Romànic amb espelmes. Tardor a la Ribagorça (III)

Si no aprenem a il·luminar, no entendrem mai l’art antic. Habitualment, il·luminem els espais arquitectònics com si es tractés de la taula d’un metge forense. És a dir, volem veure-ho tot. Ens mou un esperit científic, seccionador, higienista; lloable, però parcial en excés. Ens encanta aprofundir en els detalls, però sovint ens oblidem del que a mi em sembla més important: les atmosferes. El fonamental d’un quadre, per exemple, no és el tipus de pigments que utilitza (que pot ser interessant i important, no ho nego). Alló essencial d’una obra d’art són les emocions que provoca, la ideologia que mostra, la cosmovisió que hi ha al darrera. Això és l’art, un dels grans sistemes humans per crear realitats.

Hem il·luminat moltes esglésies antigues, romàniques per exemple, de manera no gaire diferent de com il·luminaríem una granja (m’he passat, ho se). L’objectiu buscat la majoria de vegades és que s’hi vegi, com més millor, sense que sembli que hi hagi cap reflexió sobre la il·luminació amb que havia estat pensat l’edifici en qüestió. En els casos que es conserva alguna peça important (pintures, retaules, etc.), l’opció passa per col·locar un nombre com més gran millor de focus per tal que no quedi cap racó sense llum. Que es vegi tot i que es vegi bé. Que llueixi. Sovint sota una llum freda, blavosa, quan no verdosa… Com sempre, hi han excepcions, però no són gaires.

Sembla que hem oblidat que una església és un espai arquitectònic creat específicament amb l’objecte de representar-hi un “misteri”. L’espai de culte és un espai profundament escenogràfic. I els escenògrafs saben bé que tan important com la llum és l’ombra. Els qui aquesta idea els resulti atractiva fruiran amb l’excel·lent —i breu— assaig de l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki El elogio de la sombra, publicat en castellà per Siruela. En transcric un fragment que em resulta especialment suggeridor: ” Un cofre, una bandeja de mesa baja, un anaquel de laca decorados con oro molido, pueden parecer llamativos, chillones, incluso vulgares; pero hagamos el siguiente experimento: dejemos el espacio que los rodea en una completa oscuridad, luego sustituyamos la luz solar o eléctrica por la luz de una única lámpara de aceite o de una vela, y veremos immediatamente que esos llamativos objetos cobran profundidad, sobriedad y densidad” (p.35). Probablement, el text  portarà a més d’un a entendre  perquè resulta tant difícil admirar un altar barroc hiperil·luminat , oi?

En el número de novembre de Descobrir Catalunya dedicat a la Ribagorça romànica, ens vam proposar abordar l’extraordinari patrimoni romànic d’aquest territori a partir de dues idees fonamentals i encara desmitificadores de la visió més estesa: l’arquitectura romànica no és l’art de la pedra sinó del color i no és l’art nacional de Catalunya sinó l’art que ens fa europeus. Com a fotògraf, em resulta més que evident que el color depèn de la llum. Per tot plegat, vaig proposar a la directora del Centre del Romànic de la Vall de Boí al seu equip realitzar un petit experiment: il·luminar Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí amb les espelmes (les que poguéssim trobar). No es tractava d’un experiment amb rigor històric, però vam pensar que, si més no, els resultats ens aproparien als ambients que haguessin pogut tenir aquests temples a l’antiguitat més que no pas la llum elèctrica (em cal agrair molt especialment l’entusiasme del fantàstic equip del Centre).

Com ja havia escrit en una entrada anterior on parlava d’aquestes “neures” meves, espero el dia que algú s’atreveixi a edificar una petita església romànica, de manera rigorosa, i la ompli de policromia, arrebossi les parets exteriors, les decori amb els motius de l’època i torni a il·luminar el seu interior amb llums d’oli, una llum càlida, que es mou i mou les ombres, que fa olor i que ens evoca el passat més llunyà dels homes. I viatjarem en el temps, ens emocionarem i, probablement, descobrirem un altre romànic. És clar que jo no soc cap expert en tot això i demano disculpes als experts i acadèmics per les bestieses que hagi pogut dir (eppur si muove).

 

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    • mteresa

      07/12/2012 - 11:09

      Rafel:
      Cada article del teu blog, ha mes d’admira les excelents fotografies que hi penjes, serveix, per apendre alguna cosa, gracies per aquesta reflexio sobre la manera d’iluminar.
      Continua endavant

    • Rafael López-Monné

      07/12/2012 - 18:32

      Moltes gràcies M. Teresa!

    • Joan Cartanyà

      09/12/2012 - 08:13

      Rafael, un passada d’article i fotos. La Ribagorça amb tot el seu esplendor. Soc un enamorat de la Ribagorça. Gràcies per compartir-ho!

    • Rafael López-Monné

      09/12/2012 - 12:28

      Gràcies a tu Joan. M’alegra que t’hagi agradat.

    • jana macià

      10/12/2012 - 18:09

      Gràcies per l’article! Una meravella. Si retornessim a habitar les esglésies per allò que van ser construides, descobririem un altre romànic… una altra vida, la Vida, cap a la Pau, cap a l’Eternitat. Gràcies!!!

    • Rafael López-Monné

      11/12/2012 - 13:26

      Gràcies a tu Jana.
      Siguem creients o no, el que sí queda palès és la capacitat de l’art per despertar la dimensió espiritual que tenim els ésser humans, oi?

    • Agustín

      13/12/2012 - 10:37

      Desde mi primera Voigtländer llevo mas de 50 años plasmando las mas variadas imágenes y me entusiasmo cuando veo trabajos muy buenos hechos por los que se dedicaron a este arte maravilloso. Y tus reportajes son parte de ese entusiasmo. Una brazo

    • Rafael López-Monné

      13/12/2012 - 11:43

      Muchas gracias Agustín. Resulta muy agradable y motivador saber que el mensaje que uno lanza es bien recibido al otro lado. Anima mucho a seguir contando historias con imágenes. Un abrazo.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús