Epíleg (la platja robada)

Probablement, la darrera de les paradoxes que es donen a la platja sigui amb la que acabava el comentari de la darrera entrada: què poc cuidem un espai que hem convertit en tan valuós. Les platges i la costa ens ha acabat agradant tant que, si podem, l’acaben fagocitant. Volem ser-hi tant aprop que l’acabem omplint de ciment i de formigó com si d’una muralla es tractés. Arreu han crescut, en primera línia, hotels, apartament o passejos marítims on no caldria; així com pàrquings nàutics —els ports esportius—, irresponsables, plens sovint de vanitats i capricis, que desvien els corrents que alimentaven de sorra les platges, condemnant-les a regeneracions insostenibles. Ens resulta encara difícil entendre que, en molts llocs, menys és més. Als convençuts en el paradís de la platja no ens toca altra remei que defensar i reivindicar la seva importància.

(Moltes  gràcies a tothom per la bona acollida que ha tingut la sèrie. Espero no haver-me fet gaire pesat. Prometo deixar passar un any fins tornar-hi, per  cert, amb un dels treballs que més m’estimo…)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús