Arxiu del mes: juliol 2012

07. La platja. Aigua, bona, bona

dissabte, 21/07/2012
Tarragona, Tarragones, Tarragona

Platja de l'Arrabassada, Tarragona. © RLM

“Hola em dic Matteo i vinc a menjar-me el mar i a veure la meva avia”. Té dos anys. El seu pare confessa que l’aigua l’entusiasma. Que el torna boig. Han arribat de Tolouse per a veure a la família de Tarragona. Després de superar múltiples xantatges (si no t’ho menges tot, si no et portes bé…), finalment ha arribat el moment. El mar és seu. / RLM

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

06. La platja. Massatges a quatre mans

divendres, 20/07/2012
Platja Prat d'en Fores.Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Cambrils, Baix Camp. © RLM

Les mans de la Mònica i la Sabrina amassen, lubriquen i expremen esquenes, cames i peus. La paradeta de massatges d’aquestes bessones és una de les atraccions de la platja de Cambrils. “Cada vegada es considera menys un luxe i més un servei terapeutic i relaxant”, comenten a la vegada. El seu primer massatge va ser també el seu primer èxit: “El client es va adormir”./ ENRIC ALFONSO

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

05. La platja. En holandès es lliga més

dijous, 19/07/2012
Platja de Llevant.Salou, Tarragones, Tarragona

Platja de Llevant, Salou. © RLM

Les germanes Penders van arribar a Salou amb poc equipatge: bikinis i moltes camisetes. Es van quedar amb la millor oferta de la seva agència de viatges, a Rotterdam. “Molts amics ja havien vingut”, puntualitza la més gran, Martine. Aquí han trobat tants compatriotes “que lliguem més en holandès que en anglès”. / SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

04. La platja. Cignes d’aigua salada

dimecres, 18/07/2012
Platja Prat d'en Fores.Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Cambrils, Baix Camp. © RLM

El cigne de la platja de Cambrils no acaba d’aixecar el vol. Aquesta barreja kitsch de patí amb pedals i ànec mutant espera a terra ferma que el banyista decideixi fer-se a la mar amb ell. “Cada vegada tenen menys sortida, però ho mantenim com a part de la oferta lúdica”, comenta en Ramon, propietari d’una vintena de barques d’esbarjo a la platja del Regueral. Potser avui algú desembutxacarà els nou euros que el tornaran a la vida./ ENRIC ALFONSO

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

03. La platja. En bona companyia

dimarts, 17/07/2012
Platja dels Eucaliptus.Parc Natural del Delta de l'EbreAmposta, Montsia, Tarragona

Platja Aluet, Parc Natural del Delta de l'Ebre, Amposta, Montsia. © RLM

Entre la solitud amb multitud o la companyia dels elements, l’Alba ha decidit escollir el segon. En ple estiu ella sap bé on trobar la platja dels seus somnis: un relaxant encontre amb l’arena, el cel i el mar. La platja Aluet, situada al delta de l’Ebre, és el divan particular d’aquesta estudiant de Psicologia./ SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

02. La platja. Molta “beer” i molt sol

dilluns, 16/07/2012
Platja de Llevant.Salou, Tarragones, Tarragona

Platja de Llevant, Salou. © RLM

Des que està a Salou, George Johnston va a dormir gairebé a la mateixa hora que s’aixeca a Edimburg. És assistent social però de vacances només assisteix a la platja i als bars. De dia es torra al sol i de nit es refresca a base de cervesa. Amb el seu amic Danny ha estat a Eivissa, Benidom i Torremolinos. Aquest és el seu novè any a Salou./SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

01. La platja. Que bona és la sorra!

diumenge, 15/07/2012
Platja dels Capellans.Tarragona, Tarragones, Tarragona

Platja dels Capellans, Tarragona © RLM

La Núria no parla. Només té sis mesos. Tot ho mira i tot ho toca. Avui és el seu primer  dia de platja i en un tres i no res ha creuat la frontera de la tovallola i ja és a la sorra. El seu pare l’aixeca. Des de dalt, descobreix el mar. La Núria riu. Això és molt millor que la banyera de casa. També riu quan l’apropen a l’aigua. Que freda està! Primer dia de platja i primer constipat./ SARA SANS

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

00. La platja. Deu anys de la serie “La playa” de La Vanguardia

dissabte, 14/07/2012

Si és estiu… toca platja. Alguns els encanta, no podrien viure sense, altres, la gernació, la calor els fa enrera, però, si fa o no fa, tothom hi acaba passant un moment o altra (si tens nens, no cal ni parlar-ne). Han canviat molt aquests espais que durant segles i segles s’havien mantingut buits, erms, perillosos, i sense gaire interès més que quan s’anaven a buscar les restes dels naufragis.

La platja explica molt bé què som com a societat, amb multitud de matisos, amb no poques contradiccions. La platja és un espai fantàstic i realment singular. Com ja he escrit alguna altra vegada, és l’indret on més gent entra en contacte més profund amb la naturalesa (quasi nus o nus directament). El sol a la pell, la sorra als peus, l’aigua, l’aire…, un espai estimat fins i tot per aquells que no tenen una especial sensibilitat pel mon natural. Un espai per anar-hi sol, en parella, amb amics, amb la família…Un espai on no fer res o bé, on no parar de fer coses; de relax o d’intensa activitat. Un espai de solituds o d’atapeïdes gernacions. Un espai on exhibir-se i, lògicament, on anar a mirar. Un espai molt familiar —el paradís dels nens— i, al mateix temps, un espai profundament connotat sexualment. La sorra marca una tàcita frontera molt estricte. Dins es permeten unes coses que fora serien un escàndol. Increible!.

Lloret de Mar, La Selva, Girona

Lloret de Mar, La Selva. © RLM

L’estiu passat vaig voler compartir una bona part del projecte fotogràfic sobre platges que durant anys he estat construint (a sota trobareu els enllaços per si us ve de gust recordar). Enguany tenia moltes ganes de recuperar un dels encàrrecs professionals al que tinc més estima. Es tracta de la sèrie “La playa” que es va publicar ara precisament fa 10 anys —el 2002—, a La Vanguardia, a les pàgines del Vivir en verano.

L’encarreg va ser idea de l’Eugenio Madueño (fantàstic!) i consistia en anar amunt i a vall de les platges catalanes buscant personatges i petites històries. És a dir, fer un retrat de les nostres platges, i de nosaltres mateixos, quan arriba l’estiu i decidim descalçar-nos i que la sorra s’enganxi entre els dits del peus. L’equip que va tirar endavant el projecte el formaven dos redactors i jo com a fotògraf. Vaig tenir la sort de compartir aquells dies amb la Sara Sans i l’Enric Alfonso, dos fantàstics professionals i meravelloses persones. De fet, es tractava de part del extraordinari equip de periodistes, dirigits per Rosa M. Bosch, que La Vangurdia tenia a Tarragona, des d’on es feia un periodisme de molt alt nivell. Aquesta era la impressió que tenia llavors. El temps no a fet sinó confirmar-ho.

Pel que fa a la fotografia, vam voler que tingués un format poc comú en un diari i que això ens ajudés a mostrar un  punt de vista menys habitual. Vaig fer servir la meva estimada X-PAN de Hasselblad, una càmera panoràmica amb rodet normal de 135 mm, i vaig optar, a més, per no fer servir flash, només un reflector (res, podria dir que buscava el màxim de naturalitat, però segurament no és més que una de les manies que tenim els fotògrafs per complicar-nos la vida…).

Platja de la BarcelonetaBarcelona, el Barcelones, Barcelona18.07.2002

Platja de la Barceloneta, Barcelona. © RLM

La Sara i l’Enric es tornaven per acompanyar-me i, malgrat la feina del dia a dia, sempre anaven trobant el racó o el dia per “anar a la platja”. Em pregunto si seria possible repetir aquella experiència avui. Fa temps que enyoro unes quantes coses d’aquell periodisme, coses que caldria tornar a recuperar… però això és una altra història. Sempre vaig pensar que els textos es quedaven curts, que l’Enric i la Sara necessitaven més espai per poder explicar la riquesa de matisos de la gent que entrevistàvem i fotografiàvem. No era fàcil però esgarrapar espai en el diari, i menys per una idea que no deixava de tenir un punt extravagant.

Dia a dia, al llarg d’aquest estiu, tornarem a publicar aquells petits retalls de la platja de fa deu anys. La Sara ha traduït els textos original al català i comptem que les imatges guanyaran al no haver d’imprimir-se sobre paper de diari i, a més de color salmó (aquest cop, les imatges estan preparades per ampliar-se si les cliqueu) . De vegades hi trobareu alguna imatge més a banda de la publicada. El més habitual era comptar amb una sola imatge “bona”, però de tant en tant n’hi havia alguna altra que també m’agradava i que ara ha trobat el moment de “veure la llum”. També apareixeran algunes d’inèdites, de personatges que vam fotografiar de més a més per si la sèrie s’allargava uns dies.

Torredembarra, Tarragones, Tarragona

Torredembarra, Tarragonès. © RLM

Comprovareu segurament que no hem canviat tant. Estic convençut que la platja continua sent un espai sensacional on tothom pot trobar un temps per sentir-se bé. Cada cop tinc més clar que, malgrat el que diguin tots els pocavergonyes que ha provocat aquesta crisi —i que la gestionen—, hem de proposar-nos continuar fruint de la vida, i sent encara més feliços. Aquesta és una de les venjances que podem començar a practicar (altres hauran de passar necessàriament pels tribunals).Que no ens amarguin la vida!

Bon estiu!

Lloret de Mar, La Selva, Girona

Lloret de Mar, La Selva. © RLM

Les entrades del blog dedicades a la platja del passat estiu:

Calors, platges calentetes i… vacances

I si la platja fos el Paradís?

01. La platja familiar, la dels nens, el pati, la sala de jocs

02. La platja dels amics, la platja dels grups

03. La platja de les parelles

04. La platja del sol, el solàrium

05. La platja del mar, la platja del bany

06. La platja de la lectura, la biblioteca oberta

07. La platja dels jocs, dels entreteniments

08. La platja del descans, la platja dels somnis

09. La platja de les passejades, dels esports, el gimnàs

10. La platja de les albades i dels capvespre, la platja del recolliment

11. La platja de la feina, els negocis, els treballadors

12. La platja de les multituds, de les gernacions

13. La platja de les solituds, de les remors

14. La platja més natural

15. La platja eròtica, la de les mirades, per exhibir-se i contemplar

16. La platja de postal, les platges del Paradís

Epíleg (la platja robada)

 

Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

Ara sí! Ja ha sortit la guia del Priorat

dijous, 12/07/2012

Ja tenim a les mans la guia A peu pel Priorat del vi i l’oli, una nova guia de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, que publica Arola Editors. De fet, no és un primícia. Se m’ha avançat a explicar-ho pel Facebook el meu bon amic José Luís Ordovás, l’autor de la georeferenciació de les excursions, els tracks per a GPS.

Fa temps que vaig publicant entrades que tenen a veure amb el Priorat, els seus camins tradicional i el projecte que hem dut a terme aquests darrers anys, per exemple: “Beu vi que l’aigua espatlla els camins”. També sobre les amenaces que els afecten, com és el cas del motorisme il·legal de muntanya o sobre el recent mapa excursionista. Concretament, sobre la guia, vaig parlar-ne el passat Sant Jordi, avisant que finalment ens caldria esperar una mica més per veure-la en paper. Llavors vaig destacar el magnífic pròleg que ens ha regalat l’Eduard Punset i vaig a penjar un pdf amb la primera part de la guia, per si algú tenia ganes de donar-li un cop ull  (pots descarregar-lo clicant AQUÍ).

D’altra banda, temps enrere, a través d’aquest blog vam fer una crida a voluntaris que volguessin comprovar els recorreguts. La resposta va ser fantàstica. Moltes gràcies un altre cop. En pocs dies rebreu un exemplar de la guia com a mostra del nostre agraïment. Esperem que us agradi.

No crec que sigui prudent atabalar gaire més sobre aquesta guia, però sí voldriem tornar a donar les  gràcies a tothom qui ha participat (que són molts) i especialment al David Esteller, veritable ànima de la guia i de tantes altres coses al Priorat. Nosaltres, els autors, el Toni Orensaz i jo mateix estem molt satisfets (i això no és gens senzill). L’editorial ha fet una bona feina.

Estem treballant per presentar-la al setembre al Priorat (amb passejada inclosa pels qui ho vulguin) i al Centre de Lectura de Reus. Us deixo amb el text que apareix a la contracoberta (la darrera frase té avui més sentit que mai si pensem en les noticies que porten els diaris):

Al Priorat els camins tenen gust de vi i d’oli. Els empedrats, polits a força de ferradures i d’espardenyes, encara guarden el so de les mules, els renecs dels traginers, els salms dels cartoixans, les cançons de les mosses… Aquest és un territori ric en camins i en històries. Aquesta guia vol precisament explicar alguns d’aquests relats i ajudar a entendre i fruir a peu del Priorat que ha arribat fins els nostres dies.

Tenim l’esperança que, quan tasteu un vi d’aquesta terra i escampeu damunt el pa torrat un bon raig del seu oli, ho acompanyeu amb els records dels camins prioratins i degusteu també porcions del paisatge d’aquest bocí de mon. De fet, això no és una guia. Voldríem que fos un manual per ser una mica més feliços.

Portada_punset.jpg

Sang, vent i paisatges

dissabte, 7/07/2012

La Terra Alta, els nous emprenedors, les brigades internacionals a la Batalla de l’Ebre, els lluitadors per la memòria, aquests són alguns dels aspectes que recollirà el dossier central de la revista Descobrir Catalunya en el número del proper setembre. Fa pocs dies que vaig acabar les sessions fotogràfiques i els records són frescos, intensos, molt intensos i també contradictoris. Aquest número de la revista promet. Aquesta terra no deixa indiferent, la seva gent tampoc.

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a BotHorta, Terra Alta, Tarragona

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a Bot. Horta, Terra Alta. © RLM

Reconec que m’ha costat tornar a la Terra Alta. Per a mi era la terra dels grans horitzons agraris. La vista davallava dels dels Ports i s’estenia, serena, antiga, com fa centenars d’anys, dins les planes i turons de l’Aragó, sense aturador, fins a trobar les muntanyes del Pirineu. Sovint pensava que aquesta serenor contrastava amb l’horror i la tragèdia que aquestes terres havien viscut durant la Guerra Civil. M’agradava creure que aquesta serenor havia de ser balsàmica, que podria ajudar a tancar ferides…

La nostra visió estètica i emocional del territori —és a dir, allò que en diem paisatge— sempre és personal i subjectiva, si bé la compartim més o menys amb els altres (i això ens fa especialment feliços). És evident que allí on jo veia serenor, bellesa, identitat agrària, altres veien desesperança, improductivitat, emigració, o res. Un passat ple privacions, i amb la tragèdia de la Guerra Civil amarant-ho tot, no facilita precisament la generació de paisatges. La connotació estètica dels territoris és fruit de la cultura. Les societats més cultes generen visions —paisatges— més riques, més complexes i les doten d’un major valor identitari. És quan el paisatge es converteix en part de la nostra identitat que serveix per saber qui som, per enfrontar-se als canvis, al futur sabent on tenim els peus, sabent millor discernir entre allò que és essencial del que no ho es tant, o directament del que és banal.

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Bona part del paisatge d’aquesta comarca s’ha transformat de manera dràstica recentment. Passejar en cotxe per la carretera que uneix la Fatarella amb Vilalba dels Arcs, sota els enormes aerogeneradors, és una experiència impressionant, molt interessant, molt recomanable.

Reconec que m’encanten aquestes bèsties de 120 m  (tot i que arriben a fer una mica de por). Gegants blancs que es retallen sovint en un blau immens, cadenciosos, imperturbables, indiferents al que passa sota els seus peus, amb la mirada posada en l’horitzó, esperant ansiosos que el vent els doni vida. M’agrada veure’ls entre vinyes, ametllers o oliveres, com si d’una altra plantació es tractés. Un nombre reduït em semblen molt atractius, tanmateix, a la Terra Alta, a un parc el segueix un altre, i un altre i un altre … La seva dimensió és extraordinària (l’edifici més alt de Tarragona fa la meitat d’alçada) i seu número és tal que aquell paisatge obert, generòs, ple de matisos, ple d’humanitats antigues, ha desaparegut. Els molins xuclen totes les mirades. Ara el paisatge són ells.

Central eòlica de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Central eòlica de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. Al fons, els Ports. © RLM

Els nostres governants consideren inevitable sacrificar tots els horitzons (i dic tots sense exagerar gaire) del sud de Catalunya en pro de l’obtenció d’energia eòlica. Però, si us plau, que no ho venguin com ecologisme. El paradigma que hi ha al darrera del model d’implantació que hem triat segueix sent el mateix de sempre: produir més per gastar més, per fer més negoci, per continuar afavorint les grans empreses productores d’energia i els seus monopolis. Seguim sense voler entendre que el món ha canviat. Crec fermament que hem d’acabar tancant les nuclears el més aviat possible, crec en les energies renovables, però seguim sense posar l’accent en la reducció del consum d’energia.

A hores d’ara estem en camí de sacrificar els paisatges d’un terç del país—i una part de la seva identitat— per tal que les botigues continuïn tenint les portes obertes tot l’any, per gelar-nos de fred en els cinemes durant l’estiu o anant amb màniga curta a l’hivern, per il·luminar mig univers durant la nit i quedar-nos sense estels, per continuar dissenyant edificis sense ventilació natural on siguin imprescindibles els aires condicionats, per obrir les  finestres dels instituts a l’hivern quan la calefacció es fa insuportable, etc., etc. Però això és el sud. Sacrificarem paisatges abans d’haver-los pogut valorar. Un altre cop, sembla que arribem tard. És veritat que la misèria només engendra misèria…

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Els incomptables aerogenerados de la Terra Alta no deixen de semblar-me (potser només a mi) desenes i desenes de piques verticals clavades en la mil·lenària horitzontalitat ferida del seu paisatge. No puc evitar pensar que a aquest territori encara no li ha arribat la pau, que les ferides continuen obertes. Les identitats han de ser molt fràgils si el territori només és vist com un recurs  productiu.

Un exemple: l’indret conegut com Quatre Camins, davant Vilalba dels Arcs, va ser el trist escenari d’un dels episodis més terribles i dramàtics que van tenir lloc durant la Batalla del Ebre. L’assalt de la punta Targa (un simple turonet) per part de les tropes franquistes del Terç de Montserrat va ser absolutament esgarrifós. El terra encara ha d’estar amarat de sang. Això però, no ha estat cap impediment per instal·lar-hi a tocar dos aerogeneradors. Em sembla una trista mostra de menyspreu, del nivell moral de la nostra societat i dels nostres governants, una imprudència històrica greu, una mostra també de la miopia davant un patrimoni, el de la Guerra Civil, d’abast internacional.