a la Garrotxa) o les fagedes i castanyedes del Montseny. Precisament, aquesta popularitat –i també la proximitat a Barcelona– fa que estiguin molt concorreguts. Però també hi ha boscos no tan coneguts, que revistes i llibres es dediquen a divulgar durant aquests dies. La revista DESCOBRIR, per exemple, acaba de publicar la guia “Les millors rutes de tardor” [i fa dos anys l’Òscar Marín, en el seu blog “El plaer de viatjar”, ens va recomanar alguns boscos dels Ports i el Montseny]. I ara fa tres anys, un servidor, a la mateixa publicació, va escriure el reportatge “Boscos de tardor. Les 8 millors passejades envoltats de natura” (núm. 138, novembre 2009).

La Coma de Burg, al Pallars Sobirà, esclata de colors durant la tardor. © Xavi Basora

Des que vaig treballar en aquell text que, cada any, en aquesta època, intento escapar-me uns dies per visitar i fotografiar valls i boscos vestits de colors ocres, vermells i grocs, en una varietat de tonalitats que deixa qualsevol embadalit. En aquestes sortides he redescobert indrets coneguts, ja que l’aparença de tardor ho canvia de tot. L’any passat em vaig endur una grata sorpresa amb la cara tardorenca de la vall de Cardós, al Pallars Sobirà. És una vall de valls. La principal, solcada pel riu Noguera de Cardós, amb Ribera de Cardós, Lladorre i Tavascan com a nuclis de població principals. Però amb un reguitzell de valls secundàries encantadores, com  la d’Estaon, la de Boldís, la de Tavascan o la d’Esterri de Cardós, aquesta última la que vam escollir per allotjar-nos, concretament a la acollidora Casa Borrut.

Les boires matinals s’arrosseguen pels prats de d’Arrós de Cardós. © Xavi Basora

En una escapada tardorenca intento combinar rutes amb cotxe seguint carreteres entapissades de fulles, amb rutes a peu sota les branques despullades i per sobre de catifes de colors. I la vall de Cardós ofereix tot això i més, amb nombrosos indrets encisadors, alguns de força populars com el pla de Boavi (una fama merescudíssima, per cert), i d’altres no tan coneguts com la vall de Noarre. És una delícia caminar per aquests paisatges, quan encara el fred no es viu, però la fresca obliga ja a tapar-se. I anar buscant els millors enquadraments, siguin generals o de detall, per intentar aconseguir imatges úniques. Tota una experiència ecoturística, que cada dia guanya més adeptes, com demostren les sortides fotogràfiques de tardor que organitza Fotonatura.org i altres entitats.

Postal de colors a la vall d’Estaon, al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

I parlant de la vall de Cardós, fa pocs dies el Parc Natural de l’Alt Pirineu (on es troba aquesta vall) ha presentat un nou apartat al seu web dedicat als “Colors de tardor”. Es tracta d’una breu guia amb els millors indrets del parc per gaudir de l’espectacle tardoral. S’han seleccionat 10 zones i per a cadascuna s’aporta informació molt útil: les espècies dominants, la millor època per visitar-la i itineraris i miradors recomanats. Una iniciativa que em prenc com un regal per seguir gaudint, any rere any, de la màgia de la tardor.


Més informació
:
> “Colors de tardor”, propostes d’indrets a visitar al Parc Natural de l’Alt Pirineu.
> Plànols i mapes-guies de les valls principals del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Comença el viatge

dilluns, 8/10/2012 (Xavi Basora)

Tot viatge implica descobriments, revelacions i sorpreses. Ara, aquí, en comencem un de nou que ens portarà a vosaltres i a mi a explorar, amb ulls de turista, viatger o senzillament curiós, les joies naturals del nostre petit país. Que en són moltes. I molt diverses. I encara força desconegudes pels propis catalans i pels potencials turistes d’arreu del món que quan escolten “Catalunya” de seguida pensen en el Barça, Gaudí o la costa. Però que poc s’imaginen que, ben a prop, a pocs quilòmetres terra –o mar– endins, hi ha uns paisatges i uns espais naturals dignes de ser visitats. En això, en desvetllar-nos racons i tresors naturals, la revista DESCOBRIR hi ajuda molt, amb reportatges ecoturístics d’allò més interessants.

Inici d'un itinerari pels boscos del Catllaràs, a l'Alt Berguedà. © Xavi Basora

Per complementar la tasca de la revista, en aquest blog presentaré reflexions i propostes al voltant de l’ecoturisme. Aquest concepte, poc a poc, comença a sonar a casa nostra. Tot i que encara no està consolidat, com en d’altres països, sobretot de Llatinoamèrica. De fet, és un terme que genera confusions i interpretacions diverses. I que convé clarificar, abans de començar.

Els turistes tenim motivacions ben variades. I cada vegada més i més específiques. Per a cada motivació, els teòrics del turisme s’han inventat un nom. Que volem conèixer el món del vi, fer degustacions i recórrer paisatges de vinya? Doncs ja tenim l’enoturisme. Que ens agrada dormir en pobles o masies aïllades de l’interior? Doncs som aficionats al turisme rural. Que el nostre objectiu és practicar una activitat física a la natura? Turisme actiu, aquest és el nostre concepte. I així per a tantes i tantes motivacions possibles: turisme creatiu, turisme de sol i platja, turisme gastronòmic, turisme solidari, turisme cultural, etc. I, el mes curiós de tot plegat, és que sovint, quan viatgem, som tastaolletes i ens movem per moltes d’aquestes intencionalitats. O no, perquè també hi ha turistes d’idees fixes que se senten atrets per recursos específics.

La motivació principal quan practiquem l’ecoturisme és contemplar la natura en totes les seves manifestacions: animals salvatges, boscos i plantes, fenòmens geològics i paisatges de tota mena. Precisament per això hi ha qui anomena aquesta modalitat turística com a turisme de natura. Un terme acceptable, tot i que alguns experts s’hi refereixen per aglutinar totes les activitats turístiques que tenen lloc en espais naturals. Que són moltes. I que no necessàriament tenen per objectiu principal observar animals, plantes i paisatges naturals. Per exemple, activitats com la BTT, el ràfting o l’escalada, en les que pesen molt més les ganes de fer una activitat física o de risc.

D’activitats ecoturístiques n’hi ha una bona pila. I tenen lloc per tot arreu, per tots els medis possibles, per terra, mar i aire. En aquesta guia en vam mostrar la major part que es poden practicar a Catalunya. N’hi ha que són, inequívocament, pròpies de l’ecoturisme. Per exemple, l’observació d’ocells –coneguda com turisme ornitològic–, de mamífers terrestres (com ara cérvols, óssos o cabres), de balenes o de papallones. També les passejades per boscos que tenen un interès especial (per exemple, les fagedes a la tardor), els itineraris geològics (o geoturisme) i la fotografia de natura.

El delta de l'Ebre, un paradís per al turisme ornitològic. © Xavi Basora

Des d’un altre punt de vista, l’ecoturisme també és conegut perquè hauria de ser una activitat respectuosa amb el medi natural i amb les poblacions locals. Sostenible, en diuen alguns. Responsable, en diuen uns altres. Tant se val. Es tracta que els guies i les empreses que ens acompanyen a conèixer la natura siguin conscients que tracten amb un recurs fràgil i que això requereix una sèrie de limitacions, una normativa que complir i unes bones pràctiques a aplicar. D’això, n’anirem parlant. I els turistes, per la part que ens toca, hem d’assumir també les precaucions que comporta trobar-nos en espais naturals, sovint protegits, i mostrar actituds curoses vers la fauna i la flora. També en parlarem, de com fer-ho.

Al llarg del camí que avui encetem us recomanaré, sempre a títol personal, propostes per gaudir de les meravelles naturals que ofereix el nostre país. I que, en molts casos, us sorprendran i, espero, us sedueixin. Igualment, estic totalment obert a rebre els vostres suggeriments i a compartir experiències. Així mateix, reflexionarem sobre com fer créixer a casa nostra aquest sector, el de l’ecoturisme, si cal emmirallant-nos en iniciatives d’altres països. A mi aquest viatge que ara iniciem m’engresca. Espero que a vosaltres també.