Color, color, color…

Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla  envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen,Cercs, el Berguedà, Barcelona

Església de Sant Quirze de Pedret, absidiola del sud, reproducció de les pintures romàniques traslladades al MNAC el 1922, una màndorla envolta la imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, Cercs, Berguedà. © RLM

Ho reconec, veig la vida en color molt més que no pas en blanc i negre i estic obsessionat amb la policromia de l’art clàssic i emprenyat amb la poca atenció que la majoria de gestors patrimonials hi dediquen. No pot ser que seguim mostrant estàtues romanes sense dir que eren completament pintades (alguna de les estàtues del teatre romà de Tarragona, exposades al Museu Nacional Arqueològic, encara conserva unes minses traces de l’intens vermell amb que van pintar la capa). No pot ser que seguim identificant l’art romànic amb l’art de la pedra quan el referent és Bizanci i és color, color i color. No pot ser que al costat de la portalada de Ripoll encara no hi hagi una senzilla il·lustració de l’aspecte que podia tenir en el seu origen, completament policromada (absència que resulta paradoxal davant la reinvenció de l’església que va fer Elies Rogent). ¿Algú s’atreviria a defensar que un esquelet humà representa la imatge d’una persona? doncs, ¿per què ho fem amb l’art antic?

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte

Temple de Deir el Bahari o temple de Hapsetsut, Luxor, Egipte © RLM

Es per això que, malgrat les crítiques que hagi pogut tenir, la reconstrucció de la policromia d’una de les absidioles de Sant Quirze de Pedret (Berguedà) em resulta tant gratificant i estic profundament agraït als qui van tenir el coratge de tirar-ho endavant. Perquè, als que ens agrada la història, els que ens apassiona és el viatge mental en el temps. Espero que algú s’atreveixi a construir de nou (no cal reconstruir) una petita església romànica, pintar-la completament i il·luminar-la com era a la seva època (una altra assignatura pendent) amb tot el rigor dels coneixements que tenim actualment. El valor i les possibilitats didàctiques serien enormes i l’atractiu indiscutible. Perquè allò que m’interessa especialment de l’arquitectura no són les façanes, que tenen una dimensió més escultòrica, sinó la creació d’espais interiors en funció d’un determinat pensament, d’una determinada ideologia. Tants museus, tantes inversions… potser hauré d’esperar que es decideixi a fer-ho Port Aventura (els espais temàtics van ser decorats amb un rigor altíssim, una història que també caldria explicar).

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

Templo faraónico de Esna,Esna, Luxor, Egipto

Temple faraònic d'Esna, Egipte © RLM

El gener passat, durant el viatge que vaig poder fer per Egipte, allò que més em va impressionar —a més és clar de les magnituds monumentals dels temples— va ser la policromia. Tots els temples estaven absolutament pintats, com després també ho estaria el Partenó d’Atenes, per exemple, les cases i els temples romans, els gòtics, els renaixentistes, els barrocs… En relació al romànic, és molt recomanable el recent llibre de Xavier Barral i Altet L’art romànic a debat, d’Edicions 62. Sols un fragment: “Les neteges de les parets romàniques per deixar la pedra vista o els morters refets haurien de ser pecats mortals, perquè fan desaparèixer els vestigis del passat. L’església romànica dels segles XI i XII era policromada, tota plena de color. Sense arrebossar i pintar, els homes de l’edat mitjana l’haurien trobada indigna i pobra.” (p. 24)

No puc deixar de pensar que ens estan estafant una bona part de la història de l’art —sense mala intenció, suposo. Tanmateix però, el color és vida, energia, dinamisme, alegria… m’atreviria a dir quasi llibertat.

Fa uns dies vaig estar a l’Aran treballant pel proper número del Descobrir Catalunya i vaig aprofitar per gaudir del fantàstic patrimoni de pintures murals que té la vall, molt ben acompanyat de l’Elisa Ros, el Daniel Vilarubias, el Ricard Novell i la Dolors López (moltes gràcies!). Us convido a un petit tastet:

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, del segle XII. Rostre d'un dels apòstols probablement,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Restes de les pintures romàniques de l'absis de l'església de Santa Eulàlia d'Unha, segle XII, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, Naut Aran, Val d'Aran © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena de l'infern. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures renaixentistes de l'església de Santa Maria d'Arties, 1580, el Judici Final, detall de l'escena del Cel. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI,Naut Aran, Val d'Aran, LleidaEsglésia romànica de Santa Eulàlia d’Unha. Pintures murals del s. XVI,  Naut Aran, Val d’Aran. © RLM
Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió,Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals del s. XVI, la Crucifixió, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliquesNaut Aran, Val d'Aran, Lleida

Església de Sant Andrèu de Salardú, pintures del segle XVII on es representen diverses personalitats i exemplificacions bíbliques Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Església romànica de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals de finals de segle XVI o principis del XVII, i en elles es representen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Les pintures s'ubiquen en el primer tram de la volta de la paret sud lateral de l'església.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pintures murals de finals de s. XVI o principis del XVII, de l’església de Santa Eulàlia d'Unha. Apareixen les set virtuts teològiques i cardinals, representades per personatges femenins i en estil clàssic. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • Carles Rué

      10/06/2010 - 13:34

      Certament, molt recomanable el llibre de Xavier Barral i Altet “L’art romànic a debat”. A mi m’ha ajudat a entendre millor l’art romànic i aquesta desbiaixada precepció que en tenim actualment. Molt interessant!! Gràcies Rafael!
      Per cert, tinc un retall d’un article de Vidal Vidal publicat a la revista Presència al febrer d’enguany, que parla del recent descobriment sota una extreta capa de calç de les pintures murals reinaixentistes de l’església de Santa Eulària d’Unha, sens dubte (segons el mateix Vidal Vidal) una descoberta excepcional per època i estil dins del context pirinenc. Són, en part, les de les fotografies que ens ofereixes, oi? En Vidal Vidal, parla de Sant Sebastià, les figures que escenifiquen les set virtuds del catecisme, i Adam i Eva. Tinc pendent poder anar-les a veure… Però alguns no tenim la sort de fer la feina que fas tu i poder voltar tant i tan sovint amunt i avall… Ja m’agradaria… Moltes gràcies!!

    • Rafael López-Monné

      11/06/2010 - 09:04

      Hola Carles,
      M’alegra saber que compartim l’opinió sobre el llibre del Xavier Barral. Les pintures a les que fa referència l’article que esmentes de Vidal Vidal corresponen, en efecte, a una de les fotografies que vaig penjar. Realment la visita a Santa Eulària d’Unha és molt, molt recomanable. El conjunt de pintures, d’èpoques diferents, aconsegueixen transmetre un ambient proper al que podia haver tingut aquest temple en segles passats, és a dir, un espai absolutament policromat, ple d’històries i amb una enorme dimensió escenogràfica. Una dimensió que sovint passa desapercebuda fins i tot pels estudiosos que, finalment, no van més enllà de la obra concreta. No hem entrat, encara, a estudiar, interpretar i comunicar l’ambient creat dins aquest l’espai, repte pel qual necessitem, a més, entendre com era il·luminat.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús