Arxiu del dimecres, 28/09/2011

L’energia de la festa

dimecres, 28/09/2011
Dia 23, esmorzar al carrer, als "quatre Cantons". Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Matinades el dia de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

Santa Tecla ha quedat enrera. Les coses van tant despresa que només uns dies semblen mesos. En canvi, em fa l’efecte que aquesta ha estat una Santa Tecla especial. Es pot dir que és la primera dins ben be de la crisi. I quan els diaris, ràdios i mitjans sembla que animin a la immolació col·lectiva, aquí ens tornem bojos treien a passejar un braç. Ho reconec, això no te ni cap ni peus (només vam aconseguir el braç incorrupte de la santa), però funciona!

Segur que la crisi és molt greu. No ho nego. Al contrari, precisament per la seva gravetat ens cal ser més optimistes que mai. El setge que va patir Tarragona el 1811 a mans de les tropes franceses, va convertir una ciutat d’uns 10.000 habitants, en una ruïna habitada per menys d’un miler de persones. Només durant els tres dies de saqueig van ser assassinades 5.700 persones. Alló sí que va ser una crisi.

Dos anys després, l’octubre de 1813, just quan els francesos la van abandonar fent volar pels aires bona part del que quedava en peu, hi va arribar un viatger britànic, Edward Hawke Locker, que es confessava sorprès del bon ànim dels tarragonins considerant les enormes desgràcies que havien patit. Locker escriu: ” La ciutat presentava un aspecte molt animat. Malgrat que la meitat de les cases estaven en ruïnes i la majoria de les demès patien els senyals dels projectils dels canons i dels mosquets, els carrers es mostraven alegres, amb tendes provisionals, i els camperols s’afanyaven a vendre els seus productes. Grups de treballadors s’ocupaven d’aixecar de nou les fortificacions. A l’esplanada hi havia tropes allotjades en barracons i soldats disseminats, lluint uniformes de tots colors. La platja estava sembrada de canons de bronze mutilats que l’enemic havia abandonat en la seva retirada. Grups de mariners s’arremolinaven al moll, on les embarcacions descarregaven els pertrets militars provinents dels transports que es trobaven fondejats dins els port destruït. Al fons es veien els vaixells de guerra britànics, ancorats en formació de ruta. La combinació de tots aquests elements produïa un quadre extremadament animat.”

Parlant de britànics, recordo de memòria una frase del sempre genial W. Shakespeare que ve a dir que no són les dificultats allò que fa fracassar els homes, sinó la por. Em fa patir que el pessimisme que comença a instal·lar-se es pugui transformar en por. Amb por no som capaços de raonar i, en canvi, per sortir de la crisi ens fa falta més intel·ligència, esforç i ganes de viure que mai. I parlant de ganes de viure, Santa Tecla —des del cel o des de dins el braç de plata— aconsegueix una comunió especial entre els tarragonins i la vida (poc que s’ho podia imaginar aquesta santa de l’Anatòlia del segle I). Es meravellós trobar els carrers plens de música, somriures, nanos de guants blancs, víbries amb pits, àligues elegants o mulasses esbojarrades.

Suposo que l’energia que transmet Santa Tecla és comuna a la gran majoria de festes. De fet, aquest és una de les grans funcions de la festa. Seria bo saber aprofitar aquest entusiasme, aquesta mobilització per abordar les dificultats que sembla que ens esperen. Soc dels convençuts que se’n sortirem i en sortirem millorats, per varies raons. Per exemple, perquè tenim fills i volem que visquin en un món que probablement no serà tan ric, però que pot ser més feliç, més humà, més lliure. Se’n sortirem perquè creiem en aquesta ciutat (sovint massa aturada però) i en aquest país (acostumat a sortir-se’n), i també en una Europa hereva i bressol dels valors que avui reclama tot el planeta. I se’n sortirem perquè estem convençuts de fer-ho. Val la pena recordar aquella cita de Virgili: “Ho aconseguiren perquè van creure que podien fer-ho“.